47…o 35+12…

47 és un número extrany. No tinc massa manies amb els números. Les tinc amb altres coses, però no amb els números. I tot i així, penso que el 47 és un número extrany. Lletjot. 47. És primer, mira, això sí. No és que siguin molt especials els números primers. N’hi ha força. 47…

47 s’apropa a 50. Per primera vegada n’he sigut ben conscient. Osti, 50 són molts! Espero que quan arribi als 50, encara es segueixi dient que els 50 són els nous 40. Així, tal qual, estil Dorian Grey.

47. M’agrada fer anys. Vol dir que sóc viu. M’agrada fer-ne i en vull fer molts, i, a la vegada, em faig conscient que m’estic fent gran. No tant pels meus 47, sino pels 9 i 7 que faran el Martí i el Nil aquest novembre. Miro enrera, i em planto sempre als 35. I penso en tot el que ha passat en aquests 12 anys. La Mariona, el Martí, el Nil, el canvi de feina, o de vida, què cony,…molt, moltíssim. 12. El 12 m’agrada més que el 47. 35 anys d’una vida i 12 d’una altra dues en una. M’agrada el 35 i m’agrada el 12. 12 anys que vaig conèixer la Mariona. Dues celebracions en un dia per sempre. Una d’individual i una de conjunta. I les dues m’encanten. A casa estalviem celebracions. Per això el Nil també va néixer el 14 de novembre, com la Mariona…per estalviar…

Ostres, 35+12 m’agrada molt més. Dues vides en una també em fa gràcia. Em sembla que la visc més si n’he tingut dues. 35+12 m’agrada molt. Aquest any en celebro 35+12, o el que és el mateix, 47, que no m’agrada tant però també queda bé. A més, no els havia tingut mai fins ara. I estrenar any mola molt. 47. Em sembla que no peto fi. Deu ser l’edat. Ja veus. Al final m’acabarà agradant el 47 i tot. M’agrada el 35 i m’agrada el 12, els dos pel que signifiquen, per un final i per un inici. Ara m’adono que tots els números són especials, i si són els anys que faig…més!. 47

Sóc un “outsider”.

Saps quan te n’adones que ets un secundari?

Saps quan te n’adones que ets un William H. Macy?

Un “outsider”, sense anar més lluny?

Doncs aquest sóc jo cada mes de novembre. El Martí ha fet els anys el dia 2 i el Nil i la Mariona els fan demà dia 14.

I jo? Doncs el 12 de maig. Allà. A la llunyania. Fa 6 mesos i d’aquí a 6 mesos.

Són l’equip de novembre i jo, el del maig.

Són 3 contra 1.

Són 3 escorpins i 1 taure (s’accepten bromes i consells).

Són 3 “moren@s” i un…calb.

Són 6 ulls marrons preciosos i 2 de verds.

Ha quedat clar? Pos eso.

Feliços 252.288.000 segons

El Martí és tan intens que la vida s’ha de comptar en segons. Feliços 252.288.000 segons Martí. T’estimo. Infinit.

I s’acaben les festes.

I s’acaben les festes. Sé que pot semblar obvi però és que fa quatre dies estaven a punt de començar. El Martí i el Nil somniant amb el tió. “I ara què demanarem per Reis?” deien. I feien la carta. I la penjaven de l’arbre de Nadal. Encara hi és. Fins a la Candelera diuen. Així recordem les festes gairebé un mes més enllà del dia de Reis.

És dia 8 de gener. Sant Tornem-hi. La meva feina em permet tornar-hi a poc a poc. El gener hi ha poqueta formació. Preparo cursos. Miro videos. Escric cosetes. Tinc idees. Assisteixo a reunions. Engrescadores. Molt engrescadores. Per telèfon. En persona. A prop. Lluny. Mig a prop, mig lluny. I les festes s’acaben. De cop. Dies i dies de compartir àpats, regals, beures, festes…s’esvaeixen. Com per art de màgia. Cada any passa el mateix. Cada any em sorprenc. Han passat 15 dies. Preciosos. El Martí i el Nil a tope amb els seus regalets. Jocs de taula. Auriculars. Baldufes de nom impronunciable. Botes de Futbol. Monstres de Colors. Una mica de roba. Llibres. Contes. I ara toca fer-los un lloc entre totes les altres joguines. Diu el Nil que alguns dels peluixos ja es coneixen i s’han fet amics aquests dies. Sobretot perquè ja comparteix llit amb un tigre gegant, un Monstre de Colors alegre i un mussol. Tots plegats a sota d’un nòrdic amb funda de La Patrulla Canina. I això mentre el Martí comparteix llit de YoKaiWatch amb un tauró i un Monstre de Colors de calma i tranquilitat.

Ostres, bé, ostres no, cullons, s’han acabat les festes. Les festes de Nadal no s’acaben. S’esvaeixen. S’evaporen. Venen ràpid i s’en van encara més de pressa. I a mi m’encanten.

Avui ens hem llevat a les 7:17 hores del matí. Avui hi érem tots dos. Els papes i les mames. Els hem despertat de mica en mica. Tornada a la rutina precedida per l’hora d’anar a dormir d’ahir. El Martí va caure rodó. El Nil no podia dormir. Li costava. Barreja de nervis i de mal al braç que es va fer fent un partidet de futbol. Res que no curi quan li dono la mà per sota del nòrdic. Unes apretadetes de mà d’anada i tornada. Unes apretadetes de mà de “sóc aquí” i de “ja he notat que ets aquí”, i s’adorm.

Avui teníem mandra. Tornem-hi. Fer un entrepà. Posar fruita. Triar els tuppers. Posar tovallons i robes de gimnàstica. I peus de gat. Treball en equip amb la Mariona. Ara fem una llet amb Nesquik i ara una amb cereals d’última hora. La Mariona vesteix el Martí i jo el Nil. EL Nil surt amb les botes de futbol i la samarreta del Messi. Ah, i amb el jersei taronja d’ós polar que ahir va triar de rebaixes. Li agrada la roba. El Martí surt vestit. Li és igual el que porti. L’èxit és que torni tota sense estrips.

El Martí surt de casa amb tots nosaltes. Enfadat. Trist. Mig indignat. Molt enfadat:

“Avui és el pitjor dia de la meva vida”.

Aquest és el pensament de molta gent el dia 8 de gener. S’acaben les festes. Tornem a la rutina. Que ben explicat Martí. Una mica exagerat, sí, amb el teu propi estil. Però sí. Molt ben explicat.

“Avui és l’aniversari del Xavi. El papa del padrí. A la tarda li gravem un video, d’acord?” li dic. I el Martí somriu. El dia ja ha millorat. Mira, Xavi, li has arreglat el dia al Martí.

Un dia…

Un dia em vaig enamorar d’una “veinteañera” (bé, en tenia 29 i jo era un “treintañero”).

Un dia em vaig enamorar d’una noia que va anar al Sielu “per casualitat”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que em va dir que: “No volia venir a casa meva per si jo era un psicòpata”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que està sempre al meu costat des de fa 10 anys, transformant la meva vida i la de tots que es creuen, per sort, amb ella.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que seria la mare del Martí i del Nil i que, jo, no en tenia ni la més remota idea que la cosa aniria per aquí.

Un dia em vaig enamorar d’un somriure.

Del somriure de la Mariona.

De la Mariona.

Avui, 14 de novembre de 2017 segueixo enamorat d’un somriure. Del somriure de la Mariona. De la Mariona. T’estimo 8.

Amb tots vostès…el somriure…

Aquest any la cosa va de mans…”CUMPLEMANS”

Vagi per davant que sé que l’última paraula del títol és incorrecta. Me l’he inventat. Amb tot el morro! Però és que penso que si falta una paraula per significar alguna cosa…perquè no ens la podem inventar?

2017. Aniversaris. Aquest any, la cosa va de mans. Al Martí i el Nil els agraden els números. Molt. A mi ja m’agradava molt el cálcul mental. I també recordo que se’m donava molt bé. Comptava ràpid. Compto ràpid. Ah, i parlo al revés. Per si algú encara no ho sabia. Doncs bé, amb Les Personetes Creatives ens passem el dia comptant. Una mica com el Comte Dràcula de Barrio Sésamo. Ho comptem tot. I aquest any. És un any de mans. És un any especial.

1- Jo, demà, dia 12 de maig, faig 9 mans. Senceres. Del tot. Ho podem comptar mà a mà. De 5 en 5. O amb les dues mans alhora. De 10 en 10. I una última que va sola. De 5. És el que fem amb el Martí i el Nil. Ja fa dies. A casa. Al cotxe.

2- La Mariona, el 14 de novembre, en fa 8. 8 de senceres. Una darrera l’altra. O una al costat de l’altra. De 5 en 5. O de 10 en 10. 8 mans. 8 mans són especials. Molt especials.

3- El Nil, el mateix dia que la Mariona, el 14 de novembre, en fa 1. Una de sencera. La seva primera mà. I li fa molta il.lusió. Moltíssima. Fer mans és especial. Sobretot quan ets petit o petita. Serien “Cumplemans” en comptes de “Cumpleanys”. Sempre m’ha agradat més la paraula “Cumpleaños” que “Aniversari”. La trobo més explícita. Més directa. Més bonica. Més emotiva.

4- Si sumem la mà del Nil, una, i les mans de la Mariona, 8, fan un total de 9, que són les que faig jo. I això només passarà aquest 2017. Compteu-ho, compteu-ho! És un “Cumplemans” molt especial. Únic.

5- I el Martí? El Martí fa una mà i dos dits. I està content. Perquè és especial. És l’únic que no té “Cumplemans” aquest any. Fa 7 anys. El Martí cada any fa el número de l’última xifra de l’any en curs que estem. I li encanta. És diferent. I també li agrada. El 2017, 7 anys. El 2018, 8 anys. El 2019, 9 anys…i així anar seguint.

Els números són divertits. Donen molt de joc. Serveixen per comptar. Però sobretot, serveixen per connectar. Per compartir. Ens encanta comptar. I aquest any més que mai. 

El 2017 és l’any dels “Cumplemans”.

P.S.: I unes mans de regal. Les dues mans del dia que vaig conèixer la Mariona. La nit del 12 al 13 de maig del 2007, cel.lebrant els meus 35, va i coneixo la persona més important de la meva vida. Qui m’havia de dir aquell dia que seguiríem junts en els meus 45 i que tindríem dues Personetes Creatives. Aquella nit va ser màgica. És el que recordo. La recordaré sempre. Per sobre de totes. Aquella cara no se m’oblidarà mai. El que vaig sentir, tampoc.

Doble post…doble somriure…

Com ja va sent tradició al meu blog, el dia 14 de novembre toca doble post. És un post, però són 2. Són dues personetes, la Mariona i el Nil, que comparteixen dia de naixement (per decisió unilateral del Nil tot i els vots en contra de la Mariona i meus), i que, per tant, comparteixen moltes altres cosetes. El post…no és compartit. Bé, sí que és compartit, però no ho és. Bàsicament faig 2 posts en 1. La foto sí que serà compartida. D’un regal de la Family Bastardas-Gonzàlez. El meu germà i la meva cunyada. Amb tot l’amor.

Quién da más!!!!!!!!

El somriure de la Mariona…

Mireu, la Mariona té moltes característiques que la identifiquen, moltes…i cadascú qui la coneix, me’n podria dir una d’específica. Però, crec que no m’equivoco si us dic que n’hi ha una amb la que tothom hi estarà d’acord. És única. Encomanadissa. És part de la seva identitat. De fet, és perfecta. És el seu somriure…

…màgic…enèrgic…alegre…eufòric…únic…EL SOMRIURE…

Ara fa un temps, aquest somriure era més apagadot, menys sovint, menys identificatiu…i era una llàstima. És un Patrimoni dela Humanitat i no es podia perdre. Però bé, des de fa uns dies cap aquí, aquest somriure, ha tornat. Cada vegada amb més força. Com el de fa anys. Aquell somriure que enamora. Aquella energia que s’encomana. Torna a ser aquí. I es nota. Fa pessigolles. Molt a dintre. I les pessigolles molen.

De vegades hem de prendre decisions difícils. De fet, sempre són difícils, per això se’n diuen decisions. De vegades aquestes decisions costen. Es dilaten. Però arriba un dia que la decisió es prèn. I s’allibera alguna cosa. Surt alguna angoixa. I surt en forma de somriure…

…el somriure és la màxima expressió de la Mariona. I l’ha tornat a alliberar. Ja podeu començar a tremolar quan us la trobeu. Us farà pessigolles. Us ho juro. 

Per molts anys. Feliços 39. Sembles el Nil!!!! No et podies esperar als 40 per canviar…ho has hagut de fer un any abans. I ara què farem als 40?? No m’ho diguis, ja em sorprendràs! I jo que me n’alegro moltíssim. Per tu. Per mi. I pel món, en general.

T’estimo, somriguis o no somriguis, però és que el somriure et queda tan bé…

El somriure del Nil…

Mireu (aix…que començo igual!!!!!). A veure, la característica més específica del Nil és que va al seu rollu. La Mariona ja ho diu: “El Nil sembla un gat, sempre va a la seva”. I així és. Havia de néixer el 20 de desembre (com l’àvia Dolors) i va decidir néixer el 14 de novembre. Al seu rollu! Havia de ser el protagonista del dia. Es va convertir en un regal inesperat, sorpresiu que ens va deixar amb un ai al cor a tots els del voltant, en especial, la Mariona, jo i el Martí.

Quan la gent el veu, em diuen, que s’assembla bastant a mi (per sort, perquè el Martí va perdre els meus gens en algun moment de la seva vida entre els 6 i els 7 mesos. Casum l’olla!). Però jo, que el tinc més a prop, m’adono que té moltes coses de la Mariona. Moltes. No em faré pesat, o, no em faré més pesat. Però sí que m’agradaria destacar-ne una per sobre de tot. És el somriure…

…no és que tinguin el mateix somriure, però sí que el defineix. De fet, ell l’ha tret de l’última de Harry Potter i n’hi diu “La sonrisa de Voldemort”. Fa por. És graciosa.  Però la clava. Se l’ha fet seu. És el somriure del Nil…és la cara de Nil…no sé definir-la. Bé, de fet, no cal definir-la, és la seva cara. M’encanta. Cara de Nil. Cara de nen de 4 anys, però crec que a dins seu hi ha un homenet. No sé perquè, però sembla que hi té més vida de la que porta vivint. És una sensació. De vegades sembla que ja estigui de tornada d’algunes coses. Mare de Déu Senyor, que patirem…o que bé que ho passare…o una mica de tot plegat!!!!!

…i sí, és veritat que sembla un gatet. A estones esquerpot. A estones gamarús. A estones capquadrat (tot això em sona una miqueta a mi ara que hi penso…). Però moltes estones, sobretot quan sóc assegut al sofà, em posa el cap al pit i em diu “papiiiiiiiiiii, t’estimo mogollon, mogolloníssim”….I moltes estones, quan m’adormo al seu costat em diu: “Papiiiiiiiii, la mà, dóna’m la mà” (des de petit petit quan més ens necessita demana la mà per adormir-se)….I moltes estones…no acabaria mai…el Nil…és el Nil…i l’estimo mogollon, mogolloníssim, encara que avui a les 2 de la matinada confabulés amb el Martí per venir a dormir al llit dels papis…i jo…que tenia ganes de dormir, i que la Mariona dormís bé, l’he aturat a mig passadís (Martí inclòs) i els he dit que avui, de llit de papis res, que tornessin cap a l’habitació i que jo m’estiraria una estona al seu costat. Amb una manteta. I amb la mà agafada, of course. Fins a les 3 de la matinada…

D’aniversaris i canvis de decoració…

Avui és dimecres, ho sé. També sé que el post l’hauria d’haver penjat el dilluns, però entre el refredat que porto i la feinada que tinc, no he tingut temps d’escriure.

El refredat és dels bonics bonics. De kleenex a la butxaca. De mocs per tot arreu (i disculpeu si esteu menjant). D’estornuts. De veu de locutor de ràdio. “Lávate que ahora vengo” que diria la gran Carmen de Mairena. De tos. Una miqueta. I de dopatge. Sort que els formadors no tenim controls antidoping perquè sino jo no els passaria. De Frenadol a Ibuprofeno y tiro porque me toca. Ara própolis, ara pastilleta. I anar tirant fins al cap de setmana. Ho sé. No ho hauria de fer. Però sino, com hauria aguantat 10 hores de classe ahir, entre Barcelona i Manlleu. Sortint de casa a les 7:15 i arribant a les 22:15. Cansat. Extasiat. Fet pols. Feliç. M’encanta fer classe. Sino m’encantés, no ho aguantaria pas.

I després d’aquesta (breu) descripció del meu (fotut) estat físic, passo a relatar el que us volia explicar i que fa referència al títol del post.

Heu assistit mai a una festa d’aniversari de nens i nenes d’entre 3 i 7 anys?

Hi han anat uns 15 nens i nenes i 15 pares i mares?

Ha durat 3 horetes i han corregut i menjat (dopat) xocolata, sucs, cacaolats i xuxes fins que l’intestí els ha dit prou?

La festa ha estat a casa vostra? Però no a una casa amb jardí a l’estiu, no. A un pis al centre de Manresa el novembre amb la porta de sortida a la terrassa espatllada i, per tant, inutilitzada.

Si heu contestat que sí a tot, benvinguts, és la festa d’aniversari del Martí i del Nil (sí, sí, conjunta, i d’aquí l’acumulació de gent) del diumenge passat!

Hi va haver un moment, on la meva casa començava a semblar un Sincrotró. L’energia i el moviment dels nens i nenes era tal, que vam estar a un no res de descobrir el Bossó de Higgs. No em vaig atrevir. D’aquí a aconseguir obrir un forat negre hi havia un pas, i la casa començava a tenir un camp gravitatori propi. Just quan ja teníem el descobriment científic a tocar, vam quedar amb la Mariona que què tal si anaven a jugar a fora, al Parc de la Seu, i va ser dir-ho i…

…dos milisegons, la porta oberta, sabates i jaquetes i tots cap al carrer a jugar. Semblava el concurs de gossos d’atura de Castellar de n’Hug: “Esquerra, dreta, jau,…”. Tots cap a l’escala. Bé, tots, tots, no….Jo em vaig quedar a netejar els danys col·laterals i hi vaig anar més tard. Quan ja estaven calmats i just després que el Martí aixafés una caca amb l’anorac i que el Nil es fotés un cop de cap mentre els altres tiraven confetti al bell mig de la plaça (NOTA: que difícil és escombrar confetti al carrer quan fa vent)…

I la festa…un èxit absolut! Tothom s’ho va passar de conya! El Martí i el Nil entre contents, cansats i espitosos…

…i la Mariona i jo…doncs, ens vam adonar que ja que havíem apartat el sofà del menjador perquè els electrons, ai, perdó, els nens i nenes corressin lliurement, potser es podia quedar així. I voilà, amb la rapidesa, obsessió i agonia que em caracteritzen, ja tenim canvi de menjador, i sala, i passadís…i tot en un dia. Ara entenc perquè estic així de fet pols!

Ja tinc més d’una mà…

Així s’ha aixecat el Martí avui al matí. Amb aquesta frase: “Ja tinc més d’una mà, ja sóc gran!”. I sí, té raó, el Martí ja té més d’una mà. Concretament té una mà i un dit. “I tu, papa, quantes mans tens?” “Gairebé 9, fill meu!”. Mare meva, quantes mans! Quants anys!

A casa som d’equips, el Nil sempre forma part de “equipo fútbol” amb mi i el Martí, de l'”equip Pokémon”. De totes maneres, si hi ha un equip del qual em sento exclòs a casa, és el dels aniversaris. Els meus fills són Escorpí (una dada com una altra) i la Mariona, també. El Martí, del 2 de novembre, avui, i la Mariona i el Nil, del 14. En canvi, jo, del 12…de maig! A l’altra punta del calendari. I m’ho recorden els meus “fillets”. “Papa, quan et falta per l’aniversari?”, i jo “180 dies”, i ells “Apa, quant temps, NOSALTRES el fem ara!!!!”. I així, cada any, desplaçat, aniversarísticament parlant, de la meva família d’escorpins…

El Martí porta dies fent un compte enrera. De fet, fa tants dies que parla del seu aniversari, que em fa l’efecte que, en comptes de 6, ha fet 7 anys! Però no, no correm. Ha fet 6 anys. I està feliç, molt feliç (VEURE FOTO ADJUNTA). I així m’agradaria que seguís.  Any rere any, que jo pugui penjar fotos on surt amb aquesta cara, tan de Martí. Tan feliç…

Aquest any, ha incorporat una nova emoció al seu aniversari. I és, la vergonya. Aquest any, sembla que li fa vergonya ser el centre d’atenció de la festa i que 40 nens i nenes li cantin la cançó (no sé quina, perquè no la vol cantar. Deu tenir vergonya!) de Feliç Aniversari. Jo l’entenc. Jo també tenia molta vergonya quan era petit, i intueixo què li passa pel cap. I, a casa, la Mariona i jo n’hem parlat amb ell, i li hem preguntat què pensa, com se sent, i tota una sèrie de qüestions, a veure si aconsegueix viure aquesta vergonya, per altra banda normal, amb normalitat (valgui la redundància)…

I, és clar, el Martí, que té el Nil a la vora, té converses fraternals. I ahir, quan va sortir la conversa de la vergonya, al cotxe, el Nil, li va provar de donar alguna eina “emocional” per viure-la millor. A la seva manera. Per un nen de gairebé 4 anys. Ara, no la recordo, però a la Mariona i a mi ens va fer molta gràcia aquest intent d’ajuda. I el Martí li contesta: “Jo ja en tinc una d’eina al cap”. I nosaltres vam pensar que quina sort que el Martí tingués una eina al cap. I, és clar, li vam preguntar quina era aquesta eina, i ens diu: “Hi tinc un martell”. D’acord, té 6 anys acabats de fer. Potser ens estàvem flipant. Però potser aquest martell l’ajuda a aixafar la vergonya. No ho sé. Avui quan arribi de l’escola li preguntarem com ha anat la seva festa a l’escola i a veure com ha anat la vergonya, la felicitat i altres emocions. I també, per suposat, si la coca i la xocolata que ha portat eren bones!

El Martí té una mà i un dit. El Martí és gran. És el Martí. Em va trasbalsar la vida quan va néixer, i me la segueix trasbalsant cada dia. Per sort. Vull seguir celebrant mans amb ell. Aniversaris i aniversaris de mans. Suposo que el proper serà quan aconsegueixi les dues mans. Els 10 anys. O les dues mans i un dit, 11 anys. I quan això arribi, jo, estaré a un dit de les deu mans. Però, per sort, encara em faltaran 180 dies. 

El Martí té una mà i un dit. I això, pel que sembla, per a ell, és molt important. És un pas més.

El Martí s’està fent gran. Una mania que tenen els nens. Fer-se grans. I a mi, tot això m’està passant volant.

I jo, seguiré escrivint-li posts. Com aquest. O diferents. Fins que ell decideixi que potser ja n’hi ha prou de fer la seva vida pública. I llavors, potser, i dic potser, seguiré escrivint posts en la meva intimitat, per seguir recordant com cada any que passa el Martí es fa més gran. Com la cançó de la Croqueta Arrebossadeta que li cantàvem de petit…”Rodolant, rodolant, rodolant, el Martí, cada dia es fa més gran…”I, d’aquesta manera, poder recordar, cada un dels seus aniversaris. 

Martí, t’ho dic cada dia, moltes vegades, de vegades, massa, per la cara que poses, però no me’n cansaré mai. T’estimo. Mogollon, o mogolloníssim que dius tu. No ho oblidis mai. I sí, avui ja t’ho he dit, t’ho escric i t’ho tornaré a dir quan arribi a casa. 

I vols que et digui què em quedo d’aquest aniversari de la mà i el dit? Que t’he pogut acompanyar fins la classe portant les coques i la xocolata. La teva cara de felicitat quan les he deixat a la teva taula. I el petó que ens hem fet de “Fins a la tarda i passat’ho molt bé, amb vergonya o sense”. I m’he quedat amb això, perquè sé, o crec, que arribarà un dia que t’hauré de deixar a l’escola, però una mica lluny perquè no em vegin els teus amics, i t’hauré de fer el petó abans de baixar del cotxe. Fins que no arribi aquest moment, t’ompliré de petons i abraçades fins que em diguis prou!

La FELICITAT (l’Anna, la mare del Gerard)…

Avui em vé de gust parlar de la felicitat. Resulta que, encara que sigui diferent per cadascú de nosaltres, tothom, a la seva manera viu per aconseguir-la. Tothom aspira a ser feliç. I si ara em posés a parlar de què és, començarien les discussions de si es troba en les petites coses o en les grans, o en una barreja de petites i grans o mitjanes, o…és igual…no ens posaríem d’acord, i, per tant, faré cas a la dita “una imatge val més que mil paraules” i posaré una foto que il.lustra el que és la felicitat més pura. Més present. 

Aquells moments que no voldries que s’acabessin mai. 

Aquells moments que recordes quan ets gran i necessites retornar-hi.

Aquells moments màgics que et queden anclats al cervell límbic. Els que utilitzes quan necessites una bona actitud, una energia extra i il.lusió per tirar endavant.

L’Anna, la mare del Gerard, el protagonista de la festa, que feia 6 anys, va capturar aquest moment màgic, i jo, a part d’agraïr-li eternament, el penjo al blog, perquè quan el Martí sigui gran i necessiti un moment com aquest, el pugui trobar. A la seva memòria…i al meu blog de Les Personetes Creatives.

Mireu la foto i recordeu algun moment vostre. Semblant. Veureu que feliços us sentireu. És màgic.