Idees per a ser més creatiu. O més. O molt més…

 Ser pare. 

Fer de pare. 

Tenir fills.

Escoltar-los. 

Sense filtres. 

Ser creatiu. 

Ser més creatiu. 

Els nens ens guanyen de pallissa. 

Si vols ser més creatiu ho tens fàcil: “Surt del teu mapa i agafa el dels teus fills. Viatjaràs. Molt amunt. Sense oxigen. I sense cordes. I des de tan amunt es veuen coses que no pots veure quan toques de peus a terra. És així de senzill. Així de complicat.”

Anuncis

La importància de l’actitud…

El títol és un tòpic. Ho sé, però no per això, menys cert. Avui, tothom, o per ser més concrets, gairebé tothom al meu voltant, està parlant de futbol (per variar). Del Barça. Del PSG. D’un partit de futbol. D’una remontada històrica. Jo, no us faré pas una crítica esportiva ni tampoc us diré com em sento respecte d’aquest tema…o sí, què cony, estic eufòric!!!!!

El que realment és important és que em va venir al cap la fórmula de Victor Küppers de “(c + h) x a”. Els coneixements i l’habilitat…sumen, i l’actitud multiplica. La fórmula no es va equivocar. El Barça té coneixements i habilitats (i el PSG també, of course), però el dia de París, tenien una actitud, i ahir al Camp Nou, en tenien una altra. En 15 dies no han guanyat ni habilitats ni coneixements, però sí que hi ha hagut un canvi brutal d’actitud. Ja sigui per l’entorn, per un canvi de creences…o pel que volgueu, però, al final, el que acaba canviant, i que depèn d’un mateix, és l’actitud. I ahir, el Barça, la tenia. Actitud de guanyar. D’esforçar-se. De patir. De divertir-se. Una actitud alineada amb l’objectiu de guanyar, i de molt, el PSG. 

Ahir, el Barça va multiplicar. Ahir, va ocórrer allò que gairebé no passa mai. Allò que només passa quan tenim clar què volem, ens esforcem per aconseguir-ho, creiem que ho podem aconseguir i hi posem tota la nostra bona actitud i energia. I, llavors, de vegades, només de vegades…passa.

I no us enganyeu…la bona actitud no ens fa guanyar 6-1, però la mala actitud sí que et fa perdre 4-0.

A disfrutar culés!

29 d’agost de 2016: Nova Marca Personal Macarronil de Les Personetes Creatives

Hola! Ja torno a ser aquí, després d’unes moooooooooolt bones vacancetes, que, encara no he acabat, per cert. Però és que avui s’han batut 2 nous rècords a Cals Bastardas-Homs. I això es mereix un post ben gran. Encara em cau la llagrimeta després de batre’ls.

A veure. No sé si els rècords es podran oficialitzar o quedaran en oficiosos, perquè no hi havia cap observador imparcial (només jo) i, a més, tenien varis inputs a favor:

– només havien begut un got de llet amb nesquik per esmorzar, i això, vé a ser com córrer els 100 metros llisos amb molt ben a favor, però, jo, no els trec ni una mica de mèrit.

– eren macarrons “arrinxolats” de colors amb tomàquet de pot. I ja està. Ni sofregit, ni ceba, ni res que pogués espatllar el rècord.

– alguna hamburgueseta a la planxa per variar una miqueta…i un pla B de croquetes reescalfdes per “siduncas”…

Si voleu veure quins són aquests rècords mireu-vos la foto adjunta. N’hi ha més d’un, aviso. I si he de fe cas a la meva emoció, el del Nil,  avui, m’ha fet especialment il·lusió. És Rècord Mundial a molta distància del seu anterior rècord.

El “No-mètode” per posar a dormir el Martí…

3ca1b82cec94904f948f63418c1160ecUs ho vaig prometre a l’últim post de dijous. Avui parlaré del segon dels “Mètodes Bastardas-Homs per posar a dormir els nens”. El primer el podeu llegir/rellegir aquí.

Ara ja sabeu com posem a dormir el Nil. El Martí, ja són figues d’un altre paner. Primer de tot…ja té gairebé 4 anys i, per tant, ja és pre-adolescent (o això sembla). I segon de tot…hem passat de totes les fases!!!!! Partim de la rabiosa base (i que duri) que tots dos dormen com marmotes per norma general, amb lleugeres excepcions i/o èpoques (NOTA RABIOSA: avui mateix el Martí s’ha llevat a les 10 hores i ha anat a despertar el Nil que encara dormia).

Doncs bé, amb el Martí, hem fet servir el “No-mètode”, o el que és el mateix, els hem provat tots i no ens hem quedat amb cap, perquè si cada nen és un món, cada època diferent del mateix nen és un univers!!! Hem fet de tot…nits on el Dr. Estivill ens hauria posat en un altar…altres nits on el Dr. Carles Gonzàlez ens faria un monument (Sí…amb el Martí també li he donat la mà estirat a terra…al costat del seu llit…però hi vaig haver de passar mitja nit perquè només de notar que afluixava la mà ja es despertava)…i altres nits on hem fet una barreja dels dos mètodes, més mètodes inventats per nosaltres o lleugerament inspirats en la Inquisició…

O sigui que, en 4 anys, ha canviat tant, que el que funcionava una nit, deixava de funcionar la següent…i, de vegades, dins de la mateixa nit!!!!

Recordo, però, que, de seguida es va acostumar a dormir solet, i quan li dèiem que se n’anés a dormir, s’aixecava del sofà i anava caminant cap a seu llitet. L’estiràvem, li dèiem bona nit i es quedava fregit. Això, amb el Nil, i a la vora dels seus 2 primers anys, encara no ho hem aconseguit (i tampoc em fa res…ho he de dir…).

Però, ai las!!! (quines ganes que tenia de posar-ho algun dia!), ara que està passant per la seva primera adolescència, tots els mètodes s’han acabat, i la seva manera d’anar a dormir canvia molt segons una variable: si ha fet migdiada, per petita que sigui, o sino n’ha fet. Una migdiada en els seu cas pot ser de dues hores o de cinc minuts…val igual!!!!!! Si no ha fet migdiada, normalment, després de sopar, es posa una estoneta al sofà amb nosaltres, mirant contes amb l’IiPad, i hem d’anar en compte que no li caigui a sobre. És el mètode “S’adorm on li cau el cap”. El deixem una estoneta i el portem al seu llit. I, sino ha fet migdiada, el ventall d’opcions que s’obre és molt més variat: l’hora d’anar a dormir s’endarrereix considerablement, la nostra mala llet s’avança considerablement, i, cap a les 22-22:30 hores, la Mariona o jo el portem al seu llit, ens mirem un conte a l’iPad (com no…) i ens quedem “una estoneta” (un eufemisme que s’ha inventat ell per l’estona que faci falta). Si la cosa va bé…s’adorm al cap d’una estona…i s’ha acabat…

…però hi ha dies…d’aquells dies que sembla que la son no formi part del seu programa genètic i epigenètic de nen…que de la seva habitació (i comptem que hi ha el Nil dormint al seu costat) comencen a sortir sorollets: que si baixo de la llitera, que si espio per les cortines, que tinc pipi, que tinc caca, que ho tinc tot i no tinc res…i llavors la cosa es complica. A una hora o altra s’acaba…però, sol ser mes a “altra hora” que a “una hora”.

I penseu, que només parlo de l’hora d’anar a dormir. Els que em seguiu de fa temps, ja sabeu  que la Mariona i jo ens vam comprar un matalàs de 200×200 perquè des de ja fa un temps…el Martí té la mania de venir a la nostra habitació, amb el corresponent efecte sorpresa ja que pot venir o no venir…no segueix cap patró!!!! La meva idea és fer un excel amb totes les variables de quan el posem a dormir, per veure si hi ha alguna cosa que fem, que  faci que vingui o no vingui, però amb la Mariona ho hem provat i no hi veiem una correlació. Si hi ha algun matemàtic a la sala que vulgui provar-ho…ens oferim…li donarem totes les variables…de cada nit de la nostra vida…i que ens en doni el resultat. Aviso que pot ser més complicat que l’enigma de Fermat…

Els “mètodes Bastardas-Homs per posar a dormir els nens”…

d6a7184ca0454a391c4bcb3dc07f4849Hola! Sóc l’Enric, pare del Martí i del Nil. Em presento per qui em llegeixi el blog per primer cop. A la pàgina Sobre mi hi ha un resum de què faig i qui sóc…avui! Jo ho deixo anar…si ja   em coneixeu, no està de més que hi entreu alguna vegada…perquè va canviant…

Presentacions a part…i jo, que no sóc molt de mètodes, us explicaré el que fem servir la Mariona i jo per posar a dormir els nens…avui!!!! Perquè una de les coses que m’ha ensenyat ser pare i tenir fills, que sol coincidir en el temps curiosament…és que quan una cosa funciona, de cop, en un salt evolutiu, que riu-te de la Llei de Moore…els nens canvien i el “mètode” deixa de funcionar. Però com que ara, funciona, faré servir la paraula mètode…em vé de gust…ves per on…

Resulta que quan tens nens, t’adones que un dels moments més bonics/crítics és posar-los a dormir, i també t’adones que quanta més pressa tens perquè se’n vagin a dormir i es quedin adormits, més tardaran ells a fer-ho…ben bé com si tinguessin un detector incorporat anomenat “avui fan una cosa que els meus papes volen veure a la tele i, per tant, el que jo faré és cantar i cridar per evitar que m’agafi la son desprevingut” (un xip que porten tots els nens i que no es pot desconnectar)…

I llavors és quan la Mariona i jo hem patentat un sistema perquè s’adormin, que ens sol funcionar força bé, menys quan tens amics a casa i els dius que funciona molt bé, que llavors, no funciona! El sistema és molt senzill…només requereix: temps, paciència, amor, paciència, molt amor, paciència, dues cames i, com a mínim, un braç o una mà.

I com que tenim dos fills, el Martí i el Nil, tenim, bàsicament 2 mètodes, que ara funcionen i demà ja ho veurem!

Anem per ordre…normalment, el primer que se’n va a dormir, és el Nil, a no ser que el Martí no hagi fet gens de migdiada (NOTA: la mitja horeta de bus que té des de l’escola a casa li va molt bé/ens va molt malament per fer una càrrega ràpida de bateria com si fos un iPhone 6) que, llavors, es queda fregit al sofà cap a les 21 hores. Però com que això passa poc…ho obviaré i descartaré com a mètode…és més una serendípia…

“Mètode Nil”:

Comença cap a les 21:30 hores i, previ biberó patrocinat per la seva mama Mariona, el petit Nil diu que, de dormir, res de res…s’ha fet gran…i vé cap al sofà. Llavors li diem si vol anar a dormir i que li donarem la mà quan estigui estirat al llitet. Aquí, aleatòriament, o no, perquè deu dependre de la son que té, ens diu que SÍ o que NO. Digui el que digui, el portem a dormir, o sigui que comença a aprendre què són les preguntes retòriques…(NOTA: el cas que exposo és quan entro jo. Quan entra la Mariona també li dóna la mà…però és la seva experiència…). El poso al llitet i el primer que diu és: -Mà del papa. Jo que m’estiro al seu costat…a terra…directament…així de boig estic, si és l’estiu o a sobre d’una catifa si comença a refrescar…i li dono la mà. I llavors, bo i començant el ritual, m’etziba:

-Així no (canvio la posició) -Així no (hi torno fins que…) -Així sí (que sol ser la més incòmode per mi…tot amb molt d’amor). I un cop amb la mà agafada, amb paciència em vaig adonant de tots els estats del Nil: des de l’excitació del principi movent braços i cames…sorollets variats amb la boca…badall…més sorollets…recitar tots els gegants i dracs de Manresa i comarca…badall…quietud…la mà s’afluixa de mica en mica…un altre badall…comença a respirar més fort…i li deixo la mà suaument…(si me la torna a agafar, m’espero una estoneta més…no fos cas que hagués de tornar a la casella de sortida) m’aixeco i miro que la seva posició sigui còmode (bàsicament que no li quedi cap mà ni cama entre els barrots)…somric…li toco la cara…i li dic “Bona nit, Nil”…ben fluixet…que no em contesti…

No sé si us pot ser útil aquest “mètode”…a mi em va molt bé per connectar amb mi i amb el Nil…són cinc o deu minuts…o mitja hora si aquell dia tenia pressa…són moments de comunió…que no sé quant duraran…però, de moment, els gaudeixo…i també m’encanta quan surto de l’habitació i veig la Mariona i el Martí estirats de costat al sofà tan a propet que semblen un…en un altre moment d’aquells de comunió…

P.S: de vegades (molt poques, per sort) també he de fer servir el mètode de matinada…i és infalible…em quedo sobadíssim!!!

I el Martí??? No teníem un mètode també???? Doncs sí, però això ja són figues d’un altre post…

Old & Wise (petits records hipocàmpics)…

c3c1aab3c72a83de8731f5b94f70db2fMireu…estava a punt de començar el post i m’ha vingut al cap una cançó que escoltava quan era més jovenet (tot i que ho sóc molt encara…) de The Alan Parsons Project que es diu Old & Wise, i no sé perquè…suposo que té a veure amb la temàtica del post d’avui…

…la setmana passada i durant 10 dies vaig estar gairebé tancat 10 hores al dia fent una formació que, si d’alguna cosa m’ha servit, a part de moltes més, és per posar a lloc d’una vegada per totes la meva família d’origen. Jo he (havia) tingut la tendència a passar per la vida d’una manera molt dissociada (perquè ho entengueu, com si la veiés des de fora, com un espectador d’una pel.lícula) i així, passava de puntetes per tot…bo i dolent…però un dia vaig (em van ajudar a) decidir associar-me a la vida i formar-ne part com a protagonista, en primera persona, i vivint-la en comptes de sobrevivint-la…

…i, és clar, viure molt temps dissociat de la vida fa que la família quedi en un segon pla…i, és clar, aquesta setmana he hagut de fer un arbre genealògic fins a a arribar als avis…i m’he adonat que no sabia res…o sí que sabia cosetes, però no sabia ni quan havien nascut ni quan s’havien mort…

…sabia històries, i tenia dates aproximades, però no les exactes, i, de cop, em vaig associar a la meva vida i la de la meva família, i em vaig adonar que no els havia respectat...que no saber les seves històries és una manca de respecte cap a ells…i resulta que ara ja no hi són per dir-los en persona tot el que els havia de dir…i ho he de fer en veu alta i mirant cap al cel…esperant que em sentin i que m’escoltin…o que llegeixin el meu blog…perquè si una cosa està clara és que si el puc escriure és gràcies a ells…són els meus ancestres…els meus avis i àvies…i ells van donar la vida als meus pares…i els meus pares a mi…i encara no els he fet cap homenatge…el que es mereixen…i ja toca…amb petits detallets sense importància que recordo…o amb molta…i per això els recordo…petits records hipocàmpics…

…resulta que tenia (tinc) un avi…pare de la meva mare…avi Enric, que porta el mateix nom que jo o una mica diferent ja que al meu pare se li va acudir inscriure’m amb el nom d’Enric Jordi (Enrique Jorge més concretament) i així em va alliberar una miqueta d’una càrrega que no sé si era lleugera o feixuga…però el que sí que recordo és sortir de casa seva els diumenges al matí agafat de la seva mà…calentona i arrugada i anar fins al quiosc del costat a buscar cromos de futbol…fins el 1980...

…resulta que tenia (tinc) una iaia (àvia era massa modern per mi) Pilar…mare de la meva mare…i que recordo que sempre anava amb bata i que tenia uns genolls i unes cuixes força còmodes perquè m’hi passava les tardes de diumenge a sobre mentre comptava els cotxes que passaven per la carretera de Vic i els colors que tenien…fins el 1975…

…resulta que tenia (tinc) una iaia Pepeta (Josefa era massa seriós) que s’asseia al silló del costat del meu llit quan em costava d’adormir-me…i mai l’havia sentit sortir de l’habitació…tenia paciència…fins que m’adormia amb els llençols just per sota dels ulls…perquè tenia una miqueta de por…de no sé què exactament…fins el 1988…

…i resulta que tenia (tinc) un avi Rosendo (res a dir del nom…per sort es va quedar aquí…)…pare del meu pare…que m’acompanyava fins als patis de La Salle, que ens queia lluny, i em xutava la pilota fins que jo no podia més de tirar-me a terra o…potser era ell el que ja no podia més, això no ho sé…i que un dia quan era petit petit (uns 3 anys) i jo estava a l’habitació d’un hospital amb una mena de “pulmonia” d’aquelles que els metges no saben què fer-ne i de les que no sabien si passaria la nit o no…se li va acudir que potser tenia alguna cosa a veure amb un “petit” incident de feia un any: jo + 2 anys + cuina + una olla de beixamel bullint + molta curiositat + la meva mare + tirar-me la beixamel per sobre la cara…i resulta que aquesta “pulmonia” podia ser el “sustu” que em va quedar a dins…a mi i a la meva mare…i que l’endemà de fer-se conscient…el metge va passar per l’habitació i li va dir a la meva mare: “Aquest és el nen de la pulmonia d’ahir a la nit? És impossible perquè no té cap taca al pulmó de que hagi passat res…ja pot anar cap a casa…no té res”…fins el 1996…

Gràcies Enric, Pilar, Pepeta i Rosendo…

…del Josep i la Dolors ja me n’encarrego jo que el Martí i el Nil els coneguin… 

De decisions…universos paral.lels…encàrrecs i estrès…

30c2a342862daff90027952868639bf3En un univers la línia recta és el camí més curt entre dos llocs però en l’altre…l’univers dels pares i mares amb fills quàntics, les línies rectes…desapareixen!!!! Avui us vull explicar què significa anar a fer un encàrrec (qualsevol, com podria ser anar a buscar 6 packs de llet al super que està a 500 metres de casa…i parlo de metres…espai, i no minuts…temps, perquè en el meu cas, la distorsió en els dos universos és tal, que faria espantar el mateix Albert Einstein!

En un univers qualsevol…vulgar i corrent…però llunyà…

-Mariona…nens, que surto a buscar llet!! I els nens: “Que podem venir?? I jo: “No!” Agafo la porta i me’n vaig.
RESULTAT: al cap de 2 minuts sóc a casa…tan sencer com la llet que porto…físicament i emocionalment!

Mentrestant, en un univers paral.lel…
-Mariona, que surto a buscar la llet. Nens, voleu venir? (En aquest moment s’engega la sirena d’emergència de : Però tu saps el que acabes de dir? NOTA: Com que aquest univers paral.lel és el que es regeix per la física clàssica, no puc viatjar més ràpid que la llum (que fosc seria, no?) ni tinc temps per trobar forats de cuc, i, per tant, m’he de menjar les meves paraules…i al final del passadís ressona:

-Nens, poseu-vos les sabates que sortiu amb el papa a comprar!!!!!
I, segon error, no agafar el cotxet (l’equivalent a sense xarxa dels trapezistes) perquè els nens ja són grans i caminaran i així podré dur els 9 quilos de llet a la mà…
A partir d’aquí comença el caos espacio-temporal (llegeixis ràpid i sense respirar per ser més empàtic amb mi):

-Nens, entreu a l’ascensor…Nil, vols fer el favor de treure els dits de la porta, que te’ls arrencarà de “cuajo” (tàctica de la por…NOTA MENTAL: Nil, el trauma de les portes et vé d’aquest dia…de reeeees!)…Martí, aixeca’t de terra que t’embrutaràs i, Nil, vols sortir de sobre el Martí siusplau?…Papa, estic cansat, no vull caminar…un gos, un gos, guau, guau…Nil vine cap aquí que el gos t’arrencarà la mà de “cuajo” (NOTA MENTAL: Nil, la teva por als gossos és gràcies a mi…de reeeeees!)…Nens, no correu…ei, que és cap a l’altre cantó el super…d’acord, doncs us deixo aquí…(1 minut després els vaig a buscar perquè els és ben igual que els deixi allà)…porteu-vos bé aquí dintre que agafo la llet i sortim de seguida (HAHAHAHAHA…de seguida+supermercat+nens és impossible)…Martí, vols deixar els ous kinder, que es trencaran?…Martí…Martí…veus, ja t’ho deia…i tu, Nil, vols deixar les aigües? Que pesen més que tu!…Martí, si deixes d’arrossegar-te per terra, pots obrir les galetes, però només una…he dit una, d’acord? Bé, dues…va, tres…com t’acabis el paquet de galetes, veuràs…Martí, tira la capsa buida a la paperera siusplau…i tu, Nil, podries apagar el teu detector de substàncies potencialment perilloses per la teva vida i engegar el GPS per arribar a casa?…nens, sino entreu us deixo a fora…au adéu…(5 minuts després i arrossegats per mi…entren al portal)…Martí, perquè cony (notis el llenguatge verbal utilitzat pujat de to) has trucat tota els pisos de l’ascensor??…entrem a casa…jo…el Martí…el Nil…i els 6 packs de llet…i no precisament en aquest ordre…i tanco la porta!

-Enric, sí que has tardat…però si el super és aquí al costat.
-Ommmmmmmmmmmmm…això serà en un univers paral.lel, però en aquest ja et dic jo que el super no és aquí al costat...temporalment parlant…i sino t’ho creus, que vingui Einstein i t’ho expliqui…