Calm before the storm…

039396b116daf1c18e3fe11c20d8eff8Avui tinc un d’aquells dies, dijous, que m’he llevat i quan he començat a pensar de què volia parlar al blog, no tenia gens clar quin tema tractar…

I com que no tenia cap tema present ni passat recent…ni passat no recent…de cop, m’ha vingut al cap un tema futur…o condicional…espero….Tal i com dic al títol, la “calma abans de la tempesta”. A què em refereixo amb això? Doncs que ja fa uns quants dies, potser un parell de setmanetes, que m’arriben uns inputs externs una mica desagradables i que, de moment (i toco fusta, ferro i tot el que pugui ser tocable i útil per evitar-los), encara no han arribat a casa…són la “passa”. DEFINICIÓ: malaltia epidèmica i gairebé pandèmica que sol “passar” entre els mesos d’octubre i abril (quan fa fred) i que comencen vés-a-saber-com però es propaguen amb una rapidesa que riu-te’n de les epidèmies zombies de les pel.lícules. Conta la llegenda urbana que un dia un nen/a va estornudar en una llar d’infants, un llunyà dilluns d’octubre i va començar el terror…

Vagi on vagi sento que hi ha nens i nenes malalts, i pares, i mares, i mestres, i…tothom s’està posant malalt!! A l’escola…a la llar d’infants…a l’escola de música…a tot arreu…és terrorífic! En la varietat hi ha el gust: refredats de vies altes, vies baixes, més baixes, més altes, mitges, gastroenteritis (que és mal de panxa i cagarrines bàsicament), bronquitis, bronquiolitis, qualsevolitis, tos, mocs, vòmits, tot barrejat amb variants infinites i febre…tot acompanyat de febre. O sigui que jo ja estic aprovisionant Dalsy (per si arriba la fi del món), “toallitas”, mocadors de paper, més mocadors de paper…i ho tinc tot a punt per l’apocalipsi de ” la passa”.

El pitjor de tot és aquesta maleïda calma…avui estan bé, però a la primera tos ja penses: “Ok, ja està! ja han caigut!”. Si la caca és massa tova: “Apa…gastroenteritis” i així anar passant. Els vaig a buscar al llit (bé, al Martí no, que el tinc al costat i si vomita o estossega ja me n’adono instantàniament) i reso perquè no tinguin els ulls enganxats de lleganyes o el nas ple de mocs o si els sento el xiulet del pit des del passadís!!!

I així anem passant cada dia, amb aquella calma que només els pares i mares coneixem…aquella calma de “és-impossible-que-si-en-una-classe-de-25-nens-n’han-caigut-20-el-meu-fill-no-caigui”...aquella calma de “com-puc-estar-tenint-tanta-sort-alguna-altra-cosa-em-passarà”…i aquella calma que només trenca algun estornut de matinada o aquell despertar amb tos…

Nosaltres, a casa, el Martí va vomitar un cop i va tenir una mica de cagarrines un dia, i, per tant, jo ja ho dono per passat…ja compta!! i la meva dona, la Mariona, també ha estat toveta…ja compta!! Ara quedem el Nil i jo…aguantant…un dia mocs…un dia lleganyes…un dia tos…un dia mal d’ossos…però aguantant…i el que és més: qualsevol malaltia que no inclogui deixar d’anar a l’escola/llar d’infants és lleu!

El meu temor principal d’aquests dies és rebre “la trucada de l’escola”. Una trucada de l’escola és l’equivalent a trobar-se una notificació de carta certificada de trànsit a la bústia…res de bo!

Per tant…qui dia passa, any empeny, i si he llevat els nens, tenen un volum de moc i de tos acceptable, una temperatura de menys de 37 graus i poden caminar…cap a l’escola…i esperar no rebre la trucada (NOTA MENTAL: si la pel.li “The Ring” feia por perquè rebien una trucada i al cap d’una setmana morien…espereu-vos a rebre la trucada de l’escola per dir que vagis a buscar el nen/a…això sí que és terror)  per anar-los a buscar a les 16:30 i les 17 hores. I un dia més que hem salvat!!!

i jo…de moment…segueixo el dia amb aquella calma tensa…calma d’abans de la tempesta…d’aquella que saps (creus) que en algun moment s’acabarà…l’apocalipsi “passa” ha començat i nosaltres, de moment, ens el mirem de costat…i que duri!