La mare que et va parir…

Ospa, que poc durs que sonen els insults en català! No hi ha manera d’insultar algú que ha destrossat el mobiliari urbà i fer-lo sentir culpable tot dient-li: “Trinxeraire!”. És el que tenim els catalans i catalanes, que ens ho guardem tot i no sabem ni insultar bé!

Bé, al que anàvem, que no era a insultar. Que només us volia dir una cosa, que segurament ja sabreu…

Els meus fills viuen a Manresa, cor de Catalunya. Catalunya interior. Catalunya profonda. El Nebraska català. Infern a l’estiu, Alaska a l’hivern. Un percentatge de gent que parla i escolta en català molt elevat, segurament per sobre del 91,23 % aproximadament.

Els meus fills van a una Escola Rural. Molt rural. Tan rural que és al bell mig del bosc. A un poble petit. A un poble atonyinat. Molt atonyinat per voler votar l’1-O. Un poble que el dia 1-O, va tenir una ràtio de policies nacionals i guàrdies civils per sobre d’1 x persona. Un poble de risc per massa català, segurament. Forma part del Nebraska català òbviament. I, de vegades, hi passen tractors catalans, hi ha pagesos i pageses catalans i, sorprenentment, la gent també parla i escolta català.

Els meus fills tenen uns pares (i unes mares que dirien ells), molt catalans. Extremadament. Nascuts, també al Nebraska català. Vivim, parlem i escoltem en català. Manies extranyes dels catalans i catalanes d’utilitzar aquest codi secret, quan tothom sap que en castellà ens entén tot el món. Sobretot si crido, parlo a poc a poc i gesticulo molt ben indignat (només cal viatjar una miqueta pel món per adonar-se d’això).

Els meus fills, òbviament estan adoctrinadíssims. Tenen el castellà prohibit arreu, sota pena de presó si l’utilitzen. Ai no, perdoneu, que això passa al revés a certs llocs!

I els meus fills, curiosament. Els meus fills, extranyament. Els meus fills, el Martí i el Nil, de 7 i 5 anys, respectivament, amb molt de respecte…

…parlen CASTELLÀ!!!!!!!!!!! Cagum l’ou, si amb tot el panorama que PP i Ciudadanos s’han inventat, resulta que els meus fills, Nebraskins (o com es digui) de naixement, i de criança, parlen castellà, deu ser que potser no fa falta canviar res, no? O bé, potser si que cal canviar alguna cosa, però no la que volen canviar!

Au va home va, aneu a la merda! (Mira, aquest m’ha quedat prou bé)

“Cosas que pasan…frecuentemente…(la Catalunya profunda)

D’aquelles frases que surten de la boca dels meus fills i no sé d’on l’han tret. Gracioses. Molt. Sobretot si surten de la boca d’un nen de 4 anys. I d’un de 6. Et miren amb aquella cara de no haver trencat mai un plat i et deixen anar “…cosas que pasan (PAUSA DRAMÀTICA)…frecuentemente”, i es queden tan amples. Així. En castellà. Dos nens de Manresa, amb un pare de Manresa i una mare de Súria. De la Catalunya profunda. Que van a l’Escola dels Dracs. A Fonollosa. On Déu Nostre Senyor va perdre, no una, sino les dues espardenyes. Un reducte. De la Catalunya profunda…

I, és clar, jo em pregunto quan llegeixo diaris, miro TV, escolto la ràdio i sóc a Twitter…com cony poden aprendre castellà els meus fills, si resulta que el castellà està perseguit, marginat, vilipendiat i maltractat a Catalunya????

Senyors i senyores del PP, i Ciudadanos, com és que els meus fills Martí i Nil Bastardas Homs, amb “noséquants” cognoms catalans (bé, Bastardas no ho sé ben bé. Bastardas és l’Snow Català, el Nieve, perquè m’entengueu els que heu vist o veieu o veureu Juego de Tronos), que viuen al bell mig de Manresa i van a l’escola al mig del bosc, a mitja hora en bus, a Fonollosa, al costat de Fals i Aguilar de Segarra i Rajadell (amb ll òbviament, per putejar fort), poden mantenir una conversa en castellà????

Com és possible que, si a casa parlem en català, al pati de l’escola parlen en català, a la plaça parlen en català, els meus amics són catalans (Quina mania que tenim els catalans de fer colles de gent que parla, riu, plora i s’enfada en català…com som!) i la meva família és catalana…hagin après el castellà i puguin, fins i tot, parlar-lo dignament???

A veure, no serà que, potser el castellà no està ni perseguit, ni marginat, ni vilipendiat i ni maltractat a Catalunya???

Podria ser que no calguessin quotes de castellà i sí de català perquè resulta que a Catalunya, el castellà és moneda de canvi habitual quan parles amb algú?

Podria ser que anés a un bar de la capital, Barcelona, i em demanessin si vull l’entrepà de fuet amb tomàquet o sense??? Que sóc català, cullons! En perfecte castellà, és clar…

I, inclús, inclús, podria ser que quan algú que no parla català pel motiu que sigui, perquè no pot, no en sap o no en vol, ens demani si li podem parlar en castellà i li diguem que sí, que “no tenemos ningún problema en hablar en castellano, o inglés o francés” (amb accent manresà, això sí) si la ocasió ho requereix????

Podria ser que en grups de persones amb els quals faig formació, una d’elles no parli català, les altre 9 sí, i jo, després de demanar-ho, els digui als 9 si els importa que la faci en castellà perquè m’entengui la persona que no parla català i em diguin que sí???

Podria ser, i ho poso en condicional…podria ser que, els catalans, en la seva majoria fóssim persones normals, respectuoses amb tothom i que, sí, no ens agrada que ens toquin gaire els pebrots o els nassos o els cullons, que ens menteixin i que ens diguin que el castellà s’ha de protegir???

Perquè sabeu què???

El dia 1 d’octubre, votarem, pels nostres nassos, pebrots o cullons. No sé com dir-ho. Ho farem en català. Perquè és la nostra llengua, no un mal costum que hem agafat perquè no ens entenguin. I el castellà, que és molt bonic, ja vé sol. No sé ben bé d’on, però vé.

I…el Martí i Nil de les cases Bastardas Homs, fills de Mariona i Enric, de les cases Bastardas Bonachi i Homs Alsina, residents a Manresa, alumnes de Fonollosa, personetes creatives, presents i futurs catalans de ple dret y “los que no arden”…bé, una mica sí que “arden”, tenen tot el dret a expressar-se lliurement. Ara i quan els toqui a votar.

Tot això, amics i amigues, són “…cosas que pasan frecuentemente” a la Catalunya profunda. Ai las!