(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.

Anuncis

Mantra.

És tardor. S’apropa l’hivern. “The winter is coming” a Manresa. Amb el que això significa. És hora de “mantra”. I no, no m’he equivocat. Vull dir “mantra”. Un “mantra” d’hivern. Que abrigui l’ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. “El” “mantra”.

Mireu la foto. La foto del “mantra”. Quina mandra. Au va, mira-la!

Tot el que no facis, queda per fer.

Obvi. No per obvi és menys cert. No per obvi vol dir que ho fem. Passa massa sovint que sabem que hem de fer alguna cosa i no la fem. Busquem excuses. Les que siguin. En tenim un munt. Excuses per a tot. Justificacions. Algunes plausibles i algunes agafades pels pèls.

Diu Nigel Marsh en una TED talk a Sydney, que hem de trobar l’equilibri entre voler-ho fer tot en un dia o deixar-ho tot per quan ens jubilem. Hem de trobar un terme mig. Un terme mig…que difícil! Què és un terme mig quan no saps el final. No és possible. Saps l’inici però no la fi. No pots calcular el terme mig de cap manera. Però sí que et pots preguntar…estic deixant massa coses per demà, demà passat, pel cap de setmana, per les vacances, per quan em jubili? Tot el que no facis, queda per fer.

Diu Tim Urban a una altra TED talk, que el problema de la procrastinació (deixar les coses per més endavant) és que les coses més importants a la vida, no tenen data d’entrega. Acabar un informe a la feina per divendres té data d’entrega i sino l’entregues, pot ser que et facin fora. En canvi, trucar un amic, cuidar-te, dir t’estimo, no té data d’entrega. “Ai, no tinc temps, ja el trucaré demà”.

Diu Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, que hem de fer que l’important sigui urgent. És l’única manera que ens posem les piles.

I deixeu-me que us digui que el més important és viure. I no només és important. És urgent, què collons. Viure la vida que volem viure. No la que volen els demés. Agafar la responsabilitat. Deixar les excuses. Deixar les justificacions. No podem deixar per demà ser feliços, compartir el temps amb les persones que ens importen i treballar menys. Sí, treballar menys. Ningú, repeteixo, ningú, quan està a punt de morir, es penedeix de no haver passat unes horetes més cada dia a la seva oficina, fàbrica o negoci. Ningú. Sol passar el contrari. Tot el que no facis, queda per fer.

Aquest post pot sonar a enfadat. Ho és. Estic enfadat. Em dóna energia. Estic enfadat. I trist. Les dues emocions alhora tan enfadat com trist. Tan trist com enfadat. Tot el que no faci, queda per fer. He tret la “s”. Tot el que no faci, queda per fer.

És la nostra responsabilitat fer el que volem fer amb la vida que ens ha tocat. La grandesa de la vida és que no sabem quant durarà. També és una vilesa. No hi ha data d’entrega. No la sabem. Fa que deixem de fer coses. Tot el que no faci, queda per fer.

La vida no és justa. Bé, la vida potser sí. La mort no ho és. No ho és. I prou. Aquest cap de setmana s’ha comès una gran injustícia. Molt gran. Recordo quan va morir el Carles Capdevila. Vaig pensar el mateix. Exactament el mateix. Que la mort no és justa. I ja està. No ha estat justa amb la Núria. Ni amb l’Edu.. Ni amb la Coaner. Ni amb el Genís. No em convencereu del contrari.

Ho havia de dir. el meu blog em serveix per expressar com em sento, i si, algú ho vol llegir, millor. És un blog personal. Em despullo. Molt sovint. I avui és un dia per fer-ho. Tot el que no faci, queda per fer.

Tot.

Per cert, visca la vida!

(Llegenda de la foto adjunta. És un calendari de no procrastinació. Una vida estàndar en una foto. Setmana a setmana.)

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m’intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l’olor a terra mullat per la pluja, i que m’encanta. Pluviofília, se’n diu.

No sé si és per l’al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m’estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d’ara. O és com si jo fos el d’ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d’escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.

Deu ser que porto massa dies sense poder olorar res. Refotuda al·lèrgia. És un post que compensa. És un post que s’olora. És un post que fa olor de terra mullat. Fa olor d’estiu. Fa olor de 1980, si hi arriba. Fa olor de mare. Molt bona olor. Fa olor de mercromina (micromina en deia jo). Fa olor de “tirites”. De tifes de vaca. De llet acabada de bullir. I de berenar. Sobretot fa olor de berenar. De galetes Maria amb nocilla. Deu ser que fa massa dies que no oloro res i tinc necessitat de sentir una miqueta aquelles olors que tant m’agraden.

50 Coses que puc fer en 101 dies.

Primer de tot, la llista de coses està extreta d’aquí.

A algú se li farà extrany veure un titular amb 101 dies en comptes de 100 dies. Ho he fet conscientment. Les persones tenim una tendència a recordar aniversaris i solen ser dates molt concretes. Cada 10 anys, cada 50 anys, cada 100 anys. I, també, perquè no, cada 100 dies. I ahir, de fet, vam tenir uns 100 dies molt especials. Per tristos. Per injustos. Per rabiosos. Per indignes. I per tot el que hi volgueu sumar. Però jo, tenia ganes que el dia 101 ningú s’oblidés d’això que està passant, i si algú segueix el meu post i en fa un per “recordar” els 102 dies, i els 103 i els 104 fins que s’acabi aquesta brutalitat, aconseguirem, entre tot i entre totes que, això s’acabi.

Us demano un favor, que llegiu el post fins al final i que el compartiu. Ajudarà a que siguem més feliços i que tinguem més energia i motivació per defensar els drets de les persones que, ara com ara, se’ls ha robat la possibilitat de fer la majoria d’aquestes 50 coses que puc fer en 101 dies per a ser més feliç:

50. Evita la cafeïna

49. Intenta llegir un llibre per setmana

48. Redueix el consum de sucre

47. Un moment de meditació, l’ideal serien tres (matí, tarda i nit)

46. ​​Dejuna un dia a la setmana

45. Enfronta una por cada dia

44. Tingues almenys 7 hores de son

43. Dorm i desperta’t d’hora

42. Banya’t amb aigua freda

41. Aprèn a dir “no”

40. Fes una cosa bona per algú cada dia

39. Tingues un diari i escriu cada dia

38. Desconnecta’t d’Internet 24 hores per setmana

37. Sempre dóna les gràcies

36. Digues “t’estimo” mínim tres vegades al dia a les persones que estimes

35. Que la teva parella es converteixi en el teu millor amic (a)

34. Consumeix 30 grams de proteïna en els primers 30 minuts del teu dia

33. Tingues un objectiu a cinc anys, però compleix-lo en dos

32. Consumeix una cullerada d’oli de coco o de llavor de raïm al dia

31. Tingues una llista de les coses que vols fer i comença ja

30. Pren una suc de fruites naturals diverses vegades per setmana

29. No t’obsessions amb els resultats, sinó en el teu rendiment

28. Tingues una hora al dia de relaxació sense sentir-te culpable

27. Llegeix les notícies i el diari

26. Demana disculpes quan el teu comportament ho mereixi

25. Estalvia sempre el 10% o més dels teus ingressos

24. Dóna el 10% del teu salari a la causa que triïs

23. Escolta un podcast o un audiollibre augmentant la seva velocitat de reproducció.

22. Pren aigua, molta aigua

21. En lloc de comprar a l’engròs, comprar un lloc petit per viure

20. Mira els teus mails i xarxes socials una hora després de despertar-te

19. Viu únicament amb l’essencial

18. Canvia alguna cosa de la teva vida cada any

17. Defineix el que la riquesa i l’èxit signifiquen per a tu

16. Canvia la teva manera de pensar sobre els diners.

15. Tingues fe en alguna cosa més gran que tu

14. Crea una font d’ingressos automatitzada i segura

13. Tingues fonts d’ingressos múltiples

12. No inverteixis si desconeixes el negoci

11. Que els teus amics siguin sempre persones que t’inspiren

10. Fes el teu llit a primera hora

9. Que la llista de tasques diària no sobrepassi tres punts

8. Avalua el teu rendiment amb la finalitat de millorar-lo

7. Pregunta i sol·licita sense por a les respostes, et sorprendrà la quantitat de coses que pots obtenir d’aquesta manera

6. Sigues generós de forma espontània com a mínim un cop al mes

5. Escriu una nota reflexiva cada dia, i deixa-la en un lloc a on algú pugui trobar-la

4. Que els teus pares es converteixin en els teus amics

3. Utilitza fil dental

2. Menja amb la teva família a mínim un cop al dia

1. Aprèn a conèixer-te

I fixeu-vos que cap, repeteixo, cap d’aquestes coses a fer, té a veure amb:

“Passa’t injustament 101 dies a la presó a l’espera que algú trobi o s’inventi proves per tancar-te, injustament una altra vegada, no sé quans collons d’anys perquè penses d’una manera diferent a la gent que té el poder, i d’aquesta manera t’obliguem a perdre la dignitat i a separar-te de la teva parella, fills, filles, amics i amigues”.

No he trobat a cap lloc que això sigui una manera d’aconseguir la felicitat. Malparits. No se m’acut res més fluix. Sí més fort. 101 dies són molts. 102 seran més. Passa-ho!

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.