Uns contes alternatius…

1535391_723054774412951_1505888979891544938_n
Hi havia una vegada…en un univers paral.lel al nostre…o perpendicular..o just a sobre…o just a sota, això tant se val…

un poble habitat per uns éssers malèfics, petitons, molt petitons, però amb una capacitat de destruir gairebé infinita (conten les llegendes que estan a punt de fer desaparèixer casa seva, anomenada Terra, i que és just a l’univers número 123, sortint del nostre a mà dreta). Aquests éssers diminuts eren el nostre aliment. Bé, de fet, havien acabat amb el nostre aliment i per poder sobreviure vam haver de començar ja fa molts anys a menjar-nos-els.

Com que eren tan petitons, ens n’havíem de menjar un cada dia ja que sino ens moríem de gana. Però un dia va arribar una personeta que era diferent; de fet, per nosaltres era igual que la resta, però semblava que per ells no ho era, i va provocar un rebombori a tot el poble…i la comarca, si molt m’apures…

El meu avi, s’hi va acostar i quan se l’anava a menjar va aparèixer un ésser diminut, amb pinta de tenir molt mal gust ja que anava amb una mena d’arrebossat d’un material que semblava una closca…molt dura…i se’m va posar al mig…

Es va apropar a l’avi, va treure una cosa allargada que feia pinta de fer malet…i li va clavar fins que l’avi va morir…allà mateix…al costat dels éssers petitons…

Conta la llegenda que de la sang de l’avi en va sortir una rosa preciosa que, a més, es van endur aquells dos tarambanes…

– “Però Papa, perquè m’expliques aquest conte…és molt trist i em fa molta pena l’avi. Però si només tenia gana…i el van matar. No hi ha dret”

– “Sí fill, a mi també em fa molta pena, però diuen les males llengües que a l’univers 123, hi ha algú que ho cel.lebra. I a nosaltres no ens han demanat mai com ens sentim”

El petit drac va fer un gest amb el cap donant la raó al seu pare…i es va adormir…

NOTA: Perquè tots els contes tenen dues cares…com a mínim…

En un altre univers paral.lel, el 1.456, crec recordar, el que queda sortint del nostre, per dalt, i la segona a l’esquerra…o era la tercera…bé, no ho sé, amb tants universos m’estresso…

-“I escolta’m papa, com cullons dius que vas sortir tu de la sang d’un drac???? De segur que no fumes??? – va dir-li la petita rosa abans d’adormir-se…

Aquells llocs quàntics…

fotoNo us espanteu…el tema d’avui us serà molt familiar…segur…a tots els pares i mares…

 Avui parlaré d’aquells llocs que jo n’hi dic quàntics o invisibles. Són aquells espais que només apareixen si sou pares o mares. Si no teniu fills…no hi són! De debò…no hi són! I estic parlant d’espais on pots anar a prendre alguna cosa mentre els teus fills tenen prou joguines per distreure’s dues vides seguides. Són aquells espais que a mida que van apareixent a les teves vides, fan que, per art de màgia, també desapareguin les discoteques i altres locals nocturns que només queden en el teu imaginari i que et sorprenen quan un dia hi vols anar i dius: “Quan ha tancat aquesta discoteca?” I et diuen persones que tenen la meitat de la teva edat i el doble de la teva energia, que fa 5 anys. NOTA MENTAL: potser fa molt temps que no surts de festa.

Avui he anat a La Bambolina…un nou espai nascut a Manresa i que cobreix aquestes necessitats que tenim tots els pares i mares.

És un espai preciós, amb joguines de fusta molt boniques, puzzles, llibres, contes, cuinetes, parades de menjar, espais pels més petits per pujar i baixar, un teatre només amb vestits de nena (?) i que han fet que el Martí acabés disfressat de bruixot Minnie, amb una barreja que no m’he atrevit ni a fer-li una foto, però que estava ben guapo, també ho he de dir…

 Pels nens i nenes hi ha de tot, i el Martí i el Nil s’ho han passat tan bé, que per (no) variar, no volien marxar-ne, i només els hem pogut convèncer perquè era l’hora de dinar i començaven a tenir gana (tot i que allà també s’hi pot menjar).

 I pels pares i mares…també hi ha de tot, i aquí és on aquests llocs es fan especials. Pots fer des de un cafè amb llet fins a una cerveseta, un vinet, un entrepà…molta varietat. I tot, mentre els nens estan jugant amb/entre/contra altres nens que també hi ha voltant per allà. Estan prou distrets com per acabar-te el cafè amb llet quan encara és calent (que és una mesura per saber si els nens s’han portat bé) FÓRMULA MATEMÀTICA: “la fredor de l’últim glop final del cafè amb llet és inversament proporcional al temps que t’han deixat els nens tranquil”. No és una fórmula senzilla, però és un axioma, quasi-dogmàtic!

 I pels pares, ens deixa uns moments per parlar de les nostres coses amb altres pares…d’home a home…de mascle a mascle…temes prohibits…forts..d’aquells temes que només els homes parlem…per exemple: a quina escola va el nostre fill, si és molt guapo, si ja camina, si té moquets, que si és molt mono, que si fa moltes caques,….Temes d’homes…dels que només es toquen quan ets home de l’especiè pare!!!! I a més, no et pensis que els toques ben assegut amb una cervesa fresca a les mans…no! El més segur és que et trobis un altre pare mentre estàs fent de botiguer/a venent fruites i verdures al teu fill i l’altre pare està perseguint el seu per tot l’espai…Sí senyor…

 I són espais terapèutics perquè t’adones que allò que et penses que només fa el teu fill…ho fan tots els demés…i si et pensaves que només tu corries darrera els teus fills suant tot el dia…veus que de fronts suats n’està ple…i de glops de cafè amb llet freds..i culs de cerveses calentes…n’hi ha a totes les taules…

 Gràcies a espais com La Bambolina per fer-nos la vida una mica més fàcil als pares i mares de Manresa… hi tornarem!