El cançoner del Martí…

Diuen que els nens fan el que veuen fer a casa. Que són mirallets de nosaltres mateixos. I jo, crec que és veritat. A casa tenim dos mirallets amb potes. Són el nostre reflexe.

Si fem cas a la cançó que cantava el Martí, avui mentre sopava tallarines i “llumillu”, i el Nil s’ho mirava (segueix alimentant-se fent la fotosíntesi, ajudat per unes galetes que li donen energia extra), diríem que ens ha sortit un nen molt amorós i molt bonic. Potser sí que és cert, que, el final del tema, canvia una miqueeeeeeeeta. Alguna cosa deu haver sentit per casa. No ho sé…