Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

Concretem una miqueta…

Les setmanes passen volant. Avui m’he adonat que és dimarts i que ja havia passat el dilluns (obvi, per altra banda) i no havia fet el post. O tinc molta feina o començo a semblar un jubilat. Ja no sé ni el dia que visc!

Osti tu. Resulta que el Martí i el Nil es van fent grans. I és molt divertit mantenir converses amb ells. Són personetes. Parlen. Bé. Molt bé. Tots dos, des de petits petits que parlen molt bé. Quan busquem paraules que deien malament de petits, gracioses, per suposat, en el cas del Martí en trobem alguna, poquetes, però alguna. En el cas del Nil, no en trobem. Nosaltres no tenim un fill petit, tenim un senyor!

L’altre dia, discutint amb els nens, mentre conduïa amb la Mariona al costat (una situació força habitual per altra banda), em vaig sorprendre a mi mateix gestionant-ho força bé. Això és un eufemisme per no dir que vaig aconseguir no cridar…

…i va el Martí i m’etziba el següent…

I jo què li dic? Primer de tot, que ja tinc frase pel post de dilluns (dimarts) i després orgull de pare de pensar que amb 6 anys parla de forma més concreta que jo. Per altra banda, m’adono que encara no entén certa ironia. O sí. I ja se la salta. No sé què pensar. Però em va encantar. La Mariona i jo encara riem. A casa tenim dues mines. Dos nens que em donen contingut diari per escriure. Una de les meves grans passions. Fins que s’avergonyeixin del que surt a Les Personetes Creatives. Ja em puc anar buscant temes alternatius…s’accepten suggerències!

Què (no) tenen en comú les empreses amb les aules de P3?

Si hi ha alguna cosa que m’agrada per sobre de tot de fer formacions, tallers i xerrades, és que cada vegada que acabo una sessió, he après, recordat o (re)après un munt de coses!

Avui li ha tocat el rebre a l’Estratègia creativa de Walt Disney. Estic fent un curs a una empresa, de PNL i avui, hem treball l’estratègia de Walt Disney tal i com la va modelar Robert Dilts. I m’he adonat de vàries coses. Però una de les més importants és que, tan important és el pensament somniador, com el pensament realista, com el pensament crític. Hauríem d’aprendre a tenir espais dels 3 tipus. I sabeu una cosa? Les empreses estan plenes d’espais realistes i crítics, amb taules endreçades, colors neutres i cares serioses i professionals. No em malinterpreteu, són espais molt útils per prendre decisions i filtrar…

…però us adoneu dels espais que fan més falta? Doncs sí…espais per somniar. Espais per crear. Espais per innovar. I en cap cas poden ser la taula amb l’ordinador i papers tan realistes, ni les sales de reunions tan crítiques. Han de ser uns espais físics diferents, creats amb l’objectiu que la gent hi somniï. Quan les empreses canviïn el paradigma que la gent que somnia perd el temps pel de que quan la gent somnia està imaginant un futur millor (per a l’empresa, és clar), començarem a veure espais per somniar. I la gent, (re)aprendrem a somniar. De forma seriosa. I crítica.

Les empreses haurien de tenir espais semblants a les classes de P3.

Qüestió de perspectiva…

Aprendre que a la vida ens passen coses que depenen de nosaltres, coses sobre les quals hi podem influir i coses sobre les quals no en tenim cap control, ens dóna un sentit de la responsabilitat i maduresa importants. Què fer i què no fer depenent dels successos ens dóna una gran autoeficàcia. Però si d’una cosa n’estic ben segur, és que l’actitud que tenim davant de qualsevol situació a la vida és nostra i ben nostra. Nosaltres triem. Nosaltres decidim. Canviem la perspectiva i modifiquem la realitat. Així mateix. Funciona. Enteneu-me. I això és el que vull traspassar al Martí i al Nil. Perquè siguin més feliços.

Quan et vas fer gran?

Aquesta composició de fotos feta per la Mariona em va perfecte per fer-vos unes preguntes avui:

-Quan va ser l’últim dia (si ho has fet mai) que t’has posat a sota de la pluja mirant cap al cel, sense sabates i disfrutant com et mulles sense pensar que és una merda de dia perquè t’ha agafat el ruixat sense portar paraigües i no podràs fer el que volies fer? (D’acord, sembla  la pregunta de la Consulta o la d’Unió…rellegiu-la si voleu!)

-El proper dia que plogui…farem alguna cosa per tornar a viure la pluja com si fossim nens, amb una mirada de curiositat i diversió?

És un canvi important…vivim-lo! Canviem el nostre mapa…siguem flexibles!

11401031_10153412624090917_3731700419640248409_n

Neu…

Avui…ha nevat…i toca post…de neu, és clar…i ràpid, que els nens no tenen ni escola ni escoleta, i la Mariona i jo fem el que podem des de casa, mentre jo puc accedir a l’ordinador en una proporció de 10 a 1 a favor de la Mariona, juguem amb ells, riem, ens enfadem, mirem com neva, ens paren l’ordinador, llegim contes i posem termòmetres que pugen a 37,3…de moment…al Nil…i baixen a 0 graus a fora el terrat. Avui he dormit dues horetes al costat del Nil…amb un matalàs a terra…amb la mà agafada…y seguimos para Bingo…

neu

Fa dos anys…i en fa trenta-set…

10356017_10152537364270917_1714547908463453465_n

Si algú m’hagués dit, ara fa dos anys, que aquell nen de dos quilos que estava dins d’una capseta, seria l’animal que se m’està tirant a sobre mentre li dedico aquest post…no m’ho hauria cregut!!!

Si algú m’hagués dit, ara fa trenta-set anys que aquella Mariona que acabava de néixer seria la dona de la meva vida (jo ja en tenia cinc i mig…tot un homenet)…no m’ho hauria cregut!!!

Fa dos anys, el Nil, que va decidir compartir aniversari amb la meva dona/la seva mare/la Mariona, era tan xic que, a mi, em feia cosa d’agafar per por que se’m trenqués…i ara, si no vaig en compte, el que em pot trencar alguna cosa, ja sigui el nas, les ulleres, la mà, el peu, o tot plegat…és el Nil…

Fa dos anys, un nen que no tenia forces per plorar ni per menjar, ara t’estripa un conte, te’l tira pel cap o se t’asseu al costat per mirar-se’l i que li expliquis…

Fa dos anys, aquell nen que s’havia d’adormir solet a la capseta mentre la Mariona i jo érem a l’habitació amb el cor mig trencat…ara s’adorm al meu costat amb la mà agafada com si volgués recuperar el temps perdut d’aquells 14 dies…

Fa dos anys, el Nil, un nen que es prenia 5 ml de llet i els vomitava perquè era immadur…segueix immadur (perquè té dos anys acabats de fer), però tant es fot 240 ml de llet com se’t fot 2 talls de pizza o 15 talls de fuet…també conegut com el “monstre de les pansetes”…

Fa dos anys, el Martí tenia dos anys…no m’ho puc creure! I es va fer gran de cop. Ara n’ha fet quatre i ja és grandiós!

Fa dos anys vam haver de comprar roba de menys de 0 anys perquè al Nil li quedava tota grossa…i ara, li confonc els jerseis i les samarretes amb les del Martí…

Fa dos anys, un nen, anomenat Nil va decidir no néixer el dia que havia nascut la seva àvia Dolors, el 20 de desembre, per néixer el dia que havia nascut la mama Mariona…li deu agradar compartir!

Fa dos anys i uns dies, va néixer un blog de PNL, i el Nil, el va posar de cap per avall i el va convertir com per art de màgia en un blog dedicat a ell i al Martí, Les Personetes Creatives…

Fa dos anys, la Mariona se’n va anar a dormir pensant que celebraríem el seu aniversari i es va trobar amb un regal inesperat (jo també…no us enganyaré)…

Fa dos anys, la Mariona lluitava per retenir el Nil dins la panxa…i ara lluita (literalment) per posar-li un pijama de “monstruos”…

Fa dos anys, sembla que n’hagin passat cinquanta…sobretot pel Nil…per la Mariona, no…que està estupendíssima!!!!

Fa trenta-set anys, neixia la Mariona…i trenta-set anys després tenia dues còpies perfectes seves voltant pel món, de 4 i 2 anys…

I fa trenta-set anys neixia la dona amb la qual tinc la sort de compartir la meva vida i la del Martí i del Nil…i que estic convençut que d’aquí a trenta-set anys més, encara la felicitaré per haver compartit tants anys amb mi…

I ara…dos anys després (i dos dies per ser més exactes)…la Mariona i el Nil són a la cuina…una fent salsitxetes i l’altre assegut i esperant per menjar-se-les, sempre i quan no estiguin molt calentes…la Mariona i el Nil, totes dues personetes, del 14 de novembre…mentre jo estic al sofà discutint-me amb una altra personeta que està a punt de trencar el seu pacte (amb encaixada de mà inclosa) de fer una cabanyeta/tren i que ho endreçaria tot abans d’anar a dormir (endreçar és un concepte molt subjectiu. Per mi és posar-ho tot al lloc d’on ho ha tret i per a ell és traslladar-ho tot a algun lloc que no es vegi).

De vegades m’imagino si el Martí s’hagués endarrerit dotze dies i també hagués nascut el dia 14…i cal que us digui que no hi crec gaire en l’astrologia, però jo tinc/pateixo 3 escorpins a casa…

I ara…acabo el post, just després de sopar tots quatre a la cuina…compartint macarrons i salsitxeta…i fa dos anys, el Nil era a la capseta, el Martí a casa de l’àvia, i la Mariona i jo a l’habitació…segurament tots quatre amb un nus a la gola…ni macarrons ni salsitxeta ens haguéssim pogut menjar…ja us ho ben juro…

Per molts anys Mariona…

Per molts anys Nil…