Compto amb tu.

El meu últim post per a la Revista Xics. Per si us l’heu perdut!

Estic segur que quan heu llegit el títol del post, heu pensat: “Ostres, serà un post molt emotiu!”.

⁃ Doncs, no!

De fet, és literal. Deixeu-me que us ho expliqui.

Sempre he explicat que un dels llibres que, a mi, m’ha canviat o em va canviar més la vida, és L’Element de Sir Ken Robinson. Em va agradar tant, que en faig xerrades. Evangelitzador se’n diu d’això. Explicar les bondats d’un producte o servei.

Doncs bé, que em lio i llavors no parlo del que vull parlar; el que volia explicar és, que divertit que és estar atent als meus fills, el Martí i el Nil, per veure si decobreixo i descobreixen quins són els seus talents, ocults o no tan ocults.

És divertit, és fer de detectiu. És estar atent a què diuen i a què fan.

Primer de tot, a veure amb quines activitats es diverteixen més. Amb quines activitats s’hi podrien passar més estona sense estar obligats a fer-ho. Jugant, és clar! Però a què? Amb quin objectiu? Divertir-se segur. Passar-ho bé sense cap més motiu que passar-ho bé. Molt sa. Com a adults, hauríem de connectar més amb la diversió!

Segon. Què se’ls dóna bé? M’encanta veure els seus interessos i adonar-me si tenen més o menys facilitat per aprendre-ho. Cada nen és un món. El Martí i el Nil són únics. Adorables, que diria el Martí, potser amb un excés d’autoestima de nivell Cristiano Ronaldo. Però té raó.

Els espio. De prop. De lluny. Els pregunto. Els miro. Els escolto. M’hi fixo. I, de tant en tant, veig cosetes. Algunes meves. Algunes d’ells. La genètica és potent. Molt potent.

De cop, un dels dos, el Nil, té obsessió per la bateria. Ja sé d’on ha sortit això. Puc provar de dir-li que si canta arribarà l’últim al concert i marxarà el primer quan s’acabi. Però tot i així, quan vegi un noi o noia tocant la bateria, els seus ulls, i mans i cames, se n’hi aniran. Sé del que parlo. Ho toca tot. Fa soroll amb tot. Troba el ritme a tot. És bateria. Després ja veurem si se li dóna bé o molt bé, o no. Que li agrada, segur! Que disfruti, primer de tot!

I, de cop, o no tant de cop, el Martí ens pregunta a la Mariona i a mi:

“- Papes, (i mames), com puc guanyar diners fent sumes?”

Osti, em vaig quedar parat. No perquè li agradi fer sumes, i restes, i multiplicacions, sino per plantejar-se ja, com podria utilitzar això que li agrada tant i que, sembla, que se li dóna molt bé! (NOTA: De fet, el càlcul mental a mi m’ha agradat des de sempre, i quan era petit també se’m donava molt bé!). La sorpresa era el ja buscar com monetitzar el seu talent, segurament innat, per comptar, i, òbviament, s’hi esforça per fer-ho millor. Bé, esforç no és ben bé esforç perquè s’ho passa bé fent-ho…. I és el joc del cotxe:

-Papa, diga’m una suma, però no gaire difícil eh! I anem pujant la dificultat de mica en mica. I llavors multiplicacions. És la versió amb nen del Comte Dràcula de Barri Sèsam. Ho compta tot. Tot, tot i tot. L’altre dia, anant amb cotxe tots 4, al cap de 10 minuts, ens diu:

“- Papes, sabeu quan fan 24 x 3?” I ens diu…72!

⁃ Osti, molt bé Martí!

i diu: “- I no porto des de casa pensant-hi, només una estona!”

Me’l menjo…devia portar 5 minuts sumant i comptant sense parar. Li encanta. I a mi.

Sembla que ha descobert un Element. Allò que se li dóna bé i li agrada. Ara, a veure com ho potenciem. Ell, de moment ja té clar que vol guanyar-se la vida comptant. D’aquí la seva pregunta.

Vaig estar temptat de dir-li: “Martí, podries treballar de calculadora!” Però encara no ho entendria. A més, segur que hi haurà alguna feina on hagi de comptar. I sino, que se l’inventi, que de morro tampoc ni falta. Un altre talent que té!

Compto amb tu. Enteneu el títol?

Anuncis

Moments…

Hi ha moments. Moments que et fan prendre consciència. Molts. Només hem d’estar-hi presents. Perquè no ens passin de llarg. Aprenentatges passius o actius. Que busques o et venen. De vegades surts a passar-t’ho bé i tornes amb el bon moment i el (re)aprenentatge. De vegades te’n vas a un concert d’Aerosmith i tornes pensant que hi ha gent que se’n surt. Hi ha gent que viu en el seu Element. I l’encomanen. I te n’adones que quan estàs a l’Element, tens l’actitud, l’energia i la il·lusió per fer el que hagis de fer. 

Després de sentir Dream on i de veure l’espectacle que munten 6 persones que passen els 60 anys i estan a punt de complir-ne 70 (Steven Tyler els fa l’any vinent), et sents capaç de fer el que sigui. Per exemple, dormir 5 hores després de 12 hores dempeus i anar a BCN amb cotxe a fer 10 hores de classe. Coses de l’Element. Ja m’entenc. Ja m’entens. Espero.

I aquesta passió és la que vull transmetre al Martí i al Nil. Fer-ne un Aerosmith en diré a partir d’ara.

Les dues preguntes clau…

Fa dies que dono voltes a molts conceptes que tenen a veure amb la recerca de L’Element, la nostra passió, allò que ens mou, i se’ns dóna bé, en allò que som bons. Bons de veritat. Bons que t’hi cagues. Bons que rebons.

Fa dies que dono voltes a la gestió del canvi, i la del temps, i la de les persones,i…el cap em bull!

Fa dies que preparo cursos, i tallers, i xerrades. Les escric. Les milloro. Les faig. Els dono una volta. I dues. I tres. I deprés de tot, me n’adono que, moltes vegades, a la nostra vida, el que fem és seguir en el nostre paradigma i mirem de reordenar-lo i/o justificar-lo…

Com diu David Bohm…Molts creiem estar pensant, quan l’únic que fem és reordenar els nostres prejudicis.

Fa molts dies. Bé, potser alguns dies. Poquets. Que em vé al cap que estem en un moment del temps on ja no cal reordenar més paradigmes, i sí trencar-ne alguns. 

Què passaria si el primer paradigma que trenquéssim fos la nostra manera de percebre la realitat? Què passaria si actualitzéssim el nostre mapa?

Perquè no podem fer-ho?

És molt possible que l’exemple que seguíem des de que érem petitets ja no sigui vàlid. I aquí hi poso la societat, la cultura, el model d’educació, els sistemes d’aprenentatge, la organització dels recursos i un llarg etcètera. Què passaria si cadascú de nosaltres agafés el compromís de canviar un petit paradigma personal, per ser una miqueta millors, i quan dic millors vull dir més feliços, nosaltres i els qui ens envolten?

Perquè no?

Aixequem-nos, repensem-nos (de veritat) i trobem el nostre lloc al món, i així deixarem un lloc buit, el que ocupàvem, sense ganes, per a què l’ocupi algú altre.

Perquè no?

El “meu” element…el “seu” element…

b4927f4a65bcb57b0c9973111570ddfc

Ja em disculparà Sir Ken Robinson, que li “robi” la paraula “l’element”, tot i que de totes maneres no és tant un robatori com un petit i humil homenatge. I, és que he de dir que “L’element” és un dels llibres que més  importància ha acabat tenint en mi, que més m’ha marcat o que més m’ha servit i em serveix. És una petita guia, són molts exemples de gent més o menys famosa que ha trobat aquest “element”, és passió i és…l'”element”…

Deia Confuci que “Tria una feina que t’agradi, i no treballaràs un sol dia a la teva vida”…què us sembla? Interessant, no? El més interessant és que aquest “element” el tenim tots…dins nostre, només hem de ser prou valents per anar-lo a buscar…

El llibre va caure a les meves mans en un bon moment, en moments de canvis. Moments de canvis que et pots agafar amb por o amb excitació. Trieu! Una mica de por és útil, una mica de por t’ajuda a anar cap endavant, i un molt d’excitació et dóna un extra de motivació molt important per acabar de fer el pas! Les crisis són “una putada” i “una oportunitat” i penseu el que penseu tindreu raó; per tant, una altra vegada…què trieu?

El llibre és un compendi de gent, més o menys famosa, que van trobar el seu “element”. I aquí paro. Què és l’element…us preguntareu? Tanqueu els ulls i penseu (després de llegir les preguntes que venen…és clar!)

Què us agrada fer? Què us apassiona?

Què sabeu fer molt bé i no sabeu ni com us ho feu?

Què us surt amb facilitat? Què us fa feliç?

Quina és la vostra actitud?

On sou ara? On són els teus?

Quina activitat feu i us passen les hores com si fossin minuts, perdent totalment la noció del temps?

Què és allò que expliqueu amb una passió que fa que se us entelin els ulls?

Què és allò que diuen de vosaltres els vostres amics que sabeu fer molt bé?

Si totes les preguntes tenen la mateixa resposta, segurament, i dic, segurament, haureu trobat el vostre element. Si tot i així, us costa respondre a les preguntes, tanqueu els ulls i imagineu-vos que escriviu el vostre epitafi. Què hi posaríeu? Quina seria la vostra aportació al món per la que us agradaria ser recordats? ( Sinceritat 100 %) Us sorprèn el que ha sortit?

I, llavors, haureu de decidir si en voleu fer d’aquest element el vostre “modus vivendi”…i si ho feu…les coses rutllaran com per art de màgia…i la felicitat vindrà, també, com per art de màgia…i, deixeu-me deixar sortir el meu jo friki, us convertireu en éssers quàntics…amb una capacitat gairebé infinita per treballar/gaudir del vostre dia a dia…com si el temps fos elàstic…com si el temps fos vostre. I això, reconec que és agosarat, però és el meu blog i puc inventar-me les teories que em semblin…només faltaria!!!!

Viure en el vostre “element” és viure una vida plena de passió i sentit!

Les meves Personetes Creatives són això, personetes, i tot just tenen 4 i 2 anys, però si hi ha una cosa que em vé de gust, és que siguin feliços, molt feliços i crec, que per aconseguir-ho, hauran de trobar el seu element. I a això em vull dedicar, com a pare i com a educador. Que el trobin! Miraré de posar-los el camí el més fàcil possible donant-los suficient llibertat perquè triïn, s’equivoquin, riguin, plorin, caiguin, s’aixequin…les vegades que faci falta…

…i que un dia em vinguin i em diguin amb els ulls plorosos i un somriure d’orella a orella: “Papa…ja sé què vull fer la resta de la meva vida”. I jo (i la Mariona, d’això n’estic segur)…els abraçaré i els diré: “M’encanta, sabeu què, jo no vaig ser a temps de dir-ho al meu pare, ni a la meva mare, i he tardat 41 anys a descobrir el meu “element”, i ara, sóc feliç”…

Desitjo que esteu vivint en el vostre “element” i, sino, que el trobeu ben aviat…