La suma de petits instants…

És curiós com  quan parlem de la vida, tot es torna seriós, molt seriós. Trascendent, molt trascendent. Però si ara féssim memòria, els moments feliços que més ens venen el cap solen ser cosetes. Menudes. Puntuals. Instants. Petits instants.

Una cosa (entre moltes d’altres) m’ha ensenyat el tenir fills i el fer de pare és a prendre consciència d’aquests petits instants.  Aquests petits instants són importants. Per a mi, com a pare. I pel Martí i el Nil com a fills. Me n’adono. Se’n recorden de petits instants. Aquells que sumen i aquells que resten. La clau és que el sumatori sigui positiu. La clau és que quan fem el balanç d’això tan seriós que en diem vida, acabi sent un “La vida mola” i no pas un “La vida és una merda”. La clau és que ens quedem amb aquests petits instants. Els que sumen. Gravar-los a la memòria. I que siguin aquests els que defineixen la nostra vida. Fem que la nostra vida sigui un sumatori de petits instants. 

Sumem nosaltres. Sumem amb la gent que tenim al voltant. Jo, vull sumar. Vull que el Martí i el Nil tinguin un papa que sumi. I una mama. I ells, que algun dia els he dit electrons..ho sento, sou protons!!! I si cal, algun dia aprendrem a multiplicar…que, de vegades, amb sumar no n’hi ha prou…

L’estiuet de Sant Nil…

Tots i totes sabeu que quan el Nil s’hi posa…s’hi posa. El Nil té una extranya relació amor-odi amb la febre. En té molta. Moltes vegades. Però abans d’ahir va batre tots els rècords de temperatura a casa nostra. Com que ell no té estiuet, com el Martí, se’l fa a la seva mida.

Avui és pont…

Doncs això, que avui és pont. Demà és festa a Manresa. La Misteriosa Llum. Per definició és la festa on tots els maresans i manresanes piren de la ciutat per anar a esquiar. És tradició. Els manresans som extranys. No hi queda ningú a la ciutat. Està tranquila. I els nens, el Martí i el Nil, també fan pont. Jo, aquest any també m’ho he muntat per fer-ne (bé, no del tot perquè demà a la tarda treballo)…

Avui, doncs, dia de calma. Dia de sofà. Dia de buscar pokémons. Dia de Peppa Pig. De Ben i Holly. De fer peces. De jugar amb l’iPad. De spaguettis i salsitxetes. De fer el ruc. Bastant. Molt…

Els dies de Pont són dies per frenar una miqueta i disfrutar. Són festes que no són festes. I, per això, encara són millors.

És massa…

Hi ha moments de fer de pare que són massa. Particulars. De cada un de nosaltres. La llista seria eterna. No s’acabaria mai. 

Quan dic massa, vull dir massa. Exagerats. Les emocions extremes. Totes. Totes. Totes. Ho repeteixo perquè quedi clar. Totes. Les agradables i les no tan agradables. Fer de pare és massa. Quan decideixes ser pare, no saps què passarà. Per molt que t’ho expliquin no pots saber què sentiràs. No és possible entendre les emocions que et desperta tenir un fill fins que el tens. I no un. Dos. El Martí i el Nil. I sino és l’un, és l’altre.

Fer de pare és massa.

Un dilluns qualsevol, la Mariona se’n va a treballar i cinc minuts després d’aixecar-se, el Martí s’esmuny al nostre llit, se’m posa al costat. Arraulit. M’abraça. Em diu: “T’estimo”. L’abraço i ens adormim els 20 minutets que ens queden fins que soni el despertador.

Fer de pare és massa. I, de vegades ho he d’escriure. Ho necessito. I llegir-ho. I rellegir-ho. Per aquells dies que fer de pare també és massa.

PS: Acabeu la frase de la foto (si us vé de gust)

Xerrades que impacten…

En la meva mania de procrastinar; bé, diga-li procrastinar, diga-li preparar cursos, tallers i xerrades; em trobo de tot! Tinc una mania bastant gran de mirar i escoltar xerrades de bons oradors. Tinc mania de fixar-me en el contingut i en el continent. I, hi ha vegades que em trobo una xerrada que em marca. Pel fons i per la forma. Impecable en els dos sentits.

L’altre dia, buscant per TED Talks em trobo la xerrada d’Eduardo Briceño, “How to get better at the things you care about” i que us deixo el link perquè la pogueu disfrutar (AVÍS: és en anglès i subtitulada en anglès. Per tant, oportunitat per aprendre i/o millorar les nostres habilitats idiomàtiques).

Aquesta xerrada tracta dos conceptes simples com són la “Learning zone” i la “Performance zone”, i d’aquí la frase que he posat avui. No explico res més. No vull fer spoilers. Vull que invertiu 11 minutets a veure, escoltar i disfrutar la xerrada. I si en teniu ganes, dir-me què us ha semblat. Salut. I sigueu feliços i felices. Més.

Un artistassu!

Avui al matí he fet un “teaser” a les xarxes socials. A veure si creava una miqueta d’expectació pel post d’avui. He penjat una foto d’un quadre que també penjaré al post. La gràcia d’anar a una escola, la de Fonollosa, l’Escola dels Dracs, una escola que dóna molta importància a les arts, és que, de vegades, els meus fills, ja sigui el Martí o el Nil, ens donen algunes sorpreses artístiques…

El cas, és que l’altre dia, en aquest cas, el Nil, va pintar un quadre (el que hi ha just a sota d’aquestes ratlles), va venir a la cuina, i ens va dir: “Papes, mireu, un Ramon Casas”. No seré jo qui digui si és millor o pitjor que un Ramon Casas original. De fet, crec que tira més cap a l’expressionisme abstracte, però em va fer gràcia com ens el va vendre. Molt mono…

…Però el post no va d’això. Fixeu-vos amb el quadre? Hi veieu alguna cosa extranya? No? Doncs jo tampoc!


La qüestió és que em va dir que el pengés. Jo, em vaig fixar amb les lletres escrites, que es llegissin bé, i el vaig penjar. Doncs bé, l’altre dia arriba el Nil. Mira el quadre. I es posa a plorar desconsoladament. “Buaaaaaaaa, buaaaaaaaaaaa”. I jo que li dic: 

– Nil, què et passa? I ell em contesta…

– Que has penjat el quadre del revés!!!!!! Que no ho veus que l’illa està de cap per avall?????

Gairebé em desmaio!!!!! El Nil fa un quadre abstracte. Jo no el pillo. I s’indigna perquè li penjo al revés. Gairebé em moro de riure. Però vaig pensar que era un crack. Amb les idees clares. Força assertiu. I després li vaig dir que m’expliqués el quadre. Ho va fer. El vaig entendre, i li vaig donar la volta!

El que deia. Un artistassu!!!!!!!