Aquell company que t’estripava el dibuix.

Són aquell company que t’estripava el dibuix. “Tothom a dibuixar un paisatge”: i tu t’hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te’n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu “company” de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t’estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix.

Recordo llevar-me d’hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i veure’l ple, pleníssim de gent. Gent amb paperetes als dits. Amb ganes de dir-hi la seva. D’exercir els seu dret. D’autodeterminar-se. De votar, collons.

Molta gent. Gent que no ens coneixíem de res, mirant-nos amb cara de complicitat. Sino ens coneixíem gens, algunes cares de recel. Confiança i por a parts iguals. Una festa. Gent cantant. Gent jove, gent gran. Gent molt gran. Republicans de tota la vida votant per a una nova República. Nens i nenes petits acompanyant els pares i mares a la festa que havia de ser. Passadissos perquè els més grans no fessin cua. Aplaudiments cada vegada que algú havia votat. El que fos, el que fos. El que fos. Però ens van estripar el dibuix.

I després por i incredulitat. No ens podíem creure el que ens deien. El que vèiem. El que ens arribava. Por. Molta por. Podia passar qualsevol cosa, però picar la gent per votar és totalment indigne. És més fàcil destruir que construir, ens ho han demostrat moltes vegades.

Els agradi o no, l’1 d’octubre del 2017 ha passat a la història com la veu del poble català cridant a les urnes i com la jornada més indigne i fastigosa per part dels que la van voler destruir. Gent amagant les urnes a les esglésies, a dalt dels arbres, fent veure que jugaven a cartes. Fent festa. Això quedarà per sempre encara que no els agradi.

Vam votar. Hi va haver urnes. Hi va haver referèndum. Vam construir. Tot el dia. I els dies d’abans. I els de després. I seguirem construint encara que ells segueixin destruint. Quant més destrueixin més construïrem. Tenen ràbia. Com la ràbia d’aquell company d’escola que t’estripava el dibuix perquè a tu et quedava millor i ell no era tan destre…

Ara fa un any,. Ja fa un any. Tot just fa un any. I aquell 1 d’octubre vam cridar molt fort. Aquelles paperetes cridaven molt. Tant que ens van voler apagar el so a cops de porra. I així no s’apaga el so. Així es crida més lluny i més fort.

El Martí i el Nil, hi van ser. Potser no se’n recordaran però hi van ser. Això és per nosaltres i també per ells. Perquè no hagin de passar per tot això una altra vegada.

I no. Encara no ens han demanat perdó. I sino hi ha perdó costa molt tancar una ferida. Molt. Diuen que ni oblit ni perdó. Mireu, no sé què dir-vos perquè viure amb rancúnia cansa molt. I a mi m’agradaria perdonar, però crec, des del meu humil punt de vista que si tu fas una festa i venen a trinxar-te-la, a trencar taules i cadires, a beure’s les teves begudes, a menjar els teus entrepans i a riure’s de tot plegat, el primer perdó potser és del qui espatlla la festa. Digueu-me agosarat, però als meus fills els dic que quan fan alguna cosa que fa mal a un altre haurien de demanar perdó. El problema és que potser no el volen demanar. Perquè ja els està bé el que van fer.

Malparits. Són el company que t’estripa el dibuix perquè t’ha sortit millor que a ell.

Temps, però no qualsevol temps…

Els nostres fills volen temps. Per a ells. Segur. Però no em refereixo a aquest temps. Em refereixo al temps dels pares. I no em refereixo a qualsevol temps. Quantitat de temps. No. Ells volen temps de qualitat. Temps de veritat. Temps per a ells. Massa sovint ens trobem fent mil coses alhora. Massa temps barregem el temps.

Temps. De qualitat. Temps. De veritat. Avui he trobat aquesta il·lustració. És dura. Molt dura. És metafòrica en la majoria de casos. És real en alguns altres. És sempre real al cap dels nens i nenes que ens necessiten. Els nostres fills. I filles. Pensem-hi. Una miqueta.

Uf.

Uf.

12 Paraules que vull que siguin normals per als meus fills.

Avui, faré un recull de 12 paraules que vull que siguin normals per als meu fills i que no hagin de ser TrendingTopic a Twitter perquè ens les han près:

Dignitat

Orgull

Pertanyença

Llibertat

Independència

Honestedat

Sinceritat

Felicitat

Català

Pau

Justícia

Respecte

L’ordre és el de menys, és tal i com em venien al cap. L’important és la qualitat. Perquè no és el mateix ser lliure que tenir llibertat.

Salut i República!

“Cosas que pasan…frecuentemente…(la Catalunya profunda)

D’aquelles frases que surten de la boca dels meus fills i no sé d’on l’han tret. Gracioses. Molt. Sobretot si surten de la boca d’un nen de 4 anys. I d’un de 6. Et miren amb aquella cara de no haver trencat mai un plat i et deixen anar “…cosas que pasan (PAUSA DRAMÀTICA)…frecuentemente”, i es queden tan amples. Així. En castellà. Dos nens de Manresa, amb un pare de Manresa i una mare de Súria. De la Catalunya profunda. Que van a l’Escola dels Dracs. A Fonollosa. On Déu Nostre Senyor va perdre, no una, sino les dues espardenyes. Un reducte. De la Catalunya profunda…

I, és clar, jo em pregunto quan llegeixo diaris, miro TV, escolto la ràdio i sóc a Twitter…com cony poden aprendre castellà els meus fills, si resulta que el castellà està perseguit, marginat, vilipendiat i maltractat a Catalunya????

Senyors i senyores del PP, i Ciudadanos, com és que els meus fills Martí i Nil Bastardas Homs, amb “noséquants” cognoms catalans (bé, Bastardas no ho sé ben bé. Bastardas és l’Snow Català, el Nieve, perquè m’entengueu els que heu vist o veieu o veureu Juego de Tronos), que viuen al bell mig de Manresa i van a l’escola al mig del bosc, a mitja hora en bus, a Fonollosa, al costat de Fals i Aguilar de Segarra i Rajadell (amb ll òbviament, per putejar fort), poden mantenir una conversa en castellà????

Com és possible que, si a casa parlem en català, al pati de l’escola parlen en català, a la plaça parlen en català, els meus amics són catalans (Quina mania que tenim els catalans de fer colles de gent que parla, riu, plora i s’enfada en català…com som!) i la meva família és catalana…hagin après el castellà i puguin, fins i tot, parlar-lo dignament???

A veure, no serà que, potser el castellà no està ni perseguit, ni marginat, ni vilipendiat i ni maltractat a Catalunya???

Podria ser que no calguessin quotes de castellà i sí de català perquè resulta que a Catalunya, el castellà és moneda de canvi habitual quan parles amb algú?

Podria ser que anés a un bar de la capital, Barcelona, i em demanessin si vull l’entrepà de fuet amb tomàquet o sense??? Que sóc català, cullons! En perfecte castellà, és clar…

I, inclús, inclús, podria ser que quan algú que no parla català pel motiu que sigui, perquè no pot, no en sap o no en vol, ens demani si li podem parlar en castellà i li diguem que sí, que “no tenemos ningún problema en hablar en castellano, o inglés o francés” (amb accent manresà, això sí) si la ocasió ho requereix????

Podria ser que en grups de persones amb els quals faig formació, una d’elles no parli català, les altre 9 sí, i jo, després de demanar-ho, els digui als 9 si els importa que la faci en castellà perquè m’entengui la persona que no parla català i em diguin que sí???

Podria ser, i ho poso en condicional…podria ser que, els catalans, en la seva majoria fóssim persones normals, respectuoses amb tothom i que, sí, no ens agrada que ens toquin gaire els pebrots o els nassos o els cullons, que ens menteixin i que ens diguin que el castellà s’ha de protegir???

Perquè sabeu què???

El dia 1 d’octubre, votarem, pels nostres nassos, pebrots o cullons. No sé com dir-ho. Ho farem en català. Perquè és la nostra llengua, no un mal costum que hem agafat perquè no ens entenguin. I el castellà, que és molt bonic, ja vé sol. No sé ben bé d’on, però vé.

I…el Martí i Nil de les cases Bastardas Homs, fills de Mariona i Enric, de les cases Bastardas Bonachi i Homs Alsina, residents a Manresa, alumnes de Fonollosa, personetes creatives, presents i futurs catalans de ple dret y “los que no arden”…bé, una mica sí que “arden”, tenen tot el dret a expressar-se lliurement. Ara i quan els toqui a votar.

Tot això, amics i amigues, són “…cosas que pasan frecuentemente” a la Catalunya profunda. Ai las!

És massa…

Hi ha moments de fer de pare que són massa. Particulars. De cada un de nosaltres. La llista seria eterna. No s’acabaria mai. 

Quan dic massa, vull dir massa. Exagerats. Les emocions extremes. Totes. Totes. Totes. Ho repeteixo perquè quedi clar. Totes. Les agradables i les no tan agradables. Fer de pare és massa. Quan decideixes ser pare, no saps què passarà. Per molt que t’ho expliquin no pots saber què sentiràs. No és possible entendre les emocions que et desperta tenir un fill fins que el tens. I no un. Dos. El Martí i el Nil. I sino és l’un, és l’altre.

Fer de pare és massa.

Un dilluns qualsevol, la Mariona se’n va a treballar i cinc minuts després d’aixecar-se, el Martí s’esmuny al nostre llit, se’m posa al costat. Arraulit. M’abraça. Em diu: “T’estimo”. L’abraço i ens adormim els 20 minutets que ens queden fins que soni el despertador.

Fer de pare és massa. I, de vegades ho he d’escriure. Ho necessito. I llegir-ho. I rellegir-ho. Per aquells dies que fer de pare també és massa.

PS: Acabeu la frase de la foto (si us vé de gust)

La invassió dels ultracossos…

Aquesta nit, uns extraterrestres han aterrat al terrat de casa meva. Han entrat sense fer soroll. Segurament, atravessant portes i parets (per això són extraterrestres i són més avançats que nosaltres). Han entrat a l’habitació del Martí i del Nil. S’han clavat unes peces de Lego i figuretes de Playmobil als peus (que són extraterrestres, però no arriben a tenir els superpoders d’esquivar peces de terra). Han agafat el Martí i el Nil i…els han abduït. Un cop a la nau, els han introduït uns xips al cos (encara els he de trobar) i els han modificat el comportament…

Us ho explico…

…un matí normal a Cals Bastardas-Homs on jo estigui sol amb els nens perquè la Mariona ha marxat a treballar…a un nou lloc, per cert i que li anirà de conya i on serà molt feliç…. Doncs bé, com anava dient, un matí normal passa per llevar-me a les 7:17 i provar de despertar el Martí i el Nil durant mitja hora per llevar-los a les 7:47 i començar una odissea de negociacions, crits varis, amenaces vàries, renecs varis, vestir-los, fer pipis (o caques) d’última hora i sortir escopetejats sota l’amenaça que sino corren els deixaré a casa (tampoc es queden gaire preocupats…hauré de ser més creatiu a l’hora d’amenaçar-los). No m’extendré gaire més perquè no és res que no passi a les llars normals amb famílies normals de pares normals amb nens i nenes normals (que és el 100% de la població que té fills).

Però avui, no ha sigut normal. M’he llevat a les 7:17 i hi havia molta calma. La Mariona ja no hi era. Els nens, sí. Dormien. El Nil al seu llit i el Martí al nostre. Jo he fet la meva. Com sempre. De tant en tant, els provava de despertar: “Martí, Nil, vinga que ja és hora”. M’ha costat però, com sempre, també, cap a les 7:47 ja eren al sofà tots dos bevent-se la seva llet tèbia, el Nil i calenta, el Martí. El que ha passat a partir d’ara és el que m’ha fet sospitar de l’abducció i posterior implantament de microxip extraterrestre. Els he dit: “Jo me’n vaig a vestir, vosaltres vestiu-vos també, siusplau”. Fins ara, el 100 % de matins era, anar-me a vestir, tornar al menjador i trobar-me’ls al sofà, amb el pijama i jo corrents a vestir-los. Ara un, ara l’altre. Ara no vull. Ara primer el Martí. Ara…

…però avui…torno al menjador i em trobo el Martí, dret, al costat de la seva roba. Despullat. I vestint-se. I el Nil, s’aixeca, i fa el mateix. I jo que no deia res. Només ho he hagut de dir una vegada. Una. UNA, per sino ho heu entès!!!!! S’han vestit tots dos. Han agafat les bosses. Jo he anat a posar-me l’abric. Gruixut. Que a Manresa hi fot un fred del cagar. I quan he arribat a la porta, l’he trobat oberta i els nens, que ja portaven les vambes i havien agafat les respectives jaquetes i bosses, em criden des de l’ascensor: “Va, papa, que marxem o no?????”…us ho juro!!!!!!!! He sortit l’últim de casa. Encara ara no m’ho puc creure.

És digne d’estudi. És el guió de la Invassió dels Ultracossos 2a. Part. O potser no, potser és que estan madurant. Potser és que em comencen a fer cas. Potser és l’excepció que confirma la regla. Potser…potser no sé. I ara estic amb el dilema de si contactar amb els extraterrestres i donar-los les gràcies, o dir-los que, siusplau, que els treguin el xip, perquè si a partir d’ara em fan cas a la primera, no els he de repetir res, fan tot el que els dic i no me la lien mai més…em quedaré sense idees pel blog! Noooooooooooooooooooooooo!!!!! Tot deu haver estat un somni…o no…

Lord Voldemort vs Darth Vader…

Potser tinc dos futurs “villanos” a casa i no dos futurs superherois. A veure. Ja sé que sona una mica extrany però, tots els “villanos” han sigut petits algun cop, oi? Doncs, jo us explico i a veure què en penseu…

VILLANO 1:
Tot mirant Harry Potter, el Nil està obsessionat amb la “Sonrisa de Voldemort” de l’última peli. No vull fer SPOILERS, per si algú encara no ha vist la vuitena de Harry Potter, però, sino la teniu i voleu saber de què va, jo l’he vist unes 15 vegades en 15 dies, i, per tant, em sé tots els diàlegs, escenes, escenes eliminades, versió del director, versió del Martí, versió del Nil, “versión extendida”, versió reduïda, banda sonora i vida personal de cada un dels protagonistes fora de la pel.lícula, via Google Images, inclòs Dobby i Bellatrix Lestrange. Hauríeu de veure’l, per casa, i el més preocupant, fora de casa, sobreactuant, fent de Voldemort i cridant: (ATENCIÓ SPOILER!!!!!!!!!!!!!) “Harry Potter…está muertooooooooooooooo”. Terrorífic, de debò, un Voldemort en miniatura. Mare de Déu Senyor. 
VILLANO 2:
I amb el Martí em sembla que he creat un nou Darth Vader!!! En petit, però amb les idees fixes.

L’altre dia li explico que el sol acabarà amb la terra d’aquí a 5.000 milions d’anys, i que anirà creixent fins a convertir-se en una Gegant Vermella i s’empassarà la terra, per acabar col.lapsat en una nana blanca. Entenc que potser li vaig causar un petit “traumet” i com que per a ell això de mils i milions d’anys i dos dies, és aproximadament el mateix, ara mateix està desenvolupant estratègies i plans malignes per destruir el sol abans que aquest, no destrueixi la terra…no us sona una mica a “Plan Diabólico urdido para destruir la galaxia” però a petita escala i una mica matusser? De fet, estan planejant amb el Nil, per si no poden destruir el sol, d’amagar-se darrera d’una porta i que així no els pugui cremar ni mossegar (?)
…em sembla que s’hauran d’encarrilar una mica fora del “lado oscuro”…

Un accident accidentat…

La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.

Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant). 

I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.

Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.

Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.



Discussions serioses…o no…

A mida que el Martí i el Nil es fan grans, cada vegada tenim més discussions serioses. La d’avui al cotxe ha estat de les que més del món mundial. Ens hauríeu d’haver vist…i escoltat…