No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!