Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

Els esmorzars de “luju”

ludoterraHi ha una cosa molt clara quan pensava que tindria fills…que no canviaria jo i que no canviaria la meva vida…que seguiria fent les mateixes coses amb un o dos afegits (anomenats fills)…i pam!!!!!!!!!! De cop, tinc fills i m’adono que tot canvia!!!!!!

Qui es pensi que la seva vida no canviarà, s’equivoca…però avui no us vull omplir el cap amb què suposa tenir fills i de les coses bones i menys bones que comporta el fet de tenir-los…només parlaré d’una cosa tan senzilla i tan important com són els esmorzars. Potser hi ha gent que no li dóna importància a l’hora d’esmorzar, però per mi, és un dels moments més importants del dia…i de cop, aquest moment tan íntim o de parella…desapareix!
Al principi et dius a tu mateix que pots seguir anant als mateixos llocs que anaves abans (i mentre és un nadó, pots, perquè està controlat…sempre i quan dormi, és clar!) però quan comencen a moure’s, diga-li reptar, gatejar, caminar, córrer o teletransportar-se, la cosa canvia…i molt!!!

Resulta que aquells llocs tan acollidors i romàntics, acaben sent llocs petits, inhòspits i plens de cantonades, a punt per clavar-se al front (si estàs de sort) del teu fill o fills! Tu amb el cafè amb llet i el croissant o entrepà, corrent per tot el bar darrera dels teus nens, esquivant les mirades inquisidores d’avis, àvies, solters, parelles romàntiques i pares amb fills modèlics que beuen el cacaolat amb canyeta i s’acaben el seu croissant amb les dues natges clavades a la cadira i amb la roba igual de neta com quan han arribat al bar…
En canvi, jo, corrent amunt i avall, amb el cafè amb llet cridant-me des de la taula:”ehhhhhhh…que estic aquí, que m’estic refredant!” i els nens, mig assalvatjats cridant i saltant i amb la meitat del cacaolat a sobre del jersei dels Gegants de Manresa, net de fa deu minuts i l’altra meitat a sobre del meu jersei brut del croissant que rosegava l’altra i que ha decidit que no en volia més quan jo passava, casualment, pel seu costat…

Resulta que proves d’anar a les terrasses que anaves sempre, i aquells llocs tan “guais” (diga-li guais diga-li “hipsters”) són, ara, terrasses plenes de cigarretes per terra, brutícies variades on els meus nens hi acaben estirats…anant bé…sino proven de menjar-se el sucre que han llençat a sobre de la taula bo i llepant-la…(NOTA MENTAL: els meus fills estan vacunats des d’ara mateix contra qualsevol malaltia vírica o bacteriana o màlefica variant viríco-bacteriana o bacterio-vírica present futura, terrestre i extraterrestre…i de l’univers del costat…si molt m’apures.).

I, llavors, per art de màgia, una amiga t’envia un whatsapp i et diu que si vols anar a un lloc, diga-li un lloc diga-li La Ludoterra, que hi expliquen un conte per nens…

I tu i la teva dona, que agafes els nens (literalment) i te n’hi vas perquè són les 11:30 hores d’un dissabte (el conte és el de menys, tot i que resulta molt bonic), i els nens ja estan a punt de destruir la casa per segona vegada i, a més és l’hora del (re)esmorzar (NOTA: el (re)esmorzar és un plaer parental definit pel segon esmorzar que faig perquè el primer l’he fet a les 8:00 i ja ni me’n recordo què he menjat!).

I arribes, i sona una música celestial, es para el temps, tothom somriu, hi ha milions de joguines, nens i nenes jugant, unes taules per a pares i mares des d’on pots mirar com els teus nens mosseguen o són mossegats per altres,…i altres meravelles!! Entres, i el primer de tot és que els nens s’han de treure les sabates per entrar a jugar, i hi ha de tot: parquet acollidor a terra, puzzles, joguines de fusta, de no fusta, una hamaca, pissarres per pintar, jocs per fomentar la creativitat de nens i pares…i…els deixes allà…i juguen!!! Els progenitors s’asseuen en una taula i recorden vells temps quan anaven a esmorzar sols i podien parlar mentre feien el cafè amb llet. De tant en tant…saludes els teus fills i els animes a seguir jugant, i si, per casualitat has d’entrar a la zona de jocs…quan tornes, el cafè amb llet encara és calent!!! Això és el paradís dels pares i mares que van als puestus amb els seus fills i filles!!!!

I sí, els nens s’ho passen molt bé, i no marxarien d’allà, és el risc d’anar-hi, però…l’altre risc, és que quan t’acabes el cafè amb llet, tu també et treus les sabates i et quedes jugant a dins de la zona de jocs amb els teus fills…o com ha estat el cas d’avui, amb la meva dona…tots dos estirats a terra…cridant com uns bojos a veure qui guanyava a la “jenga” que ha improvisat la Mariona (i, que, per cert, ha guanyat). I és que pot ser, que algun dia, el Martí i el Nil, ens hagin de dir: “Va, papes que hem de marxar”…

Gràcies Ludoterra per aquest espai…per aquests (re)esmorzars i (re)berenars…hi tornarem…i d’aquí uns dies amb una bona sorpreseta que ja us explicaré…

…fins (molt) aviat…