Aquest any la cosa va de mans…”CUMPLEMANS”

Vagi per davant que sé que l’última paraula del títol és incorrecta. Me l’he inventat. Amb tot el morro! Però és que penso que si falta una paraula per significar alguna cosa…perquè no ens la podem inventar?

2017. Aniversaris. Aquest any, la cosa va de mans. Al Martí i el Nil els agraden els números. Molt. A mi ja m’agradava molt el cálcul mental. I també recordo que se’m donava molt bé. Comptava ràpid. Compto ràpid. Ah, i parlo al revés. Per si algú encara no ho sabia. Doncs bé, amb Les Personetes Creatives ens passem el dia comptant. Una mica com el Comte Dràcula de Barrio Sésamo. Ho comptem tot. I aquest any. És un any de mans. És un any especial.

1- Jo, demà, dia 12 de maig, faig 9 mans. Senceres. Del tot. Ho podem comptar mà a mà. De 5 en 5. O amb les dues mans alhora. De 10 en 10. I una última que va sola. De 5. És el que fem amb el Martí i el Nil. Ja fa dies. A casa. Al cotxe.

2- La Mariona, el 14 de novembre, en fa 8. 8 de senceres. Una darrera l’altra. O una al costat de l’altra. De 5 en 5. O de 10 en 10. 8 mans. 8 mans són especials. Molt especials.

3- El Nil, el mateix dia que la Mariona, el 14 de novembre, en fa 1. Una de sencera. La seva primera mà. I li fa molta il.lusió. Moltíssima. Fer mans és especial. Sobretot quan ets petit o petita. Serien “Cumplemans” en comptes de “Cumpleanys”. Sempre m’ha agradat més la paraula “Cumpleaños” que “Aniversari”. La trobo més explícita. Més directa. Més bonica. Més emotiva.

4- Si sumem la mà del Nil, una, i les mans de la Mariona, 8, fan un total de 9, que són les que faig jo. I això només passarà aquest 2017. Compteu-ho, compteu-ho! És un “Cumplemans” molt especial. Únic.

5- I el Martí? El Martí fa una mà i dos dits. I està content. Perquè és especial. És l’únic que no té “Cumplemans” aquest any. Fa 7 anys. El Martí cada any fa el número de l’última xifra de l’any en curs que estem. I li encanta. És diferent. I també li agrada. El 2017, 7 anys. El 2018, 8 anys. El 2019, 9 anys…i així anar seguint.

Els números són divertits. Donen molt de joc. Serveixen per comptar. Però sobretot, serveixen per connectar. Per compartir. Ens encanta comptar. I aquest any més que mai. 

El 2017 és l’any dels “Cumplemans”.

P.S.: I unes mans de regal. Les dues mans del dia que vaig conèixer la Mariona. La nit del 12 al 13 de maig del 2007, cel.lebrant els meus 35, va i coneixo la persona més important de la meva vida. Qui m’havia de dir aquell dia que seguiríem junts en els meus 45 i que tindríem dues Personetes Creatives. Aquella nit va ser màgica. És el que recordo. La recordaré sempre. Per sobre de totes. Aquella cara no se m’oblidarà mai. El que vaig sentir, tampoc.

Anuncis

Doble post…doble somriure…


Com ja va sent tradició al meu blog, el dia 14 de novembre toca doble post. És un post, però són 2. Són dues personetes, la Mariona i el Nil, que comparteixen dia de naixement (per decisió unilateral del Nil tot i els vots en contra de la Mariona i meus), i que, per tant, comparteixen moltes altres cosetes. El post…no és compartit. Bé, sí que és compartit, però no ho és. Bàsicament faig 2 posts en 1. La foto sí que serà compartida. D’un regal de la Family Bastardas-Gonzàlez. El meu germà i la meva cunyada. Amb tot l’amor.

Quién da más!!!!!!!!

El somriure de la Mariona…

Mireu, la Mariona té moltes característiques que la identifiquen, moltes…i cadascú qui la coneix, me’n podria dir una d’específica. Però, crec que no m’equivoco si us dic que n’hi ha una amb la que tothom hi estarà d’acord. És única. Encomanadissa. És part de la seva identitat. De fet, és perfecta. És el seu somriure…

…màgic…enèrgic…alegre…eufòric…únic…EL SOMRIURE…

Ara fa un temps, aquest somriure era més apagadot, menys sovint, menys identificatiu…i era una llàstima. És un Patrimoni dela Humanitat i no es podia perdre. Però bé, des de fa uns dies cap aquí, aquest somriure, ha tornat. Cada vegada amb més força. Com el de fa anys. Aquell somriure que enamora. Aquella energia que s’encomana. Torna a ser aquí. I es nota. Fa pessigolles. Molt a dintre. I les pessigolles molen.

De vegades hem de prendre decisions difícils. De fet, sempre són difícils, per això se’n diuen decisions. De vegades aquestes decisions costen. Es dilaten. Però arriba un dia que la decisió es prèn. I s’allibera alguna cosa. Surt alguna angoixa. I surt en forma de somriure…

…el somriure és la màxima expressió de la Mariona. I l’ha tornat a alliberar. Ja podeu començar a tremolar quan us la trobeu. Us farà pessigolles. Us ho juro. 

Per molts anys. Feliços 39. Sembles el Nil!!!! No et podies esperar als 40 per canviar…ho has hagut de fer un any abans. I ara què farem als 40?? No m’ho diguis, ja em sorprendràs! I jo que me n’alegro moltíssim. Per tu. Per mi. I pel món, en general.

T’estimo, somriguis o no somriguis, però és que el somriure et queda tan bé…

El somriure del Nil…

Mireu (aix…que començo igual!!!!!). A veure, la característica més específica del Nil és que va al seu rollu. La Mariona ja ho diu: “El Nil sembla un gat, sempre va a la seva”. I així és. Havia de néixer el 20 de desembre (com l’àvia Dolors) i va decidir néixer el 14 de novembre. Al seu rollu! Havia de ser el protagonista del dia. Es va convertir en un regal inesperat, sorpresiu que ens va deixar amb un ai al cor a tots els del voltant, en especial, la Mariona, jo i el Martí.

Quan la gent el veu, em diuen, que s’assembla bastant a mi (per sort, perquè el Martí va perdre els meus gens en algun moment de la seva vida entre els 6 i els 7 mesos. Casum l’olla!). Però jo, que el tinc més a prop, m’adono que té moltes coses de la Mariona. Moltes. No em faré pesat, o, no em faré més pesat. Però sí que m’agradaria destacar-ne una per sobre de tot. És el somriure…

…no és que tinguin el mateix somriure, però sí que el defineix. De fet, ell l’ha tret de l’última de Harry Potter i n’hi diu “La sonrisa de Voldemort”. Fa por. És graciosa.  Però la clava. Se l’ha fet seu. És el somriure del Nil…és la cara de Nil…no sé definir-la. Bé, de fet, no cal definir-la, és la seva cara. M’encanta. Cara de Nil. Cara de nen de 4 anys, però crec que a dins seu hi ha un homenet. No sé perquè, però sembla que hi té més vida de la que porta vivint. És una sensació. De vegades sembla que ja estigui de tornada d’algunes coses. Mare de Déu Senyor, que patirem…o que bé que ho passare…o una mica de tot plegat!!!!!

…i sí, és veritat que sembla un gatet. A estones esquerpot. A estones gamarús. A estones capquadrat (tot això em sona una miqueta a mi ara que hi penso…). Però moltes estones, sobretot quan sóc assegut al sofà, em posa el cap al pit i em diu “papiiiiiiiiiii, t’estimo mogollon, mogolloníssim”….I moltes estones, quan m’adormo al seu costat em diu: “Papiiiiiiiii, la mà, dóna’m la mà” (des de petit petit quan més ens necessita demana la mà per adormir-se)….I moltes estones…no acabaria mai…el Nil…és el Nil…i l’estimo mogollon, mogolloníssim, encara que avui a les 2 de la matinada confabulés amb el Martí per venir a dormir al llit dels papis…i jo…que tenia ganes de dormir, i que la Mariona dormís bé, l’he aturat a mig passadís (Martí inclòs) i els he dit que avui, de llit de papis res, que tornessin cap a l’habitació i que jo m’estiraria una estona al seu costat. Amb una manteta. I amb la mà agafada, of course. Fins a les 3 de la matinada…

D’aniversaris i canvis de decoració…

Avui és dimecres, ho sé. També sé que el post l’hauria d’haver penjat el dilluns, però entre el refredat que porto i la feinada que tinc, no he tingut temps d’escriure.

El refredat és dels bonics bonics. De kleenex a la butxaca. De mocs per tot arreu (i disculpeu si esteu menjant). D’estornuts. De veu de locutor de ràdio. “Lávate que ahora vengo” que diria la gran Carmen de Mairena. De tos. Una miqueta. I de dopatge. Sort que els formadors no tenim controls antidoping perquè sino jo no els passaria. De Frenadol a Ibuprofeno y tiro porque me toca. Ara própolis, ara pastilleta. I anar tirant fins al cap de setmana. Ho sé. No ho hauria de fer. Però sino, com hauria aguantat 10 hores de classe ahir, entre Barcelona i Manlleu. Sortint de casa a les 7:15 i arribant a les 22:15. Cansat. Extasiat. Fet pols. Feliç. M’encanta fer classe. Sino m’encantés, no ho aguantaria pas.

I després d’aquesta (breu) descripció del meu (fotut) estat físic, passo a relatar el que us volia explicar i que fa referència al títol del post.

Heu assistit mai a una festa d’aniversari de nens i nenes d’entre 3 i 7 anys?

Hi han anat uns 15 nens i nenes i 15 pares i mares?

Ha durat 3 horetes i han corregut i menjat (dopat) xocolata, sucs, cacaolats i xuxes fins que l’intestí els ha dit prou?

La festa ha estat a casa vostra? Però no a una casa amb jardí a l’estiu, no. A un pis al centre de Manresa el novembre amb la porta de sortida a la terrassa espatllada i, per tant, inutilitzada.

Si heu contestat que sí a tot, benvinguts, és la festa d’aniversari del Martí i del Nil (sí, sí, conjunta, i d’aquí l’acumulació de gent) del diumenge passat!

Hi va haver un moment, on la meva casa començava a semblar un Sincrotró. L’energia i el moviment dels nens i nenes era tal, que vam estar a un no res de descobrir el Bossó de Higgs. No em vaig atrevir. D’aquí a aconseguir obrir un forat negre hi havia un pas, i la casa començava a tenir un camp gravitatori propi. Just quan ja teníem el descobriment científic a tocar, vam quedar amb la Mariona que què tal si anaven a jugar a fora, al Parc de la Seu, i va ser dir-ho i…

…dos milisegons, la porta oberta, sabates i jaquetes i tots cap al carrer a jugar. Semblava el concurs de gossos d’atura de Castellar de n’Hug: “Esquerra, dreta, jau,…”. Tots cap a l’escala. Bé, tots, tots, no….Jo em vaig quedar a netejar els danys col·laterals i hi vaig anar més tard. Quan ja estaven calmats i just després que el Martí aixafés una caca amb l’anorac i que el Nil es fotés un cop de cap mentre els altres tiraven confetti al bell mig de la plaça (NOTA: que difícil és escombrar confetti al carrer quan fa vent)…

I la festa…un èxit absolut! Tothom s’ho va passar de conya! El Martí i el Nil entre contents, cansats i espitosos…

…i la Mariona i jo…doncs, ens vam adonar que ja que havíem apartat el sofà del menjador perquè els electrons, ai, perdó, els nens i nenes corressin lliurement, potser es podia quedar així. I voilà, amb la rapidesa, obsessió i agonia que em caracteritzen, ja tenim canvi de menjador, i sala, i passadís…i tot en un dia. Ara entenc perquè estic així de fet pols!

Ja tinc més d’una mà…

Així s’ha aixecat el Martí avui al matí. Amb aquesta frase: “Ja tinc més d’una mà, ja sóc gran!”. I sí, té raó, el Martí ja té més d’una mà. Concretament té una mà i un dit. “I tu, papa, quantes mans tens?” “Gairebé 9, fill meu!”. Mare meva, quantes mans! Quants anys!

A casa som d’equips, el Nil sempre forma part de “equipo fútbol” amb mi i el Martí, de l'”equip Pokémon”. De totes maneres, si hi ha un equip del qual em sento exclòs a casa, és el dels aniversaris. Els meus fills són Escorpí (una dada com una altra) i la Mariona, també. El Martí, del 2 de novembre, avui, i la Mariona i el Nil, del 14. En canvi, jo, del 12…de maig! A l’altra punta del calendari. I m’ho recorden els meus “fillets”. “Papa, quan et falta per l’aniversari?”, i jo “180 dies”, i ells “Apa, quant temps, NOSALTRES el fem ara!!!!”. I així, cada any, desplaçat, aniversarísticament parlant, de la meva família d’escorpins…

El Martí porta dies fent un compte enrera. De fet, fa tants dies que parla del seu aniversari, que em fa l’efecte que, en comptes de 6, ha fet 7 anys! Però no, no correm. Ha fet 6 anys. I està feliç, molt feliç (VEURE FOTO ADJUNTA). I així m’agradaria que seguís.  Any rere any, que jo pugui penjar fotos on surt amb aquesta cara, tan de Martí. Tan feliç…

Aquest any, ha incorporat una nova emoció al seu aniversari. I és, la vergonya. Aquest any, sembla que li fa vergonya ser el centre d’atenció de la festa i que 40 nens i nenes li cantin la cançó (no sé quina, perquè no la vol cantar. Deu tenir vergonya!) de Feliç Aniversari. Jo l’entenc. Jo també tenia molta vergonya quan era petit, i intueixo què li passa pel cap. I, a casa, la Mariona i jo n’hem parlat amb ell, i li hem preguntat què pensa, com se sent, i tota una sèrie de qüestions, a veure si aconsegueix viure aquesta vergonya, per altra banda normal, amb normalitat (valgui la redundància)…

I, és clar, el Martí, que té el Nil a la vora, té converses fraternals. I ahir, quan va sortir la conversa de la vergonya, al cotxe, el Nil, li va provar de donar alguna eina “emocional” per viure-la millor. A la seva manera. Per un nen de gairebé 4 anys. Ara, no la recordo, però a la Mariona i a mi ens va fer molta gràcia aquest intent d’ajuda. I el Martí li contesta: “Jo ja en tinc una d’eina al cap”. I nosaltres vam pensar que quina sort que el Martí tingués una eina al cap. I, és clar, li vam preguntar quina era aquesta eina, i ens diu: “Hi tinc un martell”. D’acord, té 6 anys acabats de fer. Potser ens estàvem flipant. Però potser aquest martell l’ajuda a aixafar la vergonya. No ho sé. Avui quan arribi de l’escola li preguntarem com ha anat la seva festa a l’escola i a veure com ha anat la vergonya, la felicitat i altres emocions. I també, per suposat, si la coca i la xocolata que ha portat eren bones!

El Martí té una mà i un dit. El Martí és gran. És el Martí. Em va trasbalsar la vida quan va néixer, i me la segueix trasbalsant cada dia. Per sort. Vull seguir celebrant mans amb ell. Aniversaris i aniversaris de mans. Suposo que el proper serà quan aconsegueixi les dues mans. Els 10 anys. O les dues mans i un dit, 11 anys. I quan això arribi, jo, estaré a un dit de les deu mans. Però, per sort, encara em faltaran 180 dies. 

El Martí té una mà i un dit. I això, pel que sembla, per a ell, és molt important. És un pas més.

El Martí s’està fent gran. Una mania que tenen els nens. Fer-se grans. I a mi, tot això m’està passant volant.

I jo, seguiré escrivint-li posts. Com aquest. O diferents. Fins que ell decideixi que potser ja n’hi ha prou de fer la seva vida pública. I llavors, potser, i dic potser, seguiré escrivint posts en la meva intimitat, per seguir recordant com cada any que passa el Martí es fa més gran. Com la cançó de la Croqueta Arrebossadeta que li cantàvem de petit…”Rodolant, rodolant, rodolant, el Martí, cada dia es fa més gran…”I, d’aquesta manera, poder recordar, cada un dels seus aniversaris. 

Martí, t’ho dic cada dia, moltes vegades, de vegades, massa, per la cara que poses, però no me’n cansaré mai. T’estimo. Mogollon, o mogolloníssim que dius tu. No ho oblidis mai. I sí, avui ja t’ho he dit, t’ho escric i t’ho tornaré a dir quan arribi a casa. 

I vols que et digui què em quedo d’aquest aniversari de la mà i el dit? Que t’he pogut acompanyar fins la classe portant les coques i la xocolata. La teva cara de felicitat quan les he deixat a la teva taula. I el petó que ens hem fet de “Fins a la tarda i passat’ho molt bé, amb vergonya o sense”. I m’he quedat amb això, perquè sé, o crec, que arribarà un dia que t’hauré de deixar a l’escola, però una mica lluny perquè no em vegin els teus amics, i t’hauré de fer el petó abans de baixar del cotxe. Fins que no arribi aquest moment, t’ompliré de petons i abraçades fins que em diguis prou!

La FELICITAT (l’Anna, la mare del Gerard)…

Avui em vé de gust parlar de la felicitat. Resulta que, encara que sigui diferent per cadascú de nosaltres, tothom, a la seva manera viu per aconseguir-la. Tothom aspira a ser feliç. I si ara em posés a parlar de què és, començarien les discussions de si es troba en les petites coses o en les grans, o en una barreja de petites i grans o mitjanes, o…és igual…no ens posaríem d’acord, i, per tant, faré cas a la dita “una imatge val més que mil paraules” i posaré una foto que il.lustra el que és la felicitat més pura. Més present. 

Aquells moments que no voldries que s’acabessin mai. 

Aquells moments que recordes quan ets gran i necessites retornar-hi.

Aquells moments màgics que et queden anclats al cervell límbic. Els que utilitzes quan necessites una bona actitud, una energia extra i il.lusió per tirar endavant.

L’Anna, la mare del Gerard, el protagonista de la festa, que feia 6 anys, va capturar aquest moment màgic, i jo, a part d’agraïr-li eternament, el penjo al blog, perquè quan el Martí sigui gran i necessiti un moment com aquest, el pugui trobar. A la seva memòria…i al meu blog de Les Personetes Creatives.

Mireu la foto i recordeu algun moment vostre. Semblant. Veureu que feliços us sentireu. És màgic.

Salts quàntics!

Ja ho deia Darwin que l’evolució, de vegades, es feia a salts. I alguna vegada en el meu friki-blog, n’he parlat. I a casa, en tenim un expert de créixer a salts. Els salts quàntics del Nil. Com si fos un electró, o un protó, o un neutró. Depèn del dia i de la seva energia. Ell en diria que està vermell, verd, blau o groc, gràcies al Monstre de Colors. I jo, en parlo en termes subatòmics, i, de vegades és un electró per la càrrega negativa, de vegades un protó per la positivitat que porta; i alguna vegada, poques, és un neutró, sense càrrega. El Nil és d’extrems. Ja l’aneu coneixent pel blog.

I l’altre dia, un salt quàntic. Diumenge el Martí tenia una festa d’aniversari a casa d’un amic seu. Els 5 fantàstics. Tot un dia per fer l’animal, per jugar, per embrutar-se (i ho va fer, en dono fe!). I nosaltres, la Mariona i jo, un dia de regal per estar amb el Nil. El Nil, germà petit, que sempre ha estat acompanyat. Un dia sols amb ell.

I de cop, com quan ell va néixer i vam mirar el Martí, s’havia fet gran de cop. Molt gran. I jo, fent fotos, per variar, el vaig caçar mig de puntetes, fent les seves cabanyes, el seu teatre, amb el globus ple d’heli enganxat al sostre. I em miro la foto. I gairebé em desmaio. El vaig veure gran. Molt gran. I per saber si només era una sensació meva, li vaig demanar a ell:

“Nil, qui és aquest de la foto?”

Em mira de reüll, com només sap fer ell, i em diu:

“Papa, és el Martí”

El Nil és mig, però quan està sol, és gran. Quan no hi ha comparador, és gran. Molt gran. Encara que sigui petit. És un oximoron amb potes. I a mi em va agafar una mica de vertigen.

I després d’una setmana on he vist molt poc els nens, agafem el cotxe tots tres, la Mariona, el Nil i jo, per anar a buscar el Martí, i el Nil, assegut a darrera, em diu:

“Papa, t’he trobat molt a faltar. T’estimo molt”…i dos segons després s’adorm amb un somriure als llavis. I jo, conduint, amb el mateix somriure als llavis que ell. O més.
  

Gràcies…

163288_480817172250_5505735_n

 

Algú de vosaltres sabrà que hi ha persones que si se t’apareixen a la vida, les has de mantenir a prop. De vegades, aquestes persones, els “amarillos” que n’hi diu Albert Espinosa, són persones que arriben i se’n van, de pressa, sense temps d’adonar-te que ho eren…Però, de vegades, només de vegades, t’arriba un “amarillo” i t’hi cases…i és per tota la vida. I tens, tinc, la sort que t’acompanyi en tot el que fas, faig. Aquest “amarillo” té nom, i es diu Mariona…i té cognoms, Homs Alsina, i és la meva companya de vida i la mama del Martí i el Nil…quina sort que tenen…

Jo he tingut la sort de trobar-la. Sí, just el dia que feia 35 anys. Bé, de fet, la nit que ho cel.lebrava. Si he de ser just, la vaig conèixer el dia 13, però m’agrada pensar que se’m va aparèixer el dia 12, per fer-ho més maco. Un d’aquells dies que em quedarà gravat per tota la vida. Un aprenentatge emocional. La meva amígdala es va tornar boja, va desconnectar-se del còrtex prefrontal i em va segrestar emocionalment. Allà es va quedar el record d’aquell dia i aquell lloc, i aquelles sensacions. Per sempre.

Un magnífic anclatge de felicitat. El vaig a buscar quan em costa trobar-la. I és potent, molt potent.

Portem 8 anys i mig junts. En tinc 43. He viscut la vida més intensa aquests anys, que la resta dels altres 35, i amb total respecte per tota la gent que ha compartit o va compartir aquells anys amb mi. No va ser responsabilitat vostra, va ser la meva responsabilitat. Total. Vivia desconnectat. No ho sabia fer d’una altra manera. Ningú me n’havia ensenyat. Potser és que em semblava que era millor mirar-se la vida des de lluny, o des de dalt, o des de més lluny. Potser era més fàcil. O potser és que no ho sabia fer més fàcil i em complicava la vida sense saber-ho. Vaig haver de conèixer-te a tu, Mariona per fer-me baixar de tan amunt, per punxar el globus d’heli que em mantenia allà dalt, per sobre de tot, per sobre de res… Em vas ensenyar a plorar, sobretot. NOTA: Ho diré sempre, tens un talent especial a fer plorar la gent. Des de la més profunda admiració. Una barreja de to de veu dolç i mirada compassiva que fa que la gent tingui permís per desmuntar-se sense vergonyes. No conec ningú més capaç de fer això…I un do especial per tornar a muntar la gent, però millor. Desmuntes, i tornes a muntar, i la torre és molt més forta…i feliç.

Sé que un sol post es fa curt per poder agrair-te com em vas desmuntar i com m’has ajudat a muntar-me millor. M’has ajudat a construir un Enric més sòlid, més feliç, més alineat, més…tot…i jo, de vegades, no t’ho he agraït prou, o no té donat prou suport. Però des d’aquí et vull donar el meu regal principal per aquest any, l’any que fas 38 anys. Un any que pot semblar poc especial, perquè no són ni 35 ni 40, però són 38, i només es fan una vegada. El meu regal és el suport incondicional. I saps perquè ho dic, entre tu i jo. Perquè torni aquell somriure que s’encomana. Aquell que només saps fer tu. Una persona que ha m’ha fet créixer d’aquesta manera, en 8 anys, acompanyant-me, en tot, de vegades dient-me coses que potser no volia sentir però que havien de ser dites. Suport incondicional en tot el que facis perquè hem triat viure la vida junts. Perquè em vas triar. Perquè et vaig triar. Perquè un dia vam decidir casar-nos de la forma menys romàntica del món. Perquè un dia vam decidir tenir un fill, el Martí. Perquè un dia vam decidir un altre fill, el Nil. I perquè un dia vam decidir no tenir-ne més. I ens vam respectar…

…i perquè ara no em puc ni imaginar com estaria sino t’hagués conegut. No puc ni vull. I perquè aquest post, únic, és per tu. Perquè el dissabte fas 38 anys. I estàs igual. Idèntica. Dorian Grey et tindria rabieta i tot. Perquè t’estimo. Un ou…i picu…

Per molts anys amoret!!!!!