“Cosas que pasan…frecuentemente…(la Catalunya profunda)

D’aquelles frases que surten de la boca dels meus fills i no sé d’on l’han tret. Gracioses. Molt. Sobretot si surten de la boca d’un nen de 4 anys. I d’un de 6. Et miren amb aquella cara de no haver trencat mai un plat i et deixen anar “…cosas que pasan (PAUSA DRAMÀTICA)…frecuentemente”, i es queden tan amples. Així. En castellà. Dos nens de Manresa, amb un pare de Manresa i una mare de Súria. De la Catalunya profunda. Que van a l’Escola dels Dracs. A Fonollosa. On Déu Nostre Senyor va perdre, no una, sino les dues espardenyes. Un reducte. De la Catalunya profunda…

I, és clar, jo em pregunto quan llegeixo diaris, miro TV, escolto la ràdio i sóc a Twitter…com cony poden aprendre castellà els meus fills, si resulta que el castellà està perseguit, marginat, vilipendiat i maltractat a Catalunya????

Senyors i senyores del PP, i Ciudadanos, com és que els meus fills Martí i Nil Bastardas Homs, amb “noséquants” cognoms catalans (bé, Bastardas no ho sé ben bé. Bastardas és l’Snow Català, el Nieve, perquè m’entengueu els que heu vist o veieu o veureu Juego de Tronos), que viuen al bell mig de Manresa i van a l’escola al mig del bosc, a mitja hora en bus, a Fonollosa, al costat de Fals i Aguilar de Segarra i Rajadell (amb ll òbviament, per putejar fort), poden mantenir una conversa en castellà????

Com és possible que, si a casa parlem en català, al pati de l’escola parlen en català, a la plaça parlen en català, els meus amics són catalans (Quina mania que tenim els catalans de fer colles de gent que parla, riu, plora i s’enfada en català…com som!) i la meva família és catalana…hagin après el castellà i puguin, fins i tot, parlar-lo dignament???

A veure, no serà que, potser el castellà no està ni perseguit, ni marginat, ni vilipendiat i ni maltractat a Catalunya???

Podria ser que no calguessin quotes de castellà i sí de català perquè resulta que a Catalunya, el castellà és moneda de canvi habitual quan parles amb algú?

Podria ser que anés a un bar de la capital, Barcelona, i em demanessin si vull l’entrepà de fuet amb tomàquet o sense??? Que sóc català, cullons! En perfecte castellà, és clar…

I, inclús, inclús, podria ser que quan algú que no parla català pel motiu que sigui, perquè no pot, no en sap o no en vol, ens demani si li podem parlar en castellà i li diguem que sí, que “no tenemos ningún problema en hablar en castellano, o inglés o francés” (amb accent manresà, això sí) si la ocasió ho requereix????

Podria ser que en grups de persones amb els quals faig formació, una d’elles no parli català, les altre 9 sí, i jo, després de demanar-ho, els digui als 9 si els importa que la faci en castellà perquè m’entengui la persona que no parla català i em diguin que sí???

Podria ser, i ho poso en condicional…podria ser que, els catalans, en la seva majoria fóssim persones normals, respectuoses amb tothom i que, sí, no ens agrada que ens toquin gaire els pebrots o els nassos o els cullons, que ens menteixin i que ens diguin que el castellà s’ha de protegir???

Perquè sabeu què???

El dia 1 d’octubre, votarem, pels nostres nassos, pebrots o cullons. No sé com dir-ho. Ho farem en català. Perquè és la nostra llengua, no un mal costum que hem agafat perquè no ens entenguin. I el castellà, que és molt bonic, ja vé sol. No sé ben bé d’on, però vé.

I…el Martí i Nil de les cases Bastardas Homs, fills de Mariona i Enric, de les cases Bastardas Bonachi i Homs Alsina, residents a Manresa, alumnes de Fonollosa, personetes creatives, presents i futurs catalans de ple dret y “los que no arden”…bé, una mica sí que “arden”, tenen tot el dret a expressar-se lliurement. Ara i quan els toqui a votar.

Tot això, amics i amigues, són “…cosas que pasan frecuentemente” a la Catalunya profunda. Ai las!

Anuncis

Sóc català i estic fins els nassos (per no dir collons)…

Sóc català. Ja està. Ja ho he dit.

El dia 1 d’octubre aniré a votar. I votaré que sí. Ja està. Ja ho he dit.

I estic fins als nassos (per no dir collons) de com em sento tractat.

Jo mai havia anat a cap manifestació. Les trobava una pèrdua de temps. Ho reconec. Però quan et toquen la dignitat. Quan et toquen l’orgull. I quan et falten el respecte, per aquí sí que ja no hi passo. Cornut i pagar el beure se’n diu d’això. T’estomaquen (virtualment) i encara t’has de sentir a dir que ets un separatista.

A mi si algú em maltracta, me n’aparto. No ho sé. Tinc autoestima. M’estimo, que és el mateix. I el maltractament no forma part de l’amor. Si sento que algú em tracta malament no el vull al meu costat. Fa massa anys que dura aquesta tonteria. És una mica com el “No t’he picat mai i no ho tornaré a fer”. Ja n’hi ha prou.

I ara vaig a manifestacions. Amb la Mariona, i el Martí i el Nil. I ens pintem la cara. I cridem. De bon rotllo. Per defensar els nostres drets, no per atacar els dels demés. Només faltaria. Però és que ja fa temps que m’estic votant a sobre. I auodeterminant-me a sobre. I independitzant-me a sobre. I al final m’ha sortit la rauxa. Bé, més aviat, un seny arrauxat. Una rauxa assenyada. Potser és un oxímoron, però és que no sé com definir-ho. Ja n’hi ha prou.

Cadascú que faci el seu camí. I si s’han de creuar que sigui com a amics. Amb el dol d’una relació tancada i trencada.

El post pot semblar una mica desordenat però és que escric tal i com em vé al cap. Sense filtres. Amb els sentiments. Profunds i a flor de pell. Un altre oxímoron.

Collons, que sembla que parlem català per tocar la pera a la resta de la gent. Algú pot entendre que parlem català perquè és la nostra llengua? La nostra identitat? Que sembla que haguem de demanar perdó per ser catalans. Que no, home I dona. Que no! Que no tractem malament a ningú per parlar en castellà. No fotem!

Fa 6 anys que un munt de gent (entre 1.000 i 2.000.000 segons les fonts) surt a demanar que ens deixin expressar. Votar. Famílies senceres “manipulades” pels mitjans de comunicació. Enganyats. Amb el cervell rentat. Per enganyar-nos i que ens governin uns “dolents” que s’aprofitaran de nosaltres. Ja n’hi ha prou. Aquí no em val el “Más vale malo conocido”. Prefereixo trobar-me un dolent nou…què voleu que us digui!. O posats a fer, decidir triar algú que sigui bo. Amb ganes de construir un país. Petit. Sí. Molt petit, però eixerit…què collons!

I si l’argument per seguir a Espanya ha de ser que el Barça no jugarà la Liga Española, que ja els aniré a veure contra el Peralada.

I si l’argument ha de ser que no cobrarem la pensió, penseu que sóc autònom. O sigui que això ja ho tinc “garantit” ara. A Espanya.

I si l’argument ha de ser la por…no funcionarà. Tinc por, però em pot més la il.lusió de construir un estat propi que la por de perdre l’status actual. Més pobre però més lliure.

Hi ha algú que entengui tot això? Que els catalans no volem tocar els collons? Que només volem decidir sobre el nostre futur? I, si vols votar que no i seguir com ara, només has de sortir i votar que no. Ningú t’obliga a quedar-te a casa. Després no et queixis que ens roben, que no ens tracten bé i que tots són uns lladres.

Vota. Legitima el referèndum. Deixa de queixar-te i fes alguna cosa. Jo ho faré. Sortiré. Votaré que sí (per si encara en queda algun dubte). Em pot la il.lusió. Digueu-me il.lús.

Ho puc dir més alt però no més clar. Clar i català. Per tocar els collons, oi?

P.S.: Avui, per motius personals no traduïré el post al castellà. No fos cas. Ja m’imagino el titular: “Segons la Policia Local, l’Enric Bastardas escriu un post de 1000 paraules i, segons la Guardia Civil, l’Enric Bastardas escriu un petit tuit de 140 caràcters”.