El Martí i el seu iPad (un conte de nadius i habitants digitals)

IMG_0505

Hi havia una vegada un nen d’un any i mig, que es diu Martí, i que, curiosament és el meu fill. El Martí es fixava cada dia com els seus papes tocaven, arrossegaven, pessigaven i movien els dits per sobre d’una pantalla que responia a les seves accions. S’ho mirava tot encuriosit i s’adonava que cada cosa que feien tenia una resposta: s’obrien coses, es tancaven coses, se’n movien d’altres…i estava fascinat!

El Martí va anar creixent i la seva fascinació per aquell aparell també. Per cert, aquell aparell és un iPad. Els papes van canviar els seus iPads i el primer que van tenir, el van abrigar amb una funda a prova de “Martí” i li van deixar perquè el toqués, el pessigués, el mirés, i fins i tot que el tirés a terra (la funda era màgica!).

De mica en mica va aprendre a fer-lo anar. Primer mirava com ho fèiem nosaltres i ell ho feia amb el seu. La seva mama li explicava un conte interactiu i el dia següent ell el sabia fer anar…que si la Caputxeta, que si Hansel i Gretel,… Ens vam adonar, i es va adonar, que era tot un món, a part, per explorar.
Va començar a descobrir jocs, contes, aplicacions, el YouTube, i ho va aprendre a fer anar tot!!!!
El Martí ara té dos anys i mig i l’iPad el fa anar com vol.

PARÈNTESI: a casa creiem que el Martí ha de jugar amb joguines de tota la vida, pintar i dibuixar amb colors, embrutar parets (poc i amb bronca inclosa), mirar la tv, jugar i riure amb els seus papes i amics, però també ens agrada que tingui les seves estones, curtes o llargues, amb l’iPad. Hem de dir que vam fer servir l’iPad com a càstig (bé, el càstig era que no el podia tocar…) i no va servir de res…jugava amb altres coses. Ens va anar bé per adonar-nos que no hi estava enganxat i que sino el fa servir no passa res…segurament si a mi me’l treuen dos dies sí que em posaria nerviós, eufemísticament parlant…

I què fa el Martí amb aquest aparell? Doncs hi juga, hi aprèn, se’l mira, el toca, l’embruta (cada dos dies hem de netejar la pantalla plena de galeta, xocolata, suc i elements alimenticis variats perquè no es veu ni el que hi surt), fa pizzes, fa macarrons, mira l’anunci del seu papa, amb dos anys ja el feia servir per ballar,…. Nosaltres sempre hi som al seu costat. Ell ens demana com funciona alguna cosa i nosaltres li ensenyem com es fa. També li diem que hi ha coses que no pot mirar o fer. Per exemple, ell entra al YouTube i aprèn que hi ha videos que no pot mirar. També hi ha aplicacions que ja “capen” contingut inapropiat, però com que hi som al costat, preferim que ell mateix s’adoni que hi ha coses que no pot mirar!!!!

I el més sorprenent és el vocabulari que ha adquirit. Per morir-se de riure! Un nen de dos anys i mig que quan no li funcionen els videos et diu: “Papa/Mama, no hi ha internet!” O que arriba a un restaurant i pregunta:” Que hi ha wifi?”. O per exemple, surt la rodeta de quan es carreguen els videos i diu: “Papa/Mama, s’està carregant!” Com que em vaig adonar que quan no li funcionava el wifi no podia mirar els videos i cada dos per tres li havia d’arreglar, vaig ensenyar-li com fer-ho. I ara, quan no se li carrega un video de YouTube, se’n va a Ajustos (que només ell sap on és ja que cada dia ho canvia de lloc i pot estar a la carpeta de Jocs, de Martí, d’Utilitats, o sol en una pantalla! ) Entra a Ajustos, posa l’iPad en mode Avió, el torna a activar, surt, fa un doble click al botó Home i tanca totes les aplicacions en segon pla. Torna a entrar al YouTube i ja li funciona!!! Ell content, jo més tranquil i ben orgullós del que ha après!
I té unes ganes boges d’aprendre a llegir i escriure per poder posar els videos de “l’estrella de mar” o dels “gegants de Solsona” i no només els de l’Historial i Favorits que esborra cada dos per tres…sense voler…o volent…

I aquest nen, que es diu Martí, és un Nadiu Digital que en diuen algunes persones. Però jo crec que és nadiu digital perquè els seus papes són Habitants Digitals, i que sino fos per nosaltres que tenim iPad, i que també ho fem tot (com escriure aquest post) amb aquest aparell, dubto que el Martí ara sabés fer-lo anar com el fa anar…

I ara, jo estic acabant aquest post i el tinc al costat mirant un video de peixets amb el seu iPad i les seves galetes de xocolata. Un terç se les menja, un altre terç van a parar al sofà i l’últim terç acaba a la pantalla de l’iPad en forma de saliva aixocolatada o xocolata assalivada…digeu-ne com volgueu!!!!!

I quan acabem la nostra feina, la meva i la seva, anirem una estona a fer peces, que també és divertit…i desendreçat!!!!! O se n’anirà amb la moto passadís amunt i passadís avall!!!

I com diu ell, de vegades, colorín colorado…este cuento…se ha acabadoooooooooo!!!!!

Imatge

Jo vull tornar a ser un nen!!!!

20130606-200049.jpg

Estem en un període de temps en el qual tot apunta que la gent adulta s’està cansant de ser adulta…i no em malinterpreteu, siusplau!!
Aquest post d’avui m’ha vingut al cap després d’una conferència a la qual he assistit avui sobre…gamification!!!!

I què és això?? Doncs ho explicaré amb un exemple. Jo, quan era petit i anava a l’escola, per no avorrir-me pel camí, pujava pels llocs, saltava, només podia passar per les ratlles blanques dels passos de peatons i mil coses més…la qüestió era fer-ho divertit. Ja que ho havia de fer…divertir-me mentre ho feia!!!

Doncs ara resulta que després de dir-nos baixa d’aquí, no pugis allà i estigue’t quiet…i de dir-ho nosaltres als nostres fills, ens inventem aquest terme, que no és res més que tornar a fer el que féiem quan érem nens!!!! Ens passem mitja vida jugant i quan desaprenem com fer-ho i ens comencem a avorrir de les tarees quotidianes…hi afegim una capa de joc a sobre i les fem més divertides!!!

Jo vull ser nen…jo vull que tot sigui un joc…jugant s’aprèn…hi ha regles però solen ser senzilles i el camp de joc és lliure. No es tracta de jugar a coses mentre fas les coses més avorrides, es tracta de fer que les coses avorrides siguin un joc…és un concepte lleugerament diferent.

I m’encanta la idea de que si vull reciclar el vidre, al contenidor hi hagi un comptador que em digui quantes n’he tirat ( com ja s’ha fet a Estocolm, crec, com a prova) i es faci un rànquing per saber si reciclo molt i si el meu veí ha reciclat més…i que es creï una competició…sana!!!!
I que es posi una diana al fons del vàter…per apuntar bé (atenció homes!!!!!) i que no quedi tot fet una porqueria!!!

I això que nosaltres hem de tornar a aprendre, els nostre fills ja ho saben fer i normalment qualsevol cosa que han de fer se la prenen com un joc, per iniciativa pròpia. De totes maneres hi ha moltes obligacions que tenen i que no els agrada gens de fer, i que si els poséssim una capa de joc a sobre potser farien més ràpid o senzillament…les farien!!! Podríem crear sistemes no basats només amb premis i recompenses sino amb que s’ho passessin bé mentre el fan, creant un sistema de punts i posant-los alguns objectius assolibles, amb una corba de dificultat creixent perquè cada vegada ho fessin millor, no es frustressin i desenvolulpessin les habilitats,i, a curt termini que els animessin a fer-ho! Se m’acut també que en el cas de tenir germans, el fet de fer tarees cooperant tots dos els donés més punts!!! Aquets punts es podrien bescanviar per premis…clar que sí!! Però segurament només pel fet de passar-s’ho bé mentre ho fan, ja seria prou recompensa!!!
Imagineu que es prenguessin com un joc vestir-se, acabar-se el menjar, sortir de casa, portar-se bé…hi ha mil oportunitats per jugar…tot el dia…i fer tot el que han de fer…però divertint-se…i no els podríem dir: és que això no és un joc!!!! Perquè ho seria!! I la tendència és a gamificar-ho tot (només penseu en foursquare…)

Al cap i a la fi, la “gamification” és el retorn a ser aquells nens que anàvem a l’escola fent saltirons, només que ara seria per anar a treballar o per anar a comprar…o a qualsevol cosa que us passi pel cap…

Benvinguda!!!! Reaprenem a jugar…petits i grans…fem de la vida un camp de joc…simplifiquem les regles…i anem a jugar…hi sortirem guanyant…sempre…

Imatge

La fruita: de la terrorífica cullera a la Teoria del Master Mind…

20130418-212904.jpg

Avui, potser perquè em toca de prop, em vé de gust parlar de la fruita. Vull parlar de la fruita com a canvi d’etapa. Perquè tenir nens és anar cremant etapes… i de pressa, que quan t’acostumes a una (i el nen), ja has de passar a l’altra! La majoria de converses entre pares i mares , són d’etapes: i el teu fill…ja menja fruita? Ja menja verdura? Ja menja trossets? Ja camina? Ja té dents? Ja parla? Ja dorm? Sembla una competició!!! I normalment el fill de cadascú és el més llest, el més ràpid i el més guapo…tots els pares ens sentim guanyadors (una mica com els polítics a la nit electoral).
Tots aquests canvis d’etapa són petites obsessions que tenim els pares, i petites (i no tan petites) fites que assoleixen els nostres fills i filles.
Hi dedicaré uns quants posts…un per cada canvi d’etapa que consideri important. I la primera, és la fruita.
Des de que neix el teu fill, pren llet, ja sigui de la seva mare, del biberó o una barreja desigual de les dues coses, també anomenada Lactància Mixta…i la veritat, és que, en general, és força còmode…sobretot quan ho compares amb…donar-li la fruita! Arribes al pediatre i cap al quart mes et diu que ja li pots començar a donar fruita (sé que fins els 6 mesos els nens poden prendre només llet materna, però, a mi, les novetats em perden).
Al principi fa molta gràcia perquè és una novetat, i fins a un cert punt et fa gràcia veure la cara del teu fill menjant un aliment nou i d’una manera també nova…amb cullera! Aquesta arma de destrucció massiva que només els progenitors coneixem…tan inofensiva que és, utilitzada amb seny, i tan perillosa en mans d’un pare inexpert donant fruita o d’un nen inexpert (més endavant) davant d’un plat de sopeta…Jo, ara, em miro les culleres amb una altra cara, de reüll, perquè conec el seu costat obscur! I és que haurien de donar un carnet de manipulació de culleres…

A veure, anem per parts…tot va bé si el teu fill és allò que es diu…un bon menjador. Que s’ho fot tot, vaja! Però sino, comencen els problemes!! El biberó o el pit (sempre que sigui el de la seva mare) li enxufes a la boca, i el nen empassa, fa un rotet, treu una mica o t’ho vomita tot a sobre com el Nil (el meu fill petit) i s’adorm…Fins aquí un resum resumit de la lactància…però a partir d’aquí, la cosa es complica, per sino ho era prou. La primera complicació és la cullera. Les culleres per nens, són petites i hi cap poca cosa, per tant, has d’estar disposat a estar una horeta donant fruita a un nen, que potser no li agrada i que, la seva manca de ganes de posar-se la cullera a la boca només és comparable a la teva manca d’habilitat per mantenir el suc de taronja a la mini cullereta de plàstic. El final de la operació pot ser una cara del nen plena de fruita barrejat amb un terra de la cuina d’estil “pop” amb tot el suc de taronja que has tirat…i és que quan acabes, el nen té tanta gana de la poca fruita que ha menjat, que li has de fotre el clàssic biberó (tot i la seva plasticitat cerebral el nen és resistent als canvis, però no més que els seus pares).

I aquí és on arriba la meva Teoria del Master Mind!!! Tots aquests problemes no són res, comparats amb EL problema. La gent que sou dels 70s i 80s sabreu de què estic parlant amb el Master Mind. Era un joc de taula per a dues persones on havíem de posar 4 boles de colors en línia, i l’altre et deia si els colors eren correctes i si estaven en el lloc adeqüat! Mitjançant la lògica havies d’arribar a deduir quins eren els colors correctes i la seva posició.
Doncs bé…amb la fruita, passa el mateix!!!!! Si no us voleu equivocar, doneu-li la fruita de mica en mica. NOTA: si teniu el fill menjador, és igual perquè s’ho fotrà tot!!! Encara que li barregis verdura a la fruita!!!. Però si ets del 99 % restant, més val que posis les fruites d’una en una. L’explicació és molt senzilla. Basat en el joc del Master Mind, si tu comences posant-li suc de taronja, poma, pera i plàtan, tot barrejat, i el nen no s’ho menja, ho tindràs cru per saber quina fruita no li agrada!!!! I aquí és on comença la dificultat. Hauràs d’utilitzar la lògica (si la tens), i anar traient i posant fruites fins a trobar el que li agrada: avui suc de taronja, plàtan i poma…demà suc de taronja, plàtan i pera…o suc de taronja (sí, el suc de taronja és la base i els ha d’agradar per força), poma i pera…i au!!! Anar provant combinacions i permutacions vàries fins que trobis l’adeqüada!!! Si sabeu probabilitat i estadística (jo, no gaire!) us adonareu dels dies que podeu trigar fins a trobar la Combinació Guanyadora. Al final, pot ser que el nen ja parli i us digui: papa, ja pots treure la poma, que no m’agrada…

Per tant, el més fàcil és afegir fruites d’una en una…i així, el dia que afegiu la fruita que no li agrada…ja la podeu descartar…fins que arriba un dia que també li agradarà…o no…ja us ho trobareu…i és que aquesta és una de les “gràcies” de tenir nens…que us farà ser més flexibles…us ajudarà a cultivar la paciència…i descobrireu que el dia que trobeu el que li agrada al teu fill…serà el dia que tocarà el proper canvi d’etapa i haureu de tornar a canviar-ho tot…
En idioma parental, vol dir que, quan has après a donar-li la fruita i t’hi sents còmode, comença la no menys terrorífica fase de la verdura, aquell aliment de color verd, que, pel fet de ser de color verd, ja no agrada als nens (potser és atàvic aquest fàstic?)…

Salut i paciència…sou pares…i mares…i és per sempre…per sort…

Imatge

Un futur llunyà…o no tant…

20130322-143456.jpg

Tot sovint m’agrada viatjar cap al futur. De moment amb el pensament, però algun dia potser ho podré fer literalment…
Moltes vegades penso quin futur tindran els meus fills. No tant, en com es trobaran la Terra, que també, o si hi haurà suficients recursos, perquè quan tinguin la meva edat actual hi haurà 9.000 milions de persones (2.000 milions més que ara). Però bé, això, suposo que amb les polítiques adeqüades es podrà solventar…siguem optimistes!

Però no…del que vull parlar avui és d’un tema més tecnològic i, més concretament, de l’ètica personal que ha d’acompanyar els avenços tecnològics. I aquest és un món que es trobaran els meus fills i que ja comencem a trobar-nos nosaltres…
Estarem d’acord que la velocitat que estan adquirint les noves tecnologies fa vertigen, com a mínim.

L’altre dia vaig llegir un article que em va excitar, de l’anglès excite, és clar (pels avenços que ens esperen) i em va fer por a parts iguals. És un article que vaig llegir sobre les Google Glass, unes ulleres que segurament sortiran a la venda de cara a finals d’any.

L’article deia que un bar de Seattle les havia prohibit a dins del seu establiment perquè les ulleres ofereixen la possibilitat de fer fotos o gravar sense que la resta de la gent se n’adoni. Només tocant lleugerament les ulleres o mitjançant una ordre de veu ja efectuaven l’acció. Avui podem fer el mateix amb els nostres mòbils, però és una mica més difícil dissimular que estàs gravant o fotografiant algú. La qüestió és que, amb aquestes ulleres, podràs gravar la conversa mentre parles amb algú o mentre…qualsevol cosa que se t’acudeixi!!! Quedes amb algú per parlar d’algun tema compromès, i en un no res, ho graves i ho penges a les xarxes socials, i tot això sense despentinar-te (jo ho tinc fàcil!) i mentre segueixes la conversa amb ell i, fins i tot, el convides a una canya…

Salvant les distàncies, això és com que et donin un superpoder ( l'”heroi” del còmic) amb barra lliure. Perquè té moltes coses bones. Sembla ser que seran de gran ajuda pels invidents! D’acord…no és un superpoder, però el (mal) ús que se’n pot fer és important i comportarà responsabilitats. Suposo que els legisladors s’hauran d’afanyar perquè sempre hi haurà algú que ho farà servir en benefici propi (el “malvat” del còmic). Podrem triar si ser herois o malvats…i això no és fàcil…

Hi ha un problema afegit. L’article parla que l’empresa Google podria obtenir dades en tot moment de què veu la persona al moment i d’on és, per millorar el seu motor de recerca, i oferir serveis en temps real molt més acurats….D’acord, amb els smartphones actuals connectats permanentment a la xarxa, ja saben on som i on hem anat, però d’aquí a veure el què veiem…uffffff!!!! La visió subjectiva és…subjectiva!!! Privada!!! I fa por de pensar que algú pot veure el que estic veient jo. APUNT DE PNL: la persona veuria el mateix però no ho significaria igual perquè tothom té el seu mapa particular, i, per tant, només compartiríem la visió, no el significat del que estem veient.
De totes maneres fa por, sobretot perquè cada vegada estarem més control.lats per grans corporacions i perquè hi ha gent molt bona manipulant (amb connotacions negatives i positives) darrera de tot això. Amb això vull dir, que si, per exemple, i poso un exemple naïf, vas passejant pel carrer amb les ulleres engegades i passes pel costat d’una geladeria, i resulta que has fet recerques de geladeries els últims dies, pot ser que t’enviïn publicitat directa dient-te que tens una geladeria “boníssima” al costat mateix…i resisteix-te a això si pots!!!!

El més inquietant, però, ho he deixat pel final!! Si teniu la oportunitat, mireu la sèrie “Black Mirror” (no patiu que no faré cap Spoiler). Fa un tractament d’un futur pròxim en el temps i l’ús de les xarxes socials, bastant inquietant. El tercer episodi de la primera temporada tracta un tema semblant a tot el que estic dient: en un futur, la gent portarem implantat un xip darrera la orella que ens permetrà gravar tot el que hem vist durant la nostra vida i ens donarà la possibilitat d’arxivar-ho en carpetes i veure-ho en una pantalla (o privadament) perquè tothom hi pugui accedir (més o menys com l’Apple TV però millorat…jijiji). Les conseqüències us les podeu imaginar. No hi ha possibilitat de discussió. Si dubtes d’un fet ocorregut a la teva vida, rebobines i el mires, o l’ensenyes a l’altra gent (és com tenir hipermnesia). Sempre pots esborrar successos que no vols recordar però en queda constància al teu disc dur amb un buit…

Doncs bé, amb unes ulleres que graven fàcilment el que veiem i cada vegada més capacitat d’emmagatzemar arxius al núvol, res ens privarà d’aquí a uns anys (si volem i la nostra ètica particular ens ho permet) de gravar tot el que volguem i accedir-hi quan ens vingui de gust (p.e. Anar a buscar aquella discussió per veure qui tenia raó,…).
Que cadascú posi els exemples que vulgui, però no em negareu que això no obre les portes a alguna cosa que fa, com a mínim esgarrifances…

M’encanta pensar en el futur que tindré i en tot el que vindrà i podran fer els meus fills, però, de tant en tant, hi ha algun avenç que em posa la pell de gallina…i ja m’està bé si algun record me l’he mig inventat perquè em fa sentir millor…per alguna raó serà…

Nens/es digitals…

edd8ce089aaab7c53afc7b8cec7f9113

Ja tardava…no em decidia…perquè no sé exactament com parlar-ne, però ja tenia ganes de parlar de nens i de tecnologia. Tots junts, en un post! I és que és una combinació que pot ser explosiva, per bona i per dolenta (sino hi estàs una mica a sobre).

La combinació amb la tecnologia quan jo era petit, solia ser, no toquis això que s’espatlla!!!!!!!! i aquí s’acabava la interacció amb les noves tecnologies aka ordinadors personals…Ara pot passar el mateix, però si protegeixes bé la nova tecnologia que li vols deixar fer servir, pots estar tranquil, i el nen el pot fer servir sense por (del pare o de la mare, perquè, de por, ell no en té gens ni mica). I aquest és un dels avantatges principals de començar amb les noves tecnologies de ben petit. Els nens/es tenen una relació amb tot l’aprenentatge, de curiositat, i ho proven i toquen tot! Quan ets adult comences a tenir pors i et preguntes, i si ara toco això, s’espatllarà? i et comences a relacionar amb les noves tecnologies des de la por més que des de la curiositat. I això, per mi, és un error, perquè s’aprèn menys, més a poc a poc i amb menys alegria!!!! Crec que hauríem de tornar a l’aprenentatge com quan som nens…sense por!!!!!!!!

Amb el Martí hem decidit que li deixem l’iPad…per ell…tot….Li hem posat una funda a prova de cops perquè no haguem de patir, i que el vagi tocant, sense por…que en faci el que vulgui (amb la supervisió dels pares, és clar, però és supervisió i ajuda).

Jo no sé si quan ell tingui 18 anys, hi haurà iPads o tecnologies noves, diferents, però sé que, ara, les tauletes tàctils són les noves tecnologies, i els donen tot un món per explorar i per conèixer. També creiem que no s’hi pot passar tot el dia, però ell mateix l’agafa només a estones i el deixa per jugar a altres coses!!!

Pels pares que puguin tenir por de deixar un aparell així a un nen de 2 anys, els diria que no es preocupessin. Els nens, per norma general, es cansen de les coses i no has d’estar al seu darrera amenaçant-los que el deixin estar i facin altres coses. A més, un iPad no és la TV!!!! No tens un nen durant una hora quiet durant una hora mirant només dibuixos sense fer res més. És interactiu, i normalment també et demana que hi participis i que l’ajudis. Però us quedareu parats de la rapidesa d’aprenentatge que tenen i veureu que amb quatre dies saben fer de tot. I aquest és l’avantatge principal…poden fer de tot!!!!!!!!! Tan bon punt està al YouTube mirant els seus videos del Pocoyo, Caillou i miscel.lània, com pot estar en un conte interactiu o pot estar jugant a un joc de peces. I això que encara no sap llegir!!!!!!! Llavors també el podrà fer servir per llegir llibres. Amb això vull dir, que si tu veus el que fa amb l’iPad, t’adonaràs que no el tens dues hores enganxat a un joc, sino que està aprenent moltes coses diferents!!!!!

A hores d’ara, el Martí està aprenent a tancar les aplicacions que queden obertes en segon pla, a passar entre elles i a desconnectar el wifi i tornar-lo a connectar quan el YouTube ja no el deixa entrar a veure aquell video del Gangnam Style que ha vist cinc mil vegades!!!!!!!! Es fixa amb com fas les coses i ell les prova! Les hi expliques unes quantes vegades i comences a veure com apreta els botons que has fet anar tu!!! i només falta que una vegada li hagi sortit bé, que ja ho dóna per après i se’n recorda!!!

A mi no em fa gens de por la seva relació amb l’iPad. Jo estic allà per si posa alguna cosa que no ha de posar, i ell sap de sobres quins videos pot veure i quins no, perquè ja m’encarrego jo de dir-li-ho (quina mania de fer qualsevol video de YouTube barrejat amb zombis).

Per acabar, m’agradaria dir que és un exercici de responsabilitat dels pares, ja que s’hi ha d’estar bastant a sobre, tutelant-lo i ensenyant-li a fer anar les quatre coses bàsiques. La resta ja ho aprenen sols…i ràpid…no tenen por de provar qualsevol cosa que els passi pel cap!!!!!

Per tant, jo crec que la por a les noves tecnologies és una por dels pares que, alguns, passen als seus fills. Els que primer s’han de treure aquesta por són els progenitors, i d’aquesta manera deixar el nen/a lliure perquè pugui aprendre i divertir-se…

A partir d’aquí, quan sorgeixin altres noves tecnologies miraré de ser el primer d’encuriosir-me per elles i així d’aquesta manera, passar-los la curiositat als meus fills i a partir d’aquí que gaudeixin de l’aprenentatge. I clar, si aquest nou gadget es trenca, també li posaré una funda de goma ben gruixuda per si de cas els cau a terra o el tiren en algun moment “tontu” com quan no pot posar aquella peça al lloc que toca i s’hi enfada…

Imatge

De com he passat de ser “early adopter” a ser “beta tester” sense voler…

20130125-211732.jpg

Avui toca post tecnològic. Ja ho vaig avisar quan vaig començar a escriure, que, de tant en tant, sortiria el meu cantó més obscur…friki!!!!

“Early adopter”: gent que comprem productes, normalment tecnològics, just quan acaben de sortir del forn o abans que surtin al mercat, posant-nos a la llista d’espera, rollu “kickstarter”.

“Beta tester”: gent que, conscientment, s’apunta a un programa per provar els productes abans de sortir al mercat per reportar qualsevol errada que hi pugui haver i surtin al mercat en perfectes condicions.

Sembla que són dues coses ben diferents, però, últimament, les empreses han seguit la moda de barrejar els conceptes.

A veure, quan es comença a dissenyar un producte, aquest va passant etapes fins que acaba funcionant perfectament i pot sortir al mercat. Normalment hi ha una versió Alfa (molt originals utilitzant l’alfabet grec…) que sol estar molt verda i té molts “bugs” o errades. Després passa a una versió Beta i la cosa es va arreglant. Hi poden haver vàries versions Beta, i el que ha de passar, és que, hi ha una versió final que és la que surt al mercat. Fins aquí tot correcte.
La gràcia de ser un “early adopter” és la frikada de tenir un gadget el primer!!!! Pot ser que sigui tan friki que et quedis sol, no triomfi, només el tinguis tu i te l’hagis de menjar amb patates perquè poca utilitat acaba tenint sino pots compartir-ho amb altra gent que també el tingui. També pot ser que l’objecte en qüestió acabi sent “mainstream” (producte de masses), el gaudeixis un temps i llavors ja et dediquis a buscar-ne un altre…perquè ja no fa gràcia. Ufffffff…encara recordo el dia que vaig rebre el primer iPhone, d’EEUU!!!! No n’hi havia per aquí!!!! I això que ni tenia 3G ni hi havia AppStore, però el jailbreak ajudava bastant!

Els “beta testers” són els que durant tot aquest procés, ajuden a que el producte arribi al mercat funcionant a la perfecció. No paguen pel producte i pot ser que cobrin i tot per le feina o que puguin adquirir el producte gratuïtament quan es comercialitzi.

I d’on vé el meu títol, doncs?

Des de fa un temps, les empreses sembla que es vulguin estalviar diners, i en comptes de provar els productes abans de treure’ls al mercat…el que fan és treure la primera versió…la que comprem frikis com jo…i que semblen talment versions beta. O sigui que pagues normalment un preu alt perquè el producte acaba de sortir i per l’exclusivitat de tenir-lo, i els fas la feina de provar-lo perquè el vagin arreglant en pròximes versions!!!!! D’això se’n diu “cornut i pagar el beure”. I encara sort que normalment el teu mateix producte va rebent actualitzacions gratuïtes i, amb una mica de sort pots tenir un gadget ben acabat al cap d’uns mesos de tenir-lo a les teves mans…o no us ha passat de tenir algun objecte tecnològic que al cap de dos dies ja té una actualització que arregla una quants “bugs”!!! O que finalment fa alguna de les coses que ja prometien que faria el primer dia!!!

Doncs això…que a veure si s’acaba aquesta moda, que si volen que els provi els productes…que em paguin…o que com a mínim no me’ls cobrin…que 40 € per l’aduana…és un paston, encara que vingui de Hong Kong…

…i tot i això, és preciós el Cookoo watch…