Calendari d’Advent: dia 22 (Solo en casa)

Avui no afegiré gaire coses més. Sóc un cagat. I ja està.

  

Calendari d’Advent: dia 16

Avui, moments de pànic quotidians. No són greus, però, de vegades, es fan difícils de gestionar.

  

En Murphy fa hores extres (18 horetes)…

Ja sóc aquí. He tornat. Reobro el blog. Amb un post terrorífic.

El Xavi, amic de l’ànima, cada estiu en diu una que m’acaba fent-li donar la raó. L’estiu passat ens vam trobar a finals de juliol i em va dir. “Ja veuràs, que sembla molt llunyà, però d’aquí a res ja estarem a casa teva mirant el Correfoc des del balcó (que és a finals d’agost)”. I tenia raó, el mamon!. I aquest any, en una de les seves prediccions malvades, i després de dir-li com havíem planificat el viatge en cotxe cap al Cabo de Gata, m’etziba: “Encara que el planifiquis, segur que no sortirà tal i com el tens previst”. Jo vaig pensar: “Que cabron!”, però després, vaig creure que potser tenia raó, i que 7 hores dins d’un cotxe, la Mariona i jo, amb els dos nens, plens de paquets, patinets, bicis i miscel.lània variada, potser, i només potser, alguna cosa podia sortir malament. Per tant, vam començar a fer llista i ens vam aprovisionar: Galetes variades (amb l’expectativa que ens deixaríem les que volien); aigua freda, molt freda (que sino el Nil no la vol); aigua no tan freda (pel Martí); iPads carregats al 100 % (sabent que no durarien tot el viatge); sortida a les 7 hores del matí després de fer tants càlculs de dormides i migdiades dels nens, que ens convalidarien segon d’àlgebra d’Enginyeria; parades estudiades; dipòsit ple de betzina;…Tot PERFECTE!!!!!!

I sí, sortim de casa sobre l’hora prevista, els nens es desperten i al cap d’una estona ja tornen a dormir. Els plans surten bé, i m’encanta (una mica Equipo A, ho sé!). A l’alçada del Delta de l’Ebre es desperten i decidim parar a esmorzar a una àrea de servei a un “mòdic” preu, a una mòdica qualitat i a una mòdica cua de gent mig adormida. Anem de pressa. Agafem el cotxe. Tot va bé. I quan portàvem cinc minuts d’autopista, el Sr. Murphy ens truca a la porta. El Sr. Tenia-previst-qualsevol-cosa-menys-aquesta ens fa una visita. Sento un cop a davant del cotxe i em penso que hem atropellat algun animal o hem aixafat alguna cosa. Però no. S’engega un llum taronja d’ESP (no tinc ni puta idea del que és, només transcric el que veia…), i penso, bé, taronja no és tan dolent com vermell (em sembla), però al cap d’uns segons s’engega el llum vermell del motor i comença a perdre potència. Ara sí! Se’ns havia espatllat el cotxe. Paro on puc (prop d’un peatge) després de nervis (exagerats per part de la Mariona ja que, al cap d’una estoneta, m’explica que ella es pensa que quan s’espatlla un cotxe, explotarà i haurà de saltar al mig de l’autopista a 100 Km/h amb els nens agafats!).

Són les 10 hores del matí, acabem de sortir de Catalunya, queden 5 hores de viatge i sembla que el Xavi començava a tenir raó…una altra vegada! Truco a la companyia d’assegurances. És dissabte. És agost. I em diuen que és un mal dia perquè se m’espatlli el cotxe. Em disculpo per no haver triat un dilluns d’octubre. I després de parlar amb un mecànic per telèfon i dir-me que això del llum vermell pot no ser res i que si vaig a 90-100 km/h puc anar tirant fins a Cabo de Gata (OMG!), constato que al cap de poquets quilòmetres, comença a sortir un fum sospitós pel tub d’escapament i decidim posar fi a l’aventura.

No us avorriré amb trucades i gestions variades. El resum és que, a les 13 hores estàvem a Vinaròs amb un cotxe de lloguer ple fins dalt, amb la nostra furgo a la grua (amb els patinets i la bici) i de camí cap a buscar el nostre pla B…el cotxe petit que estava a Mataró! El cotxe petit és…petit…un Citroën C3 i, per tant, ja us podeu imaginar el Tetris que va muntar la Mariona per encabir tot el que portàvem a una furgo. Ho va fer. Va passar de nivell. Rècord Mundial de Tetris!.  A les 15 hores, estàvem dinant a Mataró i, a punt per (re)començar el viatge cap a Cabo de Gata (vam pensar de desisitir, de marxar l’endemà, d’esperar que arreglessin el cotxe fins, que ens van dir que trigaria 4 o 5 dies, però ho vam demanar als nens i ens van dir de tirar avall).

Només us dic que el viatge va anar com una seda, els nens es van portar espectacularment bé, van fer les dormides i migdiades que tocaven, i més, i van beure aigua, i van menjar galetes, i vam fer parades de rigor per fer pipis i caques, i van discutir una miqueta, i es van picar una miqueta, i cap a la 1 de la matinada (recordeu que vam sortir de casa a les 7 hores del matí) vam arribar a Las Negras. Els nens es van despertar. Estaven a un lloc nou. Molava. I feia més de 3 hores que dormien al cotxe. Us podeu imaginar que no es van adormir de seguida, oi? Però això, són figues d’un altre post…o no…no ho sé…ja ho veurem!

Jo només sé que vam demanar unes vacances com les d’abans, sense mòbils, de desconnexió, de colajets o de dràcules i de jugar amb pedretes a les platges. I ho vam tenir. De moment, vam començar amb un viatget de 18 hores, com si haguéssim baixat al Cabo de Gata amb un Renault 5 groc…amb aire condicionat això sí!.

Jo només sé que els nens van demanar de tenir un gat, i el vam tenir, un gatet que es va menjar una llavor i que, després d’això, el Martí i el Nil esperaven cada dia que es convertís en arbre…el “gatet-arbre”…que monus!!!! No pot passar, oi?

Els terrors nocturns (del pare)…

Avui parlaré dels terrors nocturns. Però qui es pensi que parlaré dels terrors nocturns dels meus fills…està equivocat i/o equivocada!!!!! Aquest blog és Les Personetes Creatives, però les explico des del meu punt de vista…de pare imperfecte i, de vegades, cagat de por!

Comencem. Com molt bé sabreu els qui em seguiu de fa temps, a casa es practica el co-llit. No de forma voluntària, també us ho dic. Si m’haguessin dit abans de tenir fills si jo praticaria el co-llit, els hagués dit que no sabia ni què era. I, un cop explicat, que segur que no el practicaria (bé, amb la meva dona sí!). Però, com també sabreu els que teniu fills, els plans no sempre surten com els havies planejat (ho sento Aníbal de l’Equipo A!), i t’has d’adaptar a algunes situacions per pura supervivència humana. En el nostre cas, als 2 anys i poquet, el Martí va començar a venir al nostre llit. Ara sí. Ara també. I ara, amb 4 anys i mig, vé un dia sí, i alguns no. La cosa millora, vaja…

…però un dia…el Martí ens va amenaçar i quan li vam dir que perquè venia al nostre llit si el Nil era més petit i no venia, ens va deixar anar: -“Perquè és petit i no pot sortir del llitet però quan pugui ja vindrà”.

Aquesta amenaça, ara, s’ha acomplert. I sí, els qui sospitàveu si el Nil vé al nostre llit, doncs, de moment, ja ha vingut a passar una nit sencera amb nosaltres!!!! I és pitjor que el Martí. Dorm igual que jo. O sigui, amb un ull obert. Té el son poc profund i es mou molt…més que el Martí, que ja és dir!!! Sembla que, de moment, no ho ha agafat com un costum, però ara les nits ja són una loteria! O toca dormir sols, o amb el Martí, o amb el Nil o amb tots dos (ja arribarà ja!). Avui mateix s’ha presentat un nen al nostre llit i fins que no feia un parell de minuts que hi era no he detectat que era el Martí. Bàsicament perquè jo li deia Nil i, al final, m’ha dit. “Papa, que sóc el Martí”. Mare de Déu senyor!!! Ja confonc els meus fills i tot!!!

I això no es tot. A mi m’encanten les pel.lis de por, però després ho passo malament. Molt malament. I pensar que puc tenir, no un, sino dos fills voltant per casa a hores intempestives, m’acollona molt, i em venen al cap “El Orfanato”, “El sexto sentido, “REC” i altre joies del terror modern al cap! Si em desperto a mitjanit ja no estic tranquil. Sento un soroll. Què serà? Qui serà? Opcions:

– El Nil i el Martí al mig del passadís venint junts (ha passat, però el Martí només acompanyava el Nil)

– El Nil sol…petitet amb el seu pijama de “fantasmitos” i caminant mig adormit (aterridor)

– El Martí sol…pitjor, perquè pot venir corrents i tot…arghhhhhhhhhh

– Em desperta el plor d’un dels dos, i he d’anar a la seva habitació…arghhhhhhhhhhhhhhhhhh…el passadís és llarguíssim (rollo casa de REC)…i jo no tinc visió nocturna com ells dos i, per tant, me’ls puc trobar a sobre…em cago!!!!

– Sento que vé/venen i els dic que s’estirin al llit…es ratllen…i llavors s’amaguen. Em rendeixo!!!! Poden ser a qualsevol lloc: al sofà, a l’ou de l’IKEA, asseguts al costat de la banyera (us juro que el Nil s’hi posa)…als llocs més insospitats de la casa…i això pot ser terrorífic. Us ho juro. I més si sou uns cagats com jo!

-Si es desperten i no han sortit de l’habitació, encara és pitjor perquè quan obro la porta me’ls puc trobar gairebé a sobre, estirats, drets, asseguts, mirant per la porta (que és de vidre),…

Reconec que sóc una mica exagerat o que hauria de deixar de veure pel.lis de por si llavors no dormo tranquil, però per qui vulgui sentir la meva sensació, que vingui un dia a casa nostra. Us convido. Tanquem finestres i llums. Posem els nens a la seva habitació. El convidat o convidats, on dormim la meva dona i jo. I apa…a disfrutar. Ara que ho penso, potser ho podria vendre com una atracció de terror que ni Tibidabos, ni PortAventures, ni res…una nit de terrors a Cal Bastardas-Homs. I ja m’ho explicareu…si en sortiu vius…

 

Les passions del Nil…

Els meus fills tenen una edat on comencen a descobrir les seves passions, i, la meva feina, és potenciar-les…ara bé…em sembla que el Nil ha unit les seves passions de la música amb les galetes Oreo d’una forma que potser no és la més correcta. O potser sí, i és que, a més és creatiu! No sé…digueu-me què us sembla aquest mix de les seves dues passions.

I per si us queda algun dubte de qui és la personeta que ha creat aquesta obra d’art…mireu la segona foto…quina cara d’angelet (amb bigoti de iogurt begut inclòs), oi?

Rèquiem per uns cereals…

Si feu memòria, i seguiu el meu blog, fa uns dies vaig penjar una infografia dels perills del silenci casolà quan tens dues personetes creatives, o una, tant se val…i avui us porto la prova, amb l’actor principal i secundari (el mateix) d’un minut de silenci a la cuina.

P.S.: Si us fixeu a dins de l’armari obert, hi deixa una prova (el seu cavall preferit) per si quedava algun dubte de qui havia estat…i assenyala l’acte amb el dit per si em queda algun altre dubte de que n’és l’autor material….

Ajuda!!!!

Avui us demano ajuda…pares i mares experimentats, ompliu-me de la vostra saviesa màxima!

Punk Nil…

No calen explicacions. El que el coneixeu…ja el coneixeu!

El super-ultra-mega-hiper-pitjor pare del món…

Aquest post és un succés que no m’ha passat a mi…li ha passat a un amic…o és fictici…però a mi…no…

Hi havia una vegada un pare que quan va anar a buscar el seu fill un dia a l’autobús que el portava de l’escola a casa (quina casualitat, com el Martí), va obrir la seva bossa i la carpeta i va mirar, com cada dia si hi havia informació rellevant. I vet aquí que sí que n’hi havia. Hi havia un paper que deia que el dimecres vinent el nen, que no és el Martí, aniria al teatre…a Manresa…a les 9:30…i que no calia portar-lo al bus…que calia anar directe al Teatre. Que bé!! Al teatre!!!
Aquell pare, que tenia moltes coses al cap, s’ho hauria d’haver apuntat a la seva agenda, però no ho va fer (aquest pare pensa que hauria de tenir una app al mòbil que li recordés que ha d’anotar les coses importants a l’agenda)…

I, és clar, el dimecres va arribar. Es van llevar normalment, el nen (que us recordo que no és el Martí) es va beure el cola-cao, i quan se’l va acabar, el seu pare li va posar la roba que havia deixat la seva mare preparada la nit abans, com cada dia, i quan li anava a posar els pantalons, li diu: “Papa, avui no faig psico(motricitat).” I el pare li va contestar: “Però, que no en fas cada dimecres?” i el nen li va contestar: “Tots els dimecres, no!”. I el pare li va posar el xandall, igualment.
Al cap d’una estona, el Martí, vull dir…el nen, li diu: “Avui deixarem primer el Nil (un germà qualsevol)”, i el pare: “Que no, que se t’escaparà el bus!!!”

D’aquesta manera van quedar, i el nen, cap a l’autobús. És cert que hi havia menys gent del normal, però bé, res que no puguin ser uns quants refredats!!

El pare, torna a Manresa i, causalitats de la vida, passa per davant del teatre i se li encén la bombeta: “Hòstia, avui hi havia teatre!!!!!”. Truca a l’escola, la mestra reconeix el pare, perquè és l’únic que se n’ha descuidat, i li diu que el passi a recollir per la classe dels Nas de Sutge a.k.a primer. El pare, arriba…el nen se li tira als braços…feliç…i li diu: “Que no te’n recordaves que avui hi havia teatre…però si t’ho he dit!!!!!”.
Per un moment penso que m’ho podia haver dit directament. Per altra banda, penso que encara no ha fet 4 anys. I, per altra altra banda, penso que era responsabilitat del pare i prou. El pare també pensa que sí que li havia dit. Li havia donat dos bones pistes. O millor, dos eufemismes. “Aquest nen serà polític. Quina habilitat per dir les coses sense dir-les!” Pensa el pare…

El pare i el nen arriben al teatre 15 minuts tard, però quan entra per la porta…el noi que l’acompanya li diu al pare que acaben d’entrar. Salvat…un trauma menys…i pel nen també!!!!

P.S. la velocitat a la que el pare va pujar a Fonollosa i en va baixar…no l’explico per si llegeix el meu blog algun mosso o mossa, però només us diré que quan el nen pugi per primera vegada al Dragon Khan, dirà: “Ui, però si això ja ho vaig fer un dia amb el meu pare que s’havia descuidat de dur-me al teatre”…

Quins amics que tinc…que descuidats…que mals pares…sort que jo no sóc així…mare meva…

T’agrada conduir?

Doncs no tinguis fills…així…ras i curt! I sino, t’atens a les conseqüències! Ni Anuncis de BMW ni res, quan tens fills, l’experiència de conduir canvia…i molt…i a pitjor…molt pitjor!

Us en recordeu de l’anunci de BMW que el conductor treu el braç a fora mentre va pujant i baixant la mà i surt una veu que diu: T’agrada conduir? Doncs quan tens fills…això s’acaba i, l’únic que fas amb el braç és posar-lo enrera…en posicions totalment pròpies de la gimnàstica rítmica, per intentar que els “energúmens” que estan al darrera estiguin més o menys tranquils…i els puguis donar el que et demanen, com per exemple…galetes…”chuches”…la mà perquè s’adormi el Nil (i aquí ja hi tornarem al final…)…

Els anuncis de cotxes de famílies són una cosa totalment irreal, un món de “luz y de color” on pare i mare es miren somrient…o miren els fills (perfectes) a les seves cadiretes mentre també els somriuen…amb tota la calma del món…i cantant com si allò fos la cosa més divertida del món…i va, i t’ho creus, i et penses que conduir segueix sent un plaer, però la realitat és que…

el teu cotxe…deixa de ser un cotxe normal…i l’anunci semblaria més una pel.lícula de por que aquells 20 segons de somriures edulcorats que veus a la tv…
el cotxe és una cosa més semblant a un abocador on hi pots trobar de tot i més. El meu exemple pot semblar exagerat, però jo vaig fent repassos mensuals del meu cotxe i us asseguro que la realitat supera la ficció!!! Milions i milions de lacasitos…galetes…patates…braços de dinosaure..ulls de drac (sembla una poció de bruixeria)…vasos de plàstic…terra…més terra…i em quedo curt!!!!!

Però el pitjor de tot és la N.E.C.A. (Nova Experiència de Conducció Avançada) i, per explicar-me millor, us explico el meu últim viatge…el viatge de l’infern…un trajecte qualsevol, de Mataró a Manresa…una hora d’insomni…dos nens sense son i un conductor….
El trajecte va començar bé, i els nens tenien “chuches” perquè venien d’una festa, i l’únic handicap que tenia eren les seves demandes que els obrís “nubes”, pica piques varis, xupa-xups, i que havia de fer amb les dents, i llavors l’entrega a cada nen sense mirar-los per no perdre la vista del davant…
Al cap de vint minuts, el Martí ja s’havia adormit amb mig pica pica per sobre i amb pinta d’haver caigut a dins el cotxe més que no pas d’haver-se adormit, però el Nil…ai, el Nil…el Nil és un altre món (ja en vaig fer un post). El Nil sense son dins d’un cotxe és terrorífic, un Chucky…i a l’alçada de Sabadell em va demanar la mà per adormir-se (com a casa) i comptant que la seva cadireta és just darrera del meu seient…jo…li vaig donar, aconseguint fent-ho sense que em sortís l’espatlla de lloc! Al cap de cinc minuts, a l’alçada de Terrassa, ja no podia més, vaig treure la mà abans de perdre el braç per falta de rec sanguini i el Nil, despert va començar el seu concert de: “la mà del papa…”, que va fer durar fins a Manresa…uns 20 minuts de plors sense descans tot i els meus infructuosos intents de calmar-lo. No va servir passar d’ell, ni fer-li cas, ni riure, ni plorar, ni enfadar-me, ni apujar el volum de la música…res…només va parar quan vam arribar a Manresa…per art de màgia i només després d’haver dit “la mà del papa” unes 500 vegades…

…i quan ell es va calmar, li va passar el testimoni al Martí…i el vam tenir més de mitja hora plorant a casa…no fos cas que una hora de cotxe no fos suficient…ara…tenir fills…compensa…però si algun dia em veus sortir del cotxe amb el Nil i el Martí a coll…tots dos plorant…o els tres…no se t’acudeixi dir-m’ho…estàs avisat/da!!!!