Mireu…estava a punt de començar el post i m’ha vingut al cap una cançó que escoltava quan era més jovenet (tot i que ho sóc molt encara…) de The Alan Parsons Project que es diu Old & Wise, i no sé perquè…suposo que té a veure amb la temàtica del post d’avui…
…la setmana passada i durant 10 dies vaig estar gairebé tancat 10 hores al dia fent una formació que, si d’alguna cosa m’ha servit, a part de moltes més, és per posar a lloc d’una vegada per totes la meva família d’origen. Jo he (havia) tingut la tendència a passar per la vida d’una manera molt dissociada (perquè ho entengueu, com si la veiés des de fora, com un espectador d’una pel.lícula) i així, passava de puntetes per tot…bo i dolent…però un dia vaig (em van ajudar a) decidir associar-me a la vida i formar-ne part com a protagonista, en primera persona, i vivint-la en comptes de sobrevivint-la…
…i, és clar, viure molt temps dissociat de la vida fa que la família quedi en un segon pla…i, és clar, aquesta setmana he hagut de fer un arbre genealògic fins a a arribar als avis…i m’he adonat que no sabia res…o sí que sabia cosetes, però no sabia ni quan havien nascut ni quan s’havien mort…
…sabia històries, i tenia dates aproximades, però no les exactes, i, de cop, em vaig associar a la meva vida i la de la meva família, i em vaig adonar que no els havia respectat...que no saber les seves històries és una manca de respecte cap a ells…i resulta que ara ja no hi són per dir-los en persona tot el que els havia de dir…i ho he de fer en veu alta i mirant cap al cel…esperant que em sentin i que m’escoltin…o que llegeixin el meu blog…perquè si una cosa està clara és que si el puc escriure és gràcies a ells…són els meus ancestres…els meus avis i àvies…i ells van donar la vida als meus pares…i els meus pares a mi…i encara no els he fet cap homenatge…el que es mereixen…i ja toca…amb petits detallets sense importància que recordo…o amb molta…i per això els recordo…petits records hipocàmpics…
…resulta que tenia (tinc) un avi…pare de la meva mare…avi Enric, que porta el mateix nom que jo o una mica diferent ja que al meu pare se li va acudir inscriure’m amb el nom d’Enric Jordi (Enrique Jorge més concretament) i així em va alliberar una miqueta d’una càrrega que no sé si era lleugera o feixuga…però el que sí que recordo és sortir de casa seva els diumenges al matí agafat de la seva mà…calentona i arrugada i anar fins al quiosc del costat a buscar cromos de futbol…fins el 1980...
…resulta que tenia (tinc) una iaia (àvia era massa modern per mi) Pilar…mare de la meva mare…i que recordo que sempre anava amb bata i que tenia uns genolls i unes cuixes força còmodes perquè m’hi passava les tardes de diumenge a sobre mentre comptava els cotxes que passaven per la carretera de Vic i els colors que tenien…fins el 1975…
…resulta que tenia (tinc) una iaia Pepeta (Josefa era massa seriós) que s’asseia al silló del costat del meu llit quan em costava d’adormir-me…i mai l’havia sentit sortir de l’habitació…tenia paciència…fins que m’adormia amb els llençols just per sota dels ulls…perquè tenia una miqueta de por…de no sé què exactament…fins el 1988…
…i resulta que tenia (tinc) un avi Rosendo (res a dir del nom…per sort es va quedar aquí…)…pare del meu pare…que m’acompanyava fins als patis de La Salle, que ens queia lluny, i em xutava la pilota fins que jo no podia més de tirar-me a terra o…potser era ell el que ja no podia més, això no ho sé…i que un dia quan era petit petit (uns 3 anys) i jo estava a l’habitació d’un hospital amb una mena de “pulmonia” d’aquelles que els metges no saben què fer-ne i de les que no sabien si passaria la nit o no…se li va acudir que potser tenia alguna cosa a veure amb un “petit” incident de feia un any: jo + 2 anys + cuina + una olla de beixamel bullint + molta curiositat + la meva mare + tirar-me la beixamel per sobre la cara…i resulta que aquesta “pulmonia” podia ser el “sustu” que em va quedar a dins…a mi i a la meva mare…i que l’endemà de fer-se conscient…el metge va passar per l’habitació i li va dir a la meva mare: “Aquest és el nen de la pulmonia d’ahir a la nit? És impossible perquè no té cap taca al pulmó de que hagi passat res…ja pot anar cap a casa…no té res”…fins el 1996…
Gràcies Enric, Pilar, Pepeta i Rosendo…
…del Josep i la Dolors ja me n’encarrego jo que el Martí i el Nil els coneguin…
Les personetes creatives 