Això no és un Referèndum, és una Festa Major…

Les mentides m’indignen. Les mitges veritats, també. Si una cosa no és veritat, és mentida. Estic d’acord que la major part de notícies són punts de vista i opinions, però hi ha realitats. Realitats viscudes i realitats explicades. I quan les realitats no s’expliquen bé, es manipulen i, expressament, es mostren d’una forma que no són, per provocar odi, per aquí ja no hi passo!

Aquest post va dedicat a tota la gent que no és a Catalunya ara mateix, ja siguin catalans, espanyols o suïssos. M’és igual. Gent que opina amb informacions de tercers. I sí, aquesta també és una informació que us vé de tercers. Però de primera mà, què cullons!

Ja fa dies que a Catalunya estem revoltadots (algú pot dir que som tumultuosos i sedicionistes, però això no m’ho crec!). Estem indignats. Estem emprenyats. Estem ansiosos. Ens estem votant a sobre. I hi ha algú que això no li sembla bé. I per això, ens volen posar la por al cos. Volen que ens violentem. Ens provoquen. Volen arguments per dir que estem en “guerra”. Que maltractem la gent que no pensa com nosaltres. Que els perseguim i que els fem la vida impossible.

Doncs, mireu, per tots i totes els que no sou a Catalunya i voleu saber com funciona un d’aquests actes subversius, us l’explico:

“Hi ha un munt de persones amb ganes d’expressar la seva llibertat. Hi ha solters i solteres. Hi ha casats i casades. Hi ha famílies amb nens i nenes petits. Hi ha divorciats i divorciades. Hi ha vidus i vídues. Hi ha colles d’adolescents amb estelades penjades del coll. Hi ha gent fent una cerveseta. Hi ha gent fent un vermut. Hi ha gent fent una coca cola. Hi ha gent que prefereix el vichy o la “graciosa”. Hi ha gent somrient. Hi ha gent emprenyada. Es miren. Somriuen. Ploren. De tristes. I de ràbia. Continguda. Els nens pugen sobre les espatlles del pare o la mare per veure-ho millor. No s’ho poden perdre. Hi ha gent escoltant música. Hi ha gent tocant música. “Corren,corren, pels carrers corren”. S’ho passen bé. Surten els de la batucada (que estan a tots els “puestus”). Fan ball de bastons. Surten els castellers…i les gralles. Surten els Gegants i els Capgrossos. La gent canta. La gent crida. “Volem votar”. “I-Inde-Independència”. Els segadors. Més que mai. Hi ha de tot. Gent dreta. Gent asseguda. Gent estirada. Mai de genolls. Xiuxiuejos a cau d’orella. Nervis a flor de pell. Papallones a l’estómac. “Però votarem o no votarem?”. Se sent sovint. “Ens deixaran?”. “I ara què poden fer més?”. Ja no sabem què creure. Cada vegada hi ha més gent. Avis i àvies. Tiets i tietes. Gent que es muda com si fos diumenge. Gent amb xandall. Gent que es pensava no tornar a viure això. Gent que té ganes que sigui l’1-O per poder dir el que pensa. Clavells a la mà. Paperetes amb el Sí i el NO. Sí, sí, les 2 opcions. Per decidir. Individualment el nostre futur col.lectiu. Els nens juguen, riuen, s’avorreixen, corren. Com sempre. Les places són plenes. Places màgiques. Més que mai les places com a lloc de reunió de gent. Fent la seva feina. M’encanten les places. Llocs per estar-s’hi. No són de passada. La Plaça Major. Calor. I fresqueta. Senyeres. Estelades. La gent es mira molt i es saluda. Ganes de passar-ho bé. Ganes de país. Ganes de República.

Avui sortim i demà també si fa falta. Les places segueixen al seu lloc. La gent també. Tornarem a saltar, cridar i somriure les vegades que faci falta…”

Això, això, és el que passa en aquestes manifestacions tumultuoses i sedicioses i secessionistes tan perilloses. És una Festa Major. Els catalans ens emprenyem per dintre. Per fora, és una Festa Major. Vine. Comprova-ho. Et quedaràs parat. Et quedaràs parada. Prou mentides. Tenim ganes de Festa Major. LA Festa Major. La més gran que hi pot haver. La de votar per decidir el nostre futur. Hi ha una Festa més gran que aquesta?

Au va home va…

Anuncis

“M’agrada més viure que dutxar-me”. (Sí, és un post polític)

D’acord. La frase, fora de contexte pot semblar extranya. I depèn de en quin contexte, també. Per això la contextualitzaré. L’explicaré bé. I us adonareu de la importància i de la força que porta implícita…

…El mes de juliol vam començar a pensar a casa, la Mariona i jo, a veure quines extraescolars podrien agradar al Martí i al Nil. Després de donar-hi unes quantres voltes, vam decidir, entre els 4, què fer. El Martí seguiria fent escalada i també faria judo; i el Nil, deixaria escalada i faria gimnàstica. Els encanta. I així, cada un té el seu propi espai. Personal. Únic. I nosaltres anem de cul amunt i avall, deixant i recollint nens. Procurem que sempre siguin els nostres, però no descarto algun dia agafar-ne algun que no sigui meu, amb les presses. Us el tornaré, ho prometo, a canvi d’algun dels meus. Ells feliços i nosaltres també.

Es fan grans. Molt de pressa. El Martí es va adonar que molts amics seus es dutxaven quan acabaven de fer judo i el ens va dir si ell també ho podia fer. Sol. Solet. Vine’m a veure que tinc fred. Ja és gran. Amb la seva tovallola i el seu sabó amb olor de maduixa (ja he dit que era gran!). Li vam dir que sí. Era molt important per a ell. Imagineu-vos-el compartint moments amb els seus amics de judo mentre es dutxen, s’eixuguen i assequen amb les tovalloles, es vesteixen i surten cap a fora. Com un nen gran. Li encanta.

Ja fa uns dies que va a judo i el primer dia que es va dutxar estava molt content. Molt. I, és clar, ens va dir que cada dia es volia dutxar allà. Nosaltres encantats.

Dimecres passat a la tarda vaig acompanyar el Nil a gimnàstica i després vaig deixar el Martí a judo. Com que anàvem bé de temps, vam poder xerrar tranquilament dins del cotxe. El Martí em va dir:

“Papa, em podré dutxar al judo avui? Va, papa?”

I jo li dic: “Martí, ja sé que és important per a tu, però avui hem d’anar a una manifestació d’aquelles de I-INDE-INDEPENDÈNCIA (Manipulant-lo amb total impunitat. Claríssimament. Au va home va!)”.

I el Martí em diu: “D’acord Papa, m’agrada més viure que dutxar-me”. Entenent perfectament que aquestes manifestacions ens portaran a un Referendum que ens permetrà viure dignament. Ho va entendre. Ho ha entès. Ell prefereix brut però viu. És llest!

 

I un cop lliures, ja ens dutxarem, què cullons!!!!

“Cosas que pasan…frecuentemente…(la Catalunya profunda)

D’aquelles frases que surten de la boca dels meus fills i no sé d’on l’han tret. Gracioses. Molt. Sobretot si surten de la boca d’un nen de 4 anys. I d’un de 6. Et miren amb aquella cara de no haver trencat mai un plat i et deixen anar “…cosas que pasan (PAUSA DRAMÀTICA)…frecuentemente”, i es queden tan amples. Així. En castellà. Dos nens de Manresa, amb un pare de Manresa i una mare de Súria. De la Catalunya profunda. Que van a l’Escola dels Dracs. A Fonollosa. On Déu Nostre Senyor va perdre, no una, sino les dues espardenyes. Un reducte. De la Catalunya profunda…

I, és clar, jo em pregunto quan llegeixo diaris, miro TV, escolto la ràdio i sóc a Twitter…com cony poden aprendre castellà els meus fills, si resulta que el castellà està perseguit, marginat, vilipendiat i maltractat a Catalunya????

Senyors i senyores del PP, i Ciudadanos, com és que els meus fills Martí i Nil Bastardas Homs, amb “noséquants” cognoms catalans (bé, Bastardas no ho sé ben bé. Bastardas és l’Snow Català, el Nieve, perquè m’entengueu els que heu vist o veieu o veureu Juego de Tronos), que viuen al bell mig de Manresa i van a l’escola al mig del bosc, a mitja hora en bus, a Fonollosa, al costat de Fals i Aguilar de Segarra i Rajadell (amb ll òbviament, per putejar fort), poden mantenir una conversa en castellà????

Com és possible que, si a casa parlem en català, al pati de l’escola parlen en català, a la plaça parlen en català, els meus amics són catalans (Quina mania que tenim els catalans de fer colles de gent que parla, riu, plora i s’enfada en català…com som!) i la meva família és catalana…hagin après el castellà i puguin, fins i tot, parlar-lo dignament???

A veure, no serà que, potser el castellà no està ni perseguit, ni marginat, ni vilipendiat i ni maltractat a Catalunya???

Podria ser que no calguessin quotes de castellà i sí de català perquè resulta que a Catalunya, el castellà és moneda de canvi habitual quan parles amb algú?

Podria ser que anés a un bar de la capital, Barcelona, i em demanessin si vull l’entrepà de fuet amb tomàquet o sense??? Que sóc català, cullons! En perfecte castellà, és clar…

I, inclús, inclús, podria ser que quan algú que no parla català pel motiu que sigui, perquè no pot, no en sap o no en vol, ens demani si li podem parlar en castellà i li diguem que sí, que “no tenemos ningún problema en hablar en castellano, o inglés o francés” (amb accent manresà, això sí) si la ocasió ho requereix????

Podria ser que en grups de persones amb els quals faig formació, una d’elles no parli català, les altre 9 sí, i jo, després de demanar-ho, els digui als 9 si els importa que la faci en castellà perquè m’entengui la persona que no parla català i em diguin que sí???

Podria ser, i ho poso en condicional…podria ser que, els catalans, en la seva majoria fóssim persones normals, respectuoses amb tothom i que, sí, no ens agrada que ens toquin gaire els pebrots o els nassos o els cullons, que ens menteixin i que ens diguin que el castellà s’ha de protegir???

Perquè sabeu què???

El dia 1 d’octubre, votarem, pels nostres nassos, pebrots o cullons. No sé com dir-ho. Ho farem en català. Perquè és la nostra llengua, no un mal costum que hem agafat perquè no ens entenguin. I el castellà, que és molt bonic, ja vé sol. No sé ben bé d’on, però vé.

I…el Martí i Nil de les cases Bastardas Homs, fills de Mariona i Enric, de les cases Bastardas Bonachi i Homs Alsina, residents a Manresa, alumnes de Fonollosa, personetes creatives, presents i futurs catalans de ple dret y “los que no arden”…bé, una mica sí que “arden”, tenen tot el dret a expressar-se lliurement. Ara i quan els toqui a votar.

Tot això, amics i amigues, són “…cosas que pasan frecuentemente” a la Catalunya profunda. Ai las!

Xancletes i mitjons…

Una de les millors coses que et poden passar a la vida quan tens fills és deixar-los fer. A la seva. Sense filtres. Et lleves al matí, amb els ulls mig lleganyosos. La Mariona es lleva, amb els ulls mig lleganyosos també. Jo faig els entrepans per esmorzar a l’escola. Gall d’indi pel Martí i fuet pel Nil. Of course. La Mariona els prepara la roba. Tota. Menys les sabates. Important detall tal i com podeu comprovar a la foto adjunta.

Ahir van anar a dormir vestits de superherois. El Martí era l’Spiderman. El Nil era el Hulk. Per veure’ls. Per pixar-se. Teníem l’Spiderman i el Hulk dormint a casa. El Hulk s’ha llevat exactament igual que com va anar a dormir. Però destapat. L’Spiderman m’ha semblat que deu haver passat una miqueta de calor i s’ha llevat en pilotes. Però tapat. Són ben diferents el Martí i el Nil.

El Nil s’ha llevat, com sempre, amb un somriure murri. “Nil, que estàs despert? Hulk que estàs despert?” I somriu. Per menjar´se’l.

El Martí té un altre despertar. Una miqueta més “estil adolescent”. “No, papa, tinc son. Una mica més. Tanca la llum”. Ja el conec. Triga 5 minutets a ser encantador.

Es beuen la llet. El Martí en deixa un culet. Com sempre. Com sa mare. Tenen gana. Volen galetes. “Papa, volem galetes de xocolata. Les que siguin però de xocolata!”. Les hi dono. Fem el ronso una bona estona. Tenim temps fins que anem a buscar el cotxe per deixar-los a l’autobús que els porta a l’escola dels Dracs.

Sortim de casa. Bé de temps. Caminem pel carrer. Ens entretenim una mica. Em giro. Els miro. Són bonics. El Nil s’ha posat els mitjons per fora dels pantalons. Mitjons de Nadal i xancletes de Minions. “Nil, però què fots amb xancletes?”. “Papa, no són xancletes, són sabates foradades i m’agraden molt.” No ho nego, els mitjons i les “xancletes” per separat, estan bé, però la barreja no m’acaba de fer el pes. Li miro la cara. Està feliç. “Au va, tira!” Li dic. I cap al cotxe tots tres.

És el primer dia que els acompanyo aquest curs. M’agrada. Rutina. Ens esperem a que arribi el bus. Com sempre. Arribem d’hora. I tenim converses especials. Profundes. O no. I el bus arriba. Saltem del cotxe, els dono la bossa. Els acompanyo a la porta:

Faig un petó al Martí. Me’l torna.

Faig un petó al Nil. Se l’esborra. Hi ha coses que no canvien.

Me’n vaig corrents a l’altra banda de l’autobús. Miro a veure si em saluden des de les finestres. Com l’any passat. Espero. No els veig. El bus se’n va. Es fan grans. Ja no necessiten veure’m pel vidre abans de marxar cap a l’escola:

Estic content.

Estic trist.

Em poso nostàlgic. I torno a pensar amb les xancletes i els mitjons del Nil i que un dia no s’ho voldrà posar junt (espero). I ara ho disfruto.

Sóc català i estic fins els nassos (per no dir collons)…

Sóc català. Ja està. Ja ho he dit.

El dia 1 d’octubre aniré a votar. I votaré que sí. Ja està. Ja ho he dit.

I estic fins als nassos (per no dir collons) de com em sento tractat.

Jo mai havia anat a cap manifestació. Les trobava una pèrdua de temps. Ho reconec. Però quan et toquen la dignitat. Quan et toquen l’orgull. I quan et falten el respecte, per aquí sí que ja no hi passo. Cornut i pagar el beure se’n diu d’això. T’estomaquen (virtualment) i encara t’has de sentir a dir que ets un separatista.

A mi si algú em maltracta, me n’aparto. No ho sé. Tinc autoestima. M’estimo, que és el mateix. I el maltractament no forma part de l’amor. Si sento que algú em tracta malament no el vull al meu costat. Fa massa anys que dura aquesta tonteria. És una mica com el “No t’he picat mai i no ho tornaré a fer”. Ja n’hi ha prou.

I ara vaig a manifestacions. Amb la Mariona, i el Martí i el Nil. I ens pintem la cara. I cridem. De bon rotllo. Per defensar els nostres drets, no per atacar els dels demés. Només faltaria. Però és que ja fa temps que m’estic votant a sobre. I auodeterminant-me a sobre. I independitzant-me a sobre. I al final m’ha sortit la rauxa. Bé, més aviat, un seny arrauxat. Una rauxa assenyada. Potser és un oxímoron, però és que no sé com definir-ho. Ja n’hi ha prou.

Cadascú que faci el seu camí. I si s’han de creuar que sigui com a amics. Amb el dol d’una relació tancada i trencada.

El post pot semblar una mica desordenat però és que escric tal i com em vé al cap. Sense filtres. Amb els sentiments. Profunds i a flor de pell. Un altre oxímoron.

Collons, que sembla que parlem català per tocar la pera a la resta de la gent. Algú pot entendre que parlem català perquè és la nostra llengua? La nostra identitat? Que sembla que haguem de demanar perdó per ser catalans. Que no, home I dona. Que no! Que no tractem malament a ningú per parlar en castellà. No fotem!

Fa 6 anys que un munt de gent (entre 1.000 i 2.000.000 segons les fonts) surt a demanar que ens deixin expressar. Votar. Famílies senceres “manipulades” pels mitjans de comunicació. Enganyats. Amb el cervell rentat. Per enganyar-nos i que ens governin uns “dolents” que s’aprofitaran de nosaltres. Ja n’hi ha prou. Aquí no em val el “Más vale malo conocido”. Prefereixo trobar-me un dolent nou…què voleu que us digui!. O posats a fer, decidir triar algú que sigui bo. Amb ganes de construir un país. Petit. Sí. Molt petit, però eixerit…què collons!

I si l’argument per seguir a Espanya ha de ser que el Barça no jugarà la Liga Española, que ja els aniré a veure contra el Peralada.

I si l’argument ha de ser que no cobrarem la pensió, penseu que sóc autònom. O sigui que això ja ho tinc “garantit” ara. A Espanya.

I si l’argument ha de ser la por…no funcionarà. Tinc por, però em pot més la il.lusió de construir un estat propi que la por de perdre l’status actual. Més pobre però més lliure.

Hi ha algú que entengui tot això? Que els catalans no volem tocar els collons? Que només volem decidir sobre el nostre futur? I, si vols votar que no i seguir com ara, només has de sortir i votar que no. Ningú t’obliga a quedar-te a casa. Després no et queixis que ens roben, que no ens tracten bé i que tots són uns lladres.

Vota. Legitima el referèndum. Deixa de queixar-te i fes alguna cosa. Jo ho faré. Sortiré. Votaré que sí (per si encara en queda algun dubte). Em pot la il.lusió. Digueu-me il.lús.

Ho puc dir més alt però no més clar. Clar i català. Per tocar els collons, oi?

P.S.: Avui, per motius personals no traduïré el post al castellà. No fos cas. Ja m’imagino el titular: “Segons la Policia Local, l’Enric Bastardas escriu un post de 1000 paraules i, segons la Guardia Civil, l’Enric Bastardas escriu un petit tuit de 140 caràcters”.

12 mesos, 12 aprenentatges…

A finals del mes de juliol, just quan començava vacances, estava mirant videos TED, cosa que faig sovint, i anava passant de l’App de TED a YouTube. Per casualitat/causalitat va aparèixer davant meu la xerrada The first 20 hours-How to learn anything. I jo, que sóc curiós de mena, me la vaig mirar. Em va fascinar. De vegades trobes continguts que et fan un “clic”. Aquest en va ser un…

A mi m’agrada molt aprendre. No me’n canso. La curiositat és un dels valors que més em mouen i defineixen. Jo no sé si la curiositat va matar el gat, però segur que era molt feliç mentre jugava encuriosit. La xerrada (no faré SPOILERS perquè vull que la mireu) parla de la diferència entre la teoria de les 10.000 hores per aconseguir dominar una disciplina i la seva teoria de les 20 hores per ser suficient en algun aprenentatge. Vé a ser una mica sortir de la pressió de ser excel·lent en tot allò que fem i poder ser lliures i feliços aprenent alguna cosa només pel fet d’aprendre. La diversió com a emoció. 20 hores per aprendre coses noves. Que ens facin sentir vius. Tot allò que ens hem dit alguna vegada: “M’agradaria saber fer això però no tinc temps”. O encara pitjor, no fer-ho per la por de no arribar a ser prou bons o bones.

Doncs a mi la xerrada em va marcar i vaig decidir aplicar-la a la meva vida. Vaig decidir començar a aprendre coses noves. I, si pot ser, que no tinguin a veure amb el meu dia a dia. Coses diferents. D’aquelles que em rondaven pel cap de fa temps. O noves.

M’he aplicat la teoria una mica a la meva manera. Són “12 mesos, 12 aprenentatges”. Segons l’autor, en un mes, comptant 20 dies hàbils i 1 hora al dia, n’hi ha prou. Així ho faré…

…vaig començar l’agost aprenent a fer el cub de Rubik (beneït Youtube), que ja feia temps que em rondava pel cap i seguim el setembre amb…

…tocar la guitarra. Ja sé que 20 horetes són poques, però tampoc em vull convertir en l’Steve Vai. Només rascar una miqueta i poder cantar i tocar unes quantes cançonetes. “Chasing cars” de Snow Patrol és la primera. La segona és petició del Martí…”Despacito”. A veure com me’n surto!

Aprendre. Divertir-se. Sentir-se viu. Exercitar el cervell. Sorpresa. Novetats. Viure de sobres. I que el Martí i el Nil em donin idees per aprendre. I que ells també s’hi apuntin. Us hi apunteu? Jo me’n vaig a practicar…refotuda guitarra!

Cosetes pel calaix dels setembres…

Ja som a setembre. Vacances. A punt d’acabar-les. Molts ja han tornat a treballar. La Mariona, per exemple. Els nens i jo encara som de vacances, i tal i com deia en el meu post d’abans de vacances, les vacances tracten de portar experiències per omplir el calaix dels setembres. I sí. Podem omplir una calaixera sencera d’experiències. A vessar…

Aprendre a anar en bici sense rodetes. El Nil. A tope.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, a comprar gelats després de dinar, per tots quatre.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, en bicicleta, des de la piscina fins a casa. I era lluny. Força lluny.

Veure un trencalòs. I dos.

Remullar-se els peus a un riu molt i molt fresquet. I els braços. I el cos. I el cap. Fotre’s ben molls, de fet.

Agafar mal de panxa i vomitar. Molt. El martí, el Nil i jo. 18 vegades entre els 3. En 8 hores. La Mariona, cuidant-nos. Gràcies.

Caminar molt. Pujar el Collbaix. Travessar ponts penjants.

Fer-se fotos a sota l’aigua de la piscina. I del mar.

Veure peixets. Molts peixets.

Donar menjar a un gat. Adonar-se que no li agradava el puré de patates. A les formigues, sí. I molt. Em sembla que s’ho foten tot.

Trobar a faltar casa nostra.

Treure totes les joguines de casa del “seu” lloc. Aprofitar per llençar i endreçar.

Recuperar amics de l’escola 15 dies abans de tornar-hi a anar.

Acabar-se un entrepà sencer per dinar. El Nil.

Tallar-se els cabells per fer-se un pentinat “rapero”. Els queden molt bé.

Veure molts episodis de Juego de Tronos. La Mariona i jo. És clar.

Llevar-se tard. Sense despertador. Tots quatre. Molt.

Fer moltes fotos. Per quan guardem les experiències al calaix dels setembres i arribi desembre i no recordem què hi hem posat.

Fer el rat-penat en un arbre. El Martí.

Llevar-se a les 3 del matí per agafar un avió.

Agafar un avió per primera vegada. El Martí i el Nil.

Provar l’arròs negre. El Martí i el Nil. Aprovat alt.

Fer snorkel els quatre junts.

Anar a Mallorca els quatre junts.

Una picada de vespa. Jo.

Pujar a un patinet tots quatre.

Posar-se faldilles. Jo.

Llegir-se un llibre sencer de l’Almudena Grandes. La Mariona.

Fer el ruc. Sobretot el Martí i el Nil.

Passar-ho bé.

Trobar-ho a faltar.

Posar-ho al calaix dels setembres. Ben guardadet. Bona tornada…

EPÍLEG: Quedar-se adormit el primer dia de feina (mig-feina) i arribar tres quarts d’hora tard al casal del Martí i el Nil. D’això se’n diu adaptació!