Resolució de Conflictes (NIVELL PRO)

Avui toca post de Resolució de conflictes. Perquè? Perquè em vé de gust. I a més, perquè si tens fills, van a l’escola i es relacionen amb altres nens i nenes, hi ha conflictes. Aquesta és una veritat universal i absoluta, un aforisme. I és per això, que de ben petits, els nostres fills ja aprenen a resoldre’ls. A la seva manera. I el Nil, té una manera particular de resoldre’ls. Mireu mireu la foto adjunta!

Les dues preguntes clau…

Fa dies que dono voltes a molts conceptes que tenen a veure amb la recerca de L’Element, la nostra passió, allò que ens mou, i se’ns dóna bé, en allò que som bons. Bons de veritat. Bons que t’hi cagues. Bons que rebons.

Fa dies que dono voltes a la gestió del canvi, i la del temps, i la de les persones,i…el cap em bull!

Fa dies que preparo cursos, i tallers, i xerrades. Les escric. Les milloro. Les faig. Els dono una volta. I dues. I tres. I deprés de tot, me n’adono que, moltes vegades, a la nostra vida, el que fem és seguir en el nostre paradigma i mirem de reordenar-lo i/o justificar-lo…

Com diu David Bohm…Molts creiem estar pensant, quan l’únic que fem és reordenar els nostres prejudicis.

Fa molts dies. Bé, potser alguns dies. Poquets. Que em vé al cap que estem en un moment del temps on ja no cal reordenar més paradigmes, i sí trencar-ne alguns. 

Què passaria si el primer paradigma que trenquéssim fos la nostra manera de percebre la realitat? Què passaria si actualitzéssim el nostre mapa?

Perquè no podem fer-ho?

És molt possible que l’exemple que seguíem des de que érem petitets ja no sigui vàlid. I aquí hi poso la societat, la cultura, el model d’educació, els sistemes d’aprenentatge, la organització dels recursos i un llarg etcètera. Què passaria si cadascú de nosaltres agafés el compromís de canviar un petit paradigma personal, per ser una miqueta millors, i quan dic millors vull dir més feliços, nosaltres i els qui ens envolten?

Perquè no?

Aixequem-nos, repensem-nos (de veritat) i trobem el nostre lloc al món, i així deixarem un lloc buit, el que ocupàvem, sense ganes, per a què l’ocupi algú altre.

Perquè no?

Què (no) tenen en comú les empreses amb les aules de P3?

Si hi ha alguna cosa que m’agrada per sobre de tot de fer formacions, tallers i xerrades, és que cada vegada que acabo una sessió, he après, recordat o (re)après un munt de coses!

Avui li ha tocat el rebre a l’Estratègia creativa de Walt Disney. Estic fent un curs a una empresa, de PNL i avui, hem treball l’estratègia de Walt Disney tal i com la va modelar Robert Dilts. I m’he adonat de vàries coses. Però una de les més importants és que, tan important és el pensament somniador, com el pensament realista, com el pensament crític. Hauríem d’aprendre a tenir espais dels 3 tipus. I sabeu una cosa? Les empreses estan plenes d’espais realistes i crítics, amb taules endreçades, colors neutres i cares serioses i professionals. No em malinterpreteu, són espais molt útils per prendre decisions i filtrar…

…però us adoneu dels espais que fan més falta? Doncs sí…espais per somniar. Espais per crear. Espais per innovar. I en cap cas poden ser la taula amb l’ordinador i papers tan realistes, ni les sales de reunions tan crítiques. Han de ser uns espais físics diferents, creats amb l’objectiu que la gent hi somniï. Quan les empreses canviïn el paradigma que la gent que somnia perd el temps pel de que quan la gent somnia està imaginant un futur millor (per a l’empresa, és clar), començarem a veure espais per somniar. I la gent, (re)aprendrem a somniar. De forma seriosa. I crítica.

Les empreses haurien de tenir espais semblants a les classes de P3.

Camins…

Sóc del parer que cada decisió que prenem obre un camí nou. Un univers paral.lel…o perpendicular…o a sobre…o a sota…El problema és que no hi podem accedir des del nostre corrent mental…digueu-me friki…o crideu-ho ben fort, m’ho mereixo! No ho sé, de fet, però m’agrada la idea d’obrir universos de forma exponencial en les nostres vides. Tenim un munt d’universos oberts, amb diferents “jos” i diferents persones que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Som mags.

Doncs bé, quan veig una foto com la que vaig fer el diumenge a la Festa de la Primavera de l’Escola de Fonollosa, és quan me n’adono que el camí que hem obert, l’univers que habitem ara mateix, la Mariona, les personetes creatives Martí i Nil, i el meu, m’encanta. Serà un cúmul de bones decisions. Serà el meu caracter marcadament optimista. O serà la refotuda al.lèrgia que no em deixa pensar entre moc i moc, entre estornut i estornut. No sé ben bé què serà. Però el meu univers actual, m’encanta!

“Click”…

“Click”. En un món on, cada vegada més, es premia el fer, l’acció, el moure’s, el sortir de zones de comfort…el moviment, en resum; jo, cada vegada més, estic a favor de parar i pensar. Hem de crear els nostres espais de pensament, (Re)Thinking spaces. Deixar de fer, de vegades, parar i pensar, per després fer, però millor. Hem de tenir els nostres espais i temps de no fer. Per nosaltres mateixos. Sense culpa. Sense remordiment. Espais de pensament. Espais de repensament. Sinó parem i ens donem permís per pensar, seguirem fent les coses que fem sempre. Per rutina. Per hàbit. Per mandra de canviar.

Jo vull aquests espais pel Martí i el Nil. Espais per fer “click”.

“Click”. Els espais d’educació. Els espais de formació. Els espais d’aprenentatge. Han de ser això. Espais de Repensar. Per fer les coses de forma diferent. Les formacions han de ser espais on la gent poguem fer “click”. Un “click” que, després, ens serveixi per fer el canvi que desitgem. Només. Només. Només…després de (re)pensar per a què volem canviar. I el canvi, llavors, serà per sempre. O fins que fem un altre “click”…

La importància de l’actitud…

El títol és un tòpic. Ho sé, però no per això, menys cert. Avui, tothom, o per ser més concrets, gairebé tothom al meu voltant, està parlant de futbol (per variar). Del Barça. Del PSG. D’un partit de futbol. D’una remontada històrica. Jo, no us faré pas una crítica esportiva ni tampoc us diré com em sento respecte d’aquest tema…o sí, què cony, estic eufòric!!!!!

El que realment és important és que em va venir al cap la fórmula de Victor Küppers de “(c + h) x a”. Els coneixements i l’habilitat…sumen, i l’actitud multiplica. La fórmula no es va equivocar. El Barça té coneixements i habilitats (i el PSG també, of course), però el dia de París, tenien una actitud, i ahir al Camp Nou, en tenien una altra. En 15 dies no han guanyat ni habilitats ni coneixements, però sí que hi ha hagut un canvi brutal d’actitud. Ja sigui per l’entorn, per un canvi de creences…o pel que volgueu, però, al final, el que acaba canviant, i que depèn d’un mateix, és l’actitud. I ahir, el Barça, la tenia. Actitud de guanyar. D’esforçar-se. De patir. De divertir-se. Una actitud alineada amb l’objectiu de guanyar, i de molt, el PSG. 

Ahir, el Barça va multiplicar. Ahir, va ocórrer allò que gairebé no passa mai. Allò que només passa quan tenim clar què volem, ens esforcem per aconseguir-ho, creiem que ho podem aconseguir i hi posem tota la nostra bona actitud i energia. I, llavors, de vegades, només de vegades…passa.

I no us enganyeu…la bona actitud no ens fa guanyar 6-1, però la mala actitud sí que et fa perdre 4-0.

A disfrutar culés!