Un diumenge (no) qualsevol…

Hola, som el Martí i el Nil i us farem un resum del nostre diumenge passat:

Quan et lleves un diumenge i el “plan” és pujar a Solsona a veure el Carnestoltes i els Gegants Bojos, sembla que serà un bon diumenge. Sobretot si tens 7 i 5 anys i et dius Martí i Nil.

Quan has quedat amb l’Adrià Pich, la Laura i el Marc, per compartir aquest “plan”, la cosa millora per moments.

Quan arribes a Solsona i no fa tan fred com han dit que faria, sembla ser que el diumenge seguirà anant bé.

Quan és hora de començar el ball dels Gegants i ens posem al costat de la vaqueta per entrar a la plaça al seu costat amb la mama, la cosa no pot fer més que millorar. Vol dir que ens podrem asseure a primera fila i ve(i)ure com ballen el “Xut”, l'”Olímpic”, el “Tòfol nano” i altres gegants bojos just al nostre davant. “Papa, el Xut és molt molt alt” em diu el Martí.

Quan és hora de dinar i te’n vas a l’Hostal Nou i menges macarrons i “llumillu” i gelat de postres, comença a ser un diumenge especial (NOTA: el braç de gitano que es va fotre la Mariona no estava malament tampoc…).

Quan mentre dines decideixen que podríem anar a les atraccions de la fira, s’està convertint en un dia perfecte. (NOTA: Obviarem el moment Martí de “només puc pujar a 3 atraccions?”, mirat de convèncer per mi tot dient-li que quan s’havia llevat al matí, les expectatives de pujar a unes atraccions eren de 0. Va ser un bon intent).

Quan puges a les atraccions i disfrutes com mai. Pujant i baixant. Donant voltes. Al tren de la bruixa (bruixa?). Als “autochoques”, el Nil, solet. Guanyant premis. Bé, el Nil va guanyar uns prismàtics que augmentaven 0,1 i a més eren més amples que els seus ulls. “Nil, ja et creixerà el cap i t’aniran bé” li dic. “Papa, els ulls no se’m separaran pas” em diu ell. Bona lògica.

Quan tornes. Tard. Cansat. Trobes cua. Te l’estalvies fent un camí més llarg. El Martí fent preguntes. El Nil, adormit. Arribes a casa i, per sorpresa, ens passem 3 hores amb el Ferran i el Biel. La cosa no pot acabar millor que tots 4 mirant dibuixos al sofà fins les 22 h de la nit.

Avui dilluns les 7:30 hores, la cosa ja ha canviat. Quina mandra. Semblaven adolescents després de sortir de festa. Tot arribarà. Que bonics que són. Quin diumenge més perfecte que vam passar. M’encanten.

Anuncis

Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…

Peripècies d’un diumenge a la tarda..

IMG_3295

Ahir vam anar de concert…Delafé y las flores azules…ambsensenens. Es van quedar a dormir a casa de l’avi i avui diumenge, a dinar amb els cosinets i tiets…i estaven encantats…s’ho han passat de conya! Avui al matí, la Mariona ha fet un altre Taller de Constel.lacions Familiars Sistèmiques, i jo, per variar, m’hi he apuntat. Hem dinat…i quan hem acabat a les 16 h de la tarda, hem anat a buscar els nens….i, la veritat, és que ja en teníem ganes!!!

Però no us volia parlar d’això!!! La qüestió és que hem arribat a casa passades les 18 hores (hora nova, que avui hi havia “viatge en el temps” i ens regalaven l’hora que ens havien pres la primavera passada), i ens hem adonat que se’ns havia acumulat la feina! Buf!!!!

El dissabte al matí havíem anat a l’IKEA (no n’aprendré mai de no anar-hi el cap de setmana) a encarregar un moble nou pel vestidor, que degut a les seves mides i a la seva dificultat de muntatge, ens hem fet portar i muntar!!!! M’agrada muntar mobles d’IKEA, però tot té un límit, i un “armatoste” de 2,50 x 2,50 no vull que fereixi la meva autoestima de rei del bricolatge casolà!

Ens van dir que ens els portarien i muntarien demà dilluns i, per tant, avui hem hagut de desmuntar el que teníem…i posar la rentadora de roba bruta de l’escola que no havíem tingut la decència de posar abans i que haurem d’eixugar amb l’assecador de cabells per poder-la dur seca a l’escola demà…i treure tota la roba de l’armari per desmuntar-lo…i deixar-la tota a sobre de la taula del menjador (que fa la seva fila)…i alimentar dos nens que sembla que faci dos dies que no mengen…i esbroncar el Martí perquè després de dir-li tres-centes vegades que no s’arrepengés a les cortines, les ha tirat a terra…i tot això des de les 18 hores fins les 20 hores…

 Cansa només de llegir-ho, no? Doncs passaré una mica de llarg de tot, menys de desmuntar l’armari…que és molt divertit, i una miqueta perillós quan hi ha dos nens voltant pel costat i amb ganes de fer el ruc mentre es posen a dins saltant i gatejant! El que hem hagut de fer amb la meva dona, és repartir-nos la feina: jo desmuntava l’armari, que m’he adonat que m’agrada molt més que muntar-lo…i és molt més fàcil; i la meva dona s’encarregava del Nil i del Martí…

Ha arribat un moment crític…una part de l’armari que pesava molt i que necessitava de la força i l’alçada de dos adults, i que, en aquest cas érem la meva dona i jo. La operació era prou perillosa com per fer-la amb els nens a deu metres de distància. I llavors és quan hem tingut una brillant idea: “tàctica de despiste”. Hem aprofitat l’interès que demostra el Martí per l’iPad, per dir-li que anés al sofà a veure algun video, i hem aprofitat la, encara, poca velocitat del Nil més la llargada del passadís de casa nostra, per deixar-lo a la sala d’estar al costat del Martí i que és a uns quinze metres d’on era l’armari…

La Mariona ha vingut corrents, el Nil s’ha ensumat que passava alguna cosa, i quan ha arribat on érem, ja havíem agafat el tros d’armari i l’havíem deixat a terra…el perill havia passat, però ens hem adonat que el Nil és molt curiós…que gateja molt ràpid…i que el Martí està “enganxadot” a l’iPad ja que no ha vingut a veure’ns…

MORALEJA: Aprofiteu mentre sigueu més llestos i més ràpids que els vostres fills, perquè em sembla que no dura gaire…

 …tot i que quan siguin més llestos i ràpids, segurament ja seran prou ràpids i forts per ajudar-me a desmuntar l’armari o, si estic de sort, ho faran ells!

 MORALEJA 2: No aneu a l’IKEA el cap de setmana…que esteu bojos o què?