Ajuda (?) de dos gamarussos…

Ara fa uns dies vaig fer un post del que suposava anar a fer la compra a una gran superfície d’alimentació (un hipermercat…vaja…) amb dos gamarussos de 3 i 1 any. I la sort que siguem dos progenitors per poder-ho fer amb garanties d’èxit i sense morir en l’intent.

Però clar…quan has comprat, pagat, posat la compra al cotxe (NOTA: això gairebé mereix un post a part!!! Si el cotxe és petit has de jugar al Tetris i posar les bosses amb coses de més pes a sota, per no arribar a casa amb el pambimbo comprimit que sembla que només tingui una llesca o amb els iogurts aixafats; i si el cotxe és gran, posar-les prou bé com perquè no se t’escampin per tot el maleter o t’arribi rodolant el pot de la nocilla a sota dels teus peus mentre condueixes. Si tens cotxe gran, o furgo com és el nostre cas, i nens, quan obris la porta del maleter t’enduràs la sorpresa que hi ha la bicicleta que vas dir que ja agafaries un dia, i aquest dia ha arribat…el cotxet de recanvi per si el Martí té son…el llit de viatge que ha arrelat al cotxe…el paravent per quan vas a la platja i que portes tot l’hivern a dins del cotxe…i, al final, acabes tenint un maleter petit en un cotxe gran…), i aparcat el cotxe a sota casa…toca pujar la compra i els nens…i tots a l’hora.

Una vegada més…si sou els dos progenitors, la feina serà una mica menys complicada…sino…si estàs sol…és com aquells tests d’intel.ligència que et fan de vegades i que t’arriben pel facebook o pel whatsapp, i que, ara com ara, és el mateix perquè el primer acba de comprar el segon per un mòdic preu (aportació de xarxes socials i d’actualitat tot en un!) : “Si tens 6 bosses de compra i 2 nens, 2 mans i un ascensor petitó…com t’ho fas per pujar-ho tot de cop i no deixar-te res a fora?”. Si agafem l’opció fàcil de dos progenitors, et reparteixes la feina i un es queda nens i l’altre bosses (és el repartiment més fàcil), i, per suposat, jo trio les bosses (NOTA A PRODUCTORS DE BOSSES DE PLÀSTIC: Siusplau, feu bosses que no amputin els dits quan en portes dues o tres a cada mà! I Sí!!!! també faig servir bosses de més d’un ús, però el meu cervell despistat i les meves neurones acostumades a la rutina del dia a dia, fan que la majoria de vegades me les descuidi a casa el dia que he d’anar a comprar!) tot i el risc de perdre algun dit amb les maleïdes bosses!!!

Arribes a casa amb un munt de bosses plenes de menjar de colorets que fa que els nens s’hi tirin a sobre com bojos. El Nil ataca les de “palitos” (que ja vé oberta del mig del super quan li ha agafat la rabieta/gana i no s’ha pogut, i no hem pogut, aguantar), les de galetes i tot el que porti sucre…és com un zombi-detector-de-menjar-poc-sà. Per tant, quan arribo a casa, he de ser (i la meva dona, per suposat) prou hàbil com per deixar les bosses susceptibles de ser atacades, a una alçada considerable i actualitzada, perquè…atents!! Els nens creixen!!!!!

Ja ens veus corrent…deixant el paper higiènic al seu lloc, perquè sino, el Nil ja s’encarregarà de deixar-lo al lloc que ell cregui més convenient…i tot obert! El paper de cuina…també, perquè als seus ulls és el mateix!! Coses que es trenquin també…i acaba sent tot!!!!! Perquè sino és el Nil…llavors arriba el Martí, que és un mil-homes (com el Nil…no m’enganyaré!) i ens “ajuda” portant-ho tot! Que hi ha 24 coca-coles zero: “Papa…que jo puc!”, que hi ha un pack de 6 aigües de 2 litres…el mateix! Que s’ha d’endreçar tot…jo puc!!! I és molt d’agrair, de debò…perquè ho fa amb tota la bona fe, però quan s’acaba d’endreçar tot i els nens es comencen a tranquilitzar, la Mariona i jo hem de fer una repassada general, no sigui que els iogurts estiguin el rebost i les galetes a la nevera….que passa!!!! Normalment, tot el que li agrada a ell, queda molt a l’abast i a la seva alçada….I el que també passa, de vegades…molt poques, això sí…és que jo mateix, amb els nervis i la pressió de posar-ho tot ràpid…acabi posant la pasta fresca al rebost, convertint-la en pasta seca!!!!

El que em temo molt és que ara que no poden…volen ajudar…i quan puguin…no voldran!!!!!

Si més no…ara ens fem un fart de riure veient el Nil provant d’agafar una bossa que és més gran que ell…o corrent pel passadís amb el rotlle de paper higiènic esmentat més amunt, tal i com si fos l’anunci de Scottex versió nen…i agafant-lo abans no arribi al vàter i el tiri a dins (que ha passat!)…

…i el Martí arrossegant un pack d’aigües que pesen tant com ell…o més, amb una mà…i amb l’altre fent l’intent d’agafar el pack de “quintos” sota la mirada atemorida del seu pare i la seva mare…

Que tingueu una bona compra…i una bona entrada a casa!

P.S.: a la foto…el Nil descansant després d’ajudar-nos a portar la compra…o no…quin gamarús!

De pans de motlle aixafats i galetes trencades…

Mireu…fa més d’un any que vaig començar el blog i quan creia que ja havia tocat tots els temes tocables quan parlem de paternitat/maternitat, em sorprenc a mi mateix amb un tema del qual no n’havia parlat mai! Encara que sembli impossible, no havia parlat de l’agradable activitat familiar d’anar a fer la compra del menjar + endreçar la nevera + 2 nens emocionats amb tot plegat (emocionats en general per la vida…i que duri).

Partim que, per a mi, anar a fer la compra un cop al mes i arribar carregat a casa, és una cosa que ja em feia molta mandra de solter (Procrastinator Man), i rutinejant molt, em posava els meus auriculars, arribava a l’híper, passava pels mateixos passadissos i pel mateix ordre cada mes, i omplia rebost i nevera. Una activitat que podia durar mitja horeta aproximadament si a anava la idea, i que era més o menys relaxant depenent del dia de la setmana/mes/música que portava als “cascos”…ara…és una activitat d’una o dues “horasses”, més o menys estressant depenent del número de nens/progenitors/hora del dia…

Jo provo sempre d’anar-hi sol, però a la meva dona, la Mariona, li fa gràcia anar-hi tots, i, és clar, quan deixa anar la pregunta: “Nens, anem a comprar?”, s’apunten immediatament. Bé, el Nil fa el que li diem (o no ho fa, però nosaltres li diem…). I apa, jaquetes posades, furgo posada…i tots 4 cap a comprar. NOTA IMPORTANT (i consell obligatori de pare de 2 nens): No aneu mai a comprar sols amb els 2 nens, podríeu morir en l’intent. Abans m’apunto a tirar-me d’un avió…us ho juro!

Arribem al lloc…agafem 2″carritus” (sí, 2, perquè la nostra experiència ha fet que sigui l’opció més lògica sino volem arribar amb tot el pa de motlle fet una coca o totes les galets de xocolata fetes miques i, que llavors m’he de menjar jo…) i hi posem els nens. Les posicions aquí són variades: asseguts un a cada carro, drets un a cada carro, drets tots dos a un carro, un al carro i l’altre dins dels congelats al costat de l’arrosset tres delicias a veure si li baixa el metabolisme i es calma una mica, tots dos als congelats, corrent pels passadissos,…de tot…i més!!!!

Entremig, la meva dona i jo anem comprant el que necessitem mentre el Martí rep unes classes sorpresa d’alimentació:

– “Martí, anem a comprar fruita, que t’agrada molt tota”

– “Tota no, papa, els pebrots no m’agraden!”

I després d’una bona estona, s’accepta pebrot com a fruita per K.O. tècnic del progenitor (jo) que ha sofert un gran desgast en la discussió de si és fruita o hortalissa amb el Martí.

La part divertida (mireu com ric…hahahaha) són les anomenades parades tècniques infantils: gelats, galetes, colònies de la peppa pig, sucs de xocolata, pa qualsevol (pel Nil), obertura dels “palitos” perquè un cop els han vist no els diguis que s’esperin a pagar-los per menjar-se’ls, recollida de llaunes de tonyina que han tirat a terra tot jugant,…i la llista pot ser infinita…de debò…que sí…

Paguem (els nens tornen a estar ben posadets als “carros” perquè sino a aquestes alçades ja t’hauries convertit en Jack Nicholson a “El Resplandor” passadís amunt i passadís avall amb aquella cara de boig i una llangonissa a les mans perquè no hi ha destrals per comprar…)…i cap a casa…com sempre i, per molt que provem que no passi, arribem amb el pa de motlle aixafat pel cul del Martí/Nil/tots 2 i les galetes de xocolata trencades…

…i això és el que ens passa quan anem a comprar…a l’híper…perquè quan anem pel barri…ja és un altre post…i quan arribem a casa i hem d’endreçar el rebost i la nevera amb l’ajuda/desajuda dels 2 nens també n’és un altre…el proper…

NOTA: si el vostre fill/a va emocionat amb uns iogurts amb lacasitos (jo també ho estaria, per cert!) aneu en compte que amb les presses per poder-se’ls menjar no els posi a la cinta amb tota la compra del senyor que va a davant vostre…A MI NO M’HA PASSAT PERÒ M’HAN EXPLICAT QUE DE VEGADES PASSA (Sí, clar!)