Gràcies.

Hi ha molts motius per plorar a la vida. Per tristesa. Per ràbia. Per indignació. Per alegria. Per humiliació. Per “no em puc creure el que està passant!”. Per “la vida no és justa!”. Per les injustícies de la vida (que vé a ser el que he dit abans). Perquè sí. I perquè no. I perquè em vé de gust fer-ho. I després de plorar el que m’ha vingut de gust, ara dono les gràcies. Perquè tanta i tanta mala llet m’afecta a mi i als del meu voltant. Prou. Ara, dono les gràcies.

Gràcies als Mossos. Això és una reconciliació. I això és bonic. Ens hem reconciliat amb les forces de seguretat catalanes. Veure plorar un Mosso m’ha connectat amb el meu pare. Us ho juro. Per a mi, el meu pare era una font d’autoritat i, quan plorava, em sobtava molt. Veure plorar els Mossos era veure plorar el meu pare. I em va fer plorar, molt. Gràcies Mossos per fer la vostra feina. Protegir la ciutadania.

Gràcies als Bombers. A veure, si els calendaris de Bombers ja triomfaven, aquest any seran la bomba! Veure els Bombers arriscant la seva integritat, física i moral per defensar els catalans i catalanes que ens expressàvem lliurement el diumenge, em va arribar a l’ànima. Cada hòstia que rebien, la rebia jo. Quan van arribar al Conservatori de Manresa i la gent es va posar a aplaudir amb força, no vaig poder evitar emocionar-me. Eren els nostres defensors. Collons, si és que ho tenen tot aquesta gent!

Gràcies a la gent gran. Que es va vestir de diumenge tot i saber que aquella gent uniformada i armada amb porres i molta mala llet, no distingien ni per gènere ni per edat. Arriscant-se a rebre un cop de porra pel sol fet d’anar a votar. Passadissos oberts en qüestió de segons perquè votessin i puguessin anar a casa a fer una butifarra ben gran a tots i totes els que els van dir que no votarien mai per tenir una República Catalana. NOTA: Quan faci cua a la carnisseria, deixi’m passar i no se’m coli. Gràcies!

Gràcies a la gent jove. Defensant col.legis, espais, urnes, gent, drets, llibertats. Tot el dia. 24 hores sense dormir. Aguantant perquè si arribaven els que havien d’arribar, haguessin de marxar amb la porra entre les cames (Ui, això ha quedat malament).

Gràcies a la gent ni jove ni gran. Els que no tenim carnet de Super3 ni podem anar a l’Imserso (a veure quin nom li posarem ara!). Per tot. Per ser-hi. Pels somriures i pels plors.

Gràcies a la gent que avisava per whats, telèfon, senyals de fum, fent tocar les campanes (com a Bagà) d’una forma determinada si s’acostaven els “Caminantes Blancos”.

Gràcies a la gent que va ajudar amb tots els seus mitjans de forma desinteressada. Els que fossin. Tractors davant de portes. Camions fent la tisora a carreteres comarcals. Gent empenyent a força de cançons. Fent resistència passiva. Patint pel seu cos. Patint per la seva ànima.

Gràcies als voluntaris i voluntàries (un moment que em moco) perquè sense vosaltres, aquest desplegament propi d’una pel.lícula d’espies, no hagués estat possible. Urnes enviades des de la Xina a França, entrant amb furgonetes i repartides amb trucades plenes de missatges clau. Desperts des de quarts de cinc del matí, per si de cas. Dies i dies de reunions. Secrets. Ben amagats. Hores i hores de por. Molta por. Veient com en qualsevol moment, tota la seva feina se n’anava a n’orris. Gent que ho vau haver de seguir des de l’hospital. Defensa. Defensa. Defensa. Va ser la paraula que vaig sentir tot el dia. No m’agrada la guerra, però no vaig sentir Atac, cap vegada.

I gràcies, mil gràcies, milions de gràcies a la Mariona. Per formar-ne part. Elevació és el que sento. L’orgull de veure gent fent coses maques pel simple fet de fer-les. Dies i dies de “política” que en diuen els nens. T’hem trobat a faltar tots 3. Però ha valgut la pena. I molt. Tu, Mariona, ja formes part de la història. D’aquells que, el dia 1 d’octubre vau ajudar a construir la nova República de Catalunya. Una petita part, és teva. Aquesta República porta el teu nom i el de tots els voluntaris i voluntàries que us heu jugat el físic i el no físic per tothom. Gràcies.

I un petit secret. Quan vas arribar a casa, vaig respirar alleugerit. Vaig pensar. “És viva. I està sencera.” No tenia aquesta sensació des de que era petit i arribaven els pares a casa. Ja podia dormir.

Anuncis

“Cosas que pasan…frecuentemente…(la Catalunya profunda)

D’aquelles frases que surten de la boca dels meus fills i no sé d’on l’han tret. Gracioses. Molt. Sobretot si surten de la boca d’un nen de 4 anys. I d’un de 6. Et miren amb aquella cara de no haver trencat mai un plat i et deixen anar “…cosas que pasan (PAUSA DRAMÀTICA)…frecuentemente”, i es queden tan amples. Així. En castellà. Dos nens de Manresa, amb un pare de Manresa i una mare de Súria. De la Catalunya profunda. Que van a l’Escola dels Dracs. A Fonollosa. On Déu Nostre Senyor va perdre, no una, sino les dues espardenyes. Un reducte. De la Catalunya profunda…

I, és clar, jo em pregunto quan llegeixo diaris, miro TV, escolto la ràdio i sóc a Twitter…com cony poden aprendre castellà els meus fills, si resulta que el castellà està perseguit, marginat, vilipendiat i maltractat a Catalunya????

Senyors i senyores del PP, i Ciudadanos, com és que els meus fills Martí i Nil Bastardas Homs, amb “noséquants” cognoms catalans (bé, Bastardas no ho sé ben bé. Bastardas és l’Snow Català, el Nieve, perquè m’entengueu els que heu vist o veieu o veureu Juego de Tronos), que viuen al bell mig de Manresa i van a l’escola al mig del bosc, a mitja hora en bus, a Fonollosa, al costat de Fals i Aguilar de Segarra i Rajadell (amb ll òbviament, per putejar fort), poden mantenir una conversa en castellà????

Com és possible que, si a casa parlem en català, al pati de l’escola parlen en català, a la plaça parlen en català, els meus amics són catalans (Quina mania que tenim els catalans de fer colles de gent que parla, riu, plora i s’enfada en català…com som!) i la meva família és catalana…hagin après el castellà i puguin, fins i tot, parlar-lo dignament???

A veure, no serà que, potser el castellà no està ni perseguit, ni marginat, ni vilipendiat i ni maltractat a Catalunya???

Podria ser que no calguessin quotes de castellà i sí de català perquè resulta que a Catalunya, el castellà és moneda de canvi habitual quan parles amb algú?

Podria ser que anés a un bar de la capital, Barcelona, i em demanessin si vull l’entrepà de fuet amb tomàquet o sense??? Que sóc català, cullons! En perfecte castellà, és clar…

I, inclús, inclús, podria ser que quan algú que no parla català pel motiu que sigui, perquè no pot, no en sap o no en vol, ens demani si li podem parlar en castellà i li diguem que sí, que “no tenemos ningún problema en hablar en castellano, o inglés o francés” (amb accent manresà, això sí) si la ocasió ho requereix????

Podria ser que en grups de persones amb els quals faig formació, una d’elles no parli català, les altre 9 sí, i jo, després de demanar-ho, els digui als 9 si els importa que la faci en castellà perquè m’entengui la persona que no parla català i em diguin que sí???

Podria ser, i ho poso en condicional…podria ser que, els catalans, en la seva majoria fóssim persones normals, respectuoses amb tothom i que, sí, no ens agrada que ens toquin gaire els pebrots o els nassos o els cullons, que ens menteixin i que ens diguin que el castellà s’ha de protegir???

Perquè sabeu què???

El dia 1 d’octubre, votarem, pels nostres nassos, pebrots o cullons. No sé com dir-ho. Ho farem en català. Perquè és la nostra llengua, no un mal costum que hem agafat perquè no ens entenguin. I el castellà, que és molt bonic, ja vé sol. No sé ben bé d’on, però vé.

I…el Martí i Nil de les cases Bastardas Homs, fills de Mariona i Enric, de les cases Bastardas Bonachi i Homs Alsina, residents a Manresa, alumnes de Fonollosa, personetes creatives, presents i futurs catalans de ple dret y “los que no arden”…bé, una mica sí que “arden”, tenen tot el dret a expressar-se lliurement. Ara i quan els toqui a votar.

Tot això, amics i amigues, són “…cosas que pasan frecuentemente” a la Catalunya profunda. Ai las!