En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

Anuncis

Lliçons de vida inesperades.

Res. Que l’altre dia estàvem mirant un partit del Mundial de Futbol. Bé, de fet, els estem mirant tots. El Martí i el Nil s’han obsessionat obsessivament fins al punt que volen que tots els partits acabin en empat perquè facin pròrroga (ara que ja ho saben dir) i penaltis. Així miren més estona de futbol.

Bé. Com anava dient. Està a punt de començar el partit Nigèria-Islàndia i el Martí em dóna una lliçó de vida. De les que marquen. De les de “per sempre”. De les de fer un “click”.

Sempre aprenent. Tenir fills és un aprenentatge continu. Miralls.

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.

Solomon.

Treball d’autoestima. Treball d’autoeficàcia. Treball de seguretat. En un mateix. Som éssers socials. Gregaris, en certa mesura. Pel fet de ser acceptat, de vegades podem deixar de ser nosaltres mateixos i mateixes. La pertanyença al grup desfà la nostra identitat. Massa vegades. És important trobar un bon grup. (NOTA FUTURA: Començar a pensar en l’adolescència del Martí i del Nil).

És important, urgent, vital, començar a treballar en totes aquestes competències. Que les adquireixin. I les dominin. I quan siguin més grans i pensin críticament, que puguin tenir la raó. I donar-la. I distingir quan la tenen i quan no.

Maleït Solomon. Ser diferent. Ser únic. Defensar el pensament. Argumentar-lo. Seduir. Convèncer. O no.

Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

Concretem una miqueta…

Les setmanes passen volant. Avui m’he adonat que és dimarts i que ja havia passat el dilluns (obvi, per altra banda) i no havia fet el post. O tinc molta feina o començo a semblar un jubilat. Ja no sé ni el dia que visc!

Osti tu. Resulta que el Martí i el Nil es van fent grans. I és molt divertit mantenir converses amb ells. Són personetes. Parlen. Bé. Molt bé. Tots dos, des de petits petits que parlen molt bé. Quan busquem paraules que deien malament de petits, gracioses, per suposat, en el cas del Martí en trobem alguna, poquetes, però alguna. En el cas del Nil, no en trobem. Nosaltres no tenim un fill petit, tenim un senyor!

L’altre dia, discutint amb els nens, mentre conduïa amb la Mariona al costat (una situació força habitual per altra banda), em vaig sorprendre a mi mateix gestionant-ho força bé. Això és un eufemisme per no dir que vaig aconseguir no cridar…

…i va el Martí i m’etziba el següent…

I jo què li dic? Primer de tot, que ja tinc frase pel post de dilluns (dimarts) i després orgull de pare de pensar que amb 6 anys parla de forma més concreta que jo. Per altra banda, m’adono que encara no entén certa ironia. O sí. I ja se la salta. No sé què pensar. Però em va encantar. La Mariona i jo encara riem. A casa tenim dues mines. Dos nens que em donen contingut diari per escriure. Una de les meves grans passions. Fins que s’avergonyeixin del que surt a Les Personetes Creatives. Ja em puc anar buscant temes alternatius…s’accepten suggerències!

Què (no) tenen en comú les empreses amb les aules de P3?

Si hi ha alguna cosa que m’agrada per sobre de tot de fer formacions, tallers i xerrades, és que cada vegada que acabo una sessió, he après, recordat o (re)après un munt de coses!

Avui li ha tocat el rebre a l’Estratègia creativa de Walt Disney. Estic fent un curs a una empresa, de PNL i avui, hem treball l’estratègia de Walt Disney tal i com la va modelar Robert Dilts. I m’he adonat de vàries coses. Però una de les més importants és que, tan important és el pensament somniador, com el pensament realista, com el pensament crític. Hauríem d’aprendre a tenir espais dels 3 tipus. I sabeu una cosa? Les empreses estan plenes d’espais realistes i crítics, amb taules endreçades, colors neutres i cares serioses i professionals. No em malinterpreteu, són espais molt útils per prendre decisions i filtrar…

…però us adoneu dels espais que fan més falta? Doncs sí…espais per somniar. Espais per crear. Espais per innovar. I en cap cas poden ser la taula amb l’ordinador i papers tan realistes, ni les sales de reunions tan crítiques. Han de ser uns espais físics diferents, creats amb l’objectiu que la gent hi somniï. Quan les empreses canviïn el paradigma que la gent que somnia perd el temps pel de que quan la gent somnia està imaginant un futur millor (per a l’empresa, és clar), començarem a veure espais per somniar. I la gent, (re)aprendrem a somniar. De forma seriosa. I crítica.

Les empreses haurien de tenir espais semblants a les classes de P3.