Avui fa un dilluns de verdura i peix.

Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.

– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.

– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.

I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:

– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.

I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).

Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).

I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…

És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.

I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.

És dilluns.

Plou.

I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:

“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).

Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.

Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.

Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!

Canelons.

Quan s’acosten les festes de Nadal, em poso nostàlgic. M’encanta. És exactament una felicitat trista o una tristor feliç. Un oximoron. L’oximoron. M’encanta el Nadal. Coses que passen per Nadal, i Sant Esteve i Cap d’Any i Reis,…

És pensar que s’acosta Nadal i (re)connectar amb el meu nen interior. Jo he tingut la sort de passar els nadals passats feliçment. Són els records que en tinc. Feliços.

Olor de fred. Sensació de fred. Fred manresà. Fred manrussià. Coll alt. Bufanda. Guants. Passamuntanyes. Pantalons de pana.

Llums de Nadal. Sortir a passejar. El Passeig. El Born. Can Jorba. Regals. Molts regals. El regal.

Posar l’arbre. Decorar l’arbre. Mirar a sota l’arbre si hi havia joguines.

Muntar el pessebre. A sobre de la taula de la màquina de cosir. Amb les peces fetes pols de sempre. Amb aquells rius de paper d’alumini (de plata de tota la vida).

El fum, fum, fum i el Què li darem en el noi de la mare. Cantades i gravades en cassette. Madredelamorhermoso, com deuen sonar!

Un tió. De fet, era una mena de calaix buit. Cagava cigarretes de xocolata. Políticament incorrectes. Cantar a l’habitació mentre el tió s’omplia de regalets.

Els canalons a mig fer a la cuina. Just entrant. A mà esquerra. Olor de Dinar.

Desig de neu. Volia que nevés a Manresa. Amb totes les meves forces. M’encanta que nevi on no toca. Per Nadal. A veure si aquest any estem de sort i podem baixar a la plaça mentre neva.

El raïm. El video Thriller de Michael Jackson. Els malsons associats a aquest video. Maleït (beneït) John Landis. Potser per això m’agraden tant les pel.lis de zombis!

Els Reis. La Nit de Reis. M’encanten. Joguines amagades a sota de les cortines. Obrir els regals grossos. Els més grossos. I un de petit. Un llibre. Almanaque Mundial. El regal perfecte.

Els pares mirant. Embadalits. Ara me’ls imagino. Sóc pare. I em miro el Martí i el Nil. Embadalit. Segur que els meus pares ens miraven igual.

M’encanta el Nadal. M’encanten els Reis. Comença a fer olor de Nadal. I de Reis. M’encanta la olor de Nadal. I de Reis.

Bon Nadal. Feliç any nou. Bonics Reis. Torno a ser un nen.

D’emocions i macarrons rinxolats.

Avui els he acompanyat al Casal d’Estiu. 

Avui portaven carmanyola (tupper per qui sigui molt jove…hahaha). 

Avui portaven macarrons rinxolats amb tomàquet i tallet (llom…llumillu pels més grans…) a trossets. I galetes.

Avui quan hem pujat al cotxe tots 3, el Martí m’ha dit:

“Papa, avui tinc una emoció molt gran perquè menjaré de la carmanyola! Quina emoció! És molt guai ser petit perquè tens aquestes emocions. Bé, quan ets gran també, per exemple, quan ets gran, si et vols comprar un cotxe i el trobes molt barat, tens emoció…”

I jo li dic: “Martí, la clau quan et facis gran és que et segueixis emocionant quan mengis macarrons rinxolats d’una carmanyola. Aquesta és la clau”. (NOTA MENTAL: M’he sentit una mica com una barreja del Miyagi de Karate Kid i el Paulo Coelho).

I el Martí: “Sí papa, ho faré! Quina emoció! T’estimo molt papa”

I jo: “Jo també Martinet”.

Mentrestant, al seient del costat del Martí hi havia el Nil, amb la mateixa carmanyola, els mateixos macarrons rinxolats i mirant-nos amb cara de no saber ben bé què cony estàvem dient. Estava emocionat per dintre, suposo…perquè ell va ser el promotor de menjar tota la setmana amb carmanyola!

Els nous Ferran Adrià…

A uns nens de 6 i 4 anys, com podrien ser el Martí i el Nil, els deixes sols una estoneta, amb ingredients culinaris a la vista, i al cap d’una estoneta, t’han fet una sopeta (la de la frase de la foto adjunta) per llepar-se’n els dits. Bé, els seus dits, perquè jo…no la penso provar. Ara entenc perquè ells no volen provar depèn de quines coses i diuen que són “asco’. Quan els he dit que com és que això s’ho foten i el que els donem la Mariona i jo, no; va el Martí i em diu: “Perquè això ho hem fet nosaltres”. Vaja, en resum, que el seu criteri gastronòmic és millor que el dels seus pares. Pot ser. Però deixeu-me que ho dubti. O no.

PS: Tornar d’escriure el post a la terrasseta on estaven fent la sopeta i trobar-se-la plena d’aigua, amb tots dos corrent despullats amb dues ampolles d’aigua mentre criden que s’estan banyant. Està passant. Ara mateix. I quan torni, no sé què em trobaré. No he cridat. Respiro. 1, 2, 3, 4,…