La invassió dels ultracossos…

Aquesta nit, uns extraterrestres han aterrat al terrat de casa meva. Han entrat sense fer soroll. Segurament, atravessant portes i parets (per això són extraterrestres i són més avançats que nosaltres). Han entrat a l’habitació del Martí i del Nil. S’han clavat unes peces de Lego i figuretes de Playmobil als peus (que són extraterrestres, però no arriben a tenir els superpoders d’esquivar peces de terra). Han agafat el Martí i el Nil i…els han abduït. Un cop a la nau, els han introduït uns xips al cos (encara els he de trobar) i els han modificat el comportament…

Us ho explico…

…un matí normal a Cals Bastardas-Homs on jo estigui sol amb els nens perquè la Mariona ha marxat a treballar…a un nou lloc, per cert i que li anirà de conya i on serà molt feliç…. Doncs bé, com anava dient, un matí normal passa per llevar-me a les 7:17 i provar de despertar el Martí i el Nil durant mitja hora per llevar-los a les 7:47 i començar una odissea de negociacions, crits varis, amenaces vàries, renecs varis, vestir-los, fer pipis (o caques) d’última hora i sortir escopetejats sota l’amenaça que sino corren els deixaré a casa (tampoc es queden gaire preocupats…hauré de ser més creatiu a l’hora d’amenaçar-los). No m’extendré gaire més perquè no és res que no passi a les llars normals amb famílies normals de pares normals amb nens i nenes normals (que és el 100% de la població que té fills).

Però avui, no ha sigut normal. M’he llevat a les 7:17 i hi havia molta calma. La Mariona ja no hi era. Els nens, sí. Dormien. El Nil al seu llit i el Martí al nostre. Jo he fet la meva. Com sempre. De tant en tant, els provava de despertar: “Martí, Nil, vinga que ja és hora”. M’ha costat però, com sempre, també, cap a les 7:47 ja eren al sofà tots dos bevent-se la seva llet tèbia, el Nil i calenta, el Martí. El que ha passat a partir d’ara és el que m’ha fet sospitar de l’abducció i posterior implantament de microxip extraterrestre. Els he dit: “Jo me’n vaig a vestir, vosaltres vestiu-vos també, siusplau”. Fins ara, el 100 % de matins era, anar-me a vestir, tornar al menjador i trobar-me’ls al sofà, amb el pijama i jo corrents a vestir-los. Ara un, ara l’altre. Ara no vull. Ara primer el Martí. Ara…

…però avui…torno al menjador i em trobo el Martí, dret, al costat de la seva roba. Despullat. I vestint-se. I el Nil, s’aixeca, i fa el mateix. I jo que no deia res. Només ho he hagut de dir una vegada. Una. UNA, per sino ho heu entès!!!!! S’han vestit tots dos. Han agafat les bosses. Jo he anat a posar-me l’abric. Gruixut. Que a Manresa hi fot un fred del cagar. I quan he arribat a la porta, l’he trobat oberta i els nens, que ja portaven les vambes i havien agafat les respectives jaquetes i bosses, em criden des de l’ascensor: “Va, papa, que marxem o no?????”…us ho juro!!!!!!!! He sortit l’últim de casa. Encara ara no m’ho puc creure.

És digne d’estudi. És el guió de la Invassió dels Ultracossos 2a. Part. O potser no, potser és que estan madurant. Potser és que em comencen a fer cas. Potser és l’excepció que confirma la regla. Potser…potser no sé. I ara estic amb el dilema de si contactar amb els extraterrestres i donar-los les gràcies, o dir-los que, siusplau, que els treguin el xip, perquè si a partir d’ara em fan cas a la primera, no els he de repetir res, fan tot el que els dic i no me la lien mai més…em quedaré sense idees pel blog! Noooooooooooooooooooooooo!!!!! Tot deu haver estat un somni…o no…

Camp de batalla…casa meva!

foto2

No se m’acudia cap títol que definís el meu post d’avui…i el que hi he posat és el que m’ha semblat més adient, tot i que no vull fer cap homenatge a la horrorosa pel.lícula del John Travolta…però és que defineix exactament com és casa meva, o, m’atreviria a dir…una casa amb nens!

Que sí, que pots ser més o menys endreçat, però hi ha una sèrie de signes inequívocs que una casa està habitada per aquests éssers quàntics i caòtics que es fan dir nens…i nenes…és clar. En el meu cas tinc 2 electrons!

És fàcil adonar-se que la teva vida ha canviat perquè els usos de tot el mobiliari canvien totalment, i aquells mobles que et pensaves que servirien per posar uns llibres, acaben sent una selva amazònica, una granja de porquets o un munt de llibres amb pàgines estripades si no t’has volgut adonar del canvi que venia…com un tsunami…

De vegades, només fa falta entrar a casa per trobar-te que la porta no s’obre bé…que s’arrossega…i que has ratllat el preciós terra hidràulic amb aquella girafeta que el teu fill ha posat a sota de la porta (com si la volgués falcar)….L’escampada, a casa nostra, sol ser monumental, i de vegades, quan entro, prefereixo no mirar de seguida i comptar fins a vint-i-ú…meditar una miqueta i obrir els ulls…no fos cas que m’infartés al bell mig del passadís…

Un altre dels moments clàssics és quan decideixes dutxar-te a la banyera i per entrar tu, han de sortir els 50 animalets que hi ha, les esponges, els sabons del cap, del cos, cremes hidratants, rotlle de paper higiènic, trossets de galeta i/o palito i altres excel.lències que hagin passat pel cap (o els peus) dels meus preciosos fillets. I també us dic una cosa, prefereixo treure’ls jo els animalets, perquè els refotuts, tenen la mania d’endur-se l’aigua de la banyera i si els treuen els meus fills, l’únic que faig és canviar animalets a la banyera per aigua al passadís (en el millor dels casos)…

I sense sortir del lavabo…no us heu trobat mai cap article infantil/no infantil a dins de la tassa del vàter…i resar perquè l’hagin tirat abans de fer caca??? Jo sÍ!!!! i després de fer-la…també!!! MOMENT TERRORÍFIC: El papa (jo) fent pipi i el Nil al costat del vàter amb l’elefantet als dits i mirant com pixo i mirant la tassa, com decidint a veure què fer. Us asseguro que els segons que dura la situació es fan eterns i les mirades que ens entrecreuem tots dos són dignes d’un western del Gary Cooper i el John Wayne…a triar!!!!

El clàssic clàssic de quan tens nens, i repetit fins a l’extenuació en tots els blogs pediàtrics seriosos, són les lesions parentals a la planta del peu (molt doloroses si s’escauen en el punt 3 de ronyó) per aixafament de peça de Lego combinat amb anar per casa descalços. També hi ha la variant Click…que també fa mal, també!

Menció apart a la inoportuna relliscada nocturna causada pel maliciós conte d’en “Teo se’n va a patinar” deixat maldestrament just a la cantonada d’abans d’entrar al lavabo i que és impossible de veure ja que està ubicat en un angle mort de la casa…

Si els vostres fills s’assemblen als meus, sabreu que si els perds de vista i fa molta estona que no sents res…no estan dormint! L’estan liant!! És la primera Llei Parental. La combinació de nens + bossa d’animalets + l’habitació dels pares sol ser nefasta! Sobretot perquè pot ser que no te’n recordis que hi han anat, i quan arriba el moment de dormir, sou tu, la teva dona, l’hipopòtam, el rinoceront, la girafa clavada a l’esquena a l’alçada lumbar, els porquets i la mare que els va parir!!!

Les combinacions entre nens, joguines i altres artilugis + temps lliure dóna molt de joc als nens…i molta guerra als pares. La superultramegatàctica de fer una competició per recollir joguines de terra amb els teus fills (perquè es dignin a fer-ho) va molt bé…fins que tu et comences a picar per guanyar-lo i ho acabes recollint tot: “He guanyat, he guanyat”…N’estàs segur? Jo estic per posar-los un pijama de velcro a tots dos i tirar-los a terra on hi ha les joguines (on hi solia haver un preciós terra que fa mesos que no veus) perquè se’ls enganxin i tot sigui més fàcil…i divertit!

Això sí…quan després d’estressar-te i desestressar-te cinc-centes vegades al dia, t’estires al sofà a descansar i veus el teu fill petit que arriba amb mitja galeta a la boca d’aquelles que fa mesos que no compres…no hi pots fer res perquè se t’escapi un somriure mig maliciós de que el karma ha fet el seu procés natural…

Tots som LEGOS…

Evolution

Us sonen les peces de Lego? Aquell joc de muntar peces quan els nens/es tenen una certa edat i de desmuntar-les quan en tenen menys d’una certa d’edat? Doncs d’això vull parlar avui. Bé, d’això ben bé…no! Com a metàfora…sí…

Aquest dissabte a la tarda vaig tenir el plaer d’assistir a una xerrada sobre el dol que va fer la meva dona, la Mariona…i vaig quedar…flipat! Ja l’havia sentit parlar-ne, però no tres hores seguides…i vaig tenir ben clar que el post d’avui havia de tenir el dol de protagonista…un post seriós…no en faig gaires…però, de tant en tant, m’agrada…

No transcriuré la seva xerrada, però sí que em vaig quedar amb alguns punts que em van impactar molt i que vull compartir amb tots vosaltres. Em va quedar molt clar que hi ha dos tipus de dol. El dol normatiu i el no normatiu.

El normatiu és el dol que prové d’un succés esperat a la nostra vida, que implica una pèrdua i, que tot i ser esperat, la transforma. És una pèrdua que sabem que ens passarà, i que passa a molta gent o a tothom. És la mort d’un avi de 95 anys…és una pèrdua, és dolorosa i tot i així la gent en parla amb certa normalitat. És un canvi de pis…és una ruptura sentimental…és…moltes coses…

El no normatiu prové d’una pèrdua no esperada. Quan passa alguna cosa que no és “normal” o passa a molt poca gent. Són pèrdues més difícils de superar. És la mort d’un fill…d’un pare o mare quan “no toca”…és un accident traumàtic…i és la pèrdua d’un pis…i fins i tot la pèrdua de la feina…I aquí m’aturo.

Les crisis no són immòbils. I les crisis normatives poden passar a ser no normatives (p.e. fa 100 anys era normal que algun nadó es morís al part o de ben petit i ara no ho és). Això fa que successos que abans feien el dol una mica més fàcil, ara el fan molt més difícil. I, també, crisis no normatives passen a ser normatives (p.e. la pèrdua d’un pis o d’una feina fa 50 anys passava molt poques vegades, i ara passa molt sovint). Les crisis no normatives provoquen molt de dolor i de patiment, però si seguim així i es converteixen en successos habituals, acabaran provocant dols menys dolorosos, amb el risc de normalitzar tant la situació que ens costi lluitar contra aquests fets en veure’ls tan habituals.

Voldria anar a parar a un tipus de dol, que és el desautoritzat, i que és, principalment, el dol que no deixem passar als nens. Com a acte d’amor que fem, perquè no pateixin, els evitem els successos traumàtics i l’únic que aconseguim és enquistar una situació que pot acabar provocant un dol patològic i que no puguin superar la situació ja que és possible que els quedi amagat i no surti fins més endavant quan menys ens ho esperem…M’agradaria recordar que els nens tenen una capacitat de resiliència enorme (capacitat de sobreposar-se a situacions molt difícils amb certa facilitat). Hi ha molta gent que confón la resiliència amb passar per la situació com si res…i no…la persona resilent s’enfronta a la situació i en fa el dol amb més facilitat que una altra persona…però el fa! I els nens ho fan!! I no dubteu que ells noten si a nosaltres ens passa alguna cosa i estem tristos (una cara trista no es pot dissimular amb unes paraules alegres…creieu-me!). Més val que els expliquem la raó abans que la seva fantasia els pugui fer arribar a conclusions equivocades…

Com he dit abans, la pèrdua de feina necessita un període de dol, i més la pèrdua d’un negoci on hi has posat l’ànima durant molts anys i que finalment no ha pogut tirar endavant després de molt d’esforç, diners i treball. Això li ha passat a un bon amic, i que no dubti que estem aquí per qualsevol cosa que necessiti…

I per acabar…una frase de la Mariona…genial…”hi ha gent que arriba tard a desmuntar-se” amb totes les conseqüències que això pot comportar…

…jo n’era un d’ells…vaig passar per uns quants successos no normatius en poc espai de temps…i creient-me més resilent del que realment era…vaig arribar tard a desmuntar-me…

Per sort, vaig conèixer la Mariona, i em va ajudar a desmuntar-me. Ella en sap molt d’això, però per sort meva, encara en sap més de tornar a muntar, i em va ajudar a fer una torre ben alta…i forta…és especial…no li agrairé mai prou…Hi ha gent que sap muntar peces i hi ha gent que sap muntar ànimes…i jo l’he trobat…

Tots som LEGOS…no ho creieu així?