El calaix dels setembres…

Mes a mes, segueixo col·laborant amb la Revista Xics i m’encanta. Gràcies a la Berta per fer-la i gràcies a la Doris per captar les meves idees i visualitzar-les instantàniament. Màgia. De la bona. Sense trucs. Us deixo amb l’article que he fet per les vacances. Nostàlgia. Cola jets. Calaixos. Setembres. Nou concepte.


Moments…

Hi ha moments. Moments que et fan prendre consciència. Molts. Només hem d’estar-hi presents. Perquè no ens passin de llarg. Aprenentatges passius o actius. Que busques o et venen. De vegades surts a passar-t’ho bé i tornes amb el bon moment i el (re)aprenentatge. De vegades te’n vas a un concert d’Aerosmith i tornes pensant que hi ha gent que se’n surt. Hi ha gent que viu en el seu Element. I l’encomanen. I te n’adones que quan estàs a l’Element, tens l’actitud, l’energia i la il·lusió per fer el que hagis de fer. 

Després de sentir Dream on i de veure l’espectacle que munten 6 persones que passen els 60 anys i estan a punt de complir-ne 70 (Steven Tyler els fa l’any vinent), et sents capaç de fer el que sigui. Per exemple, dormir 5 hores després de 12 hores dempeus i anar a BCN amb cotxe a fer 10 hores de classe. Coses de l’Element. Ja m’entenc. Ja m’entens. Espero.

I aquesta passió és la que vull transmetre al Martí i al Nil. Fer-ne un Aerosmith en diré a partir d’ara.

Està passant. Ara.

Hi ha dies que estàs sol. Literalment. Després de 10 hores fent 2 cursos de Comunicació efectiva i PNL, arribes (arribo) a casa i, estic sol. Literalment. La Mariona a Malta i els nens, les Personetes Creatives, a Sant Andreu de Llavaneres, amb l’àvia. I jo, sol, a Manresa. Els trobo a faltar. Sí. No ho negaré. Estic bé. També. No ho negaré. Al cap i a la fi, són 3 dies. És transitori. Vaig a fotre’m una copeta de vi. A la vostra salut.

La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.

Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

Idees per a ser més creatiu. O més. O molt més…

 Ser pare. 

Fer de pare. 

Tenir fills.

Escoltar-los. 

Sense filtres. 

Ser creatiu. 

Ser més creatiu. 

Els nens ens guanyen de pallissa. 

Si vols ser més creatiu ho tens fàcil: “Surt del teu mapa i agafa el dels teus fills. Viatjaràs. Molt amunt. Sense oxigen. I sense cordes. I des de tan amunt es veuen coses que no pots veure quan toques de peus a terra. És així de senzill. Així de complicat.”

Voltereta Challenge…

Els germans s’estimen…

Els germans es recolzen…

Els germans són còmplices de jocs…

Però, de vegades, un dels germans se’n riu de l’altre quan no toca o…sí que toca. No ho sé, tu ho decideixes després de llegir el post si tocava riure o no tocava…

Era un dissabte qualsevol i el Martí, el Nil i jo havíem sortit de cacera…de Pokémons (la Mariona treballava). De fet, el Martí i jo caçàvem Pokémons i el Nil feia l’animalot mentre ens seguia. Tot d’una, a la Plaça de la Reforma, baixant les escales que hi ha, el Nil s’entrebanca i comença a rodolar (NOTA: hi ha unes escales dobles, que són 10 graons, una mica de trosset pla i uns 10 graons més). Doncs com deia, el Nil al segon o tercer graó de dalt, s’entrebanca, i comença a rodolar escales avall. Era com a càmera lenta. Ni el Martí ni jo vam poder reaccionar a temps. I, per sort, hi havia el replà. Després de 2 o 3 volteretes, amb una escena semblant a la del cotxet de Los Intocables de Elliott Ness, va parar-se. Es va incorporar. Em va mirar i es va posar a plorar. De l’ensurt, és clar. El vaig abraçar. No s’havia fet res…Thank God!!!! I el Martí, en veure que no s’havia fet res, es mira el Nil i li diu: “Ei Nil, has fet un Voltereta Challenge, en honor al Bottle Flip Challenge, of course!!!!!!!. Immediatament, el Nil va parar de plorar, es va posar a riure i jo, també. Una bona gestió d’una mala situació. Cortesia del Martí i el seu agut sentit de l’humor. Cada dia s’assembla més a mi. Quin nanu!!!!