Tinc tanta al·lèrgia que…

De debò. Aquest any ha estat començar la primavera, i amb una puntualitat britànica, m’ha arribat l’al·lèrgia…

I mira que m’agrada la primavera. Comença a fer solet. Et pots treure la jaqueta. Pots fer el vermut a plaça amb màniga curta. Comences a agafar coloret. D’aquell que queda bé. Del que “enguapeix” a tothom.

L’únic problema és que en el meu cas, tot això vé acompanyat d’ulls vermells i plorosos, que no em rasco perquè sé que si ho faig, moro. També vé acompanyat de mocs i aigua, o aigua i mocs. De kleenex, de nas vermell. De gola seca mentre dormo. D’asma. Quina mala sensació l’ofec. Molt i molt “chunga”. Al·lèrgia, vaja, què us he de dir!

I clar, ara estic en un moment tan àlgid, al·lèrgicament parlant, que no sé ni amb què comparar-ho. M’ajudeu a acabar la frase?

Tinc tanta al·lèrgia que…

Anuncis

Cop d’aire.

Contractura: Contracció permanent, involuntària i no reversible d’un o més grups musculars, que manté la zona respectiva en una posició viciosa.

Un clàssic. Comença el fred. El fred de debò. Fa vent, anem a veure el Barça al camp. La primera vegada de la Mariona i els nens. La meva tercera, no us penseu. Emoció màxima. El Martíi el Nil flipant de veure el Messi, en directe. Els hauríeu d’haver vist la cara. Impagable. Inoblidable. I, a sobre, guanyen. 3-0. Un dia perfecte. Anar a veure el Barça al Camp Nou és una passada. Anar-hi amb els nens més. Molt més.

I avui, em llevo, i pam! Contractura. Cop d’aire. Diga-ho com vulguis. Com un pal. Com un robot. Cop d’aire. Cadascú comença els dilluns com vol.

Un cop d’aire.

Tot el que no facis, queda per fer.

Obvi. No per obvi és menys cert. No per obvi vol dir que ho fem. Passa massa sovint que sabem que hem de fer alguna cosa i no la fem. Busquem excuses. Les que siguin. En tenim un munt. Excuses per a tot. Justificacions. Algunes plausibles i algunes agafades pels pèls.

Diu Nigel Marsh en una TED talk a Sydney, que hem de trobar l’equilibri entre voler-ho fer tot en un dia o deixar-ho tot per quan ens jubilem. Hem de trobar un terme mig. Un terme mig…que difícil! Què és un terme mig quan no saps el final. No és possible. Saps l’inici però no la fi. No pots calcular el terme mig de cap manera. Però sí que et pots preguntar…estic deixant massa coses per demà, demà passat, pel cap de setmana, per les vacances, per quan em jubili? Tot el que no facis, queda per fer.

Diu Tim Urban a una altra TED talk, que el problema de la procrastinació (deixar les coses per més endavant) és que les coses més importants a la vida, no tenen data d’entrega. Acabar un informe a la feina per divendres té data d’entrega i sino l’entregues, pot ser que et facin fora. En canvi, trucar un amic, cuidar-te, dir t’estimo, no té data d’entrega. “Ai, no tinc temps, ja el trucaré demà”.

Diu Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, que hem de fer que l’important sigui urgent. És l’única manera que ens posem les piles.

I deixeu-me que us digui que el més important és viure. I no només és important. És urgent, què collons. Viure la vida que volem viure. No la que volen els demés. Agafar la responsabilitat. Deixar les excuses. Deixar les justificacions. No podem deixar per demà ser feliços, compartir el temps amb les persones que ens importen i treballar menys. Sí, treballar menys. Ningú, repeteixo, ningú, quan està a punt de morir, es penedeix de no haver passat unes horetes més cada dia a la seva oficina, fàbrica o negoci. Ningú. Sol passar el contrari. Tot el que no facis, queda per fer.

Aquest post pot sonar a enfadat. Ho és. Estic enfadat. Em dóna energia. Estic enfadat. I trist. Les dues emocions alhora tan enfadat com trist. Tan trist com enfadat. Tot el que no faci, queda per fer. He tret la “s”. Tot el que no faci, queda per fer.

És la nostra responsabilitat fer el que volem fer amb la vida que ens ha tocat. La grandesa de la vida és que no sabem quant durarà. També és una vilesa. No hi ha data d’entrega. No la sabem. Fa que deixem de fer coses. Tot el que no faci, queda per fer.

La vida no és justa. Bé, la vida potser sí. La mort no ho és. No ho és. I prou. Aquest cap de setmana s’ha comès una gran injustícia. Molt gran. Recordo quan va morir el Carles Capdevila. Vaig pensar el mateix. Exactament el mateix. Que la mort no és justa. I ja està. No ha estat justa amb la Núria. Ni amb l’Edu.. Ni amb la Coaner. Ni amb el Genís. No em convencereu del contrari.

Ho havia de dir. el meu blog em serveix per expressar com em sento, i si, algú ho vol llegir, millor. És un blog personal. Em despullo. Molt sovint. I avui és un dia per fer-ho. Tot el que no faci, queda per fer.

Tot.

Per cert, visca la vida!

(Llegenda de la foto adjunta. És un calendari de no procrastinació. Una vida estàndar en una foto. Setmana a setmana.)

El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s’ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s’ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s’ha mort una persona, avui se n’han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s’emporta persones, la que se’n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N’hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m’explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N’hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s’emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada.  Se me’n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,…me’l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me’l copio. No ho digueu a ningú. M’encanta. El Martí m’ha vist plorant al cotxe i m’ha dit: “Què et passa?” I li dic que s’ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: ” Papa, com tu!”. I he plorat més.

Avui, se n’ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se’l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se’n va acompanyat. Sempre s’endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L’avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l’allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.

Tos, mocs, felicitat, agraïments i més mocs…

Fa dies que treballo molt. Què dic molt…moltíssim! Agafo l’agenda (o vaig agafar l’agenda) i vaig començar a omplir forats. Ara matins, ara tardes, ara migdies, ara vespres…i quan m’hi trobo, que és ara, me n’adono que acabo fent jornades maratonianes de 10 hores de formació per tot Catalunya. De Barcelona a Manlleu, de Terrassa a Ripoll, de Torà a Vic…y tiro porque me toca. El “problema” és que m’encanta la meva feina.

Però, perquè avui us foto aquest rollu patatero….Doncs perquè vinc de donar un curs de Mindfulness. Dos dies seguits. Fent i fent fer pràctiques. I de cop, m’he adonat que, de vegades m’he passat de frenada. Ho veig jo. Ho veu la Mariona. Ho veu el meu cos (ja fa dies que m’arrossego entre ibuprofens i fluimils). Ho veu el meu cap. I, sobretot, ho noten els meus nens. El Martí i el Nil…

Ahir estava sopant a casa. Bé, de fet, estàvem sopant a casa tots 4. Feia dies que no compartíem aquest moment. Rèiem. Discutíem. Menjàvem. Jugàvem. I de cop, m’adono que el Nil és gran. Sí, sí, el Martí també. Però em vaig adonar que m’estava perdent cosetes, detallets, moments que no tornaran. I el Nil, s’està fent gran. Ràpidament. No s’espera que torni de treballar. No s’espera a les 22 h de la nit (està massa cansat i dorm). No s’espera al cap de setmana. No. Va creixent. I ahir, tot just a les 20 hores de la nit, quan estàvem sopant, em vaig adonar que el Nil és gran i que no sé quan ha sigut. Potser un dia a les 21 hores de la nit. Potser un dia a les 8 hores del matí. Potser un dia a les 17:30 hores quan arriba, amb el Martí, de Fonollosa amb autobús. No ho sé. Però està passant…

I avui em despullo, i em costarà tornar-me a posar la roba. Ho faré. Seguiré vivint la vida intensament. Però més equilibradament. Els meus fills ho noten. Jo ho noto amb ells. 

Ahir, mentre sopàvem a les 20 hores a la cuina, vaig estar molt agraït de ser a casa a aquella hora. A les 20 hores de la nit!!!!! Se’m va fer llarg i tot!!!! Estic refredat, tinc febre i m’estic dopant. I ahir, després de sopar, el Martí es va quedar al meu costat. La Mariona i el Nil eren al menjador. Jo estava a punt de rentar els plats, i el Martí s’asseu al meu costat i em diu: “Papa, et trobes bé? Vols que et cuidi? I mentrestant m’acariciava el cap. I jo li dic: “M’encanta això que em fas Martí, mira, ara t’ho faig jo!”. I al cap de dos segons, s’asseu a sobre la taula de la cuina, davant meu, i em diu: “Papa, com que no et trobes gaire bé, et faré un massatget al cap, i em poso a la taula, davant teu, per si t’adorms, que no et facis mal quan et caigui el cap!. Es pot ser més mono? Noooooooo…impossible!!!!

Tinc dos fills, el Martí i el Nil, que són dos sols. I una companya de vida, la Mariona, que també és dos sols. Ella sola.

Moltes gràcies. A tots tres. Gràcies per ser com sou. Per ser qui sou. Per recolzar-me. Per suportar-me. Per estimar-me. Per compartir la vostra vida amb mi. Aquest post està fet des del cor. Des del més profund. Des del miocardi. Sóc feliç. Molt feliç. Cansat, amb mocs, amb tos i amb febre, però feliç…

Ja són aquííííííííííí (una altra vegada)…l’Homo Calbus…


Alguna vegada n’he parlat. Ho sé. Però d’aquesta manera, en un futur, quan revisi els posts de Les Personetes Creatives en quedarà constància. Quedarà constància de totes les vegades que hem tingut aquestes inoportunes visites. Per si hi ha algú que encara no sap de què o qui estic parlant, ho diré clar, sense embuts, sense eufemismes, assertivament, sense faltar al respecte…són els cabrons dels polls!!!!!!!!

Ja feia dies que el Martí i el Nil es grataven la closca, però sempre tens l’esperança que sigui perquè tenen el cap brut, perquè se’ls omple de sorra, o qualsevol excusa que et muntes per no haver de fer tot el que s’ha de fer quan tenen polls. El problema ha arribat quan a la Mariona li ha començat a picar el cap i ens hem adonat que potser hem deixat passar massa temps des de la primera vegada que els nens es van gratar el cap…

Aquí faig un breu Stop, només per disfrutar de la meva manca de pèl “closquil”. Sí, sí! Per disfrutar-la! És l’anti-casa dels polls. No els agrada. No aconsegueixen quedar-s’hi. No hi tenen aixopluc. Digueu-ho com volgueu, però ara mateix em sento un ésser evolucionat. Una versió millorada de la humanitat. Anti-polls. L'”Homo calbus”. Una nova espècie d’hominid resistent a aquesta plaga. Sóc l’únic ésser de la casa que no es rasca el cap (bé, també sóc l’únic que quan pren el sol, se li crema la closca). Però ara com ara em sento força afortunat de la meva manca capil.lar superior…

De totes maneres, i com a membre de la família que sóc, m’he de solidaritzar amb tota la part pollosa (amb tots els respectes), i després de dir-li a la Mariona que per acabar amb ells (els polls, és clar!) valdria més que creméssim la casa, vam decidir fer un tractament més “standard” que és, bàsicament:

– Anar a la farmàcia a dir que et donin tractament anti-polls, i abans que no et facin la gracieta, assumir la teva pròpia manca de pèl i dir amb un somriure a la cara: “No és per a mi, com pots comprovar…” (NOTA: Fent cas al Cyrano de Bergerac ja he trobat 10.000 frases gracioses sobre la meva calvície i el meu nas i així ningú en pot fer més conya que jo mateix!)

– Pagar tot dient que, quina sort que ja s’acaba l’escola i així s’acabaran els polls, i la farmacèutica et deixa anar: “Però comencen els casals”. Moltes gràcies…

– Arribar a casa i morir de l’olor del tractament en 3 dels 4 caps familiars.

– Posar rentadores de tot arreu on han tocat els caps del Martí, el Nil i la Mariona. Mare de Déu Senyor!!! Però si ho han tocat tot. 

– Passar-se el diumenge passant roba, coixins, fundes, llençols, vànoves, ninos…de la rentadora a l’assecadora. A hores d’ara ja només ens queda posar la rentadora dins de la rentadora…

-I tot, perquè si ha quedat un sol ou al cap d’algú d’ells 3…no haurà servit de res!!!!! Ens queda l’opció de tots/es rapats/des, però, de moment, no s’accepta…

I ja està. Ara mateix tenim la casa neta, polida, endreçada i a l’espera que tots els polls hagin fugit. I sino, d’aquí a una setmana hi haurem de tornar…i així fins a l’infinit, o fins que un dia es llevin tots amb el cap rapat…així…per sorpresa…com qui no vol la cosa. Sort que sóc un bon tio…gairebé sempre…

La primera vegada…


El món està ple de primeres vegades. N’hi ha un munt. Només hem d’estar atents per veure-les i per viure-les. I quan tens fills, es multipliquen. Els fills no, les primeres vegades!

Quan naixem, els dies estan plens de primeres vegades i, a mida que anem creixent, van quedant en un segon terme, entre segones vegades, terceres vegades, hàbits i rutines, i, llavors, quan un dia ens pregunten quan és l’última vegada que hem fet alguna cosa per primera vegada, ens quedem amb cara de pa i no sabem què contestar.

I avui és un d’aquests dies. Un dia de primeres vegades. Pel Martí. Avui és el primer dia que es queda a dormir a casa d’un amiguet. A casa del Gerard. A Fonollosa.

I tan emocionat que s’ha llevat més d’hora del normal. Està més emocionat que el dia que va marxar de colònies. Porta una nota per a l’escola. Un somriure que no li cap a la cara. I demà, quan l’anem a buscar a l’escola, ens ho explicarà tot, amb pèls i senyals. Molts pèls i moltes senyals, que si algun cosa fa el Martí, és xerrar. Pels colzes, pels descosits, a sota l’aigua. És molt maco ell.

I resulta que tot això passa el dia que la Mariona es queda clavada. Lumbàlgia. És el que té fer diumenge el diumenge. Fer molt diumenge. Endreçar l’inendreçable i en un dia. I, és clar, les lumbars tenen un límit…

El Martí, és tan bonic que li va dir que demanaria per Reis que la mama no tingués mal d’esquena. Esperem que ja no en tingui el dia de Reis…estem a maig!!!!!!

El Nil, encara no té clar què és això del mal d’esquena i segueix saltant a sobre d’ell com un animal. Com sino hi hagués un demà. Vivint al límit. Ell, i tots els de la seva vora. Maquíssim també.

I avui, entre formació i formació, entre Igualada i Manlleu, acompanyo la Mariona a urgències. Tot es queda en “algu” muscular. Per sort. Uns dies de repòs i de medicaments variats. De fet, hem sortit d’urgències i portava tants relaxants musculars que li quedava ben poquet per semblar una medusa…

I, és clar, havia dit que avui era un dia de primeres vegades. La del Martí a casa del seu amiguet Gerard, però també la de la Mariona, la primera lumbàlgia. I la meva, començant una formació de treball en equip a Manlleu.

Només cal posar atenció a aquestes primeres vegades. I hi ha primeres vegades i primeres vegades. De totes n’hem d’aprendre. Cada dia n’hi ha moltes. El dilluns més “normal” pot ser un d’ells. I dimarts. I dimecres. I…