Dent.

Ahir el Martí va aprendre la diferència entre sort i esforç. La Mariona i jo el vam ajudar i li vam reforçar. Li vam deixar ben clar que no havia tingut sort, que havia tingut constància, perseverància i esforç.

Hi ha moltes frases que parlen de la sort i que m’encanten. La de Picasso:

“La sort existeix però que t’agafi treballant”.

O Stephen Leacock:

“És curiós però quant més treballo, més sort tinc”.

I el Martí, ahir, vé i ens diu: “Papes (i mames), he tingut molta sort!!!”. Nooooooooooooooooooo!!!!

Faig un flashback:

El Martí tenia una dent que se li movia de feia dies, i, per variar, cada dia ens preguntava si li cauria. Li dèiem que li cauria quan li caigués, però ell no estava massa d’acord amb aquesta tautologia i va començar a moure-la sense descans.

Ahir, arribant de l’escola, tot content, em diu: “Papa, m’ha caigut la dent!!!”. I m’explica totes les seves trifulques! La portava emolicada en paper d’alumini i jo li vaig dir que quan arribéssim a casa, l’hauríem de guardar en un lloc més segur (el conec com si l’hagués parit).

Tota la tarda custodiant la dent en un pot tapat i quan arriba la Mariona, amb l’emoció, li ensenya, se la guarda a la mà i ens posem tots 3, el Martí, el Nil i jo, encara no sé perquè, a ballar el Swish, swish.

Seguint amb l’emoció, no pensa que té la dent a la mà i li cau. Drama. No s’hi val a dir-li que el “Ratoncito” vindrà igual. Mira i remira. Trobem de tot. Trossets de paper. Fruits secs. Galetes aixafades. I li diem que vagi a dormir. No vol. Es renta dents i fa pipi. Surt disparat del lavabo. Va a la sala de la dent perduda. Torna rient. “L’he trobat. He calculat on era i on podia haver anat la dent i he aixecat l’altaveu i l’he trobat a sota. Quina sort!”

“No, Martí, no has tingut sort. Has sigut constant, perseverant i t’hi has esforçat. Has après a no rendir-te massa ràpid.” La Mariona i jo la donàvem per perduda. Ens va donar una lliçó.

La caiguda de la dent! (Els desdentegats)…


El dilluns vaig escriure un post on us parlava que al Martí se li movia una dent. I vaig prometre que hi hauria post quan li caigués. Doncs bé, ha caigut. De fet, va caure. De fet, just mitja hora després de publicar el post, el Martí va venir corrents, emocionadíssim amb un forat a la boca i una dent a la mà. Sí, li havia caigut, amb una mica de la seva pròpia ajuda. De cop, m’havia fet quedar el post…antic! Ja no era veritat. És la immediatesa del món digital. Mentre llegíeu que el Martí tenia una dent que se li movia…ja no se li movia. De fet, la tenia guardada esperant que arribés la Mariona, per ensenyar-li. 
Tal i com va venir a ensenyar-me-la ens n’anàvem cap al lavabo a glopejar una miqueta d’aigua. I va agafar la dent. I la va raspallar, perquè quedés ben neta. La guardava com un tresor. El Nil a darrera dient que un company de la seva classe li havia dit que, a ell (al Nil), també se li’n movia una. L’emoció del Martí era màxima. Se la mirava i remirava. Es mirava i remirava al mirall. Li havia caigut una dent. Ja era gran. Ja és gran. És un ritus de pas. Una pregunta que es fan entre ells: “I a tu…ja t’ha caigut alguna dent? Quantes?”. Una competició. Tenir un forat a la boca et fa gran…

I de cop, em va venir al cap quan el Martí va néixer. Va ser un ritus de pas per a mi, i per a la Mariona. Vam passar de ser una parella a ser tres. Una família. Una familieta. Un canvi important. Era menut. I lila (tenim una foto al menjador que en dóna fe). 

I de cop, vaig pensar que de ritus de pas, a la vida n’hi ha molts (la Mariona, que és antropòloga en podria fer…no un post, sino un llibre!). I vaig pensar que el Martí ja n’havia viscut alguns. Però també vaig pensar que els havíem viscut més nosaltres que no pas ell: començar a gatejar, a caminar, treure els bolquers, el pas de l’escoleta a l’escola, i molts d’altres…

I de cop, amb la il.lusió a la seva cara, em vaig adonar que era el primer ritus del qual n’era totalment conscient. De cop, era gran. Ja li havia caigut una dent. Formava part d’un grup. Els desdentegats. El vaig abraçar fort. Molt fort. Em vaig alegrar molt per ell. Vam guardar bé la dent. Vam trucar la Mariona. Així va ser a temps de poder avisar els angelets perquè vinguessin aquella mateixa nit. El Martí se’n va anar a dormir una estoneta abans de les 21 hores. Impensable en un dia normal, però no era un dia normal. Li havia caigut una dent, i els angelets l’havien de trobar dormint. I sí, el van trobar dormint. I aquella nit, la del 10 d’octubre de 2016, es va despertar i va venir al nostre llit. A tenir millors somnis, segons ell, que no pas al seu llit. I ens vam llevar. I quan el portava cap al sofà em va dir: “No, papa, porta’m al meu llit”. Jo el vaig deixar al seu llit i vaig marxar. A mig passadís em va atrapar amb 3 sobres de Pokémon a les mans. Els angelets ho havien endevinat. I un somriure d’orella a orella. I un forat, al mig de la seva boca, que no oblidaré mai. Preciós. De debò. Un ritus de pas pel Martí. I per mi i la Mariona. El Nil…el Nil…és petit…ja arribarà, coi!

La dent (el quasi-queixal)…

Ostres, avui és un dia especial. Porto molts posts dient que són dies especials, crec. És el que té tenir fills. Cada dia hi ha coses noves. M’estan passant aquesta visió curiosa de la vida. Me l’estan encomanant i jo, la prenc. I m’encanta.

El Martí està a tope. Diumenge se li va començar a moure una dent. Bé, no és ben bé una dent. Ell, que és una mica exagerat (no sé pas de qui ho deu haver tret), diu que és gairebé un queixal perquè, si compta 2 dents a la dreta, ja hi té un queixal. I té raó. Tota la raó. Però és gairebé com dir que si et fas un tallet al dit, estàs a punt de perdre’l perquè si el tallet fos més gran, donaria la volta. I creieu-me que passarà. Algun dia ho dirà. És una de les grandeses del Martí. Aquesta hipèrbole vital en la que viu. És hiperbòlic. Seria la millor definició pel Martí. Una etiqueta (NOTA PEL TERAPEUTA DEL FUTUR: avui l’he etiquetat així, que quedi clar. És 10 d’octubre del 2016).

I així el tenim. Que només beu sucs (de xocolata) i menja coses mooooooooolt toves (ous ferrats i pa bimbo…i para de comptar, ja que m’ha intentat colar el gol que la col i patata no la pot menjar, però hem arribat a la conclusió que és més perquè no li agrada gens que no pas per la textura de la mateixa).

I tots atents, la dent ja està a mig caure, per poder-la guardar i que vinguin els angelets o el Ratoncito Pérez o…a ell li és igual mentre li porti paquets de Pokémon…Il messaggero non e importante…

I amb això m’acomiado per avui. Ja podeu comptar amb el post de la dent caiguda. Jo, mentrestant, dissimulo i espero que vingui la Mariona, que a mi em fa una mica de freseta el tema, i si li cau davant meu, pot ser que em desmaiï…inclús…