No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m’intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l’olor a terra mullat per la pluja, i que m’encanta. Pluviofília, se’n diu.

No sé si és per l’al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m’estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d’ara. O és com si jo fos el d’ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d’escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.

Deu ser que porto massa dies sense poder olorar res. Refotuda al·lèrgia. És un post que compensa. És un post que s’olora. És un post que fa olor de terra mullat. Fa olor d’estiu. Fa olor de 1980, si hi arriba. Fa olor de mare. Molt bona olor. Fa olor de mercromina (micromina en deia jo). Fa olor de “tirites”. De tifes de vaca. De llet acabada de bullir. I de berenar. Sobretot fa olor de berenar. De galetes Maria amb nocilla. Deu ser que fa massa dies que no oloro res i tinc necessitat de sentir una miqueta aquelles olors que tant m’agraden.

Anuncis

50 Coses que puc fer en 101 dies.

Primer de tot, la llista de coses està extreta d’aquí.

A algú se li farà extrany veure un titular amb 101 dies en comptes de 100 dies. Ho he fet conscientment. Les persones tenim una tendència a recordar aniversaris i solen ser dates molt concretes. Cada 10 anys, cada 50 anys, cada 100 anys. I, també, perquè no, cada 100 dies. I ahir, de fet, vam tenir uns 100 dies molt especials. Per tristos. Per injustos. Per rabiosos. Per indignes. I per tot el que hi volgueu sumar. Però jo, tenia ganes que el dia 101 ningú s’oblidés d’això que està passant, i si algú segueix el meu post i en fa un per “recordar” els 102 dies, i els 103 i els 104 fins que s’acabi aquesta brutalitat, aconseguirem, entre tot i entre totes que, això s’acabi.

Us demano un favor, que llegiu el post fins al final i que el compartiu. Ajudarà a que siguem més feliços i que tinguem més energia i motivació per defensar els drets de les persones que, ara com ara, se’ls ha robat la possibilitat de fer la majoria d’aquestes 50 coses que puc fer en 101 dies per a ser més feliç:

50. Evita la cafeïna

49. Intenta llegir un llibre per setmana

48. Redueix el consum de sucre

47. Un moment de meditació, l’ideal serien tres (matí, tarda i nit)

46. ​​Dejuna un dia a la setmana

45. Enfronta una por cada dia

44. Tingues almenys 7 hores de son

43. Dorm i desperta’t d’hora

42. Banya’t amb aigua freda

41. Aprèn a dir “no”

40. Fes una cosa bona per algú cada dia

39. Tingues un diari i escriu cada dia

38. Desconnecta’t d’Internet 24 hores per setmana

37. Sempre dóna les gràcies

36. Digues “t’estimo” mínim tres vegades al dia a les persones que estimes

35. Que la teva parella es converteixi en el teu millor amic (a)

34. Consumeix 30 grams de proteïna en els primers 30 minuts del teu dia

33. Tingues un objectiu a cinc anys, però compleix-lo en dos

32. Consumeix una cullerada d’oli de coco o de llavor de raïm al dia

31. Tingues una llista de les coses que vols fer i comença ja

30. Pren una suc de fruites naturals diverses vegades per setmana

29. No t’obsessions amb els resultats, sinó en el teu rendiment

28. Tingues una hora al dia de relaxació sense sentir-te culpable

27. Llegeix les notícies i el diari

26. Demana disculpes quan el teu comportament ho mereixi

25. Estalvia sempre el 10% o més dels teus ingressos

24. Dóna el 10% del teu salari a la causa que triïs

23. Escolta un podcast o un audiollibre augmentant la seva velocitat de reproducció.

22. Pren aigua, molta aigua

21. En lloc de comprar a l’engròs, comprar un lloc petit per viure

20. Mira els teus mails i xarxes socials una hora després de despertar-te

19. Viu únicament amb l’essencial

18. Canvia alguna cosa de la teva vida cada any

17. Defineix el que la riquesa i l’èxit signifiquen per a tu

16. Canvia la teva manera de pensar sobre els diners.

15. Tingues fe en alguna cosa més gran que tu

14. Crea una font d’ingressos automatitzada i segura

13. Tingues fonts d’ingressos múltiples

12. No inverteixis si desconeixes el negoci

11. Que els teus amics siguin sempre persones que t’inspiren

10. Fes el teu llit a primera hora

9. Que la llista de tasques diària no sobrepassi tres punts

8. Avalua el teu rendiment amb la finalitat de millorar-lo

7. Pregunta i sol·licita sense por a les respostes, et sorprendrà la quantitat de coses que pots obtenir d’aquesta manera

6. Sigues generós de forma espontània com a mínim un cop al mes

5. Escriu una nota reflexiva cada dia, i deixa-la en un lloc a on algú pugui trobar-la

4. Que els teus pares es converteixin en els teus amics

3. Utilitza fil dental

2. Menja amb la teva família a mínim un cop al dia

1. Aprèn a conèixer-te

I fixeu-vos que cap, repeteixo, cap d’aquestes coses a fer, té a veure amb:

“Passa’t injustament 101 dies a la presó a l’espera que algú trobi o s’inventi proves per tancar-te, injustament una altra vegada, no sé quans collons d’anys perquè penses d’una manera diferent a la gent que té el poder, i d’aquesta manera t’obliguem a perdre la dignitat i a separar-te de la teva parella, fills, filles, amics i amigues”.

No he trobat a cap lloc que això sigui una manera d’aconseguir la felicitat. Malparits. No se m’acut res més fluix. Sí més fort. 101 dies són molts. 102 seran més. Passa-ho!

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.

Està passant. Ara.

Hi ha dies que estàs sol. Literalment. Després de 10 hores fent 2 cursos de Comunicació efectiva i PNL, arribes (arribo) a casa i, estic sol. Literalment. La Mariona a Malta i els nens, les Personetes Creatives, a Sant Andreu de Llavaneres, amb l’àvia. I jo, sol, a Manresa. Els trobo a faltar. Sí. No ho negaré. Estic bé. També. No ho negaré. Al cap i a la fi, són 3 dies. És transitori. Vaig a fotre’m una copeta de vi. A la vostra salut.

Jo, ja me n’adono…


Jo, ja fa temps que me n’adono que em faig gran. Me’n vaig adonar quan em va començar a caure pèl del cap. Me n’adono ara que ja me’n queda més aviat poc. Com diuen el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, sí que tinc pèl, però molt curt i a darrera, que és un eufemisme per dir que sóc calb. Però són tan “monus” que me’ls menjaria.

Jo, ja me n’adono que passa el temps, quan miro enrera i compto tot el que he viscut. Bo i dolent. Pèrdues i guanys…compensats. Escola, feina, persones. Una mica de tot. I miro enrera i m’encanta. Però m’adono que m’estic fent gran.
Jo, ja me’n adono que, de vegades miro endavant i veig que aquest any, en faig 45. 45. Mare meva. Oh my God que dirien els meus fills. Això són molts anys. La meitat d’una vida estàndar de 90 anys (descomptant la mania de la meva família de morir més joves del normal).
Jo, ja me n’adono que el temps passa volant. Però, sobretot, sobretot, me’n adono des de que van néixer el Martí i el Nil! Aquest any en fan 7 i 5, i jo, encara tinc al cap el dia que va néixer el Martí. Però si farà 7 anys de tot plegat!
Jo, ja me’n adono que acabem de passar Setmana Santa, Caramelles de Súria i que d’aquí a res arribarà l’estiu, cauran les fulles, començarà a fer fred, vindrà Nadal, els Reis, carnestoltes, i ja hi tornarem a ser. No sé què passa, però quan tens fills, el temps, s’accelera, i moltes vegades, l’únic que voldries és aturar-lo. Però no. Any rera any, l’acceleració és major, semblant a la velocitat d’expansió de l’univers (havia de sortir el meu frikisme algun moment, no?). És com si hi hagués una Energia Obscura que provoqués aquesta acceleració temporal.
Jo, ja me n’adono que s’ha de gaudir del present. I, de fet, sempre que puc ho faig. Mindfulness se’n diu d’això ara. Prendre consciència de l’aquí i ara…
Només hi veig un petit problema. Des de que tinc fills, el Martí i el Nil, aquí i ara, passa molt ràpid. Tinc la lleugera sensació que em perdo cosetes. I per compensar aquesta sensació, suposo, vaig començar a escriure el meu blog Les Personetes Creatives aviat farà 5 anys, just quan el Nil era dins la seva capseta de color blau durant 13 dies després de néixer 5 setmanes abans del que tocava. 

Suposo que no vull que s’escapin tots aquests moments viscuts. Tenir-los escrits, dibuixats, infografiats o fotografiats, és una manera de fer durar l’aquí i ara eternament. Nostàlgia se’n diu d’això. I de vegades, només de vegades, secretament, espio els meus posts més antics, per reviure l’aquí i ara que em vaig perdre perquè passava massa ràpid…
Faig trampa. Ho sé. Però m’encanta. Parar el temps no és possible. Immortalitzar-lo amb paraules sí. I aquesta és la meva missió quan vaig decidir escriure el blog. Immortlitzar la infantesa del Martí i del Nil. Per poder-la recordar, just, quan no me’n recordi.

S’acosta Nadal i em poso tonto…

S’acosta Nadal i em poso tonto…no sé si és perquè tinc fills o perquè…sí, sí, és perquè tinc fills. El Martí i el Nil. 

De vegades he dit que tenir fills m’ha ensenyat un munt de coses. La primera, estimar incondicionalment. Estimar per estimar. Sense esperar res a canvi. Tot i que rebo molt a canvi: mirades, petons, magarrufes, m’estimos en veu alta, m’estimos en veu baixa, m’estimos d’amagat, m’estimos vergonyosos, m’estimos mandrosos…però m’estimos al cap i a la fi. Molts. Moltíssims. M’encanten.

Una altra cosa que m’han ensenyat és a veure el Nadal tal i com el veia quan era petit. A disfrutar-lo. Amb innocència. Tornar a gaudir de tot el que envolta el Nadal…

Donar menjar al tió. Tapar-lo amb una manteta perquè no es refredi. Mirar per la finestra amb ulls d’il.lusió infinita per veure si neva o no neva. Esperar els anuncis de la tele entre dibuixos i dibuixos per escriure la carta als Reis, al tió, al Pare Nadal,….Comptar els dies que falten fins el tió. Comptar quants tions farem que caguin a la família. No apagar les llums de l’arbre quan marxo de casa perquè el tió estigui acompanyat i no se senti sol. Recordar els Nadals anteriors com si fossin ahir. Obrir els ulls com taronges cada vegada que veig uns llums nous al carrer. O un arbre de Nadal. O un pessebre. Enrecordar-me de la família que hi ha. De la que ja no hi ha. O de la que hi haurà i està a punt d’arribar. Esperar que no canviï res. Esperar que cada Nadal sigui màgic. Fer que els Nadals siguin màgics. Tots. Amb el Martí i el Nil, la Mariona i jo tenim molta sort. Moltíssima sort. De debò. Ho repetiré les vegades que sigui. Amb el Martí i el Nil, el Nadal és molt millor. Més màgic. Per Nadal, jo…vull ser ells. Em deixo encomanar la seva emoció. I el visc. Ara fa 6 anys que els Nadals a casa, són més especials que mai.