Una abraçada “time-lapse”…

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar un pa, molt bo, fet per ell, encara que me’l va vendre molt malament dient-me que era molt dur. Jo no sé si era el pa o el Nil, però jo el vaig trobar molt bo. Oli, sal, fuet i mig sopar fet.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar una bresca. Us juro que he hagut de buscar si existia la paraula. Em sonava però no sabia si era correcta. Mel. I pol.len. Amb tot l’amor la va portar. No m’agrada la mel però no se’m va notar, gens ni mica. Em va encantar. Es va vestir d’apicultor i (em) va portar una bresca, i quan la tenia darrera seu, amagada, per fer-me una sorpresa, se li va trencar (per segona vegada) i es va posar a plorar. Molt. De cor. Com plora el Nil. Se’m trenca el cor però es va arreglar. Hi havia l’àvia. Ho va enganxar. M’ho va tornar a donar.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda i em va portar un abraçada. Llarga. Molt llarga. De cor. De tot cor. D’estona. De molta estona. Una abraçada de 3 dies sencers.

L’abraçada portava 2 nits i 3 dies.

L’abraçada portava 3 llets amb cola cao i 2 petons de bona nit i 3 de bon dia.

L’abraçada portava uns quants videos del Mr. Bean i uns quants xuts de futbol al menjador (amb pilota tova i porteria petita)

L’abraçada portava algun pa amb nocilla furtiu d’entre el berenar i el sopar.

L’abraçada va ser molt llarga, perquè hi havia moltes moltes coses que no vam fer 2 nits i 3 dies, i això suma, molt, i s’ha de recuperar. I per això vam estar molts segons abraçats. Va ser una mena de time-lapse. Una abraçada time-lapse. Les abraçades haurien de durar proporcionalment al temps que portem sense mirar, sense estar i sense compartir amb una persona. Directament proporcional.

Qüestió de temperatures…

Perquè de vegades el cos ens diu que també val la pena parar una miqueta. El cos és intel.ligent…però quina peneta que em fa amb aquella cara de lluç bullit que ens mira, a la Mariona i a mi, mentre ens demana una abraçada…

FebreMartí