Petits somriures. Petits papers.

Són els petits detalls el que realment compta. Diu Nigel Marsh a la seva TED talk que per canviar la nostra relació amb el temps “calen canvis petits en els llocs adients i no canvis dramàtics”. Saps què canviar i on canviar-ho i, de cop, PAM, màgia, tot canvia!

Són els petits detalls el que realment canvia.

De vegades una lletra Z, dinamit(zar).

De vegades una lletra I, cur(i)ós. És curiós, no hi havia pensat abans. Una sola lletra canvia el significat d’una paraula. De vegades es converteix, gairebé en el seu antònim. Sóc més fan de “la curiositat va salvar el gat” que no pas “la curiositat va matar el gat”. El gat de Schrödinger, que pot ser viu o mort.

Són els petills detalls el que importa. El que realment importa. Són aquelles petites coses del dia a dia. Detalls. Que sumen. I que resten. Que multipliquen. I que divideixen. La vida, sí, sí, la vida és una suma de petits detalls i petits moments que fan “detallassus” i “momentassus”. I no, la vida no és un sumatori de suma 0. 1 i -1 no fan 0. Bé, en matemàtiques sí, però a la vida, no…

…no és el mateix “anar fent” cada dia, “anar tirant” cada dia que un dia “estic eufòric” i un dia “estic fet una merda”. El Dragon Khan és emocionant perquè té pujades i baixades. No se’ns acudiria pujar a una atracció que anés tirant. Plana. A una velocitat d'”anar tirant”. L’emoció no existiria. I la vida és una suma de pujades i baixades. Petites i grans. Però sobretot, petites, moltes. De cada dia. De cada hora. De cada minut. De cada segon. Una suma de petits moments i petits detalls. I no sumen 0.

Són els petits detalls el que requereixen tota la nostra atenció. Per no perdre’n detall. Que no busquem quan ja hem trobat.

Són els petits detalls. Ho repeteixo per sino ha quedat clar. Són els petits detalls. Petits. Detalls. El Martí i el Nil treballen l’agraïment a l’escola aquest any. Donar les gràcies. De cor. M’encanta:

Ahir arriben a casa i el Nil porta una nota amb una foto del seu inconfusible somriure burleta i a darrera hi posa: “Papa i mama, gràcies, us estimo molt”. I el Martí porta un paper doblegat perfectament amb el títol Martí i el subtítol Alien amb un dibuix seu fent d’alien, amb el text “Papa i mama gràcies per portar-me a l’escola i fer-me l’esmorzar cada dia”.

El que us estava dient. Els petits detalls. Petits somriures. Petits papers. Petits agraïments. Enormes vides.

Anuncis

D’escoles…canvis i més canvis…

IMG_0297.PNG

Aquest any el Martí ha canviat d’escola, una altra vegada…i desitgem que duri…i ara que ja fa unes setmanes que ha començat, ja puc començar a parlar de com ha anat aquest canvi, de fer balanç, com els 100 dies dels polítics…i com tots els canvis, es poden agafar des de la por o des de l’excitació, tu decideixes, i, en aquest cas, he de dir, que jo, en principi, tenia tanta por com excitació i el Martí, crec que la por la va deixar a casa…

Us demano que feu un exercici d’empatia…

Eren molts canvis: canvis d’amics, canvi de població (de Manresa a Fonollosa), canvi de mètode de transport (d’anar a peu 10 minuts a anar en bus, o autogus com n’hi diu ell, 30 minuts), canvi d’horari (llevar-nos mitja hora abans i arribar a casa una hora més tard)…és normal que aquests canvis afectin a les persones, canvi de sistema d’educació (el teatre i la música molen, de partida…)…i és que…

…Canviar els amics em fa coseta, i als primers dies costa parlar amb els altres, perquè són nous, perquè són més grans, alguns ja fa anys que hi van i són “veteranos” i fa sentir com que t’has de fer un lloc al nou grup, i això no sempre és fàcil (us en parlaria millor la Mariona des de la perspectiva sistèmica) Són 3 escoles en 4 anys i haver de conèixer gent nova gairebé cada any, de vegades mola i de vegades fa mandra…

…Canvi de població encara em fa més coseta. És mitjanament lluny de casa, no sé els quilòmetres però si les corbes, i en són moltes. I, inconscientment, estan molt lluny. Fa poreta…I si em trobo malament…i si…i si…Ho heu d’entendre…no és Nova York i Los Ángeles…en sóc conscient, però és Manresa i Fonollosa, que, per algú que ha viscut sempre al mateix lloc…ja és un pas…

…Canvi de mètode de transport. Què en puc dir d’això? D’anar a peu i en cotxet a l’escola…a un autobús ple de nens a les 8:25 hores del matí. No calen gaire explicacions més, oi? Excitant i còmode, fins que al segon dia un mareig i un vòmit em trasbalsa…i penso…i si cada dia em passa el mateix???? Uffffff…quin pal!!!!!!!

…Canvi d’horari…son…mala lluna per haver anat a dormir massa tard tot i que les rutines comencen a funcionar…plors variats...”avui no en tinc ganes”…poca gana per esmorzar…mandra de vestir-me…mandra de caminar fins al pàrquing…mandra de tot, resumint!

Canvi de sistema d’educació…això sí que mola…avui teatre…avui cantar…avui tornar a cantar…avui aprenc una cosa nova…demà dues…i per a mi, cada dia és un aprenentatge, estic flipant amb l’escola, cada dia tinc noves coses per explicar i em vaig fent gran…una miqueta més cada dia…i me’n vaig a dormir i penso que bé…“aquesta escola, mola…és l’escola dels dracs….dracs….dracs”…

…i penso que, quina sort d’haver triat aquesta escola…i me’n vaig a dormir tot cantant la cançó de l’escola…i també penso, que al final, m’hi he acostumat prou ràpid al canvi, i que, el proper dia, ja explicaré com li han afectat aquests canvis al Martí, que, per sino us n’havíeu adonat, el dels canvis d’avui era…JO!!!!!

P.S. Ara podeu rellegir el post si us vé de gust, i l’empatia que heu sentit pel Martí, la canvieu per mi!