Tinc tanta al·lèrgia que…

De debò. Aquest any ha estat començar la primavera, i amb una puntualitat britànica, m’ha arribat l’al·lèrgia…

I mira que m’agrada la primavera. Comença a fer solet. Et pots treure la jaqueta. Pots fer el vermut a plaça amb màniga curta. Comences a agafar coloret. D’aquell que queda bé. Del que “enguapeix” a tothom.

L’únic problema és que en el meu cas, tot això vé acompanyat d’ulls vermells i plorosos, que no em rasco perquè sé que si ho faig, moro. També vé acompanyat de mocs i aigua, o aigua i mocs. De kleenex, de nas vermell. De gola seca mentre dormo. D’asma. Quina mala sensació l’ofec. Molt i molt “chunga”. Al·lèrgia, vaja, què us he de dir!

I clar, ara estic en un moment tan àlgid, al·lèrgicament parlant, que no sé ni amb què comparar-ho. M’ajudeu a acabar la frase?

Tinc tanta al·lèrgia que…

Anuncis

La (p**a) primavera…

Que sí, que sí. La primavera mola molt. Comença a fer bo. S’acaben les calefaccions. Jaquetes fora. Màniga curta. Solet. Bon temps…i, per altra banda…pol·len, més pol·len, encara més pol·len. Estornuts. Més estornuts. Kleenex amunt i avall. Tos. Ulls vermells. Conjuntivitis. Rinitis. Qualsevolcosa-itis. 

Que sóc un moc amb potes…Que parlo malament. Amb veu de nas (i tinc nas!). I he perdut qualsevol cosa que tingui que veure amb l’olor i/o el gust. Per tant, a hores d’ara podria menjar-me un suro perquè per a mi, és el mateix que un filet de vedella.

Au. Ja està. Ja ho he dit. La primavera, els mocs alteren. I la sang, també, entre estornut i estornut…