Fa dos anys…i en fa trenta-set…

10356017_10152537364270917_1714547908463453465_n

Si algú m’hagués dit, ara fa dos anys, que aquell nen de dos quilos que estava dins d’una capseta, seria l’animal que se m’està tirant a sobre mentre li dedico aquest post…no m’ho hauria cregut!!!

Si algú m’hagués dit, ara fa trenta-set anys que aquella Mariona que acabava de néixer seria la dona de la meva vida (jo ja en tenia cinc i mig…tot un homenet)…no m’ho hauria cregut!!!

Fa dos anys, el Nil, que va decidir compartir aniversari amb la meva dona/la seva mare/la Mariona, era tan xic que, a mi, em feia cosa d’agafar per por que se’m trenqués…i ara, si no vaig en compte, el que em pot trencar alguna cosa, ja sigui el nas, les ulleres, la mà, el peu, o tot plegat…és el Nil…

Fa dos anys, un nen que no tenia forces per plorar ni per menjar, ara t’estripa un conte, te’l tira pel cap o se t’asseu al costat per mirar-se’l i que li expliquis…

Fa dos anys, aquell nen que s’havia d’adormir solet a la capseta mentre la Mariona i jo érem a l’habitació amb el cor mig trencat…ara s’adorm al meu costat amb la mà agafada com si volgués recuperar el temps perdut d’aquells 14 dies…

Fa dos anys, el Nil, un nen que es prenia 5 ml de llet i els vomitava perquè era immadur…segueix immadur (perquè té dos anys acabats de fer), però tant es fot 240 ml de llet com se’t fot 2 talls de pizza o 15 talls de fuet…també conegut com el “monstre de les pansetes”…

Fa dos anys, el Martí tenia dos anys…no m’ho puc creure! I es va fer gran de cop. Ara n’ha fet quatre i ja és grandiós!

Fa dos anys vam haver de comprar roba de menys de 0 anys perquè al Nil li quedava tota grossa…i ara, li confonc els jerseis i les samarretes amb les del Martí…

Fa dos anys, un nen, anomenat Nil va decidir no néixer el dia que havia nascut la seva àvia Dolors, el 20 de desembre, per néixer el dia que havia nascut la mama Mariona…li deu agradar compartir!

Fa dos anys i uns dies, va néixer un blog de PNL, i el Nil, el va posar de cap per avall i el va convertir com per art de màgia en un blog dedicat a ell i al Martí, Les Personetes Creatives…

Fa dos anys, la Mariona se’n va anar a dormir pensant que celebraríem el seu aniversari i es va trobar amb un regal inesperat (jo també…no us enganyaré)…

Fa dos anys, la Mariona lluitava per retenir el Nil dins la panxa…i ara lluita (literalment) per posar-li un pijama de “monstruos”…

Fa dos anys, sembla que n’hagin passat cinquanta…sobretot pel Nil…per la Mariona, no…que està estupendíssima!!!!

Fa trenta-set anys, neixia la Mariona…i trenta-set anys després tenia dues còpies perfectes seves voltant pel món, de 4 i 2 anys…

I fa trenta-set anys neixia la dona amb la qual tinc la sort de compartir la meva vida i la del Martí i del Nil…i que estic convençut que d’aquí a trenta-set anys més, encara la felicitaré per haver compartit tants anys amb mi…

I ara…dos anys després (i dos dies per ser més exactes)…la Mariona i el Nil són a la cuina…una fent salsitxetes i l’altre assegut i esperant per menjar-se-les, sempre i quan no estiguin molt calentes…la Mariona i el Nil, totes dues personetes, del 14 de novembre…mentre jo estic al sofà discutint-me amb una altra personeta que està a punt de trencar el seu pacte (amb encaixada de mà inclosa) de fer una cabanyeta/tren i que ho endreçaria tot abans d’anar a dormir (endreçar és un concepte molt subjectiu. Per mi és posar-ho tot al lloc d’on ho ha tret i per a ell és traslladar-ho tot a algun lloc que no es vegi).

De vegades m’imagino si el Martí s’hagués endarrerit dotze dies i també hagués nascut el dia 14…i cal que us digui que no hi crec gaire en l’astrologia, però jo tinc/pateixo 3 escorpins a casa…

I ara…acabo el post, just després de sopar tots quatre a la cuina…compartint macarrons i salsitxeta…i fa dos anys, el Nil era a la capseta, el Martí a casa de l’àvia, i la Mariona i jo a l’habitació…segurament tots quatre amb un nus a la gola…ni macarrons ni salsitxeta ens haguéssim pogut menjar…ja us ho ben juro…

Per molts anys Mariona…

Per molts anys Nil…

Mig despullat…

10644706_10205026116717806_7697298001833008599_o

De vegades em vé de gust parlar de mi…i despullar-me…i deixar una mica tranquiletes les meves dues personetes creatives (segueixo pensant que el dia que s’adonin que he explicat les seves misèries i grandeses, i que estan penjades a “la internet”, potser m’hauré d’escapar a córrer o treure totes les meves dots d’assertivitat per evitar que s’enfadin amb mi de per vida)…

I avui és un d’aquests moments. Els que em coneixeu de fa temps i m’heu anat tractant/patint/gaudint, potser us haureu adonat d’alguns canvis més o menys subtils…més o menys acusats. Si algú em coneixia d’abans i no m’ha vist de fa temps…potser s’emporta una sorpresa…agradable o desagradable…això dependrà de cadascú.
I no estic parlant de canvis físics, que també. Jo abans tenia pèl (us ho juro Martí i Nil, que abans el vostre pare tenia pèl, i que si vosaltres perdeu aquestes grenyes de “Click” de Playmobil, me’n podeu donar una part gran de la culpa…és la genètica, fills meus!) Abans també portava uns quants quilos a sobre de més…força…i només cal fer memòria (qui em conegués) o mirar alguna foto de quan tenia 25 anys (que no penso penjar!)…

No…jo em refereixo a canvis més profunds…d’aquells que formen part de la meva identitat…d’aquells que algú fa servir com a excusa per no canviar: “És que sóc així” en diuen. I a mi, aquesta frase, cada vegada em fa més manieta. Com va dir un dia el meu profe del Master en PNL, Pepe Martín (juntament amb la Pilar d’IRCO): “Cada cual se desgracia la vida como quiere”. Quin mal i quanta raó. La responsabilitat de canviar, de voler-ho fer, és d’un mateix. Únicament depèn de la persona que vol canviar…sense excuses…i jo volia!

I jo, em deia (i em deien) que era una persona molt tímida (“al loro” que m’estic despullant…metafòricament parlant, és clar!!). i amb tot el que comporta i les coses que em perdia. Deixava de fer moltíssimes coses per la meva timidesa…que era part del meu caracter…de la meva identitat…immutable. Però arriba un dia, que, i gràcies al curs Practitioner de PNL (agraïments absoluts i eterns per la Mariona, que em va dir: “Tu apunta’t que et canviarà la vida!”, amb tots els riscos que comporta canviar), aquesta paraula va deixar de formar part de la meva identitat per formar part només de la meva conducta i només en determinats moments. Quin canvi!!!!!! Sino era tímid podia ser qualsevol altra cosa…si actuava amb timidesa, també podia actuar sense timidesa…amb “desparpajo” diga-li…o amb altres adjectius que hi podeu posar…i podia parlar amb altres persones sense posar-me vermell com un tomàquet i/o entrabancar-me cada dues paraules…

I, de mica en mica, va desaparèixer gairebé del tot…i jo, segueixo sent jo…us ho juro! He canviat físicament, mentalment i, si molt m’apures, espiritualment, però em miro i segueixo sent jo. Per a mi, un “jo” millorat, una versió 2.0 (tot i que com a pare segueixi sent una versió beta!). I perquè us he fotut tot aquest rollu avui. Doncs, primer, perquè és el meu blog i m’ha vingut de gust; i segon, perquè resulta que ara la meva faceta professional és, bàsicament la COMUNICACIÓ!! El que m’agrada més és la formació…que si comunicació, que si comunicació 2.0, que si PNL per seduir, que si…el que vulgueu però parlar…parlar…i parlar. I tant, que em fa la sensació que sempre he estat així, i que és la meva missió a la vida (m’ha costat 40 anys de trobar-la)…Transmetre Coneixement…i la manera de fer-ho ha estat…comunicant…cosa que abans no podia fer, ni amb mi mateix!. Ja sigui per escrit amb els blogs o a les xarxes socials o parlant, cara a cara, fent formació…el meu “Element”!!!

I perquè precisament ara el post. Doncs resulta que si fa 10 anys m’haguessin dit que havia d’anar a Madrid, al BBVA Innovation Center el 26 de novembre de 2014, segurament m’hagués pensat que anava a una convenció de banca (vestigis del meu antic jo). I, en canvi, resulta que me n’hi vaig a presentar un e-book #papiconcilia, que està a punt d’editar-se, on una sèrie de pares (una vintena) parlem capítol a capítol de com cony ens ho fem per conciliar vida familiar i laboral. I no només això, sino que, d’iniciativa pròpia, m’he apuntat com a ponent, i juntament amb 4 companys i companyes més, farem de ponents i explicarem davant de (desitjo) moltes persones els nostres casos!!!!!! Ole!!!!

Ja us dic que l’Enric 1.0 no hagués fet això ni de conya…

Si voleu venir a Madrid, esteu convidats i convidades i sino podeu…ho podreu seguir via streaming…he dit!!! I m’he quedat descansat!!! Ja em coneixeu una miqueta més!!! Fins a la propera…una abraçada…i petons…per a tothom…ja m’he despullat…una miqueta…o molt…

P.S.: La genètica de la Mariona i l’epigenètica meva ha fet que tingui dues personetes creatives com les que tinc. Encantadores…per cert…

La Síndrome de Chuck Norris…

Fa uns anys (i no tants) en una llunyana galàxia (o la nostra), la intel.ligència emocional formava part de la ciència ficció i estàvem creant nens i nenes amb el que jo anomeno Síndrome de Chuck Norris…

chucknorris

Els electrons creatius…

5ef1f5f5127a052d93d1a8bb7a2cdf65Mireu, tinc moltes inquietuds a la vida…però moltes!!!! M’agraden moltíssimes coses, i, de vegades, em costa triar entre vàries coses perquè m’agrada tot. I és una sort!!!!Però també pot ser estressant, perquè em falten hores per fer tot el que m’agradaria!!!!

I llavors vé quan surt la meva part més friki, i començo a pensar en física quàntica, la velocitat de la llum, la Teoria de la Relativitat Especial, els viatges en el temps (no dels d’anar de vacances 5 persones dins un Renault 5 groc sense aire condicionat i amb pantalons curts al mes d’agost amb el resultat de les cuixes cremades pels seients del cotxe i suades perquè es tocaven i s’enganxaven amb les del teu/meu germà…no em refereixo a aquests!), forats de cuc…i altres variants que fan que “The Big Bang Theory” sigui la meva sèrie de capçalera i, que, quan recordo Carl Sagan a “Cosmos” mentre explica que a Mercuri tant hi pot fer molt fred com molta calor perquè no hi ha gairebé atmosfera i el seu moviment de rotació és molt lent, se m’escapi una llagrimeta…

…i m’adono que des de que tinc nens hi penso més que mai, i que és perquè totes aquestes teories son més fàcilment explicables quan hi ha nens pel mig, i us asseguro que gairebé sempre estan pel mig!!!

Resulta que m’han sortit dos nens, el Martí i el Nil, que es mouen molt…”moguts” n’hi dirien alguns, però com que jo no els vull etiquetar, no fos cas que de grans la paraula “mogut” formés part de la seva identitat i els costés treure-se-la si els interessés, dic que “es mouen”, que és més dinàmic, és una actitud, i és més fàcil de modificar-la (apa…ja ha sortit la meva altra gran afició, la PNL!)…. Com us deia, es mouen, i jo, de vegades, els comparo amb àtoms (FRIKIIIIIIIII!!!!!) i així m’és més fàcil d’explicar segons quines coses que fan o els passen. Quan va néixer el Martí, la Mariona i jo, vam pensar que ja ens havia sortit el “que es movia”, però després va aparèixer el Nil i ens va tirar per terra la teoria que si un és mogut, l’altre és tranquil…no és veritat!!!! Es pot tenir un nen mogut…i un altre de més mogut. Suposo que el Nil s’ha de moure per recarregar les bateries, com aquells rellotges que es recarreguen només de portar-los al canell i amb el sol moviment corporal…

Però encara diria més…quan s’ajunten els dos, algun cop han creat una distorsió d’espai/temps…i és que…

…els meus nens es mouen tant que tot i ser dos, som considerats família nombrosa…

…els meus nens es mouen tant que no es mouen…es teletransporten…

…els meus nens es mouen tant que si van una miqueta més de pressa atraparan la llum…i, per tant, aturaran el temps!!! Reulta que si es segueixen movent així de de pressa, quan ells tinguin 10 anys, jo ja en tindré 200 (això és física avançada, i és que, segons la Teoria de la Relativitat Especial, si algú, normalment del món subatòmic, es pot moure a velocitats properes a la llum, per ell, el temps passarà molt més a poc a poc que per la resta de la gent…per això el Martí i el Nil, són “els electrons creatius”…

…els meus nens es mouen tant, i tan ràpid, que perden els neutrons pel camí i s’acabaran convertint en isòtops radioactius que brillaran de nit i tot…quina por!!!!!! Jo sempre els aconsello que si han de perdre alguna cosa, perdin electrons..que seran més positius!!! (HUMOR FRIKI!)

…els meus nens es mouen tan ràpid que els portaré a l’Accelerador de Partícules de Ginebra a veure si troben el Bosó de Higgs i aconsegueixen explicar l’explosió del Big Bang, tot i que pel que veig jo cada dia, es deu assemblar bastant a entrar on tenen les joguines i al cap d’un milisegon, veure com han deixat l’habitació i com ha pasat d’endreçada a caos absolut…(juraria que a aquella bossa de plàstic petitona no hi cabien tants animalets…s’han expandit…i ho segueixen fent cada dia!!!!!) NOTA: Llogo l’habitació on juguen com a simulador de creació de l’univers…

…els meus nens es mouen tant que poden estar amb el seu pare  i la seva mare alhora…encara que no estiguem junts…

…els meus nens es mouen molt ràpid…sempre…a no ser que tinguin un plat de pèsols a davant o els seus progenitors tinguin pressa per anar a algun lloc…llavors es ralentitzen automàticament…

…els meus nens es mouen tant que quan els tiro una foto…sembla un video…

…i els meus nens es mouen tant…que, molt sovint…els agafo quan em passen pel costat…els abraço, els hi faig uns quants petonets i unes pessigolles…i d’aquesta manera estan quietets una estona…i quan dormen crec que també, però com que no ho veig i són (com ja he dit moltes vegades) quàntics…no ho puc assegurar!!!!!!

El meu Multivers particular…

DESIGN +Kids…on May 12th/13th of 2007…I met your mother…(el meu petit homenatge a la gran sèrie How I met your mother…una “ola” pels guionistes) La gent que segueix la sèrie entendrà aquest inici i la que no…mireu-la, que és una passada!!!!!

Avui és d’aquells dies que em bull el cap…hi tinc tantes coses que em van més ràpid els pensaments que els dits (i això que penso del dret i del revés…). I tinc moltes ganes d’escriure…i de moltes coses, però ahir abans d’anar a dormir, tot veient la sèrie Community (friki friki…) se’m va acudir (plagiar) de què parlar i adaptar-ho a la meva vida…

Jo sóc d’aquelles persones (sí, sí…des del meu Transpersonal més profund) que creu que cada decisió que prenem a la nostra vida et desvia d’un possible camí que s’obre en un altre univers. I, per tant, hi ha gairebé infinits “jos” en altres universos (Teoria del Multivers) vivint les vides que jo (en aquest univers) no he viscut perquè cada dia prenc decisions que descarten aquestes possibles vides en favor de la meva actual vida…

Seria molt llarg si tractés en un post totes les decisions que prenc o no prenc i que obre la porta a altres universos, però n’hi ha que són (en principi) més importants que d’altres. Avui…em vull basar en la decisió que vaig prendre, tal i com deia al principi, la nit que feia 35 anys…la nit del 12 al 13 de maig de 2007…la nit, nens, que vaig conèixer a la vostra mare…Hi he pensat (i la Mariona també) infinitat de vegades en que fàcil hauria estat que alguna petita decisió d’aquell dia hagués fet que no ens haguéssim conegut (com, per exemple, que hagués decidit no sortir perquè m’havia torrat al sol i semblava una gamba), i, per tant, i d’una manera molt semblant, però sui generis a “La Paradoja del abuelo”, jo, ara, no estaria aquí escrivint aquest post i preguntant-me tot això…

A partir d’aquell dia, s’han obert infinitat d’universos paral.lels: si jo no hagués anat a El Sielu (el bar on ens vam conèixer), si la Mariona no hagués vingut (de fet, va estar a punt de no fer-ho), si el meu amic Jaume no li hagués caigut a sobre, si els Gintonics no haguessin fet el seu efecte, sino m’hagués enamorat d’aquella noia que portava pastilles Juanola a la seva bossa i que, segons el meu record, crec que és l’única que estava il.luminada per un “foco” a la sala perquè per mi la resta estava a les fosques i, també em fa l’efecte de recordar que es va parar tothom menys nosaltres dos i la música…(NOTA MENTAL: les pel.lícules i les sèries m’han fet molt de mal…em sembla…o de bé…)…

Jo ja tenia varis universos paral.lels oberts abans de conèixer la meva dona i se me n’han obert d’altres desprès de conèixer-la com per exemple: un univers on jo porto “melenes” perquè el dia que em va caure el primer pèl em vaig fer un tractament, un univers on els meus pares són vius i exerceixen d’avi Josep i àvia Dolors, un univers on segueixo treballant en el món financer i encara estic més calb dels nervis que hi passo, un univers on la Mariona i jo decidim no casar-nos i ens perdem una festa espectacular i un tango no menys espectacular, un univers on no tenim fills i seguim en el meu pis i dormim molt els caps de setmana però notem que ens falten algunes personetes creatives, un univers on també decidim no tenir fills, a mi em troben aquella petita coseta que tenia en una part del meu cos massa tard i no sé exactament si encara hi seria, i un univers on decidim que amb un fill n’hi ha prou  i ens perdem l’enorme Nil i jo no puc escriure aquest blog perquè la raó del començament va ser el seu naixement i els seus inicis a la capseta…

…i així sense fi…milions i milions d’universos paral.lels…milions i milions de plans temporals…milions i milions de jos quàntics repartits pel multivers…

…i sabeu què…que tinc molta sort de ser el “jo” que estic escrivint aquest blog, perquè vol dir que he pres les decisions correctes…totes…i aquell 12/13 de maig vaig decidir (inconscientment) enamorar-me de la Mariona…vaig decidir casar-me amb ella…vaig decidir tenir el Martí…vaig decidir tenir el Nil…i ara, sóc el “jo” que visc en el millor dels universos possibles…ho sento pels altres “jos, però m’he quedat les millors decisions…

Els 3 anys molen…

De vegades, amb una tireta (1)

Els 3 anys molen…i molen molt!!!!! I perquè? Doncs perquè, potser per primera vegada, estic vivint el present…

…i deixeu-me que em posi una miqueeeeeeeta trascendental! Quan tens fills (i parlo per mi) tens la tendència a mirar endavant i a crear-te (falses/autèntiques) expectatives de la teva vida amb fills i del futur d’ells mateixos…És una tendència general humana i particular dels pares i mares. Hi ajuda molt el fet de tenir còrtex prefrontal, que és l’àrea del cervell més desenvolupada i que ens serveix per planificar el futur, prendre decisions o adeqüar el comportament social, per exemple.
Però, el que és un avantatge evolutiu, de vegades va en contra nostra!!! I és que hi ha gent que té tendència a estar en el futur…sempre!. I això pot ser problemàtic. Òbviament, si vius sempre en el futur, t’estàs perdent el present (a no ser que siguis qüàntic o puguis viatjar en el temps, però això no és fàcil ara mateix). Per tant, sembla que seria més senzill viure en el present si no te’l vols perdre! I els nens això ho tenen més fàcil perquè el còrtex prefrontal no el tenen desenvolupat del tot i tot el que fan és viure el present. Si els dius un moment, per ells pot ser una eternitat…i té una explicació neurològica…i algun dia s’arreglarà/espatllarà!.

NOTA: Sabeu que l’única manera de viure el present si sempre estàs en el futur és anant al passat?? Pos eso!!! T’has perdut una cosa que passa ara per pensar el que passarà més endavant i quan vols re/viure el que ha passat només pots fer-ho recordant!!! El que et pot portar a la nostàlgia o a la culpa per no haver estat present! Quin embarbussament, no?

I us preguntareu…això a què vé? Doncs que avui estic més “profund” i m’he adonat que des que he tingut fills sempre he pensat: “sí, és guai…però ja veuràs quan….”I aquí podeu posar el que volgueu: quan no somriu esperes el dia que somrigui, quan no es mou, que gategi, quan gateja, que camini i quan camina, que corri!! En el cas del Nil una de les fites era que deixés de vomitar…i…va passar…

I és just ara, més o menys, que el Martí ha fet 3 anys que penso: “Que guai…avui!!!!” Perquè resulta que ja hi puc mantenir una conversa, encara que 3 de 4 paraules tinguin a veure amb gegants, correfocs o sucs de xocolata!!! I a més, es comença a interessar pel que faig i s’ho mira encuriosit, i es fa el gran, i diu que és gran, ja no és mig…
…i el que em va fer un petit malet al cor ahir, va ser que cada dia em necessitava al seu llit al seu costat per adormir-se, i jo em queixava perquè feien no sé què a la TV…i, com deia, ahir mateix, el vaig acompanyar, com cada nit i quan el tapo (i ell es destapa) i faig l’acte d’estirar-me perquè ell s’abraci a mi mentre noto com s’adorm, em mira i diu: “Papa, no vull que et quedis, ja m’adormo sol!” I fa malet…del de “cureta”, però malet…
Es fa gran…però és petit…però gran…com diu ell… I jo, mentrestant, provaré de tenir una consciència plena quan estigui amb ell (i el Nil) per no perdre’m res…i, per això, escric el post d’avui mentre dino sol i engulleixo un frankfurt i unes braves que em permeten tenir una mà a l’iPhone…

P.S. No us cregueu que no planificaré més el futur del Martí i del Nil!!!!! Ja tinc preparats els “mandus” de la PS3 per quan em vegin jugar i em diguin: “Papa, puc jugar!!!!” Sííííí!!!!

Dos regals inesperats…

image2Aneu en compte!!!!!!! Avui hi ha 2 posts en un!!!!!! foto i post, foto i post…Nil i Mariona!!!!

Avui fa un any tot era diferent. Bé, tot no!! Era l’aniversari de la Mariona…i aquest any segueix sent-ho, i, jo li havia preparat un regal estrella!!! Vaig decidir regalar-li un iPad Mini i el vaig encarregar perquè no hi era (maleït Apple!). Llavors, se’m va acudir comprar-li la funda com a pista pel regal sorpresa!!!La meva sorpresa és que el meu regal estrella va quedar, no en segon pla, sino en setè o vuitè pla! Va arribar un regal inesperat…abans de temps…quan no tocava…va arribar un regal que havíem encarregat per Nadal, i que la nostra màxima preocupació era si neixia el 2012 o el 2013.

Però no…el regal inesperat per l’aniversari de la Mariona…i per mi…i pel Martí…va ser el Nil.

D’acord, no era un iPad mini, però us asseguro que també era “mini”, molt “mini”.

Era un regalet d’uns 2 quilos, que només arribar ens van posar en una peixera de color blau (com li deia el Martí a la incubadora).

Un regalet que, els primers dies, ens angoixava i ens agradava a parts des/iguals.

Un regalet que, 13 dies després d’arribar, ens vam poder endur cap a casa.

I un regalet que just avui fa 1 any!

I és un regalet que va néixer quan voler, i que va dir, si he de néixer abans de temps, com a mínim ho faré bé! I sense fer cas a les recomanacions dels metges, a la medicació que va rebre la mare i a les angoixes dels seus pares perquè s’esperés 24 hores per poder-li madurar els pulmons…va dir, que ja n’hi havia prou i que tenia moltes ganes de conèixer la familieta que havia triat per compartir la seva vida…

Per tant, el dia 14 de novembre de 2012, i robant tot el protagonista que tenia la seva mare, la Mariona, va decidir fer-li la punyeta, i a les 21:45 va néixer. Com qui no vol la cosa i aliè a les nostres súpliques i preocupacions perquè s’esperés només un dia…un sol dia! No va voler!! Ens va mostrar el seu temperament!!!

I per qui es pensi que aquest temperament era casualitat…només l’ha de conèixer. I si a casa hi ha gelos avui…són d’ell!!! I del Martí…no ens enganyem…

 I com qui no vol la cosa, arriba un regalet que compartirà aniversari, que no pastís ni regal, amb la seva mare…cada any de la seva vida, per recordar-nos que si les coses passen, com a mínim, fes-les bé i que, per néixer el 15 de novembre…neixo el 14…

PER MOLTS ANYS NIL, aquest és el meu regal pel teu primer any…un post dedicat…

image

 I he dit que no compartirien regal, i, per tant,el post següent és per la Mariona, protagonista absoluta, també, d’un 14 de novembre com el d’avui…però de fa més anys…

L’any passat, la Mariona, a les 5 hores del matí em va despertar dient que tenia contraccions, i jo, amb una barreja de son i de no-em-puc-creure-que-el-Nil-neixi-a-la-setmana-34, li vaig dir que no podia ser…i va ser!

Ella, amb la seva gratitut característica, va passar de puntetes pel seu 35è aniversari, i va passar d’esperar regals a convertir-se en l’embolcall, i ja em disculpareu l’analogia, del regal estrella del 14 de novembre de 2012…

Ella, que just quan jo cel.lebrava el meu 35è aniversari, apareixia a la meva vida com per art de màgia/casualitat/causalitat…Recordo perfectament la imatge del dia/nit que la vaig conèixer a pesar dels gintònics que portava. I la càrrega emocional va ser tan gran que el record el tinc inesborrable…I seguint amb les analogies, si pogués penjar la imatge que tinc del moment que la vaig conèixer, a Instagram, seria la seva cara amb els seu somriure inimitable amb tota la resta de la sala borrosa i el hashtag #aquestanoiaésespecialiemcamviaràlavida.

I no em vaig equivocar, la Mariona em va canviar la vida…

Em va dir que jo podia fer tot el que em proposés. I, fins ara, té tota la raó…

Em va dir que fes PNL que em canviaria la vida…i em va canviar…

Em va dir que perquè no ens casem…i ens vam casar…

Vam decidir tenir un fill…i vam tenir el Martí…després de moments força complicats…que ja he explicat en anteriors posts…

Vam decidir tenir un altre fill…i vam tenir el Nil…gairebé sense pensar-ho…pim-pam…

I de l’inici de tot això només en fa 6 anys i mig i, per tant, no em puc ni imaginar el que podem arribar a passar junts els propers 50 anys…com a mínim…

 I és que la Mariona és d’aquelles persones que canvien vides…ànimes…i persones com ella no n’hi ha gaires…i jo la vaig agafar, i no la deixaré anar.

I us vull fer una recomanació, si algun dia us la trobeu…és igual a on i és igual quan…no en passeu de llarg…perquè us canviarà la vida…una extranya habilitat que té…

 I ara que estic acabant el post, només dir-li que aquest, no és un post compartit, per això és el doble de llarg, i aquest, és només per a tu…i és el meu regal d’aniversari…que tothom sàpiga com és la persona que tinc al costat…Això no m’ho puc quedar per mi!

 I que si vaig començar aquest blog fa un any va ser perquè va néixer el Nil, però si l’he pogut seguir és perquè hi ets tu…i aquest post serà el que tancarà el llibre que faré d’aquest blog, les personetes creatives, i que són el Nil i el l Martí…

AGRAÏMENTS ESPECIALS A LES SEGÜENTS EMOCIONS QUE SURTEN AL POST I QUE ABANS DE CONÈIXER-TE NO SABIA QUE EXISTIEN O NO SABIA EXPRESSAR: tristesa, por, ira, angoixa, sorpresa, satisfacció, diversió, excitació, “asombro”, èxtasi, “fiero”, gratitut, elevació, alleujament i “naches”…i si rellegiu el post, a veure si les trobeu totes…

De totes maneres, però, l’últim nom que surti al llibre vull que sigui el teu…PER MOLTS ANYS MARIONA…

Un mal de petó (els 4 nivells)…

e8e04227f0c439e4a9e8d03372e4af3aQuan tens fills, i us asseguro que qui us digui que la vida no canvia…us enganya vilment…hi ha una cosa que canvia moltíssim: la manera de parlar!!!! I no vull dir que sempre parlis amb diminutius (p.e. Mira aquest elefantet…de 2 tones!!!!), o amb cara de tonto o…no!!! Vull dir que adaptes algunes coses al llenguatge infantil i, una d’aquestes coses, és la mesura del mal. Suposo que a cada casa tindran les seves mesures, i les que dono jo, són les que hem acordat amb el Martí (el Nil, quan té mal plora més o menys depenent de si és més o menys fort…i prou), la Mariona i jo, i així, d’aquesta manera ens entenem i ens comuniquem millor. Li demanem al Martí quin mal té i així comencem el protocol. Els ordenaré de menys a més mal. Començo:

 1-Mal de petó: hem arribat a la conclusió que hi ha cops, caigudes, relliscades…que tenen com a principal i única cura…el petó!! Valen tots: del pare, de la mare, de l’ávia, de l’avi, d’ell mateix…però això sí, no t’equivoquis i li facis el petó a 2 milímetres d’on s’ha donat el cop. No serveix!!! L’has de fer al lloc exacte on t’assenyala, i, llavors, és miraculós, el “malet” es cura d’immediat!!! Optatiu i depenent del grau de “malet” i de la petició del teu fill, hi ha un nombre de petons d’1 a infinit…fins que es curi…

 2-Mal de “cureta”: és la manera que té el Martí de dir “tireta”. És una barreja perfecte de curar i tireta…ens ha sortit creatiu!!!! És un mal que necessita més que un petó. Si pot ser, la cureta ha de ser d’animalets, que cura més que l’estàndar de color pell! On vas a parar!!! És possible que el mal de cureta requereixi alcohol o aigua oxigenada, però si ho demanes al teu fill mai és necessari…perquè pica! Per tant, això últim queda a discreció de criteri parental i el fill no intervé en la decisió. NOTA IMPORTANT: Pel vostre fill mai es requerirà intervenció d’alcohol, aigua oxigenada i/o injeccions o qualsevol objecte punxant…

 3-Mal d’hospital: és seriós. El fill te’l pot dir però els pares ja ho intueixen, ja sigui pel plor del nen o pel “chichón” que JA porta. En alguns casos serveix perquè el nen sàpiga si l’activitat de risc que està duent a terme pot acabar malament o molt malament. “Martí, que si caus pots tenir un mal d’hospital” i ell ja sap què pot passar! És el mateix que el mal de “metge”…l’efecte és el mateix.

 4-Mal d’ànima: aquest nom és una invenció meva. De fet, el Martí no sap quin nom té, però la meva dona i jo el detectem de seguida. És quan es posa a plorar…no hem sentit cap cop…no li hem dit res…i sembla que no hi ha cap raó aparent per plorar. Però llavors, ens hi acostem i li demanem: “Martí, què et passa?” “Papa/mama, que tinc ganes de plorar”…

…aquest mal, d'”ànima”, només es cura plorant amb els seus papes ben abraçats al Martí, fins que deixa de plorar i se’n va a buscar l’elefantet i es posa a jugar com sino hagués passat res…

Des d’ara, i unilateralment, queden prohibits els “No ploris” a casa nostra, ja sigui un mal de petó, un mal de “cureta”, un mal d’hospital o un mal d’ànima…aquí es plora tot!!

Quan ells guanyen seguretat…jo en perdo… (Els nens s’abonyeguen)

Hi ha etapes i etapes…cada etapa, en particular, passa, però quan una s’acaba, en comença una de nova. És un nou repte per cada nen…que estan tot el dia aprenent coses noves…i, és clar, quan aprenen coses noves, de vegades surt bé, i de vegades, no tant…però això els farà més autònoms (que no free-lance!)…
Perquè m’entengueu…jo sóc una persona patidora…bé, he de parlar amb propietat, que he estudiat PNL, i no em fa cap bé parlar de patir des de la identitat, per tant, diré que “de vegades, pateixo”. I només pateixo quan estic despert…no us penseu!!!!! NOTA: l’estat despert és aquell que ocupa 2/3 de la vida dels solters i 3/4 de la vida dels pares i mares…
En qüestions de patiment, jo sóc el “poli malo” i la Mariona, el “poli bueno”. O el que és el mateix, jo estic tot el dia darrera del Martí i ella el deixa fer més…i el resultat de caigudes és el mateix!!!!!!!!
Doncs bé, avui vull parlar d’aquests moments a la vida dels nostres fills que aprenen a fer coses noves, que és, bàsicament…tota la vida!!!!!
Ara estic immers al bell mig de dues etapes molt boniques (una per cada fill) i que em serveixen per desenvolupar visió perifèrica, oïda biònica i una supervelocitat, que crec que només pot superar l’Usain Bolt i algun guepard amb molta gana…
El Martí està a l’etapa de gronxadors i tobogans pel que fa a secà, i nedar i tirar-se a la piscina pel que fa a l’aigua.
El tema dels gronxadors està molt bé: parcs immensos, amb wifi pels pares i mares, i així puguis perdre de vista el teu nen mentre jugues al Candy Crush. Els nens, de lluny, tots són iguals, i jo, crec, que he acabat gronxant algun nen que m’era aliè! Gràcies als superpoders, t’adones que el teu fill de gairebé tres anys amb una manca de por considerable està a dalt de tot d’una mena de no-sé-què fet de cordes d’uns 5 metres d’alçada (que hi deu haver pujat perquè també té superpoders com la teletransportació quàntica), i al qual has de pujar tu, perquè ell és molt hàbil per pujar però no tant per baixar!!!!
Hi ha de tot…cordes…mini-rocòdroms…tobogans pels quals pot baixar de cul, de cara, d’esquena, caminant, corrent, saltant i mil postures més, que jo anomeno el “kamasutra dels tobogans”…
En el meu cas, tot són possibles maneres de fer-se mal i de que el teu fill s’abonyegui, però ell s’ho passa tan bé, que l’únic que faig és anar darrera d’ell per si cau, sense intervenir ni ajudar, només explicant-li com s’ha de fer…i sembla que se’n surt força bé!!! Hi ajuda molt que ara els parcs estan folrats de gespa. N’hi ha tanta que de vegades cauen i reboten…vàries vegades!!!! I ja no hi ha ferros rovellats com a la meva època!!!! Què se’n farà de les vacunes del tètanos si ja no es fan mai mal amb aquests ferros?
Quan ell se n’ha cansat…Menteixo!!!!!!!!! Quan el pare o la mare se n’ha cansat…marxes del parc, normalment arrossegant el teu fill plorós que no en té mai prou i amb la promesa d’un lloc millor: la piscina!!! que sol ser aquell forat més o menys gros, ple d’aigua freda on els nens i nenes aprenen a nedar amb més o menys gràcia…i a esquitxar adults com a activitat secundària…o principal!
Ara, el Martí, està aprenent a nedar sense “manguitus” ni bombolleta, i, per tant, hem d’estar tota l’estona dins l’aigua, pare i mare, i ell va nedant de l’un a l’altre, cada vegada més lluny!! És divertit…però considero que el cap a sota de l’aigua hi ha d’estar poqueta estona. Ara bé, crec que aguanta més el Martí sense respirar que jo!!!! Estic molt orgullós d’ell perquè n’ha après molt ràpid, però el que no porto tan bé és l’arrelat costum infantil de córrer com un boig pel voltant de la piscina (siusplau, poseu-hi velcro, que les rajoles patinen!) sense cap mena d’airbag corporal…
Menció important al Marc, per ensenyar a nedar el Martí, i a la seva filla Clara, que, més petita que el Martí, ja neda sense bombolleta!
La part bona és que es cansa tant que les migdiades tendeixen a l’infinit i jo puc recuperar les meves vèrtebres lumbars i/o cervicals…
Al final, he arribat a la conclusió que els nens, s’abonyeguen, i que d’aquesta manera arriben al seu límit i saben fins on poden arribar. Es preparen per la propera fase d’aprenentatge. M’estic començant a convertir en aquells que estan a favor de que els nens s’abonyeguin (amb control!!!) i ho dic des del meu transpersonal, a veure si d’aquesta manera canvio la meva creença de “ser patidor” per la de “si els nens s’abonyeguen, no passa res”, que la majoria de cops es curen amb petons i “curetes” (que són les “tirites” tal i com les anomena el Martí)…
I deixo pel post del dijous…les millores psicomotrius del Nil o…com passar de posició horitzontal a vertical amb el mínim de lesions corporals! NOTA: el Nil porta els airbags incorporats…és tupidet! Ja té un punt a favor per no fer-se mal i jo per no patir…

20130819-200053.jpg

Imatge

Dr. Jekyll i Mr. Hyde

20130701-200927.jpg

Exacte!!!! O Mr. Jekyll i Dr. Hyde…l’ordre dels factors no altera el resultat!!!!

Avui em vé de gust parlar de les emocions…les emocions de les nostres personetes creatives i les emocions que tenim nosaltres, també. I de la diferència important que hi ha entre el que senten ells…petitons…i nosaltres!!!

Sempre hem sentit a dir que els nens viuen el present. És veritat! Però també és veritat que tendeixen a recordar el passat com a present (com si els acabés de passar, encara que faci un any!!! El Martí va estar tot un any dient: ” He picat l’Anna amb un peixet” i espero que no fos perquè la picava cada dia…).
El futur no existeix per a ells fins que no es fan més grans. L’explicació és que el còrtex prefrontal encara està a mig coure i és la part del cervell que s’encarrega de planificar, de preveure el futur…i ells, això, encara no ho tenen acabat de fer. Quan són petits (i cada nen és un món) són incapaços de guardar-se una galeta sense menjar-se-la encara que els diguis que l’endemà els en donaràs dues! Demà és mooooooooolt lluny!!!!
I això em porta a les emocions…també les viuen en present…quan s’acaba el succés que ha produït l’emoció…s’acaba aquesta…i “a otra cosa mariposa”…

Parlant d’emocions, les emocions apareixen com a reacció a…alguna cosa, i es composa de diferents fases: l’activació, el període refractari i la desaparició. Però jo vull parlar de la fase del mig, que és el moment que dura l’emoció fins que desapareix i, durant el qual, no pots donar, ni tu ni un altre, cap explicació raonable perquè aquesta desaparegui. Cada emoció té un període refractari i cada persona té un període refractari. No hi ha un estàndard!!!! Però és el moment que necessitem per sentir l’emoció i qualsevol intent per apaivagar-la serà inútil…n’hem de ser conscients…i en el cas dels nens, doncs, és important descobrir els períodes refractaris de cada emoció que senten els nostres fills.
Una cosa és veritat, per norma general, tot allò de viure el present també serveix per les emocions dels nostres petits i, normalment, quan, per exemple, alguna cosa que els ha fet enfadar desapareix, també se’ls hi acaba l’enuig!!! Això és bo…perquè poden passar d’enfadats a contents en un segon, i dolent, perquè poden passar de contents a enfadats també en un segon!!!!
El Martí pot posar-se fet una fera, a un sol pas de convertir-se en Super-guerrer (els fans de’n Goku m’entendran), i al cap d’un moment pot estar rient sense ni enrecordar-se de perquè estava enfadat!!
Passa el mateix, que poden estar gairebé plorant i rient al mateix temps, quànticament…solapadament…i no saps exactament què fer!!!!!

Quan nosaltres ens enfadem amb ells, ens sol durar bastant més que a ells, els acabem d’esbroncar, es posen a plorar, s’enfaden, i quan nosaltres estem en ple període refractari, ells poden estar jugant i rient com si no hagués passat res…i encara ens enfada més!!!!

Jo, al Martí l’he castigat ferotgement per alguna/es cosa/es que fa i que no toquen, i l’he deixat sense alguna cosa que li agrada molt, i al cap d’una estona, pensant-me que encara em guardaria rancúnia, se m’acosta i em diu: “Papa, que jo t’estimo”…

Sí…les nostres personetes creatives viuen el present…juguen en present…i s’enfaden en present…ploren en present…i riuen en present. Potser ens aniria bé desaprendre algunes conductes que tenim quan ens fem grans i tornar a viure el present, com els nens, però això és difícil perquè, per norma general, tothom tenim el còrtex prefrontal bastant desenvolupat i fa que tinguem el cap a dos o tres dies/mesos/anys vista, massa sovint…

Dit tot això…i, en particular, crec que m’han tocat dos fills amb uns períodes refractaris bastant llargs, sobretot com ara, que el Mr. Hyde es lleva d’una de les seves famoses migdiades-tontes-fora d’hora-perquè quan em tocava dormir-estava massa distret-jugant amb els meus cosinets, i el Nil s’està convertint, també en Mr. Hyde perquè es deixa encomanar pels plors del Martí…així que dono el post per acabat i vaig a veure si hi puc fer alguna cosa…com esperar a que se’ls acabi l’emoció…maleïts períodes refractaris!!!!!!!!!