No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!

“Para qué?”

Una pregunta poderosa com poques.

Una pregunta que ens fa pensar com poques.

Una pregunta que ens connecta amb la il.lusió de futur com poques.

Que l’educació rebuda (i donada) no ens faci mai perdre de vista la pregunta de la foto adjunta.

That’s all.

Que no me la toquin…

Ja n’hi ha prou. Porto dies parlant de política. Ja n’hi ha prou. Tinc un blog de Personetes Creatives. El Martí i el Nil. Ja n’hi ha prou. Ara m’estan començant a tocar allò que no sona. Ja n’hi ha prou. He parlat de dignitat, de justícia i molts d’altres valors que em mouen. Ja n’hi ha prou. Estic treballant i tinc un ull a la feina i l’altre a twitter. Ja n’hi ha prou de patades endavant. Ja n’hi ha prou d’allargar la corba de l’estrès fins a límits insospitats. La majoria de la gent estem vivint en l’esgotament. Dificultats per concentrar-nos, per dormir, per ser eficaços. Cansament desproporcionat. Descansar malament. Mals de panxa. Males digestions. És que costa d’empassar, collons!

Però si hi ha una cosa que m’estan tocant i no vull que em toquin, és l’educació. L’educació del Martí i del Nil. Per aquí ja no hi passo. Per les mentides que diuen. Per l’Albiol. Per l’Arrimadas. Pel Rivera. Pels que estan més enllà i se’ls creuen. Això fa mal. Sembla que hem de demanar perdó per expressar-nos en català a Catalunya. Que ja n’hi ha prou. Que jo estimo, m’enfado, ric, ploro, m’entristeixo, m’indigno, m’estresso i em poso eufòric en català. Prou culpabilitzar-nos. I, si voleu, us ho dic tot en castellà, i en anglès. Que no només som bilingües els catalans i catalanes gràcies a l’educació rebuda, sino que, de vegades, també ens hi cap un tercer idioma. En prenen nota? Sí? Tots? Doncs això…

…que no me la toquin…l’educació, of course, que és un blog dedicat a pares i mares!

Les dues preguntes clau…

Fa dies que dono voltes a molts conceptes que tenen a veure amb la recerca de L’Element, la nostra passió, allò que ens mou, i se’ns dóna bé, en allò que som bons. Bons de veritat. Bons que t’hi cagues. Bons que rebons.

Fa dies que dono voltes a la gestió del canvi, i la del temps, i la de les persones,i…el cap em bull!

Fa dies que preparo cursos, i tallers, i xerrades. Les escric. Les milloro. Les faig. Els dono una volta. I dues. I tres. I deprés de tot, me n’adono que, moltes vegades, a la nostra vida, el que fem és seguir en el nostre paradigma i mirem de reordenar-lo i/o justificar-lo…

Com diu David Bohm…Molts creiem estar pensant, quan l’únic que fem és reordenar els nostres prejudicis.

Fa molts dies. Bé, potser alguns dies. Poquets. Que em vé al cap que estem en un moment del temps on ja no cal reordenar més paradigmes, i sí trencar-ne alguns. 

Què passaria si el primer paradigma que trenquéssim fos la nostra manera de percebre la realitat? Què passaria si actualitzéssim el nostre mapa?

Perquè no podem fer-ho?

És molt possible que l’exemple que seguíem des de que érem petitets ja no sigui vàlid. I aquí hi poso la societat, la cultura, el model d’educació, els sistemes d’aprenentatge, la organització dels recursos i un llarg etcètera. Què passaria si cadascú de nosaltres agafés el compromís de canviar un petit paradigma personal, per ser una miqueta millors, i quan dic millors vull dir més feliços, nosaltres i els qui ens envolten?

Perquè no?

Aixequem-nos, repensem-nos (de veritat) i trobem el nostre lloc al món, i així deixarem un lloc buit, el que ocupàvem, sense ganes, per a què l’ocupi algú altre.

Perquè no?

Vides. La vida del Martí i el Nil.


Avui toca el post de Mum’s…per a tothom…

Cada vegada més, prenc consciència que part de l’educació com a pare dels meus fills, passa per respectar la seva forma de veure el món, i no tant per ensenyar-los de quina forma veig el món jo.
Crec que, com a pare, estem sobrevalorats. És cert que som importants per als nostres fills. De fet, segurament, en els seus primers anys, som els seus referents. El pare, i la mare. Tots dos. 
El que passa és que m’estic adonant que estic més còmode amb el concepte de pare qüàntic que d’hiper-pare. Ser un observador que no modifiqui la realitat. La realitat dels meus fills. Que juguin sols. No guiats. Que disfrutin. Que es diverteixin. Que aprenguin. Encuriosits. Que s’equivoquin. Que ho tornin a provar. I que, si ho necessiten, que em demanin ajuda. 
Penso que els pares hem de ser un suport per als nostres fills. I prou. Els valors i les creences les traspassem inconscientment, amb els nostres actes. No cal que els diguem res. No cal que els diguem què han i què no han de creure. El que cal és que , nosaltres, siguem congruents amb els nostres valors. Que siguem sincers i homestos amb el que sentim, el que pensem i el que fem. Perquè al cap i a la fi, si estan alineats, les persones del nostre voltant, en general, i els nostres fills, en particular, ens percebran com a persones honestes. I ens creuran. I aprendran a relacionar-se de forma correcta amb les seves emocions.
Cada vegada més, penso que m’agradaria que el Martí i el Nil aprenguessin a ser feliços. A decidir què volen fer amb la seva vida. Que tinguin autoestima. Que tinguin autoeficàcia. Que siguin intel·ligents, emocionalment. Que s’autoconeguin. Que s’agradin. I que sapiguen decidir, ja, des de petits petits, que l’important a la vida és saber que l’important és l’important. És un joc de paraules? Sí i no. Ho és, però per a mi, és la clau de la nostra existència. És el que ens dóna la clau per a ser feliços i fer feliços la gent que tenim al costat.
De fet, m’agradaria acabar el post amb 5 punts. Els que desitjaria que mai, mai, el Martí i el Nil hagin de retreure’s. NOTA: Aquests punts són les respostes a la pregunta que Bronnie Ware va fer durant anys a malalts terminals, i que era “Quines coses t’hauria agradat fer a la teva vida i que et penedeixes de no haver fet?”
1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva vida i no la vida que els demés esperaven de mi.
2- Tant de bo no hagués treballat tant. 
3- Tant de bo hagués tingut el coratge d’haver expressat els meus sentiments.
4- Tant de bo hagués estat més amb els meus amics.
5- Tant de bo m’hagués permès ser més feliç.

I jo, afegeixo, de la meva collita: “Tant de bo no s’hagin de penedir per no haver fet res d’això”. M’agradaria contribuir a la seva felicitat. La del Martí i la del Nil. Tenen tota una vida per davant. Una única vida. Missatge per a tots dos: “Aprofiteu-la, sigueu curiosos, disfruteu i sigueu feliços”.
La Mariona, i jo, hi serem sempre, incondicionalment. Forma part de ser pare, i mare. I m’encanta.

D’emprenedors i taules rodones…

Avui he fet una d’aquelles coses que et passen, de vegades, sense buscar-les. D’aquelles que dius que sí. Sense pensar-ho gaire. Perquè t’agrada. Diga-li intuïció.

Em van trucar ara fa uns dies per moderar una taula rodona on es parlaria de l’educació  en emprenedoria. Els seus valors, competències i actituds. Una oportunitat de primera mà per anar a Caixa Forum. Per compartir un espai amb professors, alumnes i emprenedors. Per parlar i, sobretot, preguntar per temes que m’interessen i molt. I s’ha parlat de valors. I s’ha parlat d’intel.ligències múltiples. I de talent. I de missió. I d’actitud emprenedora. I de passió. Una hora i mitja coneixent projectes. Una hora i mitja per retrobar-me amb el món de les entitats financeres, ja que les dues alumnes que havien guanyat el premi d’emprenedors havien anat 15 dies a Silicon Valley gràcies al projecte Educaixa. Un projecte flipant. Un kit de tallers, dinàmiques, contingut multimèdia, per poder dur a terme un projecte d’emprenedors dins l’aula. Sí senyor i senyora. Un projectÀS.

I jo, m’ho he passat de conya. I he après. I no podia deixar de pensar que m’hagués encantat un projecte així quan feia BUP, i assemblar-me una mica a la Maria i a la Bet. I no podia deixar de pensar que m’encantaria que el Martí i el Nil s’assemblessin a la Maria i a la Bet. Dues noies apassionades pel que feien. Que convencien amb la mirada. Amb un discurs ordenat, i un projecte, social, que emocionava. I resulta que “només” volen canviar la societat. I si, a més, s’hi poden guanyar la vida, viuran del seu somni. Endavant la gent que lluita pels seus somnis i hi posa bona actitud i tota la seva energia.

Necessitem més Maries i més Bets. Ah, i no us perdeu el projecte de l’Eva, l’altra gran emprenedora que hi havia a la taula…realitat augmentada, storytelling, notícies i nens…

Avui, sóc una mica més feliç veient com hi ha gent que aprofita el seu talent. Bona nit…

Parlar d’educació està de moda (per sort!)


Cada inici de curs torna el debat de l’educació dels nostres fills i filles. Que si escola pública o privada, o concertada. Que si treballar per projecte, que si escola lliure, que si escola “a la antigua usanza”, que si…tot el que us vingui al cap! I em sembla bé tot el debat que porti a millorar la felicitat de les generacions que pugen…

Des del meu punt de vista d’objectiu general, crec que tota educació, reglada i/o no reglada, hauria de respondre a la pregunta: “Estem ajudant els nens i nenes a ser feliços?” “Els ajudarà el sistema educatiu a viure la vida que volen, amb respecte cap a tothom (ells inclosos!)?” “Algun dia es podran preguntar si viuen la vida que realment volen viure i podran contestar que sí sense dubtar-ho?”…

La meva visió personal i esbiaixada per les meves creences és que, cada dia hauríem de preguntar als nostres fills i filles, quan tornen de l’escola (la que sigui), si estan contents, si s’ho han passat bé, si tenen ganes de tornar a l’escola l’endemà, i, sobretot sobretot (manies meves): “Martí, Nil, teniu ganes d’aprendre més?”. Aquesta és la clau per a mi; escoles que fomentin la curiositat, natural, dels nens i nenes i que anem perdent amb els anys quan ens fem adults i ens fan deixar de jugar per començar a estudiar i treballar, de forma molt seriosa, això sí! 

ATENCIÓN, PREGUNTA: Sabeu quina és la cara de seriós o seriosa (la que ens fan, o feien posar, a classe i a la feina)? Doncs, poseu-vos davant d’un mirall, poseu cara de seriosos i serioses i els demaneu als vostres fills i filles que us diguin quina emoció els transmeteu. Quedareu parats! I és que les persones tenim l’habilitat de somriure i fer una feina excel·lent. Tot a l’hora! De debò, proveu-ho!

Jo, com a docent i formador, em sembla que tinc la obligació moral de transmetre aquestes ganes, motivació, il·lusió, o diga-ho com vulguis, perquè mantinguem la curiositat viva fins que ens morim (com a mínim!).