La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.
Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant).
I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.
Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.
Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.
Les personetes creatives 