A mi m’hagués agradat.

Abans d’ahir estava a casa amb el Martí i el Nil, Ara que pleguen més d’hora de l’escola, les tardes s’aprofiten molt més. Són més llargues. Donen per molt. Li dic al Martí:

“- Oi que tens dues cançons per aprendre’t aquest estiu?”

I ell em diu que sí, i que la primera que es vol aprendre és “Cumpleaños Feliz”. Li dic que ok, i que si vol que agafem les guitarres i l’assagem una estoneta. El Nil està tranquil. Fent les seves coses. Invizimals. Ipad. Tocar la pera. Una mica de tot. L’habitual…

El Martí i jo agafem les guitarres. Agafem el pentagrama. Hi poso nom a les notes dibuixades (no sense patir una miqueta. Gràcies google!) i comencem a tocar. Ara jo, ara ell. Ara ell, ara jo. Me n’adono que va a un bon ritme. Se li dóna bé això de la guitarra. Té habilitat. Té memòria. Es concentra. Se l’aprèn. La toca. La practica. la toca millor. Deixa la guitarra. Juga. La torna a agafar. Em diu que la toqui jo. M’equivoco. Vaig més lent que ell. Em diu:

“- Papa, ho faig millor jo”. I sí.

Sí.

Ho fa millor ell. S’equivoca menys.

“- Papa, que t’has equivocat. Mira com es fa”.

Collons. Té tota la raó.

I jo recordo. I me’n recordo quan tenia 16 anys i estudiava anglès. Se’m donava bé. N’aprenia ràpid. Força ràpid. I el meu pare es va apuntar a anglès, també. El veia gran. Tenia 43 anys. 3 menys que jo ara. Gran. M’imagino com em veu el Martí.

Jo li demanava al meu pare si volia ajuda. Em deia que sí. S’equivocava. No ho feia tan bé com jo. Recordo pensar:

“- Ostres, però si ho faig millor que ell!”.

Recordo com si fos avui mateix la sensació agredolça d’aquest pensament. Jo ho faig millor i ell està patint per no fer-ho tan bé. Recordo la seva cara. És aquell moment com a pare que t’adones que els teus fills faran les coses millor. Te n’alegres. No pots deixar de pensar que és el que toca. Però la sensació agredolça em connecta amb el meu pare. Ell devia pensar alguna cosa semblant al que penso jo ara. Orgull pel meu fill, però una certa tristor de pensar que algun dia deixaré de ser el seu heroi. El més fort. El mes llest. El més millor. És una sensació agredolça. M’encanta i m’entristeix a parts desiguals.

M’encanta Martí. T’ho he de dir. En públic. Toques millor el “Cumpleaños feliz” que jo. Ho reconec. Estic super super orgullós de tu. Segueix així. M’encanta veure’t la cara de

“- Papa, no t’ha sortit bé. Mira’m”.

Ho reconec. Estic orgullós de tu. Crec que t’ho he de dir.

A mi m’hagués agradat. Molt.

M’hauria agradat…

IMG_9540 2

“La història passada s’escriu en present…”

Tenim un moment històric entre mans…les expectatives ens han fet una mala passada, com tantes vegades a la nostra vida. Esperem una cosa amb delit…i l’esperem tant que encomanem a la gent que tenim al costat i la gent del costat ens ho encomana a nosaltres…i ens retroalimentem d’aquesta eufòria…i quan arriba la realitat ens defraudem. Hem disfrutat tant del camí que quan arribem a lloc…plof! No és ben bé el que esperàvem.

Però tal i com començo, la història passada s’escriu en present, i ara tenim la oportunitat de fer-ne. Tenim la oportunitat de sortir als llibres (o iPads…o el que hi hagi) com les persones que hem aconseguit portar el seu poble a la llibertat. Tenim la responsabilitat de mirar endavant i de canviar la història…si mirem enrera correm el risc de seguir com fins ara, no fer res, i seguir aguantant coses que no ens toquen com a persones. Parlo de respecte.

Jo vull deixar un país pel Martí i pel Nil. Vull deixar-los un país on no hagin de demanar perdó per ser com són i per sentir-se com el que són…catalans.

I sí…a mi també m’hauria agradat guanyar 6 o 7 o 8 o 9 a 0 (i perdoneu el símil futbolístic, però és el primer que se m’acudeix)…però hem guanyat…de poc…a l’últim minut…però hem guanyat i podem fer alguna cosa…reaccionar i aconseguir el que volíem…

…perquè ja que puc fer alguna cosa pel Martí i pel Nil…la faré…sóc part activa i, per tant, puc decidir què fer…

Perquè sabeu què? El Martí i el Nil ja s’han perdut prou coses amb les quals no hi he pogut fer res…

…m’hauria agradat no haver-los cridat aquell dia o aquella nit…

…m’hauria agradat haver tingut més paciència ( i encara hi treballo…però la vull jaaaaaaaaaaa!)…

…m’hauria agradat que haguessin pogut rebre petons i abraçades de l’avi Josep i l’àvia Dolors…

…m’hauria agradat que haguessin tingut una família (per part meva) una mica més extensa…per tenir uns dinars familiars d’aquells que, llavors, quan ets gran, resulta que et feien mandra de fer…

…m’hauria agradat haver de discutir amb els meus pares perquè els compraven massa coses per l’aniversari o per Nadal…

…m’hauria agradat sentir-me a dir: “és que tu quan eres petit foties el mateix. Sou clavats!”…però no ho sé, m’ho imagino, i potser si que m’hi assemblo a tots dos…però només pot ser…pot ser…

…i no vull dir que m’hauria agradat deixar un país lliure pel Martí i el Nil, ara que tinc la oportunitat de fer-ho. Ara escric la història passada…en present…perquè d’aquí a uns anys ens puguin mirar i ens diguin: “Papes ( i mames) quina sort que no vau defallir. Com mola”!

I canviarem el “m’hauria” agradat pel “em va agradar”…i ho farem per ells…i per nosaltres…què collons! I perquè si hi ha una persona que m’ha encomanat aquest sentiment…és la Mariona! Gràcies…per això i per estar al meu costat de forma incondicional…

 

P.S.: Qui no es senti còmode amb aquest escrit i aquest sentiment de pertanyença és totalment de lliure de discrepar, amb respecte, això sí…