Avui és pont…

Doncs això, que avui és pont. Demà és festa a Manresa. La Misteriosa Llum. Per definició és la festa on tots els maresans i manresanes piren de la ciutat per anar a esquiar. És tradició. Els manresans som extranys. No hi queda ningú a la ciutat. Està tranquila. I els nens, el Martí i el Nil, també fan pont. Jo, aquest any també m’ho he muntat per fer-ne (bé, no del tot perquè demà a la tarda treballo)…

Avui, doncs, dia de calma. Dia de sofà. Dia de buscar pokémons. Dia de Peppa Pig. De Ben i Holly. De fer peces. De jugar amb l’iPad. De spaguettis i salsitxetes. De fer el ruc. Bastant. Molt…

Els dies de Pont són dies per frenar una miqueta i disfrutar. Són festes que no són festes. I, per això, encara són millors.

Endevina, endevina…(la foto de Schrödinger)

Avui no escriuré un post. Avui no posaré una frase ocurrent del Martí, ni del Nil. Avui no posaré que porto 2 dies escoltant “We’re not gonna take it” de Twisted Sister unes 100 vegades al dia. No ho posaré. Avui, vull que feu d’endevins. Avui posaré una foto i us donaré unes opcions perquè contesteu què creieu que va passar uns segons després de la fotografia que acompanya aquest text.

Som-hi…opcions:
A) El Martí es fot de cap i mentre cau, cau tot l’invent que va fer (per cert, era un tobogan per fer baixar cotxes de miniatura) i aixafa el Nil que està just a sota d’ell tot i que no es veu gaire.

B) Patina la cadira i el Martí es fot un “pinyetassu” i l’estructura queda intacte.
C) El Nil tira el Martí a terra i els dos acaben plorant. Un pel mal que s’ha fet i l’altre per la bronca que li ha caigut (així, en genèric).

D) Res.

Ara us toca contestar l’enquesta. Per cert en la meva visió quàntica de l’univers, les 4 opcions han passat, que ho sapigueu. 

Connexions (el gomet verd)…


Diumenge, ahir, vam anar a un lloc, a Dosrius, anomenat El Bosc Vertical. NOTA: abans que algú es pensi que és un post promocional, ho desmenteixo, no ho és. Bé, en tot cas, és un post promocional de la paternitat, de la connexió pare-fill, i es dóna la casualitat, o no, que va succeir allà. Aclarit això…segueixo…

…El Bosc Vertical és al mig del bosc (un 10 pel “naming” de l’empresa) i hi ha una sèrie de circuits a dalt dels arbres, de ponts, escales i tirolines (un altre 10 per l’empresa de “naming”). Un cop arribes, t’expliquen que hi ha varis circuits i uns gomets enganxats a la cabana de fusta perquè el nen o nena hi posi el cap i, et deriven cap a un o altre circuit. Sempre, depenent de l’alçada dels nens, com a medidor de la seva edat, que no de les seves habilitats. Però un cop dalt del circuit, em sembla força bé haver pujat només amb el Martí i deixat el Nil en un recorregut, menys vertical i més horitzontal…

Abans de començar ens expliquen les mesures de seguretat. Són brutals. És impossible quedar-se sense subjecció. Les mesures són perfectes. Molt ben pensades. Tot i que en un primer moment penso que no me’n recordaré de tot. Diguem que no sóc la persona més hàbil del món pel que fa a activitats manuals. I allà em trobo, escoltant instruccions, amb el Martí al costat i pensant que, la seva vida, allà dalt dels arbres, dependrà de la meva habilitat recordant mesures de seguretat…

Fem un petit circuit de prova i ens assenyalen el circuit definitiu que haurem de fer. I sí, és al bosc. I sí, és moooolt vertical. Jo sé que el Martí és molt valent i força hàbil grimpant. Jo, potser, no tant, i, em sembla, que, per la cara del Martí, es nota. La qüestió és que arribem a dalt de l’arbre i comencem el circuit, i, de cop, m’adono que només hi som ell i jo, i que jo, l’ajudo a cordar i descordar elements (que, no em feu dir com es diuen!) que ens mantenen segurs. Per un moment, passo por, en saber que és una metàfora de la vida. El Martí pren la seguretat que jo li dono i després ell fa el camí, sol. Només atent a la meva mirada. Tranquil.la ja a aquestes alçades, en descobrir que és impossible anar descordat.

Primer passa el Martí i quan arriba a l’altre arbre, em mira, m’explica com li ha anat i aguanta les cordes perquè no es bellugin gaire al meu pas. No sé si pateix per mi, o per ell, perquè si em passa alguna cosa es queda sol. La veritat és que és moníssim. I la connexió que s’aconsegueix, pare-fill és brutal.

Passem per llocs més fàcils, llocs més complicats (Hi va haver un moment que jo el vaig passar perquè ja l’havia passat el Martí, sino, no sé pas què hagués fet). Això de quedar-se penjat al buit i trepant per una malla de cordes a l’estil Spiderman, sembla molt fàcil però quan ets al mig, recordes que ha estat una bona idea portat calçotets…

Fem tot el recorregut i, el final, una tirolina, alta, la més alta que he fet mai, i la més alta que ha fet mai el Martí. Sense por. Només la suficient per no perdre el respecte a les alçades. Amb ganes de tornar-hi. Ens espolsem la pols que ens ha entrat a les sabates i ha embrutat els pantalons. Ens mirem. I somriem. I pensem que d’aquí a un any o dos, el Nil també es podrà penjar d’aquestes cordes. Quan no sigui mig. Quan sigui gran. Quan el seu cap passi el gomet verd de la cabana de fusta.

I sí, després pensant-hi, m’he adonat que va ser un exercici de deixar anar. De deixar anar el Martí. Que faci les coses solet. Jo el miro. Li dono seguretat. Ell ho fa. Li va anar molt bé. Però encara diria més: a mi, em va anar molt millor!

El dia ha arribat…

Ja està aquí. El dia ha arribat. El dia més esperat. La raó atàvica per la qual tenim fills. Allò que fa que compensi les nits sense dormir, les rabietes al mig del carrer, els plats de verdura a mig deixar, els “cuartos de bany” que semblen més aviat l’Oceà Atlàntic, les corredisses per sortir de casa a temps d’agafar l’autocar de l’escola, les patades amb nocturnitat i traïdoria mentre dormim,… 

Tot, tot queda compensat perquè el dia ja ha arribat. Sóc un friki, ho sé, però portava més de 5 anys esperant aquest dia. Em cau la llagrimeta. La joia no em cap al cor. Tot és de color de rosa. La vida és perfecta.

Ha passat. No, no, no ha passat…està passant. Sovint. Cada dia. A estones…

…el Martí…m’ha demanat de jugar a un videojoc junts! I m’he hagut d’esforçar. I, de vegades, em guanya…

La vida mola, tenir nens mola, i pels Reis de l’any que vé, potser, només potser, podria ser que se li acudís, per iniciativa pròpia de demanar la Playstation 4. No ho sé, igual la demana, i, per sino se li acut, ja li deixaré prou pistes…

Potser no sóc el millor pare del món, però la cara que fem quan juguem junts, és de complicitat total. Mola. I el Nil vé després. Muahahahahahahahaha. 

Mariona…estàs perduda…

Els talents o(cul)ts…

M’encanta jugar amb el Martí i el Nil. M’encanta inventar-me jocs amb ells. Ahir mateix, amb el Martí, ens vam inventar un joc amb una cullera, un “tazo” de Minions i una capsa de cartró, i vam construir una catapulta. Divertit. I ell, va dibuixar-ne unes instruccions per si algun dia no recordàvem com es feia per jugar-hi. Impressionant. Em va encantar. I molt ben fetes, per cert. Una personeta creativa. 
Però hi ha un moment que em fa posar els pèls de punta quan jugo amb ells. Puc jugar a moltes coses, però hi ha un talent que dec tenir molt amagat, o directament, el dia que es va repartir aquesta destresa, jo devia estar distret parlant del revés o comptant les lletres de les paraules. No ho sé. Però la veritat, és que quan sento…
“Papa, dibuixa’m un/a (posa l’animalet verídic o mitològic que prefereixis)”
…jo ja començo a suar. Tindré moltes virtuts, o poques, no ho sé, però la de dibuixar, és una capacitat que no he acabat de desenvolupar. Ho reconec. I ja està. Sé fer altres coses. Però no tenen res a veure amb el dibuix…