Està passant. Ara.

Hi ha dies que estàs sol. Literalment. Després de 10 hores fent 2 cursos de Comunicació efectiva i PNL, arribes (arribo) a casa i, estic sol. Literalment. La Mariona a Malta i els nens, les Personetes Creatives, a Sant Andreu de Llavaneres, amb l’àvia. I jo, sol, a Manresa. Els trobo a faltar. Sí. No ho negaré. Estic bé. També. No ho negaré. Al cap i a la fi, són 3 dies. És transitori. Vaig a fotre’m una copeta de vi. A la vostra salut.

Jo, ja me n’adono…


Jo, ja fa temps que me n’adono que em faig gran. Me’n vaig adonar quan em va començar a caure pèl del cap. Me n’adono ara que ja me’n queda més aviat poc. Com diuen el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, sí que tinc pèl, però molt curt i a darrera, que és un eufemisme per dir que sóc calb. Però són tan “monus” que me’ls menjaria.

Jo, ja me n’adono que passa el temps, quan miro enrera i compto tot el que he viscut. Bo i dolent. Pèrdues i guanys…compensats. Escola, feina, persones. Una mica de tot. I miro enrera i m’encanta. Però m’adono que m’estic fent gran.
Jo, ja me’n adono que, de vegades miro endavant i veig que aquest any, en faig 45. 45. Mare meva. Oh my God que dirien els meus fills. Això són molts anys. La meitat d’una vida estàndar de 90 anys (descomptant la mania de la meva família de morir més joves del normal).
Jo, ja me n’adono que el temps passa volant. Però, sobretot, sobretot, me’n adono des de que van néixer el Martí i el Nil! Aquest any en fan 7 i 5, i jo, encara tinc al cap el dia que va néixer el Martí. Però si farà 7 anys de tot plegat!
Jo, ja me’n adono que acabem de passar Setmana Santa, Caramelles de Súria i que d’aquí a res arribarà l’estiu, cauran les fulles, començarà a fer fred, vindrà Nadal, els Reis, carnestoltes, i ja hi tornarem a ser. No sé què passa, però quan tens fills, el temps, s’accelera, i moltes vegades, l’únic que voldries és aturar-lo. Però no. Any rera any, l’acceleració és major, semblant a la velocitat d’expansió de l’univers (havia de sortir el meu frikisme algun moment, no?). És com si hi hagués una Energia Obscura que provoqués aquesta acceleració temporal.
Jo, ja me n’adono que s’ha de gaudir del present. I, de fet, sempre que puc ho faig. Mindfulness se’n diu d’això ara. Prendre consciència de l’aquí i ara…
Només hi veig un petit problema. Des de que tinc fills, el Martí i el Nil, aquí i ara, passa molt ràpid. Tinc la lleugera sensació que em perdo cosetes. I per compensar aquesta sensació, suposo, vaig començar a escriure el meu blog Les Personetes Creatives aviat farà 5 anys, just quan el Nil era dins la seva capseta de color blau durant 13 dies després de néixer 5 setmanes abans del que tocava. 

Suposo que no vull que s’escapin tots aquests moments viscuts. Tenir-los escrits, dibuixats, infografiats o fotografiats, és una manera de fer durar l’aquí i ara eternament. Nostàlgia se’n diu d’això. I de vegades, només de vegades, secretament, espio els meus posts més antics, per reviure l’aquí i ara que em vaig perdre perquè passava massa ràpid…
Faig trampa. Ho sé. Però m’encanta. Parar el temps no és possible. Immortalitzar-lo amb paraules sí. I aquesta és la meva missió quan vaig decidir escriure el blog. Immortlitzar la infantesa del Martí i del Nil. Per poder-la recordar, just, quan no me’n recordi.

S’acosta Nadal i em poso tonto…

S’acosta Nadal i em poso tonto…no sé si és perquè tinc fills o perquè…sí, sí, és perquè tinc fills. El Martí i el Nil. 

De vegades he dit que tenir fills m’ha ensenyat un munt de coses. La primera, estimar incondicionalment. Estimar per estimar. Sense esperar res a canvi. Tot i que rebo molt a canvi: mirades, petons, magarrufes, m’estimos en veu alta, m’estimos en veu baixa, m’estimos d’amagat, m’estimos vergonyosos, m’estimos mandrosos…però m’estimos al cap i a la fi. Molts. Moltíssims. M’encanten.

Una altra cosa que m’han ensenyat és a veure el Nadal tal i com el veia quan era petit. A disfrutar-lo. Amb innocència. Tornar a gaudir de tot el que envolta el Nadal…

Donar menjar al tió. Tapar-lo amb una manteta perquè no es refredi. Mirar per la finestra amb ulls d’il.lusió infinita per veure si neva o no neva. Esperar els anuncis de la tele entre dibuixos i dibuixos per escriure la carta als Reis, al tió, al Pare Nadal,….Comptar els dies que falten fins el tió. Comptar quants tions farem que caguin a la família. No apagar les llums de l’arbre quan marxo de casa perquè el tió estigui acompanyat i no se senti sol. Recordar els Nadals anteriors com si fossin ahir. Obrir els ulls com taronges cada vegada que veig uns llums nous al carrer. O un arbre de Nadal. O un pessebre. Enrecordar-me de la família que hi ha. De la que ja no hi ha. O de la que hi haurà i està a punt d’arribar. Esperar que no canviï res. Esperar que cada Nadal sigui màgic. Fer que els Nadals siguin màgics. Tots. Amb el Martí i el Nil, la Mariona i jo tenim molta sort. Moltíssima sort. De debò. Ho repetiré les vegades que sigui. Amb el Martí i el Nil, el Nadal és molt millor. Més màgic. Per Nadal, jo…vull ser ells. Em deixo encomanar la seva emoció. I el visc. Ara fa 6 anys que els Nadals a casa, són més especials que mai.

La pluja, l’amor, els fills i els germans…

Serà cosa del dia. Serà que plou. Serà que estic escoltant la BSO de “Barcelona, nit d’hivern” del Joan Dausà. O serà tot plegat. O serà res d’això. Però avui m’he mirat la foto que us adjunto( de fa uns dies) i m’ha caigut una llagrimeta tonta, de les de felicitat i tristesa, barrejades, …

De vegades faig fotos. Bé, de fet, moltes. I al Martí i al Nil, més que moltes, moltíssimes, i no sé perquè, però gairebé sempre surten bé! I també, de vegades, no tantes, em surten fotos màgiques. D’aquelles que traspuen sentiments i emocions només de mirar-la. De mirar-la una bona estona. Em quedo “empanat”. I miro les cares d’ells dos. I els dic que aquesta relació és per sempre. Bé, la relació no ho sé. De vegades es trenca. De vegades els camins els poden allunyar. Creixeran i potser es separaran. Cada un d’ells decidirà què fer amb la seva vida. I la relació potser es refredarà…o no. El que segur que no es trencarà, és allò que no es pot trencar. És el vincle. El vincle entre germans, aquell filet invisible que t’uneix per sempre, és impossible de trencar. El vincle és per sempre. I m’adono que jo també tinc un vincle que no es podrà trencar mai, amb ells, amb la Mariona…ja formen part de la meva vida, per sempre,…

Però, i aquí vé la pluja i el Joan Dausà, m’adono que algun dia no els tindré tan a a prop. Algun dia marxaran. Se n’aniran a fer la seva vida. A ser feliços. I jo, amb cara de tonto, em quedaré mirant aquesta foto. La del vincle. La de l’amor, que de tant amor, gairebé fa mal (també hi ajuda que el Nil és força animalot i no mesura la seva força). La cara del Martí és de dolor perquè el Nil se li havia penjat del coll. De tan amor. Una foto és una instantània. La mateixa foto, un segon abans era totalment diferent, amb tots dos somrient. Un segon més tard les coses canvien. Però l’amor segueix intacte. Per sempre. Són germans, collons! Aquest vincle no es trencarà mai. Però algun dia no ho veuré de tan a prop.

Aquesta pluja tonta, m’ha posat tonto. Tontíssim. Us estimo, Martí i Nil, i Mariona, que quedi clar i per escrit, per si algun dia no penso a dir-vos-ho…

  

Calendari d’Advent: dia 9

De vegades. Només de vegades. De vegades, les coses han de canviar per quedar just com eren abans. Aquells nadals que feien olor de Nadal. Aquelles mandarines al tió. Perquè cagui. I cagui fort. Aquelles cares d’emoció quan el tió se les ha menjat. De vegades, amb les presses, se les menja amb pell i tot!

El Martí i el Nil ho han fet. M’han fet tornar a estimar el Nadal. Just com abans. Exactament. Però diferent. Millor.

  

El Nil Bastardas i Charles Darwin (coses que et perds quan deixes de mirar)

Charles DarwinEl Nil i el Charles Darwin…què deuen tenir en comú? Us ho podeu preguntar…o no…jo sí, perquè sóc molt friki…frikíssim…i he arribat a la conclusió que el Nil m’està demostrant cada dia la Teoria de l’Evolució de les Espècies. El que passa és que, qui el conegui ja no us sorprendrà, és molt tossut. Extramadament. Més que el seu pare. Que sóc jo. O igual. No sé, és molt tossut! I des que va néixer que ha fet les coses a la seva manera…

Perquè us explico tot això? Doncs perquè el Nil evoluciona…evoluciona fent salts evolutius…no evoluciona adaptant-se a l’entorn de mica en mica. Ell adapta l’entorn. I ho fa de cop. La mare que l’ha parit…la Mariona, és clar…

Jo vaig marxar fa una setmana a treballar al País Basc i vaig deixar a casa un nen petit, el Nil…bé, en vaig deixar dos, el Martí també hi era…però aquest post és del Nil…

…jo vaig marxar i el Nil bevia biberó amb cereals i dormia en un llit de baranes..

…jo he tornat i el Nil…és un nen…ha crescut…ha fet un salt…i ara beu llet amb colacao i dorm a la llitera de baix. El Nil s’ha fet gran. Ha fet un salt evolutiu.I s’ha esperat a fer-lo quan no hi era jo. Quina ràbia! Sempre a la seva! Sempre evolucionant…quina mania…i just quan m’he girat i no el mirava. I us juro que el miro molt…potser massa…cada vegada que li dono (donava) la mà perquè s’adormís…

Ha fet el que fan els nens i nenes petits. Evolucionar. Créixer. Tu pots estar 72 hores mirant el teu nen com es deixa anar de la tauleta del menjador per fer la seva primera passa. Et poses escuradents a les parpelles per no perdre’t el moment i que no se’t tanquin els ulls…i tens el mòbil amb la bateria al 200 % per poder gravar el video o tirar la foto. I quan ja no pots més…la pixera apreta i no has pensat  de posar-te una sonda…decideixes anar a fer un pipi al lavabo. Seran 10 segons. Ja aniràs de pressa. No se li acudirà…doncs sí! Quan tornes…el nen s’ha deixat anar i camina sol. Són així. Són nens. Quàntics. Gats de Schrödinger. Caminen i no caminen. Mengen i no mengen. Beuen biberó i no en beuen. Dormen en llits de baranes i no hi dormen. Però quan deixes de mirar-los decideixen fer el pas…l’important.

I com que jo m’he perdut el moment. El deixo escrit, perquè en quedi constància. El Nil va començar a fer-se gran la setmana del 13 d’abril de 2015 just quan jo estava a Logroño (no calen rimes) o a Donosti o a Iruña. Tant se val. El Nil se’n va a dormir i no vol la mà del papa…i a mi…una mica…la llagrimeta em cau. Ara m’estiro al seu costat. Fins que em faci fora. Però m’agrada. Ell ha evolucionat. Jo no.

I ara m’assec al seu costat, al sofà com quan es bevia el biberó, però ara hi ha un got amb colacao i una canyeta. I si m’assec al seu costat és perquè no la liï i tiri el colacao al sofà (que ha passat) i no pas per si, per casualitat, mentre es bevia el biberó li queien els ullets i es quedava adormit al meu costat. Ell ha evolucionat…jo no…

I sabeu què? Fa molt riure que em digui que ja és gran i que vol dormir al llit de nen gran. No fa tan riure que cada nit em desperta perquè no sap ben bé on és. Està desorientat. Gran però desorientat. Però gran.

I sabeu què? No té baranes…i el llit fa 3 Nils de llarg, però jo…que no evoluciono i que m’estiro al seu costat, i deixo el matalàs al costat…per si se li acut caure (encara que no és gaire amunt)…

I sabeu què? Avui l’he trobat adormit al matalàs del costat. Al que deixo jo. Que si no hi fos seria dormint a terra.

I que si segueix evolucionant fent aquests salts…m’hauré de posar les piles o em passarà a davant. I jo encantat. És tot un Nil aquest Nil. I l’estimo. Molt. Moltíssim.