Mig despullat…

10644706_10205026116717806_7697298001833008599_o

De vegades em vé de gust parlar de mi…i despullar-me…i deixar una mica tranquiletes les meves dues personetes creatives (segueixo pensant que el dia que s’adonin que he explicat les seves misèries i grandeses, i que estan penjades a “la internet”, potser m’hauré d’escapar a córrer o treure totes les meves dots d’assertivitat per evitar que s’enfadin amb mi de per vida)…

I avui és un d’aquests moments. Els que em coneixeu de fa temps i m’heu anat tractant/patint/gaudint, potser us haureu adonat d’alguns canvis més o menys subtils…més o menys acusats. Si algú em coneixia d’abans i no m’ha vist de fa temps…potser s’emporta una sorpresa…agradable o desagradable…això dependrà de cadascú.
I no estic parlant de canvis físics, que també. Jo abans tenia pèl (us ho juro Martí i Nil, que abans el vostre pare tenia pèl, i que si vosaltres perdeu aquestes grenyes de “Click” de Playmobil, me’n podeu donar una part gran de la culpa…és la genètica, fills meus!) Abans també portava uns quants quilos a sobre de més…força…i només cal fer memòria (qui em conegués) o mirar alguna foto de quan tenia 25 anys (que no penso penjar!)…

No…jo em refereixo a canvis més profunds…d’aquells que formen part de la meva identitat…d’aquells que algú fa servir com a excusa per no canviar: “És que sóc així” en diuen. I a mi, aquesta frase, cada vegada em fa més manieta. Com va dir un dia el meu profe del Master en PNL, Pepe Martín (juntament amb la Pilar d’IRCO): “Cada cual se desgracia la vida como quiere”. Quin mal i quanta raó. La responsabilitat de canviar, de voler-ho fer, és d’un mateix. Únicament depèn de la persona que vol canviar…sense excuses…i jo volia!

I jo, em deia (i em deien) que era una persona molt tímida (“al loro” que m’estic despullant…metafòricament parlant, és clar!!). i amb tot el que comporta i les coses que em perdia. Deixava de fer moltíssimes coses per la meva timidesa…que era part del meu caracter…de la meva identitat…immutable. Però arriba un dia, que, i gràcies al curs Practitioner de PNL (agraïments absoluts i eterns per la Mariona, que em va dir: “Tu apunta’t que et canviarà la vida!”, amb tots els riscos que comporta canviar), aquesta paraula va deixar de formar part de la meva identitat per formar part només de la meva conducta i només en determinats moments. Quin canvi!!!!!! Sino era tímid podia ser qualsevol altra cosa…si actuava amb timidesa, també podia actuar sense timidesa…amb “desparpajo” diga-li…o amb altres adjectius que hi podeu posar…i podia parlar amb altres persones sense posar-me vermell com un tomàquet i/o entrabancar-me cada dues paraules…

I, de mica en mica, va desaparèixer gairebé del tot…i jo, segueixo sent jo…us ho juro! He canviat físicament, mentalment i, si molt m’apures, espiritualment, però em miro i segueixo sent jo. Per a mi, un “jo” millorat, una versió 2.0 (tot i que com a pare segueixi sent una versió beta!). I perquè us he fotut tot aquest rollu avui. Doncs, primer, perquè és el meu blog i m’ha vingut de gust; i segon, perquè resulta que ara la meva faceta professional és, bàsicament la COMUNICACIÓ!! El que m’agrada més és la formació…que si comunicació, que si comunicació 2.0, que si PNL per seduir, que si…el que vulgueu però parlar…parlar…i parlar. I tant, que em fa la sensació que sempre he estat així, i que és la meva missió a la vida (m’ha costat 40 anys de trobar-la)…Transmetre Coneixement…i la manera de fer-ho ha estat…comunicant…cosa que abans no podia fer, ni amb mi mateix!. Ja sigui per escrit amb els blogs o a les xarxes socials o parlant, cara a cara, fent formació…el meu “Element”!!!

I perquè precisament ara el post. Doncs resulta que si fa 10 anys m’haguessin dit que havia d’anar a Madrid, al BBVA Innovation Center el 26 de novembre de 2014, segurament m’hagués pensat que anava a una convenció de banca (vestigis del meu antic jo). I, en canvi, resulta que me n’hi vaig a presentar un e-book #papiconcilia, que està a punt d’editar-se, on una sèrie de pares (una vintena) parlem capítol a capítol de com cony ens ho fem per conciliar vida familiar i laboral. I no només això, sino que, d’iniciativa pròpia, m’he apuntat com a ponent, i juntament amb 4 companys i companyes més, farem de ponents i explicarem davant de (desitjo) moltes persones els nostres casos!!!!!! Ole!!!!

Ja us dic que l’Enric 1.0 no hagués fet això ni de conya…

Si voleu venir a Madrid, esteu convidats i convidades i sino podeu…ho podreu seguir via streaming…he dit!!! I m’he quedat descansat!!! Ja em coneixeu una miqueta més!!! Fins a la propera…una abraçada…i petons…per a tothom…ja m’he despullat…una miqueta…o molt…

P.S.: La genètica de la Mariona i l’epigenètica meva ha fet que tingui dues personetes creatives com les que tinc. Encantadores…per cert…

El mapa no és el Territori


-Doneu la volta al full que teniu al vostre davant si us plau i mireu-vos-el un moment- els va dir el professor sabent que aquell exercici els podria fer pensar molt de cara al futur. La classe sencera estava expectant perquè no sabien què esperar d’aquell professor nou que havia entrat a la classe feia 5 minuts amb un somriure a la cara.

El Jaume tenia un mapa de Brasil desactualitzat, del s. XV, al seu costat; el Jordi tenia un mapa polític del Brasil actual; una mica més lluny, l’Anna, en tenia un de físic; i just al seu costat, la Laia tenia un Atles maquíssim. Els mapes s’anaven repetint en tots els alumnes de forma aleatòria.

-Tenint en compte els mapes que teniu al davant únicament, digueu-me 3 ciutats del Brasil- els digué el mestre. Ràpidament es van posar a buscar entre els seus mapes i alguns alumnes van poder contestar correctament, com el Jordi i la Laia i alguns no sabien on buscar i es posaven nerviosos. Buscaven complicitat amb altres companys amb mapes idèntics i esbufegaven.

– Ara, busqueu un riu de Brasil, si us plau. L’Anna es va posar molt contenta, la Laia estava que ni s’ho creia i altres companys es tornaven a posar nerviosos.

-A veure si em podeu dir quantes províncies tenia Brasil al s.XV. Havia arribat el moment del Jaume…estava contentíssim! Sabia exactament que tenia 27 províncies, i va veure que uns quants companys més també ho sabien. Es van mirar i van picar-se l’ullet….La Laia estava flipant perquè podia contestar totes les preguntes del professor.

-I, per últim, em podeu dir quin és el país més gran de Sud-Amèrica? La Laia va cridar exultant: Jo la sé!!!!! i es va quedar sola…era l’única persona de la classe que sabia la resposta i,que, de fet, les havia pogut respondre totes!

El professor va donar per finalitzat l’exercici i es va dirigir als seus alumnes.

-Com us heu sentit respecte les preguntes que us he fet? La classe es va tornar un orgue de gats i els va haver de fer callar amb un shhhhhhhhhhhh. -D’acord, ja sabia que l’exercici portaria cua, però feu una mica de silenci si us plau. L’exercici que us he fet fer és l’inici d’una aventura, nova per vosaltres, però que s’anirà repetint cada any al col.legi. Us l’explicaré:

Brasil és la realitat i els mapes que teniu cadascú de vosaltres és la vostra visió personal i subjectiva del món.

Com molt bé us heu adonat de seguida, teníeu una sèrie de limitacions depenent de la pregunta que us feia i del mapa que teníeu davant.També heu vist com persones que teníeu mapes iguals, teníeu més tendència a sentir-vos iguals i a fer pinya. Hi havia gent com el Jaume, que tenia un mapa desactualitzat, segurament molt útil en algun moment de la seva vida, però totalment inútil o limitant a la seva vida actual. El Jordi i l’Anna tenien mapes amb visions limitades i amb un zoom bastant estret. I finalment, hi havia la Laia. La Laia, va acabar l’exercici contentíssima ja que movent-se per l’atles podia escollir en qualsevol moment, el mapa més adeqüat a les meves preguntes.

El professor va veure les cares dels estudiants, estorats, com volent dir…i de què serveix tot això que hem après?

Doncs això que havien après era una de les bases principals de la PNL (ProgramacióNeuroLingüística)…EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI. Cada persona del món té un mapa, una visió única del món, que és el que ens fa especials però a la vegada fa tan difícil la comunicació. La PNL ens dóna un atles sencer per millorar les relacions i la comunicació amb els demés…

i demà…seguirem per aquest camí…o per un altre…

L’inici d’una gran aventura

I ara…com començo! Fa temps, molt de temps que li dono voltes a iniciar un blog però…no sabia com fer-lo, no sabia a què dedicar-lo, i la vida m’ha portat a fer un salt endavant. Ara trobo que és el moment de començar una nova etapa i tinc moltes ganes d’explicar tot el que em passa pel cap perquè fins ara no he tingut ni el temps ni les ganes per fer-ho.
Que ningú m’apedregui, però sóc un exbanquer amb moltes ganes de viure una nova vida que portava a dins i que no ha tingut la possibilitat de sortir fins que no s’ha trobat amb un ERO.

I de què parlaré al meu blog?? Doncs dels temes que més m’apassionen: PNL, comunicació, xarxes socials i una miqueta de tecnologia perquè tinc un puntet geek! PNL perquè em va canviar la vida quan vaig començar a estudiar-la el 2006. Comunicació perquè té a veure, i molt, amb la PNL…és una de les seves bases! Xarxes socials perquè són la meva gran passió i és cap on m’estic dirigint com a Community Manager i formador. i Tecnologia perquè m’encanta tot el que tingui a veure amb gadgets nous com a bon aquari!

Com ho faré?? Doncs encara no ho sé, però crec que bastant entrellaçat perquè la meva idea és que poden lligar força bé (lligat o embolicat, que és com ho tinc al meu cap!)
És la primera vegada que escric, i, per tant, us demano una mica de paciència; segur que d’aquí a un any els meus articles hauran millorat bastant, i també hauré après a fer anar el WordPress amb desimboltura…
Ja he fet el més difícil per mi, que és començar!! La meva idea és fer un article cada dia perquè d’idees no me’n falten…i de ganes tampoc…

És l’inici d’una nova aventura…i tal i com ho poso a la pàgina d’inici…una petita drecera cap a la persona que VULL ser…

Gràcies per escoltar-me/llegir-me!!!! Ens retrobem demà, ok?