BarçAjax o la gestió de la frustració (Una història trista)

No és la primera vegada i no serà l’última, n’estic segur. El Barça va perdre estrepitosament amb el Liverpool. Però això és el de menys, o el de més, no ho sé. I quan dic que no és la primera vegada i que no serà l’última, no em refereixo a que el Barça tornarà a passar pel mateix, que també. Em refereixo al Martí i al Nil.

Jo estava sopant a la cuina. Havia arribat de treballar i estava sol. Tranquil. Acabant-me la copeta de vi. Blanc. Fresquet. Relaxat. Acabant el dia. Tal i com m’agrada, a punt d’anar cap al sofà. I quan m’estava a punt d’aixecar, vé el Martí mig plorós:

– No, m’ho puc creure, els cabrons del Liverpool– em diu.

El to de veu i la utilització de la paraula “cabrons” ja em va fer pensar que la cosa no anava bé. I em diu:

– Papa, que van 3-0– tot indignat. I jo, “inanimat” tal i com em diu ell per fer-me veure que no animo el Barça quan van mal dades, li dic:

– Ja m’ho pensava. Ja t’ho deia. Patirem.

I ens n’anem al sofà. Hi havia el Nil. Anar fent. I al cap de res, 4-0. El Martí encara pensava que marcaríem. Jo, no. El Nil, no deia res. I s’acaba el partit. El Martí tirat per terra, plorant, a llàgrima viva. No s’ho creia. El Nil estirat al sofà, bocaterrosa, sense dir res. La Mariona, que no hi era, ens envia un àudio de whatsapp:

– Com estan els nens?– sento que diu.

– Plorant– li dic.

–Pobrets– em torna a enviar.

I sí, van plorar. Molt. I vam anar a dormir. I els vaig dir que era normal que ploressin. Estaven tristos. Pensaven que el Barça es classificaria. Jo, també, què coi! I, al cap d’una estona, el Martí va començar a dir que només era futbol, que, al cap i a la fi hi havien més coses a la vida. Que és més important viure. Bona reflexió, tot i la tristesa. I sí. Li vaig dir que clar que sí. El Nil ja dormia. Li faig un petó. Abraço el Martí i li dic que demà serà un altre dia. I em diu que sí:

–T’estimo, papa.

– Jo més.

– No, jo.

I em diu:

– Papa, demà juga l’Ajax. També m’agrada l’Ajax. Segur que passen.

– Segur que sí, Martí. Bona nit.

Cop d’aire.

Contractura: Contracció permanent, involuntària i no reversible d’un o més grups musculars, que manté la zona respectiva en una posició viciosa.

Un clàssic. Comença el fred. El fred de debò. Fa vent, anem a veure el Barça al camp. La primera vegada de la Mariona i els nens. La meva tercera, no us penseu. Emoció màxima. El Martíi el Nil flipant de veure el Messi, en directe. Els hauríeu d’haver vist la cara. Impagable. Inoblidable. I, a sobre, guanyen. 3-0. Un dia perfecte. Anar a veure el Barça al Camp Nou és una passada. Anar-hi amb els nens més. Molt més.

I avui, em llevo, i pam! Contractura. Cop d’aire. Diga-ho com vulguis. Com un pal. Com un robot. Cop d’aire. Cadascú comença els dilluns com vol.

Un cop d’aire.

Perd el Barça (i altres coses de la vida).

Veig el Martí i el Nil i me’n recordo. Me’n recordo de coses. Els veig com es posen de nerviosos quan perd el Barça. O quan no se’n recorden d’allò que volen dir. I que és molt important. Molt.

Me’n recordo quan era petit i el primer dia de classe em posava nerviós. Cada curs semblava que seria més difícil que l’anterior. De fet, era un clàssic parlar amb gent més gran de l’escola i que et diguessin: “Disfruta 8è que quan arribis a B.U.P, ja veuràs!“. I així cada any. I tu, trobaves 8è. prou difícil. I el primer dia de classe.

I anar a l’escola.

I conèixer gent nova.

I parlar davant de tothom. I llegir davant de tothom.

I demanar a la noia que t’agradava si volia sortir amb tu. Per por a que et digués que no. Que ens costen els no(s). Molt.

I llavors anaves a la Uni. “Primer és difícil, però ja veuràs Tercer” et deien. I tu ja anaves prou cagat.

“Disfruta mentre estudies que ja veuràs quan treballis“. I tu penses que és força dur estudiar una carrera (sobretot sino t’agrada i no saps com dir que vols plegar).

I treballes i et diuen que disfrutis els primers dies que després t’apretaran més. I voldran mes. Molt més. De tu. I tu penses que, déu n’hi dó per ser els primers dies.

I llavors coneixes algú. Et cases. I tens fills. I comença la roda. “Tu disfruta ara que són petits, que quan són grans els problemes són més grans” et diuen. Però quan són petits, per a tu, els problemes són grans.

Se’n diu manca de perspectiva. Quan ets al mig de la situació, ets al mig, al bell mig, i costa agafa perspectiva. I la gent que et dóna consells ja té la perspectiva. Temporal o espaial. Ells i elles ja han passat per allò que estàs passant tu i no se’n recorden que per a a ells, el primer dia de P5 també va ser duríssim. I el primer NO d’una noia els va fer plorar i pensar que no valien res i no trobarien mai més a ningú. I el primer dia que el seu primer fill va plorar una hora seguida, no sabien què fer.

I no. No dic que aquests consells no serveixin, però no serveixen. Quan passes una situació la passes. La vius en primera persona i no tens un futur per comparar-la.

I sí, ahir va perdre el Barça i el Martí es va emprenyar molt moltíssim. “No n’hi ha per tant” li vam dir. Però sí. No tenia amb què comparar-ho i no tenia perspectiva. De fet, no havia viscut el Barça dels anys 80. Ho celebràvem tot. Perquè no podíem celebrar gairebé res.

No són el mateix les situacions viscudes que les situacions que estàs vivint. No són el mateix.

La importància de l’actitud…

El títol és un tòpic. Ho sé, però no per això, menys cert. Avui, tothom, o per ser més concrets, gairebé tothom al meu voltant, està parlant de futbol (per variar). Del Barça. Del PSG. D’un partit de futbol. D’una remontada històrica. Jo, no us faré pas una crítica esportiva ni tampoc us diré com em sento respecte d’aquest tema…o sí, què cony, estic eufòric!!!!!

El que realment és important és que em va venir al cap la fórmula de Victor Küppers de “(c + h) x a”. Els coneixements i l’habilitat…sumen, i l’actitud multiplica. La fórmula no es va equivocar. El Barça té coneixements i habilitats (i el PSG també, of course), però el dia de París, tenien una actitud, i ahir al Camp Nou, en tenien una altra. En 15 dies no han guanyat ni habilitats ni coneixements, però sí que hi ha hagut un canvi brutal d’actitud. Ja sigui per l’entorn, per un canvi de creences…o pel que volgueu, però, al final, el que acaba canviant, i que depèn d’un mateix, és l’actitud. I ahir, el Barça, la tenia. Actitud de guanyar. D’esforçar-se. De patir. De divertir-se. Una actitud alineada amb l’objectiu de guanyar, i de molt, el PSG. 

Ahir, el Barça va multiplicar. Ahir, va ocórrer allò que gairebé no passa mai. Allò que només passa quan tenim clar què volem, ens esforcem per aconseguir-ho, creiem que ho podem aconseguir i hi posem tota la nostra bona actitud i energia. I, llavors, de vegades, només de vegades…passa.

I no us enganyeu…la bona actitud no ens fa guanyar 6-1, però la mala actitud sí que et fa perdre 4-0.

A disfrutar culés!