Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.

Anuncis

Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats (Extracte de “Colors que pinten una vida”).

Sembla mentida, però ja estic acabant el pròleg/epíleg. Em passo el dia a l’iPhone, i a l’iPad, i el Martí i el Nil em miren amb curiositat:

– Papa, estàs escrivint el llibre?- em diuen

– Sí,- els dic, com sentint-me escriptor. Que fàcil que és sentir-se algú.

Va, vinga, us deixo una part final del pròleg/epíleg, a veure què us sembla…

Sembla que començava a ploure. Gotes d’aquelles grosses. Molt grosses. Era una típica tempesta d’estiu, però no era estiu. Per ser finals d’hivern feia prou bon temps. Feia entretemps, un hivern-primavera. De jaqueteta. De “rebequeta”. És aquell temps que no saps què posar-te. Pots passar fred i calor el mateix dia. Has de decidir quan treure’t i posar-te roba, i si eres mandrós com ell, et podies refredar ràpidament. De fet, es passava mig hivern refredat. No se’n recorda de cap hivern de la seva vida que no s’hagués refredat. Acumulava refredats i els ajuntava amb les al·lèrgies de primavera. Es solapaven, “refral·lèrgia” n’hi solia dir. Tenia una certa mania, positiva, a posar noms inventats a coses i llocs.

Ara que hi pensava, potser recordava colors perquè li costava recordar olors. Tenia el nas tapat molt i molt sovint, però la vista la tenia força bé si descomptava una lleugera miopia i un no tan lleuger estigmatisme, barrejat amb una incipient vista cansada que començava a detectar. Era el moment de decidir si:

1-Es comprava ulleres de llegir. Les “del cerca”. Amb tires i tot per portar-les penjades quan no les duia a la punta del nas. Gros, per altra banda.

2-Es comprava ulleres bifocals.

3-Es comprava un mòbil molt més gros.

4-S’allargava els braços amb una costosa i dolorosa operació.

Seguia fent veure que llegia bé encara que, cada vegada més, feia cares extranyes, com arrufar el nas, quan li posaven la carta del restaurant a davant:

-Trieu vosaltres-, sempre deia.

-A mi m’és igual, m’agrada tot- per no haver de reconèixer que no s’hi veia.

I, al final, aprofitant que gairebé no tenia olfacte, va acabar menjant de tot per no dir que no hi veia “tres en un burro”. Va acabar provant coses que no hauria provat en tota la seva vida, només per no dir que no s’hi veia. Va menjar foie, va menjar bròquil i, fins i tot, un dia, crec que va menjar algun escarabat arrebossat pensant-se que era una gamba, en aquell restaurant vietnamita, regentat per xinesos, del xamfrà esquerra del costat de casa seva. Li agradava la paraula xamfrà, molt, la trobava bonica i se’n treia poc partit. “Xamfrà” es repetia fins que la paraula perdia el sentit. “Xamfrà”, quina paraula més extranya. Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats. Negres. Una altra vegada li venia el negre. Potser no estava tenint un bon dia, essent, potser, l’eufemisme més suau que havia trobat per anomenar un dia de merda, de fet, el dia més merdós de la seva merdosa vida de merda.

De totes maneres, pensava:

-Doncs mira, ara, potser no caldrà que decideixi.

Colors que pinten una vida.

Ja fa molt i molt de temps que em ronda pel cap escriure un llibre. Però no un llibre d’assaig, ni d’auto-ajuda. No, no. Tinc ganes d’escriure un llibre de ficció. O, com a mínim, que, part del llibre sigui de ficció. De fet, després de molts dies, setmanes i mesos de donar-li voltes, crec que serà de ficció biogràfica o de biografia ficcional. Per tant, hi haurà història personal i hi haurà ficció. Em vé de gust, molt de gust. I, és clar, serà directe. Molt directe. És la meva manera d’escriure. I aniré d’aquí cap allà. I m’hauré de centrar. Segur. I m’ajudarà. A endreçar…

…el que passa és que endreçaré amb colors. D’aquí el títol. “Colors que pinten una vida”. I no sé quan l’acabaré, però sí que sé quan l’he començat. Va ser ahir, 27 de febrer de 2019. I en tinc moltes ganes. “Colors que pinten una vida”. M’encanta. Us agrada el títol?

El llibre comença així:

PRÒLEG/EPÍLEG

“Va haver d’esperar tota la vida. Gris, per altra banda. No va esperar uns dies. Tampoc unes setmanes. No va esperar que passessin bones o males èpoques. Va esperar a rebre aquella refotuda mala notícia…”

I, després d’uns paràgrafs, segueix així:

“Que poètic”, va pensar.

Hi havia un bolígraf blau i un de vermell, molt menys poètics.

“Segur que ha escrit el meu diagnòstic amb bolígraf vermell. Suspès!”. I va viatjar a 3er. d’EGB. I va recordar la seva mestra, la Srta. Carme, que corregia els dictats amb boli vermell. Sempre. Un boli BIC. Sempre semblava nou.

“Com s’ho feia per no mossegar-lo?” I “Com cony s’ho feia per estar sempre tan tranquila a classe?”. Ell s’imaginava que la Srta. Carme arribava a casa, obria la porta, seriosa, ella, no la porta, amb aquell mig mig somriure d’“estic bé”, i quan tancava la porta, llençava els examens que li quedaven per corregir i els corregits, s’asseia a terra i esclatava a plorar.

“Així deu alliberar la tensió”, es deia a si mateix.

I un jersei vermell, sempre portava un jersei vermell. Sempre anava vermella. Quina mania, però li quedava bé. Era guapa, o això li semblava. Era gran, o això li semblava. Gran i guapa. “Amb 5 anys més podríem sortir junts”, es repetia cada vegada que la veia entrar a classe de mates…

Primers esborranys. Primers colors. Colors que pinten una vida. Hi haurà colors importants per a mi i, potser per a tu.

Hi haurà colajets, hi haurà bicicletes, hi haurà cotxes amb ràdio AM/FM, hi haurà carrers buits i camins plens, hi haurà persones, grans i petites, hi haurà coses, grans i petites, hi haurà universos i àtoms. Hi haurà una mica de tot. De tot i amb molts colors.

Guies per a somniar desperts…

M’encanta el concepte “Somniar Desperts”. M’agrada molt. Molt més que objectiu. Molt més que repte. M’encanta el concepte il.lusionador. Inspirador. M’encanta el fet de quedar parat. Embobat. Imaginant una vida millor. Un futur millor. Una societat millor. Un món millor. O directament, imaginant com puc millorar el meu futur. Millorant el meu futur, espero millorar el dels demés. La gent del meu voltant.

M’encanta “Somniar Desperts” pel fet de la llibertat que dóna. De ser creatiu. De treure filtres. Creences limitants. Personals. Sistèmiques. Socials. Culturals. M’encanta. 

Sóc molt fan de “Somniar Desperts” vs “Viure Adormits. M’encanta el concepte “VIURE DE SOBRES”…

I els llibres. Els llibres són una Guia per a somniar desperts. Per no perdre’ns. Per triar el nostre camí. Per aprendre. Per ser millors. Per ser més feliços.

Avui, en el post Post Sant Jordi, havia de parlar de llibres, perquè toca i perquè vull i perquè sóc molt fan de “Somniar Despert”. I els llibres m’hi ajuden. Molt. Martí i Nil, repasseu aquest post de 24/04/2017 per recordar-ho. Sempre. En tot moment. Aquí us el deixo…

Les coses fetes amb amor…

Estimats Martí i Nil,

Com que el papa té una tendència natural, i modificable si volgués, a no guardar les fotos de forma gaire endreçada, un dia es va adonar que quan fóssiu grans i volguéssiu recuperar una miqueeeeeeeta la vostra infantesa, potser ho tindríeu una mica difícil. Bàsicament tinc fotos a l’iPhone, a l’iPad, a l’iPad del Martí, al de la mama, a Facebook, a Instagram, al núvol…i més llocs inimaginables, però si alguna vegada voleu accedir-hi, tindran una feinada de por…

Un dia…una nit, més ben dit, de novembre vaig començar aquest blog, i un dia, o una nit, vaig decidir que aquest blog es convertiria en un llibre. I un dia, o una nit, vaig decidir que aquest llibre, Les Personetes Creatives, podria tenir una continuïtat, i fer-ne una col.lecció…

…una col.lecció de moments emotius de la vostra vida, i que, si algun dia ho voleu llegir, quan en sapigueu, ho tindreu ordenat per data…cada any de la vostra vida. (NOTA: de moment, ja porto 7 mesos escrits del proper llibre…)…

…una col.lecció de moments que seguiré explicant a tothom qui tingui ganes de llegir-los i compartir-los…

…una col.lecció de moments que, espero, que quan sigueu més grans, us en sentiu orgullosos, del que fèieu i del que jo explicava, perquè, no ens enganyem, és la meva visió, una visió subjectiva i personal…la visió i els records que tindreu dels vostres moments de petitons…

…una col.lecció de moments, de molts moments, que a la vostra mare i a mi, ens han fet molt feliços, ens han fet plorar i ens han fet enfadar…

…una col.lecció de moments, que, la majoria de vegades, m’han servit a mi de teràpia per explicar el que sentia i que, potser, sense escriure-ho m’hagués costat un pèl més…

…i una col.lecció de moments…de coses fetes amb amor…les que feu vosaltres, Martí i Nil, cada dia, i les que escriu el papa…perquè si una cosa us vull deixar clar, és que tot el que escric en aquest blog, i en el llibre, ho faig des de l’amor. Us agradaran més o menys, us n’avergonyireu, potser, quan aneu creixent…”Papa, vols parar ja d’explicar les nostres misèries!!!!!”…però, ara com ara…i per a mi…

…les coses fetes amb amor…són especials…

Papa (i mama, que em dóna, com a mínim el 50 % de les idees del blog)

Avui és un dia molt especial…

10460758_10152185427276375_4568182525755929166_nJa fa uns dies…uns quants, que el Martí té una brillant frase que defineix els seus dies que s’ho passa bé. La frase és: “Papa, mama, avui és un dia molt especial”. I a mi, m’encanta! I no és que necessiti que li passin moltes coses perquè sigui un dia especial…pot ser anar a veure l’àvia, l’avi, els cosinets, a la piscina, a l’escola, a no a l’escola, o a una manifestació a favor de l’escolarització en català plena de gent, de dracs, de capgrossos i gegants i un refotut tigre (no sé qui el portava al cap) que feia que cada dos segons m’hagués de donar la volta, no fos cas que el perdéssim de vista…una manifestació que ja es va fer fa 30 anys i que, tal i com si visquéssim a El Día de la Marmota, s’ha repetit com sino haguéssim avançat gens en aquestes tres dècades! I no segueixo perquè les diré massa grosses…no volia parlar d’això avui, tot i ser un dia molt especial…però que molt!
Jo avui vull parlar…d’avui! Perquè em vé de gust i perquè el Martí també ha deixat anar la seva frase preferida quan estava assegut a la cadireta del cotxe…
…i ha estat un dia especial perquè avui hem quedat tota la colla, que no passa tan sovint, i hem decidit fer un “brunch” a les 12 hores del matí, i que s’ha convertit en un “tu vés posant menjar i beure (amb alcohol bàsicament) que ens el fotrem tot fins les 7 de la tarda”…
….ara dolç, ara salat, ara dolç amb salat, ara un vinet i ara un gintònic, d’aquells de mitja tarda, d’aquells que et fan somriure, o riure, i dels gintònics que et fan fer plans, amb nens i “ambsensenens”, i dels gintònics que et fan adonar que fa molt que els nois no quedem per anar a sopar, i d’aquells que et fan adonar que l’estiu s’acosta, i, de cop, et relaxes, i comences a pensar en la Revetlla de Sant Joan, en el Canet rock, en que t’agradaria anar a veure Placebo al Cap Roig, i et veus convencent a la colla, gintònic en mà, perquè vinguin a veure’ls, i sino, qualsevol excusa és bona per anar a sopar després…

…i gintònic en mà, em veig fent plans amb el Martí (i el Nil i la Mariona, per suposat) de l’estiu: “Papa, avui és un dia molt especial”…i jo que li dic: “Martí, a partir d’avui, t’esperen uns dies molt especials, perquè aquesta setmana acabes l’escola, l’escola de la formiga, i l’any que vé aniràs a l’escola dels dracs, i divendres quan acabis, marxarem 10 dies a casa de l’àvia, on podràs anar a la piscina cada dia (es mereixerà post seguríssim!!!!), i quan tornem, aniràs tot el juliol a la piscina municipal, i aprendràs a nedar molt millor i sense bombolleta a la piscina dels grans, i després anirem a la casa de l’Antoniu, amb aquella bruixa d’ulls vermells que riu quan piques de mans, i quan tornem a Manresa, hi haurà el Correfoc amb els seus dracs, Bou, capgirells, foc i més foc…”…
…i el Martí cada vegada tenia la cara més il.luminada...i em deia: “Bien, bien…”…

…i per primera vegada m’adonava que els meus plans i els seus s’assemblaven bastant…molt…i que l’únic que volia era farcir-me l’estiu de dies especials…ben igual que ell, plans d’aquells que es fan amb amics…amb el gintònic a la mà jo…i la Mariona, amb dos “palitos” a la mà el Nil, i amb un pa amb nocilla a la mà el Martí…

…són plans d’aquells que quan els fas, se t’il.lumina la cara i et fa dir: “Bien, bien…”…a partir d’ara, i tal i com fa el Martí, cada dia que m’agradi, pel motiu que sigui…també serà un dia molt especial…i ens mirarem i ens picarem l’ullet, o la Mariona i jo li picarem l’ullet i ell apretarà la cara i torçarà la boca com qui el pica i el Nil els tancarà tots dos, també com qui el pica…