Fer de pare té aquestes coses…

Si alguna cosa he après fent de pare, és que la vida és plena de contradiccions. I l’altra, que jo no sabia el que eren les emocions, les muntanyes russes emocionals, fins que van néixer el Martí i el Nil. De vegades, visc en un oximoron. 

Anuncis

Qüestió de perspectiva…

Aprendre que a la vida ens passen coses que depenen de nosaltres, coses sobre les quals hi podem influir i coses sobre les quals no en tenim cap control, ens dóna un sentit de la responsabilitat i maduresa importants. Què fer i què no fer depenent dels successos ens dóna una gran autoeficàcia. Però si d’una cosa n’estic ben segur, és que l’actitud que tenim davant de qualsevol situació a la vida és nostra i ben nostra. Nosaltres triem. Nosaltres decidim. Canviem la perspectiva i modifiquem la realitat. Així mateix. Funciona. Enteneu-me. I això és el que vull traspassar al Martí i al Nil. Perquè siguin més feliços.

Un accident accidentat…

La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.

Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant). 

I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.

Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.

Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.

I jo…em deixo…molt…


Avui un post especial, un d’aquells que em venen al cap de vegades, poquetes vegades. Un post que vaig escriure el març i el vaig posar a la revista Mum’s on col·laboro cada mes. I com que hi ha algú que no se la llegeix, i aprofito per dir que us la llegiu, que és una passada, doncs el poso al meu blog. I així, arribi a qui no l’hagi llegit ara fa un parell de mesets…
“Hi ha moments com a pare que et preguntes si estàs fent les coses bé o si les podries estar fent millor. De fet, hi ha una diferència gran en les dues frases.

I llavors, comences a dubtar: “Tanta PNL i tanta gestió emocional i acabo perdent els nervis”. “Ja veuràs quan sigui gran, que se’n recordarà d’això que li acabo de dir avui deixa’m fer un blog que, com a mínim ens quedarà clar el dia que va tenir el trauma!!!!”. I com aquestes, moltes més!
I sí, hi ha molts moments que em pregunto sino podria fer alguna cosa més, o millor, perquè el Martí i el Nil siguin més feliços. I m’ho pregunto, i m’ho responc, de vegades, quan em sembla tenir la resposta,…
I llavors, arriben moments, d’aquells que jo en dic especials, de connexió pare-fill, dels que em fan adonar que potser no ho faig tan malament.
Són aquelles arribades a casa després d’uns dies de veure’ls poquet. Que venen tots dos i t’abracen amb una força que només poden fer els fills quan troben a faltar el seu pare o la seva mare. Són abraçades màgiques. De les que curen dies dolents i més dolents. Abraçades sorolloses. Van acompanyades de sons vocals variats de “que bé que estic aquí, papa, no te’n vagis”. Són abraçades de segons, perquè ara vé el Martí, ara vé el Nil. I tots dos les necessiten. Bé, tots dos, no…tots tres! Les abraçades dels meus fills són un dels millors invents terapèutics del món.
Se’m tiren a sobre. M’hi tiro a sobre. Ens fem petons. Abraçades. El Nil em pica una miqueta. El Martí no tant. I tot d’una, quan ja tot està curat…l’energia canvia i em miren els dos i em diuen:

“Papa, juguem al joc de l’Uno dels Minions”. I jo, els dic que sí, que m’encanta. I ens posem a la taula i el Martí reparteix. A la seva manera. Ell tria les seves cartes. I el Nil, les posa cara amunt. Les ensenya totes. I les regles de joc canvien a mig fer. I jo…em deixo. I veig la cara del Martí, que s’ha triat les cartes i que guanyarà segur, i el Nil em fa peneta, perquè perdrà. Però jo, perdré més. El que més. I em deixaré. M’encanta jugar amb els meus fills i perdre. Em sento més bon pare. Digueu-me ruc. La cara del Martí guanyant i el Nil sense perdre del tot…mola. Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. Us estimo. M’encanteu. Sou els millors fills del món. Per a mi, és clar!”

La primera vegada…


El món està ple de primeres vegades. N’hi ha un munt. Només hem d’estar atents per veure-les i per viure-les. I quan tens fills, es multipliquen. Els fills no, les primeres vegades!

Quan naixem, els dies estan plens de primeres vegades i, a mida que anem creixent, van quedant en un segon terme, entre segones vegades, terceres vegades, hàbits i rutines, i, llavors, quan un dia ens pregunten quan és l’última vegada que hem fet alguna cosa per primera vegada, ens quedem amb cara de pa i no sabem què contestar.

I avui és un d’aquests dies. Un dia de primeres vegades. Pel Martí. Avui és el primer dia que es queda a dormir a casa d’un amiguet. A casa del Gerard. A Fonollosa.

I tan emocionat que s’ha llevat més d’hora del normal. Està més emocionat que el dia que va marxar de colònies. Porta una nota per a l’escola. Un somriure que no li cap a la cara. I demà, quan l’anem a buscar a l’escola, ens ho explicarà tot, amb pèls i senyals. Molts pèls i moltes senyals, que si algun cosa fa el Martí, és xerrar. Pels colzes, pels descosits, a sota l’aigua. És molt maco ell.

I resulta que tot això passa el dia que la Mariona es queda clavada. Lumbàlgia. És el que té fer diumenge el diumenge. Fer molt diumenge. Endreçar l’inendreçable i en un dia. I, és clar, les lumbars tenen un límit…

El Martí, és tan bonic que li va dir que demanaria per Reis que la mama no tingués mal d’esquena. Esperem que ja no en tingui el dia de Reis…estem a maig!!!!!!

El Nil, encara no té clar què és això del mal d’esquena i segueix saltant a sobre d’ell com un animal. Com sino hi hagués un demà. Vivint al límit. Ell, i tots els de la seva vora. Maquíssim també.

I avui, entre formació i formació, entre Igualada i Manlleu, acompanyo la Mariona a urgències. Tot es queda en “algu” muscular. Per sort. Uns dies de repòs i de medicaments variats. De fet, hem sortit d’urgències i portava tants relaxants musculars que li quedava ben poquet per semblar una medusa…

I, és clar, havia dit que avui era un dia de primeres vegades. La del Martí a casa del seu amiguet Gerard, però també la de la Mariona, la primera lumbàlgia. I la meva, començant una formació de treball en equip a Manlleu.

Només cal posar atenció a aquestes primeres vegades. I hi ha primeres vegades i primeres vegades. De totes n’hem d’aprendre. Cada dia n’hi ha moltes. El dilluns més “normal” pot ser un d’ells. I dimarts. I dimecres. I…

Koan kafkià a Movistar…

Avui és un d’aquells posts que faig, de vegades, que surten del tema principal. De denúncia. Friki. Avui és un koan. No se m’acut una solució racional al problema, necessito pensament divergent, lateral, intel·ligències múltiples, talent i un “lanzallamas” (per si de cas).

El dia 10 de maig porto el meu iPhone 6 plus impecablement cuidat, a la botiga Movistar, perquè des de feia un temps, em feia el tonto i se’m gastava la bateria molt de pressa o se’m parava estant al 40 % de càrrega,…. Com que feia un any i mig que l’havia comprat a Movistar (primer error), Apple em diu que la garantia la dóna el venedor i que el porti a la botiga on el vaig comprar (segon error).

Ho faig. Li explico al tècnic el que passa. Ho anota. El posa dins d’una bossa i em diu que, en un màxim de 15 dies me’l tornava reparat. Jo (mig) content, me’l crec, tot i saber que la garantia d’Apple te’l canvia a l’instant sino has maltractat el teu smartphone.

I aquí entra David Lynch donant la volta al guió, o Tarantino, o tots 2 junts, i fumats, i beguts i m’envien un SMS (OMG) dient si accepto o no un pressupost de reparació…WTF! Passo per la botiga Movistar i després d’insistir perquè el tècnic està de vacances i volen que m’esperi, aconsegueixen entrar i em diuen que la reparació costa 296,00 € perquè la carcassa està doblegada!!!!!!!

Trucades a tècnics, preguntes de si porto el mòbil a la butxaca (no, el porto flotant a sobre del meu cap!),…i els dic que el mòbil estava perfecte quan el vaig deixar al tècnic. El truquen i ell recorda que estava perfecte. Reclamen. Em diuen que reclami a Apple perquè el pressupost és d’Apple. Truco a Apple. Em diuen que ells no tenen incidència i que Movistar pot portar el mòbil a reparar a qualsevol tècnic NO Apple. Els ho dic a Movistar perquè no enganyin a la gent. Em diuen  que no en tenien ni idea. Els dic que, a partir d’ara, ja en tenen idea i que no maregin els clients quan estan emprenyats. Tot molt assertiu…

Acabo amb la sensació que si em tornen el mòbil doblegat…”me la han metío doblá” i m’acaben dient que sí, que si arriba així i no accepten retirar el pressupost, hauré de reclamar a Consum…. Suposo que hauré de demostrar que el mòbil no estava doblegat tot i no poder demostrar que el mòbil no estava doblegat, perquè no puc viatjar en el temps. Em recorda el famós “tiene un faro roto”…

Ole tu…

APRENENTATGE: No comprar més mòbils a Movistar. De tot se n’aprèn alguna coseta….Ara, a veure què em costarà la broma. De moment, una emprenyada, indignada i altres emocions acabades en -ada.

Me’n vaig a meditar. Desitjo que siguin feliços. Però ara, no gaire…