Caure no feia mal.

 

Fa uns anys, el 2012, sino recordo malament, va caure a les meves mans…bé, als meus ulls, un video a Youtube. Una sèrie d’actors i actrius catalans jugaven al “Jo mai mai”. Un joc magnífic. Per jugar amb amics i amigues. Amb confiança. Surten cosetes. Moltes cosetes.

Fa uns anys vaig començar el blog. Aquest blog. Les Personetes Creatives. En uns inicis el blog era per parlar de PNL i altres cosetes que m’interessaven però, entremig, va néixer el Nil. Vaig decidir parlar uns dies de com em sentia respecte el fet que el Nil fos prematur. Vaig dir, i ho recordo, que durant uns dies faria posts parlant d’ell i la situació que teníem a casa, per després tornar a parlar de PNL i altres cosetes. Aquest any farà 6 anys que escric de les nostres cosetes i, sobretot, de les seves cosetes, del Nil…i del Martí.

Hi ha dies que escric amb facilitat i dies que em costa més. Hi ha dies que estic inspirat, i quan no ho estic, ho faig. Igualment. M’hi esforço. Constància. Una cosa l’he tingut sempre al meu cap quan he escrit. El Joan Dausà. Us pot semblar una bona tonteria, però el Joan Dausà l’he tingut sempre al meu cap. Des de la primera cançó “M’hauria agradat” fins a l’última (de moment), “Per si demà no surt el sol”. Totes i cada una de les cançons és un món. Un petit món. O un gran món. Música i lletra precioses. Nostàlgia en estat pur. Somriures tristos. Tristeses alegres. Això és el que em provoca. Plorar mentre somric. Records. Molts records. És la veu. Són els acords. La melodia. Els “crescendos”. La guitarra. La bateria. El “no sé què”.

I dic que tinc el Joan Dausà al cap perquè quan no estic inspirat, agafo els auriculars. Els connecto. Poso Joan Dausà al cercador, primer de Spotify, ara d’Apple Music. Miro i remiro. Pujo el volum. Sona “El senyor Sommer i l’ós polar”. Connecto. Escric. “I parlen com ho feien abans” sento que diu. M’encanta. “I arriben l’Héctor i la Clara” escolto. Màgic. Ja sé què vindrà perquè l’he sentit infinitat de vegades. I segueixo escrivint. “1979”. Trista. Molt trista. Escric més. “I el Teo, quan està sol, balla com balla la mare de l’Anna Jordà i xuta tan fort com el pare del Toni de quart”. Escric. I escric. M’acostumo al volum. Una miqueta més. “Escolta. Nit de Reis”. Tinc més de mig post escrit. “Com us he vist jo. Feu fotos a milions”. Ja acabo. Em falta poquet. Molt poquet

“Caure no feia mal”. Això ja està. Sabia que havia d’escriure el post avui i no ahir que era dijous. “Torna’m al lloc on la vida bategava”. Sabia que el Joan Dausà em tornaria a inspirar. Sé que em seguirà inspirant. Aquesta cançó ja està al top de les seves cançons. No puc deixar d’escoltar-la. I Santi Balmes cantant-hi. El contrapunt. Emoció pura. Nostàlgia. “Caure no feia mal” com a concepte d’infantesa. Brillantíssim. L’àvia. M’he fet sang a la cama. Netejar amb aigua. Ara un petó d’aquells que tot ho curaven. Quan caure no feia mal…

Seguim. Caient. I aixecant-nos. I fem-nos petons que curen. Molts.

Anuncis

Habemus Sr. Bateria (Cassolada man)…

Alguna vegada ja us he parlat de l’important que és la música per a mi. És una mania, però m’ha acompanyat tota la meva vidfa. M’ha ajudat tota la meva vida. Em crea els estats d’ànims adients per a qualsevol situació. És TOT. Una música per a cada moment i un moment per a cada música. Recordo els moments importants de la meva vida per la música que hi havia. I la mateixa música crea i modifica percepcions passades i presents. Així d’important és la música per a mi.

I és per això que a casa escoltem molta música. Jo porto els auriculars gairebé integrats a les meves orelles. He intentat (i la Mariona també) transmetre tot aquest amor al Martí i al Nil, i, tot i que també escolten Despacito (aquí no hi ha res a fer!), sembla que la música comença a ocupar un espai als seus cors. I al seu cap. I a les seves mans.

Jo toco la bateria des de sempre que recordi. Ja estudiava (així em va anar) tocant la bateria a l’aire, i a les meves cuixes, amb uns “palillos” xinos. Totalment autodidacte. Potser massa. I ara, com ja patiu els i les que em seguiu, tinc ganes d’aprendre a tocar la guitarra. I cantar. I tocar la guitarra i cantar. I cantar i tocar la guitarra.

Tocar la guitarra es porta dins. El profe de guitarra del Martí ens ha dit que sembla que ell ho porta. Que s’ha fet la guitarra seva de seguida. Com una integració del cos. Ara s’hi ha d’esforçar. Per millorar. Bé, toquem junts a casa. A veure si l’un per l’altre ens hi posem i acabem fent un duet. Però, ja en parlarem un dia de la guitarra del Martí. Avui vull parlar de la bateria del Nil…

Si us fixeu en la foto, veureu que ahir, la bateria va quedar posada al mig del menjador i davant del balcó de la plaça. Per què? Bé, fem un flashback…el Nil, com jo, sembla que porta la bateria integrada al cos. Un xip específic de bateries. Una cosa que es porta a dins i que no pot ésser extirpada. És una forma de veure el món. És una forma de viure el món. Ja et poden convèncer de no tocar ja, que no hi ha res a fer. I…com ser jo que porta el xip a dins? doncs, petits detallets…

…les seves mestres ens diuen que sempre està tocant amb les mans. A sobre del pupitre. A sobre seu. A sobre d’algú (això no tant, potser). Al menjador amb la forquilla i el ganivet. El que trobi…

…no té en compte ningú més. Si hi ha algú parlant o tocant la guitarra o fent alguna altra activitat i ell té al cap tocar la bateria…toca la bateria. No fa cas de ningú. Ni quan li dic que no toqui fort. Començar a tocar la bateria i tocar fluix, suau, és un oximoron… NOTA: mireu el plat (crash) que és al bell mig de les dues timbales i noteu com d’enfonsat i bonyegut està…

…no pararia mai. Sempre és una miqueta més. Això és molt de bateria…

…fa ritmes. Ben fets. Sense que els hi hagi ensenyat. Bombo. Caixa. Plat. Olé…

…qualsevol lloc i moment és bo per tocar la bateria. I aquí s’acaba el flashback i explico el perquè!

Resulta que ahir hi havia cassolada. Cassolada perquè el rei del país veí venia a sopar a una casa que havia insultat ara fa uns mesos. Que fort això d’autoconvidar-se a una casa quan acabes d’insultar els hostes. Ho trobo molt fort. Però bé, és així, és el rei! Doncs bé, la Mariona se’n va anar a la cuina a buscar estris per fer soroll: cassoles, olles, pals, de fusta, metàl.lics,…i quan arriba al menjador, el Nil havia posat la bateria davant del balcó. Portes obertes i, mentre la Mariona, el Martí i jo picàvem olles i cassoles, el Nil, de fons, picant la bateria com si s’acabés el món. Seguint el ritme. Com no. Ho té a dins.

I endevineu qui va seguir tocant encara que la cassolada ja s’havia acabat?

Són tan monus (Petit joc visual)…

Tan monus.

Tan innocents.

Tan sincers.

Són les Personetes Creatives. Les que m’impulsen a escriure des de fa gairebé 5 anys.

Tan imprevisibles.

Tan creatius.

Tan tot.

El Martí i el Nil canten cançons. Els encanten. Tan poden estar cantant “We’re not gonna take it” com “Despacito”.

Tan eclèctics.

Tan presents.

Tan directes.

I quan hi ha alguna lletra que no saben o no relacionen amb el seu particular món creatiu, s’inventen paraules. Sort n’hi ha. Gràcies a Déu, que diria algú. Tot arribarà.

Són tan monus. Mira la foto adjunta i troba la paraula errònia.

Coses de música…

Ja des de fa temps que penso, a veure quan els nens deixaran d’escoltar la seva música de nens, amb els seus dies de la setmana de nens, els seus mesos de l’any de nens i altres coses de nens,….

Doncs bé, aquest dia ha arribat i, el Martí (el Nil no tant…) ja té cançó preferida. D’aquelles que escolta sense parar. I a mi, m’encanta!!! Heavy metaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!!!!!!! Flipaaaaaaaaaaaaa!!!!

AVÍS PARENTAL: No apte per a menors, o sí, que el Martí i el Nil ho són…

Sembla que estem fent les coses bé…

Doncs sí. Hi ha dies que m’adono que les coses van bé. Tal i com han d’anar. Constantment estem transmetent creences als nostres fills. En el meu cas, al Martí i al Nil. I la Mariona i jo ens preguntem: “Ho estarem fent bé?”. I llavors, un dia al cotxe, en un moment concret, ens adonem que sí, que estem fent les coses bé. Les importants.


La discussió meva d’adolescent de si Europe eren heavies o no eren heavies havia arribat a la fi. I d’un “plumassu”. Per al Nil, el heavy és una altra cosa, el heavy és més això. Escolteu, escolteu! Anem bé, anem bé. Propera estació: Slayer!

Les coses ben fetes…

  Que sí, que les cançons del Super3 no estan malament. Fins i tot a mi se m’enganxen, però comença a ser ara d’escoltar música de debò. I jo, vull que els moli de tot, però, sobretot, com a mi, la música “durilla”. Alguns n’hi dirien Heavy Metal, i els altres, com el Martí i el Nil, Rock’n’rock, que deu ser Rock molt dur! Sembla que les coses comencen a funcionar. Jo ho aniré provant, molt, a totes hores,…