La pluja, l’amor, els fills i els germans…

Serà cosa del dia. Serà que plou. Serà que estic escoltant la BSO de “Barcelona, nit d’hivern” del Joan Dausà. O serà tot plegat. O serà res d’això. Però avui m’he mirat la foto que us adjunto( de fa uns dies) i m’ha caigut una llagrimeta tonta, de les de felicitat i tristesa, barrejades, …

De vegades faig fotos. Bé, de fet, moltes. I al Martí i al Nil, més que moltes, moltíssimes, i no sé perquè, però gairebé sempre surten bé! I també, de vegades, no tantes, em surten fotos màgiques. D’aquelles que traspuen sentiments i emocions només de mirar-la. De mirar-la una bona estona. Em quedo “empanat”. I miro les cares d’ells dos. I els dic que aquesta relació és per sempre. Bé, la relació no ho sé. De vegades es trenca. De vegades els camins els poden allunyar. Creixeran i potser es separaran. Cada un d’ells decidirà què fer amb la seva vida. I la relació potser es refredarà…o no. El que segur que no es trencarà, és allò que no es pot trencar. És el vincle. El vincle entre germans, aquell filet invisible que t’uneix per sempre, és impossible de trencar. El vincle és per sempre. I m’adono que jo també tinc un vincle que no es podrà trencar mai, amb ells, amb la Mariona…ja formen part de la meva vida, per sempre,…

Però, i aquí vé la pluja i el Joan Dausà, m’adono que algun dia no els tindré tan a a prop. Algun dia marxaran. Se n’aniran a fer la seva vida. A ser feliços. I jo, amb cara de tonto, em quedaré mirant aquesta foto. La del vincle. La de l’amor, que de tant amor, gairebé fa mal (també hi ajuda que el Nil és força animalot i no mesura la seva força). La cara del Martí és de dolor perquè el Nil se li havia penjat del coll. De tan amor. Una foto és una instantània. La mateixa foto, un segon abans era totalment diferent, amb tots dos somrient. Un segon més tard les coses canvien. Però l’amor segueix intacte. Per sempre. Són germans, collons! Aquest vincle no es trencarà mai. Però algun dia no ho veuré de tan a prop.

Aquesta pluja tonta, m’ha posat tonto. Tontíssim. Us estimo, Martí i Nil, i Mariona, que quedi clar i per escrit, per si algun dia no penso a dir-vos-ho…

  

Anuncis

Les coses fetes amb amor…

Estimats Martí i Nil,

Com que el papa té una tendència natural, i modificable si volgués, a no guardar les fotos de forma gaire endreçada, un dia es va adonar que quan fóssiu grans i volguéssiu recuperar una miqueeeeeeeta la vostra infantesa, potser ho tindríeu una mica difícil. Bàsicament tinc fotos a l’iPhone, a l’iPad, a l’iPad del Martí, al de la mama, a Facebook, a Instagram, al núvol…i més llocs inimaginables, però si alguna vegada voleu accedir-hi, tindran una feinada de por…

Un dia…una nit, més ben dit, de novembre vaig començar aquest blog, i un dia, o una nit, vaig decidir que aquest blog es convertiria en un llibre. I un dia, o una nit, vaig decidir que aquest llibre, Les Personetes Creatives, podria tenir una continuïtat, i fer-ne una col.lecció…

…una col.lecció de moments emotius de la vostra vida, i que, si algun dia ho voleu llegir, quan en sapigueu, ho tindreu ordenat per data…cada any de la vostra vida. (NOTA: de moment, ja porto 7 mesos escrits del proper llibre…)…

…una col.lecció de moments que seguiré explicant a tothom qui tingui ganes de llegir-los i compartir-los…

…una col.lecció de moments que, espero, que quan sigueu més grans, us en sentiu orgullosos, del que fèieu i del que jo explicava, perquè, no ens enganyem, és la meva visió, una visió subjectiva i personal…la visió i els records que tindreu dels vostres moments de petitons…

…una col.lecció de moments, de molts moments, que a la vostra mare i a mi, ens han fet molt feliços, ens han fet plorar i ens han fet enfadar…

…una col.lecció de moments, que, la majoria de vegades, m’han servit a mi de teràpia per explicar el que sentia i que, potser, sense escriure-ho m’hagués costat un pèl més…

…i una col.lecció de moments…de coses fetes amb amor…les que feu vosaltres, Martí i Nil, cada dia, i les que escriu el papa…perquè si una cosa us vull deixar clar, és que tot el que escric en aquest blog, i en el llibre, ho faig des de l’amor. Us agradaran més o menys, us n’avergonyireu, potser, quan aneu creixent…”Papa, vols parar ja d’explicar les nostres misèries!!!!!”…però, ara com ara…i per a mi…

…les coses fetes amb amor…són especials…

Papa (i mama, que em dóna, com a mínim el 50 % de les idees del blog)

Una història d’amor…o de vampirs…o de mosquits…

Comença la caloreta, sempre i quan consideris que caloreta són 35 graus a l’ombra. Caloreta, a Manresa, és una temperatura propera al microones quan escalfes els biberons dels teus nens/es, per fer una comparació que els pares i mares tingueu presents. Hi ha dies que fa més calor a fora del microones que a dins…els manresans i manresanes m’entendreu. I amb la calor, sabeu qui arriben?…els nostres amics mosquits!! Uns animalets que s’han enamorat del petit Nil…i que just ara que fa 2 dies que ha començat la seva història d’amor, per la fila que fan les seves picades, no sé exactament si el mosquit l’ha picat o l’ha apallissat, i és que, vist d’a prop, si hi hagués una apocalipsi zombi, em costaria discernir si al Nil l’ha picat uns mosquit o l’ha mossegat un dels “caminants”…

Una història d'amor