No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!

Anuncis

Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.

Hi ha(via) una vegada…

Hi ha(via) una vegada una princesa, un drac, una rosa i Sant Jordi.

Hi ha(via) una vegada néixer, estimar, morir i renéixer.

Hi ha(via) una vegada un resum de la vida en 4 verbs.

Hi ha(via) una vegada.

Hi ha(via) una vegada. Perquè totes les llegendes van començar algun dia. I avui pot ser un bon dia.

Fi.

O inici.

Les vides que no he viscut vs Totes les vides que visc.

De vegades penso massa, ho reconec. De vegades dono massa voltes a les coses, ho reconec. De vegades ho faria tot, ho reconec.

De vegades tinc la sensació que em falta vida per fer tot el que vull fer. Hi ha dies que m’agradaria tenir set o vuit consciències en set o vuit universos diferents per poder fer-ho tot sense excloure res. Temps infinit. De fet, parar el temps també molaria…

És la part limitant de la curiositat. Tantes ganes de fer. De no fer. D’aprendre. D’estar. De ser. De “disfrutar”. De compartir. D’estar sol. D’estar acompanyat. De sortir. De quedar-se. De veure. D’escoltar. De sentir. De tocar. D’olorar. De llepar (sí, sí, de llepar també). Tantes ganes de tot que quan me’n vaig a dormir m’han quedat unes quantes coses pendents.

“Disfruto”. Sóc conscient del temps. Del que tinc. Del que tenim. Del que no tindrem. Per trobar l’equilibri entre fer i no fer. Entre avui i demà. I demà passat.

“Disfruto”. Molt. De tot el que faig. De fa uns dies cap aquí poso consciència en tot el que faig. Cada moment. Amb consciència em fa l’efecte que tot dura més i és més intens. I ho recordo molt mé. Vaig d'”anclatge” a “anclatge” i “tiro porque me toca”.

“Disfruto”. Moltes vides en una. Cada moment és una vida. Cada aspecte és una vida. Una vida diferent. Que suma. És com tenir molts “jos”. Tots a punt de viure. Tots amb el seu espai. Sense trepitjar-se (de vegades…).

“Disfruto”. Llevant-me. Fent l’entrepà del Martí i del Nil. Despertant-los tocant la guitarra. Amb calma. (NOTA: No recordo els matins que fa que no em poso nerviós, ni els crido, ni els apreto,…). Disfruto. Anant a fer formacions, tallers i xerrades. Gestió Emocional. Comunicació. Educació Digital. Nois i noies d’ESO. Gent gran a l’Aula Senior. Gent que treballa. Gent que, circumstancialment, no treballa. Coneixent gent nova. Preparant els cursos. Voltant per Catalunya. Dinant sol. Dinant com qui no vol la cosa, acompanyat de la Mariona, sense els nens. Tocant la guitarra. Tocant la bateria. A punt per començar amb el baix. Mirant sèries. Sol. Acompanyat. Adormint-me al sofà. Sopant qualsevol cosa amb una copeta de vi i recordant el dia mentre espero que la Mariona acabi d’adormir els nens. Abraçant el Martí i el Nil molts i molts segons. Més de 20. Segur. Recarregant piles. Abraçades fortes. D’apretar. De cara contra cara. De “mmmmmmmm…” Anant a dormir pensant que demà molarà, que avui ha molat i que ahir va molar.

“Disfruto”. I, de vegades, només, de vegades, penso en les vides que no he viscut. I, llavors, les visc. totes. “Les vides que no he viscut” no va amb mi. Fa més per mi “Totes les vides que visc”. M’agrada més. Prefereixo que me’n sobrin que no pas que me’n faltin Acumular-ne. Com si tingués un “Síndrome de Diògenes vital”. Acumular vides. Com a concepte. M’agrada.

P.S.: He posat “disfrutar”, així, “a lo loco”, perquè m’agrada més la força que té (en mi) la paraula “disfrutar” que gaudir…Segons em fa notar la meva gran amiga i correctora de capçalera, Sílvia Oliveras, “disfrutar” no és correcte, enllaç d’Optimot “mediante”. Però jo, que sóc força de barbarismes, l’he colat. Apa. Ja està.

Tinc tanta al·lèrgia que…

De debò. Aquest any ha estat començar la primavera, i amb una puntualitat britànica, m’ha arribat l’al·lèrgia…

I mira que m’agrada la primavera. Comença a fer solet. Et pots treure la jaqueta. Pots fer el vermut a plaça amb màniga curta. Comences a agafar coloret. D’aquell que queda bé. Del que “enguapeix” a tothom.

L’únic problema és que en el meu cas, tot això vé acompanyat d’ulls vermells i plorosos, que no em rasco perquè sé que si ho faig, moro. També vé acompanyat de mocs i aigua, o aigua i mocs. De kleenex, de nas vermell. De gola seca mentre dormo. D’asma. Quina mala sensació l’ofec. Molt i molt “chunga”. Al·lèrgia, vaja, què us he de dir!

I clar, ara estic en un moment tan àlgid, al·lèrgicament parlant, que no sé ni amb què comparar-ho. M’ajudeu a acabar la frase?

Tinc tanta al·lèrgia que…

Una abraçada “time-lapse”…

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar un pa, molt bo, fet per ell, encara que me’l va vendre molt malament dient-me que era molt dur. Jo no sé si era el pa o el Nil, però jo el vaig trobar molt bo. Oli, sal, fuet i mig sopar fet.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar una bresca. Us juro que he hagut de buscar si existia la paraula. Em sonava però no sabia si era correcta. Mel. I pol.len. Amb tot l’amor la va portar. No m’agrada la mel però no se’m va notar, gens ni mica. Em va encantar. Es va vestir d’apicultor i (em) va portar una bresca, i quan la tenia darrera seu, amagada, per fer-me una sorpresa, se li va trencar (per segona vegada) i es va posar a plorar. Molt. De cor. Com plora el Nil. Se’m trenca el cor però es va arreglar. Hi havia l’àvia. Ho va enganxar. M’ho va tornar a donar.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda i em va portar un abraçada. Llarga. Molt llarga. De cor. De tot cor. D’estona. De molta estona. Una abraçada de 3 dies sencers.

L’abraçada portava 2 nits i 3 dies.

L’abraçada portava 3 llets amb cola cao i 2 petons de bona nit i 3 de bon dia.

L’abraçada portava uns quants videos del Mr. Bean i uns quants xuts de futbol al menjador (amb pilota tova i porteria petita)

L’abraçada portava algun pa amb nocilla furtiu d’entre el berenar i el sopar.

L’abraçada va ser molt llarga, perquè hi havia moltes moltes coses que no vam fer 2 nits i 3 dies, i això suma, molt, i s’ha de recuperar. I per això vam estar molts segons abraçats. Va ser una mena de time-lapse. Una abraçada time-lapse. Les abraçades haurien de durar proporcionalment al temps que portem sense mirar, sense estar i sense compartir amb una persona. Directament proporcional.