M’agradaria que…

Tinc fills. Ja ho sabeu. I, és possible que els meus fills, Martí i Nil, algun dia tinguin fills (no entre ells, espero…). I aquests, més fills. I així anar fent. Suposo que és el que se’n diu tenir descendència i perpetuar la humanitat. I veient determinats personatges que corren pel món, dir humanitat és una mica agosarat, potser.

M’he posat filosòfic, però penso que quan jo (i la Mariona) marxem d’aquest món, aquest seguirà. I el Martí i Nil se’l trobaran. Més o menys arreglat. En principi, el planeta Terra hauria de seguir rodant pel Sistema Solar amb temperatures d’entre -91 C i 57 C aproximadament (digueu-me friki!) fins d’aquí a uns 5.000 milions d’anys quan el sol se’ns empassi (colonitzar Mart potser només ens donarà uns milionets més d’anys de vida. Potser, i dic potser, hauríem de pensar a anar més llunyet. A un altre Sistema Estel.lar, per exemple. Però la idea, mola! Un “ole i ole” per a Elon Musk!).
El que passa és que hi ha molta gent que diu el que s’ha de fer, que s’enriu quan la gent fa determinades coses, tot traient importància al que s’ha fet…són els típics que et diuen: “Quina tonteria, això ho podria fer jo!” “Això ho faria millor!”. Doncs avui, tinc un missatge per a tots aquests…i n’he fet una infografia. Sí, senzilleta, però l’he fet jo. I sino t’agrada, fes-la tu! Apa, ja m’he quedat més tranquil. Una miqueta.

De decisions…universos paral.lels…encàrrecs i estrès…

En un univers la línia recta és el camí més curt entre dos llocs però en l’altre…l’univers dels pares i mares amb fills quàntics, les línies rectes…desapareixen!!!! Avui us vull explicar què significa anar a fer un encàrrec (qualsevol, com podria ser anar a buscar 6 packs de llet al super que està a 500 metres de casa…i parlo de metres…espai, i no minuts…temps, perquè en el meu cas, la distorsió en els dos universos és tal, que faria espantar el mateix Albert Einstein!

En un univers qualsevol…vulgar i corrent…però llunyà…

-Mariona…nens, que surto a buscar llet!! I els nens: “Que podem venir?? I jo: “No!” Agafo la porta i me’n vaig.
RESULTAT: al cap de 2 minuts sóc a casa…tan sencer com la llet que porto…físicament i emocionalment!

Mentrestant, en un univers paral.lel…
-Mariona, que surto a buscar la llet. Nens, voleu venir? (En aquest moment s’engega la sirena d’emergència de : Però tu saps el que acabes de dir? NOTA: Com que aquest univers paral.lel és el que es regeix per la física clàssica, no puc viatjar més ràpid que la llum (que fosc seria, no?) ni tinc temps per trobar forats de cuc, i, per tant, m’he de menjar les meves paraules…i al final del passadís ressona:

-Nens, poseu-vos les sabates que sortiu amb el papa a comprar!!!!!
I, segon error, no agafar el cotxet (l’equivalent a sense xarxa dels trapezistes) perquè els nens ja són grans i caminaran i així podré dur els 9 quilos de llet a la mà…
A partir d’aquí comença el caos espacio-temporal (llegeixis ràpid i sense respirar per ser més empàtic amb mi):

-Nens, entreu a l’ascensor…Nil, vols fer el favor de treure els dits de la porta, que te’ls arrencarà de “cuajo” (tàctica de la por…NOTA MENTAL: Nil, el trauma de les portes et vé d’aquest dia…de reeeees!)…Martí, aixeca’t de terra que t’embrutaràs i, Nil, vols sortir de sobre el Martí siusplau?…Papa, estic cansat, no vull caminar…un gos, un gos, guau, guau…Nil vine cap aquí que el gos t’arrencarà la mà de “cuajo” (NOTA MENTAL: Nil, la teva por als gossos és gràcies a mi…de reeeeees!)…Nens, no correu…ei, que és cap a l’altre cantó el super…d’acord, doncs us deixo aquí…(1 minut després els vaig a buscar perquè els és ben igual que els deixi allà)…porteu-vos bé aquí dintre que agafo la llet i sortim de seguida (HAHAHAHAHA…de seguida+supermercat+nens és impossible)…Martí, vols deixar els ous kinder, que es trencaran?…Martí…Martí…veus, ja t’ho deia…i tu, Nil, vols deixar les aigües? Que pesen més que tu!…Martí, si deixes d’arrossegar-te per terra, pots obrir les galetes, però només una…he dit una, d’acord? Bé, dues…va, tres…com t’acabis el paquet de galetes, veuràs…Martí, tira la capsa buida a la paperera siusplau…i tu, Nil, podries apagar el teu detector de substàncies potencialment perilloses per la teva vida i engegar el GPS per arribar a casa?…nens, sino entreu us deixo a fora…au adéu…(5 minuts després i arrossegats per mi…entren al portal)…Martí, perquè cony (notis el llenguatge verbal utilitzat pujat de to) has trucat tota els pisos de l’ascensor??…entrem a casa…jo…el Martí…el Nil…i els 6 packs de llet…i no precisament en aquest ordre…i tanco la porta!

-Enric, sí que has tardat…però si el super és aquí al costat.
-Ommmmmmmmmmmmm…això serà en un univers paral.lel, però en aquest ja et dic jo que el super no és aquí al costat...temporalment parlant…i sino t’ho creus, que vingui Einstein i t’ho expliqui…

Els electrons creatius…

Mireu, tinc moltes inquietuds a la vida…però moltes!!!! M’agraden moltíssimes coses, i, de vegades, em costa triar entre vàries coses perquè m’agrada tot. I és una sort!!!!Però també pot ser estressant, perquè em falten hores per fer tot el que m’agradaria!!!!

I llavors vé quan surt la meva part més friki, i començo a pensar en física quàntica, la velocitat de la llum, la Teoria de la Relativitat Especial, els viatges en el temps (no dels d’anar de vacances 5 persones dins un Renault 5 groc sense aire condicionat i amb pantalons curts al mes d’agost amb el resultat de les cuixes cremades pels seients del cotxe i suades perquè es tocaven i s’enganxaven amb les del teu/meu germà…no em refereixo a aquests!), forats de cuc…i altres variants que fan que “The Big Bang Theory” sigui la meva sèrie de capçalera i, que, quan recordo Carl Sagan a “Cosmos” mentre explica que a Mercuri tant hi pot fer molt fred com molta calor perquè no hi ha gairebé atmosfera i el seu moviment de rotació és molt lent, se m’escapi una llagrimeta…

…i m’adono que des de que tinc nens hi penso més que mai, i que és perquè totes aquestes teories son més fàcilment explicables quan hi ha nens pel mig, i us asseguro que gairebé sempre estan pel mig!!!

Resulta que m’han sortit dos nens, el Martí i el Nil, que es mouen molt…”moguts” n’hi dirien alguns, però com que jo no els vull etiquetar, no fos cas que de grans la paraula “mogut” formés part de la seva identitat i els costés treure-se-la si els interessés, dic que “es mouen”, que és més dinàmic, és una actitud, i és més fàcil de modificar-la (apa…ja ha sortit la meva altra gran afició, la PNL!)…. Com us deia, es mouen, i jo, de vegades, els comparo amb àtoms (FRIKIIIIIIIII!!!!!) i així m’és més fàcil d’explicar segons quines coses que fan o els passen. Quan va néixer el Martí, la Mariona i jo, vam pensar que ja ens havia sortit el “que es movia”, però després va aparèixer el Nil i ens va tirar per terra la teoria que si un és mogut, l’altre és tranquil…no és veritat!!!! Es pot tenir un nen mogut…i un altre de més mogut. Suposo que el Nil s’ha de moure per recarregar les bateries, com aquells rellotges que es recarreguen només de portar-los al canell i amb el sol moviment corporal…

Però encara diria més…quan s’ajunten els dos, algun cop han creat una distorsió d’espai/temps…i és que…

…els meus nens es mouen tant que tot i ser dos, som considerats família nombrosa…

…els meus nens es mouen tant que no es mouen…es teletransporten…

…els meus nens es mouen tant que si van una miqueta més de pressa atraparan la llum…i, per tant, aturaran el temps!!! Reulta que si es segueixen movent així de de pressa, quan ells tinguin 10 anys, jo ja en tindré 200 (això és física avançada, i és que, segons la Teoria de la Relativitat Especial, si algú, normalment del món subatòmic, es pot moure a velocitats properes a la llum, per ell, el temps passarà molt més a poc a poc que per la resta de la gent…per això el Martí i el Nil, són “els electrons creatius”…

…els meus nens es mouen tant, i tan ràpid, que perden els neutrons pel camí i s’acabaran convertint en isòtops radioactius que brillaran de nit i tot…quina por!!!!!! Jo sempre els aconsello que si han de perdre alguna cosa, perdin electrons..que seran més positius!!! (HUMOR FRIKI!)

…els meus nens es mouen tan ràpid que els portaré a l’Accelerador de Partícules de Ginebra a veure si troben el Bosó de Higgs i aconsegueixen explicar l’explosió del Big Bang, tot i que pel que veig jo cada dia, es deu assemblar bastant a entrar on tenen les joguines i al cap d’un milisegon, veure com han deixat l’habitació i com ha pasat d’endreçada a caos absolut…(juraria que a aquella bossa de plàstic petitona no hi cabien tants animalets…s’han expandit…i ho segueixen fent cada dia!!!!!) NOTA: Llogo l’habitació on juguen com a simulador de creació de l’univers…

…els meus nens es mouen tant que poden estar amb el seu pare  i la seva mare alhora…encara que no estiguem junts…

…els meus nens es mouen molt ràpid…sempre…a no ser que tinguin un plat de pèsols a davant o els seus progenitors tinguin pressa per anar a algun lloc…llavors es ralentitzen automàticament…

…els meus nens es mouen tant que quan els tiro una foto…sembla un video…

…i els meus nens es mouen tant…que, molt sovint…els agafo quan em passen pel costat…els abraço, els hi faig uns quants petonets i unes pessigolles…i d’aquesta manera estan quietets una estona…i quan dormen crec que també, però com que no ho veig i són (com ja he dit moltes vegades) quàntics…no ho puc assegurar!!!!!!

El meu Multivers particular…

Kids…on May 12th/13th of 2007…I met your mother…(el meu petit homenatge a la gran sèrie How I met your mother…una “ola” pels guionistes) La gent que segueix la sèrie entendrà aquest inici i la que no…mireu-la, que és una passada!!!!!

Avui és d’aquells dies que em bull el cap…hi tinc tantes coses que em van més ràpid els pensaments que els dits (i això que penso del dret i del revés…). I tinc moltes ganes d’escriure…i de moltes coses, però ahir abans d’anar a dormir, tot veient la sèrie Community (friki friki…) se’m va acudir (plagiar) de què parlar i adaptar-ho a la meva vida…

Jo sóc d’aquelles persones (sí, sí…des del meu Transpersonal més profund) que creu que cada decisió que prenem a la nostra vida et desvia d’un possible camí que s’obre en un altre univers. I, per tant, hi ha gairebé infinits “jos” en altres universos (Teoria del Multivers) vivint les vides que jo (en aquest univers) no he viscut perquè cada dia prenc decisions que descarten aquestes possibles vides en favor de la meva actual vida…

Seria molt llarg si tractés en un post totes les decisions que prenc o no prenc i que obre la porta a altres universos, però n’hi ha que són (en principi) més importants que d’altres. Avui…em vull basar en la decisió que vaig prendre, tal i com deia al principi, la nit que feia 35 anys…la nit del 12 al 13 de maig de 2007…la nit, nens, que vaig conèixer a la vostra mare…Hi he pensat (i la Mariona també) infinitat de vegades en que fàcil hauria estat que alguna petita decisió d’aquell dia hagués fet que no ens haguéssim conegut (com, per exemple, que hagués decidit no sortir perquè m’havia torrat al sol i semblava una gamba), i, per tant, i d’una manera molt semblant, però sui generis a “La Paradoja del abuelo”, jo, ara, no estaria aquí escrivint aquest post i preguntant-me tot això…

A partir d’aquell dia, s’han obert infinitat d’universos paral.lels: si jo no hagués anat a El Sielu (el bar on ens vam conèixer), si la Mariona no hagués vingut (de fet, va estar a punt de no fer-ho), si el meu amic Jaume no li hagués caigut a sobre, si els Gintonics no haguessin fet el seu efecte, sino m’hagués enamorat d’aquella noia que portava pastilles Juanola a la seva bossa i que, segons el meu record, crec que és l’única que estava il.luminada per un “foco” a la sala perquè per mi la resta estava a les fosques i, també em fa l’efecte de recordar que es va parar tothom menys nosaltres dos i la música…(NOTA MENTAL: les pel.lícules i les sèries m’han fet molt de mal…em sembla…o de bé…)…

Jo ja tenia varis universos paral.lels oberts abans de conèixer la meva dona i se me n’han obert d’altres desprès de conèixer-la com per exemple: un univers on jo porto “melenes” perquè el dia que em va caure el primer pèl em vaig fer un tractament, un univers on els meus pares són vius i exerceixen d’avi Josep i àvia Dolors, un univers on segueixo treballant en el món financer i encara estic més calb dels nervis que hi passo, un univers on la Mariona i jo decidim no casar-nos i ens perdem una festa espectacular i un tango no menys espectacular, un univers on no tenim fills i seguim en el meu pis i dormim molt els caps de setmana però notem que ens falten algunes personetes creatives, un univers on també decidim no tenir fills, a mi em troben aquella petita coseta que tenia en una part del meu cos massa tard i no sé exactament si encara hi seria, i un univers on decidim que amb un fill n’hi ha prou  i ens perdem l’enorme Nil i jo no puc escriure aquest blog perquè la raó del començament va ser el seu naixement i els seus inicis a la capseta…

…i així sense fi…milions i milions d’universos paral.lels…milions i milions de plans temporals…milions i milions de jos quàntics repartits pel multivers…

…i sabeu què…que tinc molta sort de ser el “jo” que estic escrivint aquest blog, perquè vol dir que he pres les decisions correctes…totes…i aquell 12/13 de maig vaig decidir (inconscientment) enamorar-me de la Mariona…vaig decidir casar-me amb ella…vaig decidir tenir el Martí…vaig decidir tenir el Nil…i ara, sóc el “jo” que visc en el millor dels universos possibles…ho sento pels altres “jos, però m’he quedat les millors decisions…

La Teoria del CGP (Camp Gravitatori Propi): el nen “tupit”

Suposo que era cap al setè mes d’embaràs de la Mariona més o menys. Estàvem a Cal ginecòleg i li vam demanar si el Nil anava bé de pes…si era gran…si tenia tots els dits de mans i peus…les típiques preocupacions d’uns futurs pares (encara que ja teníem el Martí), i ens va contestar que estava tot bé i que semblava “tupit”. Això vol dir que no era molt llarg, però que sí que semblava que pesava força per la mida que tenia. I nosaltres, ens ho vam creure, que per alguna cosa, és l’especialista…

El problema va venir que el Nil va tenir ganes de néixer una mica abans del que li tocava. Concretament a la setmana 34 + 6 dies (que és una mesura temporal que només entenen les mares i pares embarassats i que s’oblida ràpidament per passar a comptar en mesos i que, aquesta, és una mesura que s’oblida ràpidament per passar a comptar en anys)…

I clar, el Nil feia 2,365, que era un bon pes per a un prematur de la seva setmana. El problema va ser que en 10 dies, es va quedar en 2 quilos justets…I llavors em venia al cap allò d’un nen tupit, i vaig pensar que el metge s’havia equivocat en les seves prediccions de nen “tupit”.

El Nil anava recuperant pes fins al febrer que va agafar una bronquitis d’aquelles que costa respirar…a pares i fills…i que els fa perdre la gana entre lleugerament i moltíssim-que-t’hi-cagues!!!! Així que de pes…poquet i de “tupit” tampoc.

La sorpresa va arribar a la revisió dels 8 mesos (bé, sorpresa, sorpresa, no, perquè ja se li veia!) quan la bàscula ens va corroborar una cosa que els meus braços ja sabien…que feia 10 quilos!!!! I pel que sembla ara ja deu estar cap als 11 (sempre segons els meus braços) i a punt d’atrapar el Martí…ara sí que tenim un nen “tupit”!!!!

I què vol dir “tupit”????? Doncs un nen…dens!!!! Dens, és poc:

El Nil és tan dens que els seus àtoms tenen el nucli de protons, neutrons i electrons!!!! Els electrons no giren al voltant del nucli, perquè no hi ha espai per girar…estan massa atapeïts!!!

El Nil és tan dens que el 90 % del seu cos no està fet d’aigua…està fet d’una barreja de polvoró i torró de xixona!!!

El Nil és tan dens, que si li tiro el Mic mentre està dret crea una òrbita pròpia i comença a girar al voltant de la seva cintura (si en tingués!). És el que jo anomeno la Teoria del CGP. Un objecte, com més dens sigui més gran crea el camp gravitatori al seu voltant. He d’anar en compte perquè si li acosto massa les joguines petites, es desintegren quan sobrepassen el límit de Roche per l’efecte de marea que fa el Nil! Necessita joguines grans, que suportin el camp gravitatori que crea al seu voltant!

El Nil és tan dens que aviat s’acceptarà que els objectes més densos de la galàxia són els forats negres, les estrelles de neutrons i el Nil, però no necessàriament en aquest ordre!!!!

El Nil és tan dens, que, ara, fins i tot les prediccions del ginecòleg, ens semblen curtes!!!!

El Nil és tan dens que algun dia tinc por que es col.lapsi sobre sí mateix i acabi explotant com una supernova!!! I el forat negre que deixarà serà tan “tupit” que pateixo que no arrossegui tots els objectes coneguts i ens deixi sense univers conegut!!!

Diuen que al centre de la nostra galàxia hi ha un forat negre super massiu, una espècie de Nil, i que sol ser bastant habitual a totes les galàxies.

Jo, d’una cosa n’estic segur, el Nil, quan va néixer, i durant 13 dies, va ser el centre de l’univers…el nostre univers, de la Mariona, meu i del Martí…

Som estels…petitons…i brillants!!!

Mireu…ja tardava una mica massa a parlar d’astronomia, una altra de les meves moooooooooooltes passions, i ara que és estiu i que surto de nit a la terrasseta a prendre la “fresca”, em quedo embadalit mirant la lluna i els estels…

Quan el Martí surt a la terrasseta i em diu: “Mira papa ja es fa fosc” o “Mira papa, la lluna!” amb aquella cara de sorpresa diària com si tingués memòria de peix o mostrant-me la seva capacitat infinita de sorprendre’s, em vé al cap, que, quan es facin grans…ell i el Nil, m’agradaria explicar-los algunes de les curiositats de l’univers i que a mi m’han tingut entretingut hores i hores. A veure si aconsegueixo fer el post menys dens que un forat negre!!!!! Una de les primeres que els vull transmetre és que nosaltres…i tot el que ens envolta…som, en la seva totalitat, o gairebé…pols d’estels…

Martí…Nil…hi havia una vegada un univers, el nostre, fet d’hidrogen, l’element químic menys pesant. Al cap d’uns anys…i sí! molts més anys que el que té el vostre pare! i per acció de les altes temperatures…i sí! molt més altes que tota la calor que pogueu tenir un dia com avui! els àtoms d’hidrogen…que són molt petits…i sí Martí! molt més petits que el Nil! es comencen a fusionar convertint-se en àtoms d’heli, que són més pesants que els d’hidrogen…i es formen els estels…com el nostre Sol!

A partir d’aquí i quan s’acaben les reserves d’hidrogen i s’ha convertit tot en heli, l’estel , comença la seva decadència i com que està molt calent, inicia una reacció en cadena fusionant àtoms cada vegada més pesants…heli…carboni…oxigen…magnesi…sodi…fòsfor…silici…fins al ferro!!. Si l’estel és petit…primer creix…deprés es fa més petit…i s’apaga…sense fer soroll…es converteix en una nana blanca…però si l’estel és molt gros…més que el Sol (en concret 9 o 10 vegades la seva massa), segueix fusionant àtoms fins a arribar a l’urani…i al final explota…fent inclús més soroll que el que fas tu Martí amb el tambor o el Nil quan plora tot esperant el biberó…. Amb aquesta explosió, l’estel allibera tots els elements químics…l’oxigen que respirem…carboni que ens dóna la vida…hidrogen que combinat amb l’oxigen ens dóna l’aigua…ferro…or…argent…tots els elements que conformen les personetes que som i els objectes que ens envolten.

NOTA: a nivell químic, i bàsicament, les personetes som oxigen, carboni, hidrogen i nitrogen a més d’altres elements químics en menor mesura.

Aquestes explosions d’estels es diuen Supernoves…i els més grans, en comptes d’apagar-se es converteixen en Forats Negres (que un altre dia us explicaré)…. A més a més, aquesta explosió fa que es tornin a formar més estels…i per cada un que es mor…en neixen uns quants més! I així la cadena de la vida no s’acaba mai…

RESUM: Quan els estels grans envelleixen creen els elements que ens conformen a nosaltres…tots plegats…personetes i cosetes…i quan moren i explosionen, els alliberen per tot l’univers i en surten nous estels, Martins, Nils, mames, papes i tots els vostres amiguets…i els “animaguets” (paraula de creació del Martí barreja d’animalets i amiguets) i tot el que tenim a la vora…

Sino hi haguessin estels, l’univers seria un espai avorrit fet només d’hidrogen, cada vegada més gran, més fosc i més fred…. Per sort…no hi seríem per poder-ho veure!

Martí…Nil…Cada vegada que mireu el cel…embadalits…de nit…i veigueu els estels…penseu que sou part d’ells…i que si sou aquí, és gràcies a ells…

…sou…som estels…petitons…però estels al cap i a la fi…i per això…brilleu…brillem amb llum pròpia…