47…o 35+12…

47 és un número extrany. No tinc massa manies amb els números. Les tinc amb altres coses, però no amb els números. I tot i així, penso que el 47 és un número extrany. Lletjot. 47. És primer, mira, això sí. No és que siguin molt especials els números primers. N’hi ha força. 47…

47 s’apropa a 50. Per primera vegada n’he sigut ben conscient. Osti, 50 són molts! Espero que quan arribi als 50, encara es segueixi dient que els 50 són els nous 40. Així, tal qual, estil Dorian Grey.

47. M’agrada fer anys. Vol dir que sóc viu. M’agrada fer-ne i en vull fer molts, i, a la vegada, em faig conscient que m’estic fent gran. No tant pels meus 47, sino pels 9 i 7 que faran el Martí i el Nil aquest novembre. Miro enrera, i em planto sempre als 35. I penso en tot el que ha passat en aquests 12 anys. La Mariona, el Martí, el Nil, el canvi de feina, o de vida, què cony,…molt, moltíssim. 12. El 12 m’agrada més que el 47. 35 anys d’una vida i 12 d’una altra dues en una. M’agrada el 35 i m’agrada el 12. 12 anys que vaig conèixer la Mariona. Dues celebracions en un dia per sempre. Una d’individual i una de conjunta. I les dues m’encanten. A casa estalviem celebracions. Per això el Nil també va néixer el 14 de novembre, com la Mariona…per estalviar…

Ostres, 35+12 m’agrada molt més. Dues vides en una també em fa gràcia. Em sembla que la visc més si n’he tingut dues. 35+12 m’agrada molt. Aquest any en celebro 35+12, o el que és el mateix, 47, que no m’agrada tant però també queda bé. A més, no els havia tingut mai fins ara. I estrenar any mola molt. 47. Em sembla que no peto fi. Deu ser l’edat. Ja veus. Al final m’acabarà agradant el 47 i tot. M’agrada el 35 i m’agrada el 12, els dos pel que signifiquen, per un final i per un inici. Ara m’adono que tots els números són especials, i si són els anys que faig…més!. 47