Anar a dormir? Hahahaha…

Avui no dic res. Mira la infografia! Et passa també?



Martinades…

Coses que passen quan ens n’anem a dormir. Converses serioses. Típiques del Martí.

  

Calendari d’Advent: dia 21

Nits nocturnes. Nits del lloro. Nits de mal d’esquena. Co-llits.

  

Calendari d’Advent: dia 5

El moment just de posar-se al llit, s’activa una part del cervell del teu fill que és la que (des)controla la llengua i els records…

  

Metal Gear Solid o el Martí és ninja…

Avui, un petit homenatge que el Martí ha volgut retre a Hideo Kojima, un mestre dels videojocs. I, en concret, de la nissaga Metal Gear Solid…un videojoc d’infiltració mític meitat videojoc i meitat pel.lícula (entre els frikis com jo!). I després de la història us adonareu de perquè!

Manresa…07:15 hores del matí

-Enriiiiiiiiiiiic…que el Martí no és al seu llit!!!!!!!!

-No fotis!!!!!!!!-m’acosto al seu llit, miro que no estigui a sota del nòrdic, perquè és xic i, de vegades, fa més “bulto” el nòrdic que ell. Però no hi era…

(AQUÍ COMENÇA UN “FLASHBACK”)

Manresa…23:30 hores de la nit

Posem a dormir el Nil, com cada dia cap a les 21:00 hores i intuïm que pot ser una nit complicada perquè té força tos i, a més, no ha tingut gana per sopar (les complicacions poden venir perquè es desperti sovint, perquè vomiti, perquè desperti el Martí, perquè vomiti el Martí…potser m´he passat…). Després de despertar-se unes quantes vegades, la Mariona i jo (amb consens absolut) decidim intervenir (bàsicament entrar a l’habitació per calmar-lo…) i entra ella.

Després d’uns quants intents nuls, la Mariona surt i el Nil segueix plorant. I decidim, amb consens absolut, una altra vegada, que passarà la nit amb nosaltres, perquè tenim la intuïció que potser es posa malaltó.

El Nil, segueix plorant, i en un moment de lucidesa, recordem que gairebé no ha sopat. Li fem un biberó, la Mariona es posa el Nil a sobre, i després, al mig de tots dos, i s’adorm ràpidament!!!

Bé, fins aquí tot normal, o no, espero que no sigui el normal, però entra dins dels plans de pares de nens de 4 i 2 anys en època hivernal manrussiana…

Manresa…06:45 hores del matí

Ens llevem tots dos amb el Nil al mig, i la Mariona amb l’esquena mig abonyegada de les patades que li ha donat el Nil, però, i, sorpresa, el Martí no ha vingut al llit! Deu haver intuït que 4 són multitud en un llit i ens ha donat un respir…

La Mariona i jo hem fet la nostra per tot el pis, sense cap patró de moviment preestablert…pipis…cafès amb llet…canviar-nos…tornada a la cuina…la Mariona se’n va al lavabo gran…STOP: Aquí he d’explicar que el pis és força gran i complexe d’estructura, ja que és molt antic, i la funcionalitat era diferent abans que ara, de les habitacions (però això ja són figues d’un altre paner…). Segueixo: Hem anat per tot el pis, i de cop…(S’ACABA EL “FLASHBACK”)

-Enriiiiiiiic, que el Martí no és al seu llit!!!!!! Jo travesso el pis, de la cuina a la seva habitació, fent tot el passadís, arribo a l’habitació i…efectivament no hi era!. Hem començat a mirar per tota l’habitació…a sota la llitera…al llit del Nil…al sofà (que, de vegades li havíem trobat)…a l’estudi….Jo, corrents cap a la porta de l’escala, i com sempre, tancada amb dues voltes de clau (una mania com una altra però que em tranquilitza força de cara a presents o futures pèrdues de descendents)…

I al final, la Mariona em diu…i si ha anat a la nostra habitació? Hi arribem després de 2 segons que han semblat 2 minuts, i no sense imaginar-me que el Martí estava voltant per la plaça amb pijama i mig sonàmbul, i ens trobem l’escena…el Martí i el Nil abraçats al nostre llit! El p**u Martí se n’havia anat, mig adormit, o adormit del tot, cap a la nostra habitació, que se’n sap prou el camí…

Això, sembla que no tingui cap misteri, però, amb la Mariona i jo voltant per casa, com he dit abans, sense patró de moviment, anant amunt i avall, i comptant que el Martí havia de fer:

1-Soroll

2-Travessar tot el pis

no entenem com ha pogut baixar de la llitera, entrar al menjador, caminar per tot el passadís, el vestidor i cap a la nostra habitació…i tot això, ràpidament…com un ninja…o com en Solid Snake a Metal Gear Solid, evitant ser vist, estudiant patrons aleatoris de moviment per passar just quan érem en habitacions on no tinguéssim visió…no ho acabem d’entendre. Ara bé, també pot ser que:

1-Porti unes ulleres de visió infrarroja

2-Tingui la capacitat de visió zenital de tot el pis per estudiar la nostra posició

3-Nosaltres estàvem més adormits que ell

4-Casualitat…que és la més probable, però segur que si ho torna a provar…el pillem…

GAME OVER…

Els “mètodes Bastardas-Homs per posar a dormir els nens”…

Hola! Sóc l’Enric, pare del Martí i del Nil. Em presento per qui em llegeixi el blog per primer cop. A la pàgina Sobre mi hi ha un resum de què faig i qui sóc…avui! Jo ho deixo anar…si ja   em coneixeu, no està de més que hi entreu alguna vegada…perquè va canviant…

Presentacions a part…i jo, que no sóc molt de mètodes, us explicaré el que fem servir la Mariona i jo per posar a dormir els nens…avui!!!! Perquè una de les coses que m’ha ensenyat ser pare i tenir fills, que sol coincidir en el temps curiosament…és que quan una cosa funciona, de cop, en un salt evolutiu, que riu-te de la Llei de Moore…els nens canvien i el “mètode” deixa de funcionar. Però com que ara, funciona, faré servir la paraula mètode…em vé de gust…ves per on…

Resulta que quan tens nens, t’adones que un dels moments més bonics/crítics és posar-los a dormir, i també t’adones que quanta més pressa tens perquè se’n vagin a dormir i es quedin adormits, més tardaran ells a fer-ho…ben bé com si tinguessin un detector incorporat anomenat “avui fan una cosa que els meus papes volen veure a la tele i, per tant, el que jo faré és cantar i cridar per evitar que m’agafi la son desprevingut” (un xip que porten tots els nens i que no es pot desconnectar)…

I llavors és quan la Mariona i jo hem patentat un sistema perquè s’adormin, que ens sol funcionar força bé, menys quan tens amics a casa i els dius que funciona molt bé, que llavors, no funciona! El sistema és molt senzill…només requereix: temps, paciència, amor, paciència, molt amor, paciència, dues cames i, com a mínim, un braç o una mà.

I com que tenim dos fills, el Martí i el Nil, tenim, bàsicament 2 mètodes, que ara funcionen i demà ja ho veurem!

Anem per ordre…normalment, el primer que se’n va a dormir, és el Nil, a no ser que el Martí no hagi fet gens de migdiada (NOTA: la mitja horeta de bus que té des de l’escola a casa li va molt bé/ens va molt malament per fer una càrrega ràpida de bateria com si fos un iPhone 6) que, llavors, es queda fregit al sofà cap a les 21 hores. Però com que això passa poc…ho obviaré i descartaré com a mètode…és més una serendípia…

“Mètode Nil”:

Comença cap a les 21:30 hores i, previ biberó patrocinat per la seva mama Mariona, el petit Nil diu que, de dormir, res de res…s’ha fet gran…i vé cap al sofà. Llavors li diem si vol anar a dormir i que li donarem la mà quan estigui estirat al llitet. Aquí, aleatòriament, o no, perquè deu dependre de la son que té, ens diu que SÍ o que NO. Digui el que digui, el portem a dormir, o sigui que comença a aprendre què són les preguntes retòriques…(NOTA: el cas que exposo és quan entro jo. Quan entra la Mariona també li dóna la mà…però és la seva experiència…). El poso al llitet i el primer que diu és: -Mà del papa. Jo que m’estiro al seu costat…a terra…directament…així de boig estic, si és l’estiu o a sobre d’una catifa si comença a refrescar…i li dono la mà. I llavors, bo i començant el ritual, m’etziba:

-Així no (canvio la posició) -Així no (hi torno fins que…) -Així sí (que sol ser la més incòmode per mi…tot amb molt d’amor). I un cop amb la mà agafada, amb paciència em vaig adonant de tots els estats del Nil: des de l’excitació del principi movent braços i cames…sorollets variats amb la boca…badall…més sorollets…recitar tots els gegants i dracs de Manresa i comarca…badall…quietud…la mà s’afluixa de mica en mica…un altre badall…comença a respirar més fort…i li deixo la mà suaument…(si me la torna a agafar, m’espero una estoneta més…no fos cas que hagués de tornar a la casella de sortida) m’aixeco i miro que la seva posició sigui còmode (bàsicament que no li quedi cap mà ni cama entre els barrots)…somric…li toco la cara…i li dic “Bona nit, Nil”…ben fluixet…que no em contesti…

No sé si us pot ser útil aquest “mètode”…a mi em va molt bé per connectar amb mi i amb el Nil…són cinc o deu minuts…o mitja hora si aquell dia tenia pressa…són moments de comunió…que no sé quant duraran…però, de moment, els gaudeixo…i també m’encanta quan surto de l’habitació i veig la Mariona i el Martí estirats de costat al sofà tan a propet que semblen un…en un altre moment d’aquells de comunió…

P.S: de vegades (molt poques, per sort) també he de fer servir el mètode de matinada…i és infalible…em quedo sobadíssim!!!

I el Martí??? No teníem un mètode també???? Doncs sí, però això ja són figues d’un altre post…

De necessitats vitals de la vida…

De vegades toca posar-se seriós…i, de vegades, toca posar-se molt seriós…i aquest és un d’aquests dies…seriós del cagar!!!!

Resulta que quan tens fills t’adones que hi ha varis nivells de voler les coses…i es poden dividir en voler, desitjar i necessitar. Normalment la major part de les coses haurien de ser a l’apartat de voler…però t’adones que els nens normalment ho necessiten tot!!!! El Martí…segur…i el Nil, m’hi jugaria la mà dreta (o no…no ho sé…)…

Tenir fills vol dir cobrir-los les necessitats bàsiques, i aquestes solen ser menjar, beure, fer pipi, fer caca i dormir….El que passa és que, de vegades, un cop cobertes aquestes necessitats bàsiques, els teus fills segueixen plorant, o estant neguitosos o necessitant algunes altres coses…

…i el Martí portava uns dies així, com neguitós…com necessitant més coses que de costum (que ja és difícil)…menjava però no en tenia prou (ni amb els macarrons amb tomàquet i formatge)…bevia però no en tenia prou (ni amb la Fanta de llimona que pica i que només li deixem beure quan està de vacances)…feia pipi i caca i no en tenia prou (i mira que en fa!)…i dormia però no en tenia prou (i això que també dorm…sembla una marmota!)…i jo que no sabia ben bé què tenia…

…la cosa començava a ser preocupant perquè estem de vacances, hem fet platja, piscina…de tot!!!! I a més, ara ha començat la Festa Major de Manresa, que, per a ell, és com el Camí de Santiago, és el Sant Grial, és el Messi, és el súmmum de tot el que li agrada com ja sabreu els que em seguiu de fa temps: hi ha tot el que ell pot esperar d’una Festa Major, i la té just a sota de casa!!!!

…i a casa, com que ho sabem, participem a tots els actes…a totes hores…inclús m’estic plantejant clonar-me fins que no sàpiga moure’m en un pla quàntic supra-atòmic i poder participar, d’aquesta manera, a actes que fan a la mateixa hora i que esdevenen una missió impossible de fer triar l’un o l’altre a un nen que té el còrtex prefrontal encara en la seva versió beta (o alfa) i que té la NECESSITAT d’assistir als dos actes (si passa això, la Mariona i jo ens dividim els nens, un cada un, sencers, és més net i més ètic, i assistim als dos actes, i després ens els expliquem…)…

…però el Martí encara tenia una necessitat desatesa, i jo encara no havia descobert quina era…

…parlàvem molt,bé, de fet, ell parla molt (i de vegades coherentment…alguna vegada!) i jo escolto més encara, i, de tant en tant, jo també puc introduir alguna frase a la qual normalment em contesta amb un: “Quèèèèèè?????” perquè o no l’entén o no la vol entendre…i el deixo seguir parlant…. I pensava que d’aquesta manera podria descobrir la seva necessitat oculta…el seu desig…allò que no el deixava viure amb plena intensitat…

…però, serendípies de la vida, tal i com es devia sentir Alexander Fleming quan se li va passar aquella mostra que va deixar sobre la taula…un dia…just abans de començar els actes principals de la Festa Major…ho vaig fer…ho vaig descobrir…vaig cobrir la seva necessitat vital de la vida…la seva última esperança de ser feliç (i perdoneu que em posi tan seriós…però és que parlo de les necessitats del meu fill gran)…

…a hores d’ara…el Martí ja és un nen 100 % feliç…o 99,9 % per ser més exactes, que sempre queda alguna coseta…però ara, ja ha començat a somriure…ja té tota la informació a l’abast de la mà…en qualsevol moment…siguem on siguem…o, més ben dit, jo tinc tota la informació a l’abast de la meva mà per poder-la transmetre al meu fill…informació tan important, que va just per sota de la informació genètica i l’epigenètica…

…sí, senyores i senyors…ja m’he descarregat el programa de la Festa Major de Manresa en PDF i el porto a l’iPhone…el meu fill Martí és feliç…i friki, perquè no dir-ho!!!!!!