A mi el dia 7 em fa mandreta. El de gener, vull dir.

A mi el dia 7 no m’acaba de fer el pes. Vull dir el 7 de gener. M’agraden les vacances de Nadal. Molt. I quan s’acaben m’agafa mandreta.

M’agrada el 24. De desembre. M’agrada el tió. L’escudella i els torrons. M’agrada molt. Els regals del tió. Les cares de la família rebent i fent regals. Les cares del Martí i del Nil.

M’agrada el 25. Dinar. Més escudella. Més torrons. Més de tot. És Nadal, coi.

M’agrada el 26. Sant Esteve. És festa. I hi ha torrons. Què més vols?

I m’agraden els dies del mig. No són res però ho són tot. Minivacances. Per jugar. Per fer el que no faig durant l’any. No són festa però són festa. Semifesta. Molen molt. M’agraden.

I el 31. L’home dels nassos. Quan era petit no ho entenia, què voleu que us digui. Cap d’Any. M’agraden els canvis. Les novetats. M’agrada canviar d’any. Del 2018 al 2019. Aquest el trobo lleig, però és que el següent serà el 2020. Preciós!

Més dies d’entremig fins a arribar al 5. A la tarda comencen els Reis. Els de debò. No allò que tenen al país veí. Els de debò. Més regals. Més records.

I el 6. El dia de Reis. Segueixen els regals. I el menjar. S’acaben els torrons. Literalment. Tortell de reis. De massapà. I Panettone. També. M’agrada el dia 6.

I després el 7. Acabant de jugar amb tot allò nou. Per oblidar la major part de joguines la resta de dies de l’any. Potser en fem un gra massa. No ho sé…

M’agraden les vacances de Nadal. Molt. El dia 7. El de gener, no tant. És un dia que em fa mandra. I per treure-me-la de sobre, escric el meu primer post del 2019. S’han acabat les vacances. Continua la diversió, però. Això sempre. Sino m’ho passo bé, no ho faig. De vegades. Quan puc.

Vaig a seguir mirant la Peppa Pig, que tinc el Nil aquí al costat, amb pijama de drac, reclamant-me. Bon any. Feliç any. Que us sigui immillorable. I divertit!

A(neu)hi.

Rovaniemi. Costa dir, cullons. Són ben complicats aquesta finesos. Ja està. Ja hi hem estat. Me l’imaginava més fred. -5 graus centígrads a tothora, això sí. La temperatura no puja. Clar que estava núvol i que és de nit 21 hores al dia. Així qualsevol pot tenir una ciutat freda i nevada. És trampa!

Fa 3 setmanes vaig començar a mirar càmeres en directe a Rovaniemi i no hi havia ni un dit de neu. Vaig pensar que devia perdre una mica de gràcia anar a veure Santa Claus, Joulupukki en finès, sense ni una gota de neu. Però al final va nevar, va anar nevant, i quan vam arribar a l’aeroport tot era blanc. En aquell moment els ulls del Martí i el Nil es van il·luminar. No és que no haguessin vist mai neu, però potser no en llocs on no és habitual veure’n. A l’aeroport. A la ciutat. A la porta de casa. Als parcs. Als carrers.

La neu té alguna cosa que la fa màgica. Potser és que és blanca. Potser és que és freda. Potser és que no és habitual. No ho sé. No ho sé, però té aquesta màgia de fer-ho tot bonic. Molt bonic. Arbres. Cotxes. Voreres. Muntanyes. Bicicletes. Tobogans. Tirolines. Gorros. Jaquetes. Té un no sé què que jo què sé.

Rovaniemi té aquest aire. És un aire endormiscat. Carrers freds amb poqueta gent passejant. Llums a dos carrers. Un hipopòtam de gel que van anar fent mentre érem allà. El vèiem des de l’habitació. A les quatre de la tarda és ben fosc, de nit, et venen ganes d’anar a dormir. Pistes de gel. Parcs nevats. Muntanyes de neu a la vora de les voreres. Tot. I dic tot, a Rovaniemi, es converteix en un parc improvisat de jocs per a nens i no tan nens.

Rovaniemi té un parc públic amb iconografia d’Angry Birds (que són d’allà, de Finlàndia). És un parc normal. Amb una tirolina. Amb uns tobogans. Algun de tancat per la neu. Amb pendents, per poder-te tirar amb trineu. Amb gronxadors. Però té neu. I la neu és especial. Ens hi hem passat hores. Sota zero. Amb els dits mig congelats de mirar el mòbil i de fer fotos. És un parc normal, però el Martí i el Nil el tenen gravat. De camí cap als parcs, més muntanyes de neu que escalen i baixen rodolant. Muntanyes altes, seguides, una darrera l’altra, que acaben conformant una excursió perillosa, perillosa de les de “debò”.

Tot és blanc i fred. Però no passem gaire fred. Fem cafès amb llet. I cerveses. A casa. Abans de sopar. Sortim o ens quedem? Ho tenim tot a la vora.

Ah sí, i a més, hi ha rens. Molts rens. I no massa gent. I el Cercle Polar Àrtic. Emocionant. i un museu xulo. I el 2on. McDonalds més septentrional (jo pensava que era el primer, però no, és a Murmansk, Rússia). I elfs. I avets. I, suposo que, aurores boreals. I silenci. Molt de silenci. I foscor. Molta foscor. I neu. Molta neu. I ja només per la neu, el Martí i el Nil se’n recordaran d’aquest viatge.

Ah sí, i Santa Claus, hi ha Santa Claus. I mola molt, però mola més la neu. Crec. No sé. Els ho demanaré als nens.

I s’acaben les festes.

I s’acaben les festes. Sé que pot semblar obvi però és que fa quatre dies estaven a punt de començar. El Martí i el Nil somniant amb el tió. “I ara què demanarem per Reis?” deien. I feien la carta. I la penjaven de l’arbre de Nadal. Encara hi és. Fins a la Candelera diuen. Així recordem les festes gairebé un mes més enllà del dia de Reis.

És dia 8 de gener. Sant Tornem-hi. La meva feina em permet tornar-hi a poc a poc. El gener hi ha poqueta formació. Preparo cursos. Miro videos. Escric cosetes. Tinc idees. Assisteixo a reunions. Engrescadores. Molt engrescadores. Per telèfon. En persona. A prop. Lluny. Mig a prop, mig lluny. I les festes s’acaben. De cop. Dies i dies de compartir àpats, regals, beures, festes…s’esvaeixen. Com per art de màgia. Cada any passa el mateix. Cada any em sorprenc. Han passat 15 dies. Preciosos. El Martí i el Nil a tope amb els seus regalets. Jocs de taula. Auriculars. Baldufes de nom impronunciable. Botes de Futbol. Monstres de Colors. Una mica de roba. Llibres. Contes. I ara toca fer-los un lloc entre totes les altres joguines. Diu el Nil que alguns dels peluixos ja es coneixen i s’han fet amics aquests dies. Sobretot perquè ja comparteix llit amb un tigre gegant, un Monstre de Colors alegre i un mussol. Tots plegats a sota d’un nòrdic amb funda de La Patrulla Canina. I això mentre el Martí comparteix llit de YoKaiWatch amb un tauró i un Monstre de Colors de calma i tranquilitat.

Ostres, bé, ostres no, cullons, s’han acabat les festes. Les festes de Nadal no s’acaben. S’esvaeixen. S’evaporen. Venen ràpid i s’en van encara més de pressa. I a mi m’encanten.

Avui ens hem llevat a les 7:17 hores del matí. Avui hi érem tots dos. Els papes i les mames. Els hem despertat de mica en mica. Tornada a la rutina precedida per l’hora d’anar a dormir d’ahir. El Martí va caure rodó. El Nil no podia dormir. Li costava. Barreja de nervis i de mal al braç que es va fer fent un partidet de futbol. Res que no curi quan li dono la mà per sota del nòrdic. Unes apretadetes de mà d’anada i tornada. Unes apretadetes de mà de “sóc aquí” i de “ja he notat que ets aquí”, i s’adorm.

Avui teníem mandra. Tornem-hi. Fer un entrepà. Posar fruita. Triar els tuppers. Posar tovallons i robes de gimnàstica. I peus de gat. Treball en equip amb la Mariona. Ara fem una llet amb Nesquik i ara una amb cereals d’última hora. La Mariona vesteix el Martí i jo el Nil. EL Nil surt amb les botes de futbol i la samarreta del Messi. Ah, i amb el jersei taronja d’ós polar que ahir va triar de rebaixes. Li agrada la roba. El Martí surt vestit. Li és igual el que porti. L’èxit és que torni tota sense estrips.

El Martí surt de casa amb tots nosaltes. Enfadat. Trist. Mig indignat. Molt enfadat:

“Avui és el pitjor dia de la meva vida”.

Aquest és el pensament de molta gent el dia 8 de gener. S’acaben les festes. Tornem a la rutina. Que ben explicat Martí. Una mica exagerat, sí, amb el teu propi estil. Però sí. Molt ben explicat.

“Avui és l’aniversari del Xavi. El papa del padrí. A la tarda li gravem un video, d’acord?” li dic. I el Martí somriu. El dia ja ha millorat. Mira, Xavi, li has arreglat el dia al Martí.

La Nit de Reis em posa. Molt…

No ho puc evitar. O no ho vull evitar. S’acosta la Nit de Reis. I a mi, encara que hi hagi tions, Pares Nadals, aniversaris i altres dates, la Nit de Reis encara em posa. Em posa molt. Me’n recordo de les Nits de Reis d’abans. A casa, el tió portava “chuches”. Torrons. Polvorons. Cigarretes de xocolata (que recordo amb molta i molta nostàlgia). Carbó.

Però la Nit de Reis era la Nit de Reis. Era veure la cavalcada. Era (re)collir caramels de terra. D’aquells que no et menjaves. Però feien il.lusió, pel que significava. Els Reis arribaven. Els Reis em segueixen posant. Molt.

Des de la tarda fins que no arribàvem a casa, passava una bona estona. No sé com s’ho feien per deixar-nos els regals a sota de les cortines del menjador. Bé, de fet sí que ho sabia però no m’importava. M’era ben bé igual.

Primer passaven per casa de la tieta. A sota de les cortines, per suposat. Ple de regals. Petits i grans. Amb molts noms. Per a tothom. Recordo el doble disc de “Parchís”, amb els seus 2 vinils i 4 colors. El recordo molt. Recordo que quan s’havien acabat els regals a casa de la tieta Maria, anàvem a casa nostra. Entràvem, corríem un trosset de passadís, giràvem a mà dreta, entràvem al menjador, esquivàvem la taula que hi havia al bell mig i corríem més fins a obrir les cortines que donaven al balcó. I estava ple de regals. La Nit de Reis encara em posa. Molt.

Obríem. Trencàvem papers. Jo sempre he sigut de trencar i estripar papers. Més de contingut que de continent quan parlem de regals. Més i més joguines. I mitjons i calçotets:

“Ei, papes, que la roba no compta com a regal!!!”.

Algun pijama. Però, sobretot joguines. I mirades. Entre germans. De complicitat, entre pare i mare. Felicitat màxima. La Nit de Reis és una Nit de felicitat màxima. Sobretot si la pots cel.lebrar. Aquesta Nit de Reis hi haurà algú que no la podrà cel.lebrar. Hi haurà algú que no podrà ser a casa. I hi haurà nens i nenes que no recordaran tot això que recordo jo. Hi haurà un Oriol, un Quim i dos Jordis que no podran veure aquestes mirades de felicitat. No hi ha dret. El Martí em va dir ahir:

“Papa, demana el que vulguis per Reis. Gran. Molt gran. Són màgics i et poden portar qualsevol cosa.” Doncs, i no li vaig dir, qualsevol cosa, no. Perquè hi ha Reis i Reis.

I a mi, la Nit de Reis em segueix posant. Molt. Molt nostàlgic. Molt feliç. Tristement feliç. Feliçment trist. Però aquest any, alguns Reis, a algunes cases, portaran tristesa. I no em refereixo als Reis Mags. Ja m’enteneu. Aquest any la Nit de Reis serà una miqueta més trista a algunes cases. Quina ràbia. Quina merda. No hi ha dret. Cap nit. Però aquesta nit encara menys.

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.

Canelons.

Quan s’acosten les festes de Nadal, em poso nostàlgic. M’encanta. És exactament una felicitat trista o una tristor feliç. Un oximoron. L’oximoron. M’encanta el Nadal. Coses que passen per Nadal, i Sant Esteve i Cap d’Any i Reis,…

És pensar que s’acosta Nadal i (re)connectar amb el meu nen interior. Jo he tingut la sort de passar els nadals passats feliçment. Són els records que en tinc. Feliços.

Olor de fred. Sensació de fred. Fred manresà. Fred manrussià. Coll alt. Bufanda. Guants. Passamuntanyes. Pantalons de pana.

Llums de Nadal. Sortir a passejar. El Passeig. El Born. Can Jorba. Regals. Molts regals. El regal.

Posar l’arbre. Decorar l’arbre. Mirar a sota l’arbre si hi havia joguines.

Muntar el pessebre. A sobre de la taula de la màquina de cosir. Amb les peces fetes pols de sempre. Amb aquells rius de paper d’alumini (de plata de tota la vida).

El fum, fum, fum i el Què li darem en el noi de la mare. Cantades i gravades en cassette. Madredelamorhermoso, com deuen sonar!

Un tió. De fet, era una mena de calaix buit. Cagava cigarretes de xocolata. Políticament incorrectes. Cantar a l’habitació mentre el tió s’omplia de regalets.

Els canalons a mig fer a la cuina. Just entrant. A mà esquerra. Olor de Dinar.

Desig de neu. Volia que nevés a Manresa. Amb totes les meves forces. M’encanta que nevi on no toca. Per Nadal. A veure si aquest any estem de sort i podem baixar a la plaça mentre neva.

El raïm. El video Thriller de Michael Jackson. Els malsons associats a aquest video. Maleït (beneït) John Landis. Potser per això m’agraden tant les pel.lis de zombis!

Els Reis. La Nit de Reis. M’encanten. Joguines amagades a sota de les cortines. Obrir els regals grossos. Els més grossos. I un de petit. Un llibre. Almanaque Mundial. El regal perfecte.

Els pares mirant. Embadalits. Ara me’ls imagino. Sóc pare. I em miro el Martí i el Nil. Embadalit. Segur que els meus pares ens miraven igual.

M’encanta el Nadal. M’encanten els Reis. Comença a fer olor de Nadal. I de Reis. M’encanta la olor de Nadal. I de Reis.

Bon Nadal. Feliç any nou. Bonics Reis. Torno a ser un nen.

Desitjos grocs pel 2018.

Avui, una llista de desitjos en format descarregable. Us els podeu copiar. Compartir. Fer vostres. El que volgueu. Escampeu-los. Que corri el color groc. Fins que no faci falta el color groc. Bones Festes. Bon Nadal. Bon any 2018. Bonics. Boniques.

 

Un post de Nadal.

S’acosta. El Nadal. Sóc un clàssic. Si vé Nadal, post de Nadal!

Descans nadalenc…

Avui, dia 22, i després de saber que no m’ha tocat El Gordo de Navidad, em poso a escriure el meu últim post de l’any (segurament…tot pot ser que no, sóc així de flexible o d’inconstant, no sé…). De fet, com m’ha dit un company de coworking, el David: “Enric, a tu et toca la loteria tot l’any, cada dia”. I és veritat, no us enganyaré. Estic envoltat de gent, començant per la Mariona, el Martí i el Nil, que són una loteria diària. Sempre toca. I m’encanta. M’encanta jugar a aquesta loteria. Moltes gràcies per ser aquí. Sempre. Aquesta gratitud va per tots els dies que no us penso a donar les gràcies per ser al meu costat, per fer el que feu i per ser com sou. I per ser qui sou. Les Personetes Creatives. La Mariona. El Martí. El Nil. La “meva” familieta…

Els elements bàsics de la comunicació (nadalenca)…

Avui, post simple. Analitzaré els aspectes bàsics de la comunicació nadalenca. O el que és mateix…quines paraules heu de fer servir per comunicar-vos de forma eficient, ara mateix, amb el Martí i el Nil?