Cosetes pel calaix dels setembres…

Ja som a setembre. Vacances. A punt d’acabar-les. Molts ja han tornat a treballar. La Mariona, per exemple. Els nens i jo encara som de vacances, i tal i com deia en el meu post d’abans de vacances, les vacances tracten de portar experiències per omplir el calaix dels setembres. I sí. Podem omplir una calaixera sencera d’experiències. A vessar…

Aprendre a anar en bici sense rodetes. El Nil. A tope.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, a comprar gelats després de dinar, per tots quatre.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, en bicicleta, des de la piscina fins a casa. I era lluny. Força lluny.

Veure un trencalòs. I dos.

Remullar-se els peus a un riu molt i molt fresquet. I els braços. I el cos. I el cap. Fotre’s ben molls, de fet.

Agafar mal de panxa i vomitar. Molt. El martí, el Nil i jo. 18 vegades entre els 3. En 8 hores. La Mariona, cuidant-nos. Gràcies.

Caminar molt. Pujar el Collbaix. Travessar ponts penjants.

Fer-se fotos a sota l’aigua de la piscina. I del mar.

Veure peixets. Molts peixets.

Donar menjar a un gat. Adonar-se que no li agradava el puré de patates. A les formigues, sí. I molt. Em sembla que s’ho foten tot.

Trobar a faltar casa nostra.

Treure totes les joguines de casa del “seu” lloc. Aprofitar per llençar i endreçar.

Recuperar amics de l’escola 15 dies abans de tornar-hi a anar.

Acabar-se un entrepà sencer per dinar. El Nil.

Tallar-se els cabells per fer-se un pentinat “rapero”. Els queden molt bé.

Veure molts episodis de Juego de Tronos. La Mariona i jo. És clar.

Llevar-se tard. Sense despertador. Tots quatre. Molt.

Fer moltes fotos. Per quan guardem les experiències al calaix dels setembres i arribi desembre i no recordem què hi hem posat.

Fer el rat-penat en un arbre. El Martí.

Llevar-se a les 3 del matí per agafar un avió.

Agafar un avió per primera vegada. El Martí i el Nil.

Provar l’arròs negre. El Martí i el Nil. Aprovat alt.

Fer snorkel els quatre junts.

Anar a Mallorca els quatre junts.

Una picada de vespa. Jo.

Pujar a un patinet tots quatre.

Posar-se faldilles. Jo.

Llegir-se un llibre sencer de l’Almudena Grandes. La Mariona.

Fer el ruc. Sobretot el Martí i el Nil.

Passar-ho bé.

Trobar-ho a faltar.

Posar-ho al calaix dels setembres. Ben guardadet. Bona tornada…

EPÍLEG: Quedar-se adormit el primer dia de feina (mig-feina) i arribar tres quarts d’hora tard al casal del Martí i el Nil. D’això se’n diu adaptació!

Anuncis

Vacances, vacancetes,…

Me'n vaig de vacances. Tanco el blog per vacances. Agafaré idees. Marxem tots plegats, la Mariona, jo i les personetes creatives. Per tant, d'idees no me'n faltaran. Me les apuntaré. Per la tornada. Disfruteu. Disfruteu-les. Molt. Sigueu on sigueu. Feu el que feu. Connecteu o desconnecteu, el que més necessiteu. Tant se val. Viviu-les que seran úniques. A reveure. Fins la tornada. A finals d'agost. Us estimo.

Cruspir.

És la meva paraula en català preferida. Cruspir. Avui l'he sentit a dir al Martí, explicant un conte. Cruspir. M'encanta. Vol dir menjar amb afany. Tal i com menja el Martí. No el Nil. El Nil no cruspeix. El Nil menja com un ocellet. Cruspir. Si ho dius moltes vegades seguides passa com amb moltes paraules, que sona extranya. Proveu-ho. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir.
Oi que sona extranya? Cruspir, m'encanta.

Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

Aquells dies. Dilluns havia de ser. I vacances. OMG.

Dilluns. Vacances (o mig) vacances de Setmana Santa. I va i el Martí i el Nil, la lien. Sobretot el Martí. I el Nil. I el Martí. I el Nil. Em repeteixo perquè l’han liat força. I força vegades. Ja està. Demà serà dimarts. Serà un altre dia. Això segur.

Als estius passen coses…

Avui us deixo l’últim article que vaig posar a la Revista Mum’s. Per a qui no hi pugui accedir, i com que és el final de l’estiu i comença a refrescar una miqueta, aquest és un resum suigeneris d’una part del meu estiu. El meu estiu, i de la Mariona, i de Les Personetes Creatives, el Martí i el Nil…

Als estius passen coses. Quan estàs de vacances passen coses. El temps passa de forma diferent. Vesteixes diferent. Les neveres s’omplen de més cervesetes. Vas a menjar a pizzeries a l’Ametlla de Mar. Busques pokemons com (gairebé) tothom. I t’hi enganxes. A l’estiu passen coses…
Aquest any, per primera vegada en un càmping, en un bungalow….el temps encara passa més a poc a poc. És el campament base. És el lloc de tornada amb piscina per acabar els dies i les excursions. És el lloc on fa tres dies que som i l’aire condicionat repixa just davant de la porta i no hi ha manera que ens arreglin. Hi ha llocs que haurien de deixar fiança ells i no pas els clients. I el més fotut és que s’hi està bé. Si deixem això de banda, s’hi està bé. És petitet. Té un porxo(et) on hi cabem tots quatre justets. Hi esmorzem. Hi dinem (poc). Hi sopem. Hi fem la cerveseta. Escoltem la (bona) música dels veïns. Hi juguem a l’UNO. I hi guanyen el Nil i el Martí. I ara ja no els deixem guanyar. Són bons. Als estius passen coses…
Són moments de relax, de primeres vegades. Fem excursions. Els nens caminen 4 quilòmetres. Bé, nosaltres caminem i ells fan una aventura. Amunt i avall. Plens de sorra. Passen per cabanyes. Per camins secrets. Primer el Martí i el Nil darrera seu. És el petit. Però vol fer tot el que fa el gran. Com toca. Una excursió vorejant el mar. Entre arbres. Acabem en una cala. De tarda. Gairebé sols. Nedant tots quatre entre roques. És gairebé màgic. Als estius passen coses…
Són moments de descoberta i/o de redescoberta. Platges meravelloses. Com la de Riumar. Que bé que la gent se’n vagi cap a la Costa Brava i deixin el Delta de l’Ebre gairebé verge. Mitjans d’agost i pots posar la tovallola a tocar de l’aigua. Poqueta gent. Platges llargues. Amb dunes. Amb platges dins de l’aigua (us ho juro). Aigua calenteta. Castells i palaus de sorra meravellosos. El temps passa a poc a poc. Als estius passen coses…
Som a la piscina i els dos, decideixen aprendre a l’uníson a tirar-se de cap a la piscina. Bé, el Nil fa algun panxot. Però. Que mono. El Martí es tira millor que jo. I no m’extranya, a mi de petit em feia terror l’aigua. Als estius passen coses…
Als estius passen coses, com, per exemple que, ara mateix jo estigui escrivint aquest post. Al vespre. Al porxo. Amb l’iPad. Amb la Mariona al costat prenent-se un rooibos. I jo, una cerveseta. I els nens. Dins de la cabanya. Mirant els “superminihéroes” que tant els agraden. Als estius passen coses…
I passi el que passi, tenen una màgia especial. Com de final i inici d’any. De trencament. Però del de bon rotllo. I de debò, a mi m’encanta mirar els murs de les xarxes socials de la gent i veure que bé que s’ho passen. D’enveja sana res. Dono gràcies per ser on sóc i amb qui hi sóc. Als estius passen coses…

Torna…

Avui dia 12 de setembre, els nens tornen a l´escola. I jo, torno a la feina. El mateix dia i crec que la mateixa barreja de mandra i emoció que tenen ells la comparteixo jo.
Els he deixat a l’escola i hem fet una festa. Bé, de fet, l’escola fa una festa. El primer dia és tradició. I cantem i ballem (d’acord, el Nil ja m’ha avisat que no en tenia ganes i que no ballaria ni cantaria). El Martí sí que ha ballat i mentre ho feia em somreia i em saludava amb la mà. I els acompanyo a classe…

El Martí a Víbries. I m’abraça molt i em fa petons. Es nota que em trobarà a faltar. I jo a ell. I em diu que porto unes sabates molt maques. I em somriu. I em fa peneta. El deixo assegut. Amb la bossa a sobre de la taula i la seva primera rascada a la mà que ja hem hagut de curar amb una mica d’aigua i de sabó. L’ajudo a buscar lloc a la seva nova classe. I somric. I somric a la mestra. I el Martí em torna a dir: “Ja marxes?”, i jo li dic que sí, que he d’acompanyar el Nil a la seva nova classe. I me’n vaig. I em giro i li dic adéu. I em mira amb aquella cara que li conec de content/trist i em fa adéu amb la mà.
El Nil a Marracos (és el que té portar els nens a Fonollosa, a l’Escola dels Dracs, que les classes tenen nom de dracs!). El Nil fa P4. M’hi estic una estoneta més. Llegeix-ho contes amb ell, assegut amb aquelles cadiretes de nans que tenen a la classe. Gairebé no m’hi cap el cul. Comencem amb un conte de Feres Ferotges. I el passa ràpid. I llegeixo un altre conte. D’animals, també. I de mica en mica va mirant els seus amiguets. I el deixo jugant amb dues vaques, a lluites, al costat del seu amic Quim. Sé que estarà bé. Ja és el seu segon any. Però és petit i a mi em fa peneta. M’aixeco i em diu: “Ja te’n vas?”, i jo li dic que sí, i li pregunto si estarà bé i ell em diu que sí, i tant!

A més, els prometo que com que és el primer dia, els pujaré a buscar a l’escola en cotxe. I m’explicaran com els ha anat. I els portaré berenar. Del bo. Amb molta xocolata.

La combinació de passar tot l’estiu amb ells i haver-los deixat els últims 9 dies per anar a Nova York amb la Mariona, fa que ara els trobi a faltar molt. Sembla que necessito moltes abraçades i petons i pessigolles. Massa dies sense. Massa dies amb. Massa dies…

Sé que pot sonar a pare típic. Sé que a tot arreu es parla del mateix. A la tele, a la ràdio, als diaris. Es veu pels carrers que l’activitat es reprèn. I a mi m’encanta. Però jo, no sé perquè, aquest any els trobo a faltar especialment. Tinc ganes que arribin les 17 hores. L-hora de plegar. I veure’ls les cares. Estaran emocionats. Ho sé. S’ho hauran passat molt bé. Però jo tinc ganes de jugar una estoneta amb ells a la plaça mentre esperem la Mariona. Tinc ganes que el Martí m’atabali amb mil noms i evolucions de Pokémon. Tinc ganes que em faci llegir el llibre de més 700 pokémons que li vam portar de Nova York i que, per suposat, s’ha endut a l’escola encara que la bossa li pesés un ou i mig. I jo tinc ganes d’ensenyar-li un Pokémon nou que he trobat i deixar-li evolucionar altres pokémons que tinc a l’iPhone. I tinc ganes que el Nil em faci pujar a casa a buscar la pilota per fer uns xuts entre les columnes de l’Ajuntament, i em pari tots els gols. Es posa molt content. I jo també. I en tinc ganes…moltes…

Són uns flipats, el Martí i el Nil. I a mi, m’encanta…i els trobo a faltar. Torna…tot torna…