Confidències i petons amb gust de pa amb nocilla.

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n’hi dic jo ( de setembre a juliol) m’he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d’explicar més coses.

I és clar, aquesta setmana ja m’he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l’escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític el deixaré de banda. En tot cas qui vulgui seguir la meva vessant més política, si se n’hi pot dir així, que es passegi pel meu twitter a @enricbastardas. Aquí m’agrada parlar més de Personetes, i si pot ser Creatives, millor. I si són el Martí i el Nil, millor que millor. Així que, després d’aquest preàmbul començo el post que tinc al cap.

Confidències. A cau d’orella i en veu baixa. Molt baixa. Xiuxiuejant. Però aquell xiuxiueig de nen de 5 anys o de 7 anys, que, de vegades, és més alt que el volum d’un adult parlant en volum estàndar. Venen de les confidències entre ells dos. Tot l’estiu compartint experiències que ara les han de compartir més. I millor. Amb els seus amics i amigues.

Quines ganes tenien de retrobar els seus amics i amigues el Martí i el Nil. Enormes. Tantes que el Martí s’ha llevat a la mateixa hora que nosaltres. Ha esmorzat (cosa que no fa gairebé mai). S’ha vestit de pressa. Ens ha ajudat a fer-se la bossa. S’ha fet el pa amb nocilla (amb extra de nocilla òbviament). I ha anat a despertar el Nil.

No us enganyaré si us dic que jo ja tenia ganes que comencessin l’escola. De fet, ho he sentit a dir a més d’un pare o mare aquests útlims dies. Els últims dies d’estiu es fan llargs. S’acaben els recursos. Les energies. La paciència. S’acaba tot…

Però és que tenien moltes ganes de retrobar amics. D’explicar-se l’estiu. Un explica les seves vacances. L’altre les seves. Sense escoltar-se. No és un dia d’escoltar-se. És un dia de parlar. D’explicar. De “jo he fet“, “nosaltres hem fet“, “nosaltres hem anat“, “jo he vist“, …. També és el dia dels “jo més…” o dels “i perquè nosaltres no…”. Són confidències de les seves. Ja me´ls imagino tornant a la tarda. “Saps papa l’Aleix…” i “Saps on ha anat la Núria… i “Saps què m’ha dit el Gerard…”. I tot seran confidències.

N’hi dic confidències tot i que ens les expliquen. No són secrets. Són confidències. Són importants per a ells. Són 2 mesos que no s’han vist ni han parlat. Moltes coses. Moltes experiències. Estius. Els estius donen per molt. Són un estiu per amic. Multipliqueu. Moltes confidències…

…i ara. Ara. Ara, ens les expliquen. I si em diuen: “Papa, saps què…”, els diré “què, què…vull saber-ho tot…“, perquè arribarà un dia que el primer dia d’escola serà que ja aniran sols o faran que els deixem una mica més enllà de la porta de l’insti i els petons potser seran llunyans, al vol o d’amagatotis. I les confidències seran confidències. De les de veritat. Entre amics. I els pares no les sabrem. Ni falta que farà. Però mentre ens les vulguin explicar, les escoltarem. Tant se val si l’Inti ha anat de vacances a França o si el Julià fa gairebé metre i mig o si el Martí li ha picat una medusa. La gràcia és que ens les expliquen. Que les volen compartir. Que volen que els escoltem. Confidències.

I una confidència meva d’avui és que tenia ganes que el Martí i el Nil comencessin l’escola, però que miro i remeno les fotos del rodet per posar al post i els trobo a faltar. Que són molts dies i moltes hores, coi. Avui m’he endut dos petons amb gust de pa amb nocilla.

Tancat per vacances.

No cal afegir res més. Bones vacances!

4 dies i vacances.

4 dies i vacances. Bé, ara parlo com si fos el Martí i el Nil. I mentre ens queixem de la vacances que tenen els nens i nenes, de com conciliar la vida laboral amb l’escolar i com ens ho farem per no morir en l’intent, potser el que estaria bé és tenir unes vacances com les dels nostres fills.

Són gairebé 3 mesos. D’acord. Però, quanta gent no signaria 3 mesos de vacances? Fer el que et vingui de gust? Quan et vingui de gust? Perquè no ens plantegem si el model correcte són els 3 mesos d’ells o el mes pelat de la majoria dels adults?

Neixes, vas a l’escola i tens 3 mesos de vacances fins que et fas adult. I, de cop, et diuen que 3 mesos són molts i que, a partir d’ara, si tot va bé, un mes de vacances. Dels 0 als 18, quan no pots prendre gairebé decisions o no tens permís per fer determinades coses, 3 mesos de vacances i, quan et jubiles, i potser ja no tens tota la salut del món, llavors, et donen tot el temps del món. Ara bé, dels 18 als 67…anant bé, treballant com rucs. Quan tens salut per gaudir de la vida, no la gaudeixes….

I et queixes que els fills tenen 3 mesos de vacances, quan potser t’hauries de queixar del mes de vacances.

Potser que comencem a pensar a canviar el nostre model de vida. Així, en general. Així, en particular. Que cadascú agafi la part de la seva responsabilitat i faci alguna cosa per canviar. La que pugui. Repensar la vida. Viure. Viure de sobres. Com els nostres fills i filles. Tenim el model ben a prop. Agafem-lo. El model del temps, i no dels diners.

Fer plaça fa vacances.

Ha arribat l’estiu. Ahir era dilluns. Va arribar l’estiu. Vam sopar a plaça. La nostra terrassa gegant. Fer vida de plaça. Ens encanta.

La Plaça Major. Ahir vam sopar al Toni’s. Però també ho fem al Do-ut-des. O fem el vermut al 1913. O sortim de la plaça i ens arribem al Quinze. O al Santa Rita. O al Rostoll. Ens encanta la vida de plaça. La vida de carrer. Demanar el sopar mentre els nens juguen.

– “Si us plau, aparteu-vos a fer el Botella challenge més lluny de la gent, que molesteu. Aneu a sota de l’Ajuntament. No podem jugar a pilota, que està prohibit. Sorry. No ho entenc nens”.

Cerveseta. Fa estiu. Fa molt estiu. Fa vacances. Fer la cervesa a la plaça fa vacances. Menjar braves fa vacances. Menjar una torrada de formatge de cabra amb melmelada fa vacances. Menjar una hamburguesa del Quinze amb “jalapeños” entre setmana fa vacances. I pica. Molt. I m’encanta. Fa vacances. Les places fan vacances.

Els nens juguen. S’estiren per terra. Estan avisats:

– “Quan arribem a dalt directes a la banyera”. Més val això que no pas no deixar-los tirar per terra. Els genolls queden negres. Les mans queden negres. La roba queda negra. La plaça queda una mica més neta. I sorollosa. La plaça s’omple de crits i riures. I algun plor. La plaça s’omple de vida. Comença a fer olor de vacances.

Arriben les braves. Els entrepans. Els “xocos”. Va arribant tot. Fotem un crit als nens. Venen. Mengen. Tornen a jugar. Tornen a menjar. Van fent. Parlem de les vacances. Fem una llista de setmanes i activitats. Ara Sant Joan. Ara “casa l’àvia”. Ara muntanya. Ara platja. Ara parcs aqüàtics. Ara tot. Ens encanta parlar de les vacances. Gairebé tant com fer-les. Comença a fer olor de vacances…

…baixar a sopar un dilluns a baix a la plaça. La Plaça Major. Fa olor de vacances. Acabem el sopar. Ens enduem les croquetes del Toni’s, boníssimes, que han sobrat, dins d’un tovalló cap a casa. Un crit. Dos crits. Els nens venen. Obrim la porta de casa. La plaça queda més silenciosa.

Places. Ens encanten. De la banyera ja en parlarem un altre dia.

Cosetes pel calaix dels setembres…

Ja som a setembre. Vacances. A punt d’acabar-les. Molts ja han tornat a treballar. La Mariona, per exemple. Els nens i jo encara som de vacances, i tal i com deia en el meu post d’abans de vacances, les vacances tracten de portar experiències per omplir el calaix dels setembres. I sí. Podem omplir una calaixera sencera d’experiències. A vessar…

Aprendre a anar en bici sense rodetes. El Nil. A tope.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, a comprar gelats després de dinar, per tots quatre.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, en bicicleta, des de la piscina fins a casa. I era lluny. Força lluny.

Veure un trencalòs. I dos.

Remullar-se els peus a un riu molt i molt fresquet. I els braços. I el cos. I el cap. Fotre’s ben molls, de fet.

Agafar mal de panxa i vomitar. Molt. El martí, el Nil i jo. 18 vegades entre els 3. En 8 hores. La Mariona, cuidant-nos. Gràcies.

Caminar molt. Pujar el Collbaix. Travessar ponts penjants.

Fer-se fotos a sota l’aigua de la piscina. I del mar.

Veure peixets. Molts peixets.

Donar menjar a un gat. Adonar-se que no li agradava el puré de patates. A les formigues, sí. I molt. Em sembla que s’ho foten tot.

Trobar a faltar casa nostra.

Treure totes les joguines de casa del “seu” lloc. Aprofitar per llençar i endreçar.

Recuperar amics de l’escola 15 dies abans de tornar-hi a anar.

Acabar-se un entrepà sencer per dinar. El Nil.

Tallar-se els cabells per fer-se un pentinat “rapero”. Els queden molt bé.

Veure molts episodis de Juego de Tronos. La Mariona i jo. És clar.

Llevar-se tard. Sense despertador. Tots quatre. Molt.

Fer moltes fotos. Per quan guardem les experiències al calaix dels setembres i arribi desembre i no recordem què hi hem posat.

Fer el rat-penat en un arbre. El Martí.

Llevar-se a les 3 del matí per agafar un avió.

Agafar un avió per primera vegada. El Martí i el Nil.

Provar l’arròs negre. El Martí i el Nil. Aprovat alt.

Fer snorkel els quatre junts.

Anar a Mallorca els quatre junts.

Una picada de vespa. Jo.

Pujar a un patinet tots quatre.

Posar-se faldilles. Jo.

Llegir-se un llibre sencer de l’Almudena Grandes. La Mariona.

Fer el ruc. Sobretot el Martí i el Nil.

Passar-ho bé.

Trobar-ho a faltar.

Posar-ho al calaix dels setembres. Ben guardadet. Bona tornada…

EPÍLEG: Quedar-se adormit el primer dia de feina (mig-feina) i arribar tres quarts d’hora tard al casal del Martí i el Nil. D’això se’n diu adaptació!

Vacances, vacancetes,…

Me'n vaig de vacances. Tanco el blog per vacances. Agafaré idees. Marxem tots plegats, la Mariona, jo i les personetes creatives. Per tant, d'idees no me'n faltaran. Me les apuntaré. Per la tornada. Disfruteu. Disfruteu-les. Molt. Sigueu on sigueu. Feu el que feu. Connecteu o desconnecteu, el que més necessiteu. Tant se val. Viviu-les que seran úniques. A reveure. Fins la tornada. A finals d'agost. Us estimo.

Cruspir.

És la meva paraula en català preferida. Cruspir. Avui l'he sentit a dir al Martí, explicant un conte. Cruspir. M'encanta. Vol dir menjar amb afany. Tal i com menja el Martí. No el Nil. El Nil no cruspeix. El Nil menja com un ocellet. Cruspir. Si ho dius moltes vegades seguides passa com amb moltes paraules, que sona extranya. Proveu-ho. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir.
Oi que sona extranya? Cruspir, m'encanta.

Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

Aquells dies. Dilluns havia de ser. I vacances. OMG.

Dilluns. Vacances (o mig) vacances de Setmana Santa. I va i el Martí i el Nil, la lien. Sobretot el Martí. I el Nil. I el Martí. I el Nil. Em repeteixo perquè l’han liat força. I força vegades. Ja està. Demà serà dimarts. Serà un altre dia. Això segur.

Als estius passen coses…

Avui us deixo l’últim article que vaig posar a la Revista Mum’s. Per a qui no hi pugui accedir, i com que és el final de l’estiu i comença a refrescar una miqueta, aquest és un resum suigeneris d’una part del meu estiu. El meu estiu, i de la Mariona, i de Les Personetes Creatives, el Martí i el Nil…

Als estius passen coses. Quan estàs de vacances passen coses. El temps passa de forma diferent. Vesteixes diferent. Les neveres s’omplen de més cervesetes. Vas a menjar a pizzeries a l’Ametlla de Mar. Busques pokemons com (gairebé) tothom. I t’hi enganxes. A l’estiu passen coses…
Aquest any, per primera vegada en un càmping, en un bungalow….el temps encara passa més a poc a poc. És el campament base. És el lloc de tornada amb piscina per acabar els dies i les excursions. És el lloc on fa tres dies que som i l’aire condicionat repixa just davant de la porta i no hi ha manera que ens arreglin. Hi ha llocs que haurien de deixar fiança ells i no pas els clients. I el més fotut és que s’hi està bé. Si deixem això de banda, s’hi està bé. És petitet. Té un porxo(et) on hi cabem tots quatre justets. Hi esmorzem. Hi dinem (poc). Hi sopem. Hi fem la cerveseta. Escoltem la (bona) música dels veïns. Hi juguem a l’UNO. I hi guanyen el Nil i el Martí. I ara ja no els deixem guanyar. Són bons. Als estius passen coses…
Són moments de relax, de primeres vegades. Fem excursions. Els nens caminen 4 quilòmetres. Bé, nosaltres caminem i ells fan una aventura. Amunt i avall. Plens de sorra. Passen per cabanyes. Per camins secrets. Primer el Martí i el Nil darrera seu. És el petit. Però vol fer tot el que fa el gran. Com toca. Una excursió vorejant el mar. Entre arbres. Acabem en una cala. De tarda. Gairebé sols. Nedant tots quatre entre roques. És gairebé màgic. Als estius passen coses…
Són moments de descoberta i/o de redescoberta. Platges meravelloses. Com la de Riumar. Que bé que la gent se’n vagi cap a la Costa Brava i deixin el Delta de l’Ebre gairebé verge. Mitjans d’agost i pots posar la tovallola a tocar de l’aigua. Poqueta gent. Platges llargues. Amb dunes. Amb platges dins de l’aigua (us ho juro). Aigua calenteta. Castells i palaus de sorra meravellosos. El temps passa a poc a poc. Als estius passen coses…
Som a la piscina i els dos, decideixen aprendre a l’uníson a tirar-se de cap a la piscina. Bé, el Nil fa algun panxot. Però. Que mono. El Martí es tira millor que jo. I no m’extranya, a mi de petit em feia terror l’aigua. Als estius passen coses…
Als estius passen coses, com, per exemple que, ara mateix jo estigui escrivint aquest post. Al vespre. Al porxo. Amb l’iPad. Amb la Mariona al costat prenent-se un rooibos. I jo, una cerveseta. I els nens. Dins de la cabanya. Mirant els “superminihéroes” que tant els agraden. Als estius passen coses…
I passi el que passi, tenen una màgia especial. Com de final i inici d’any. De trencament. Però del de bon rotllo. I de debò, a mi m’encanta mirar els murs de les xarxes socials de la gent i veure que bé que s’ho passen. D’enveja sana res. Dono gràcies per ser on sóc i amb qui hi sóc. Als estius passen coses…