D’emocions i macarrons rinxolats.

Avui els he acompanyat al Casal d’Estiu. 

Avui portaven carmanyola (tupper per qui sigui molt jove…hahaha). 

Avui portaven macarrons rinxolats amb tomàquet i tallet (llom…llumillu pels més grans…) a trossets. I galetes.

Avui quan hem pujat al cotxe tots 3, el Martí m’ha dit:

“Papa, avui tinc una emoció molt gran perquè menjaré de la carmanyola! Quina emoció! És molt guai ser petit perquè tens aquestes emocions. Bé, quan ets gran també, per exemple, quan ets gran, si et vols comprar un cotxe i el trobes molt barat, tens emoció…”

I jo li dic: “Martí, la clau quan et facis gran és que et segueixis emocionant quan mengis macarrons rinxolats d’una carmanyola. Aquesta és la clau”. (NOTA MENTAL: M’he sentit una mica com una barreja del Miyagi de Karate Kid i el Paulo Coelho).

I el Martí: “Sí papa, ho faré! Quina emoció! T’estimo molt papa”

I jo: “Jo també Martinet”.

Mentrestant, al seient del costat del Martí hi havia el Nil, amb la mateixa carmanyola, els mateixos macarrons rinxolats i mirant-nos amb cara de no saber ben bé què cony estàvem dient. Estava emocionat per dintre, suposo…perquè ell va ser el promotor de menjar tota la setmana amb carmanyola!

Fer de pare té aquestes coses…

Si alguna cosa he après fent de pare, és que la vida és plena de contradiccions. I l’altra, que jo no sabia el que eren les emocions, les muntanyes russes emocionals, fins que van néixer el Martí i el Nil. De vegades, visc en un oximoron. 

Un accident accidentat…

La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.

Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant). 

I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.

Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.

Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.



Explicació emocional del “sí, però compensa…”

Si hi ha una cosa que em defineix per sobre de totes, és que sóc extremadament curiós, però molt, molt. Si fos veritat que “La curiositat va matar el gat”, jo ja no formaria part d’aquest món. Moriria diàriament. Com que això no passa, o m’agrada creure que no passa, jo segueixo encuriosit. I quan em va sorgir la oportunitat de fer el meu primer curs d’Intel.ligència Emocional i Gestió de les Emocions, vaig pensar com l’enfocaria per poder donar-li un toc diferent, personal, la visió que m’agrada de les emocions.

Vaig ensopegar amb un llibre, “El rostro de las emociones” de Paul Ekman i em va enamorar la dedicació i passió que va destinar a l’estudi de les emocions i les microexpressions facials. Tant, que vaig decidir basar el meu curs en aquest llibre. Una visió personal i compartida sobre les emocions. I he convertit el curs en una barreja de Formació i Divulgació Emocional que em diverteix moltíssim! Em sento una mica Dr. Carl Lightman de la sèrie “Lie to me”…

I me’n recordo que preparant el curs per primera vegada, em vaig topar amb una sèrie d’emocions que no coneixia, no hi podia posar nom. I de moltes que em van sorprendre, n’hi va haver una que, de seguida vaig pensar: “Mira, ja he trobat l’explicació emocional de la maleïda frase “sí, però compensa…””. Em va encantar, i ara, quan la sento, sóc més conscient del que sento; li poso nom. I ho disfruto. Més. De vegades.

  

Tancat per formació…

Hi ha moments i moments…i ara…i durant 10 dies…em toca formar-me…i 8 hores al dia…durant 10 dies…parlant d’emocions ocultes i malalties…no dóna per fer gaires coses més…per tant…

Ira…i cues…

Ja és dijous…i us vaig prometre que us parlaria de perquè sentim ira quan estem fent cua (o en moments puntuals de les cues) i perquè és tan difícil de gestionar aquesta emoció en aquest moment!

Què creieu que fa que que sigui tan difícil de gestionar la ira en alguns moments de la nostra vida? Partim que les emocions sorgeixen en el moment que uns autoevaluadors fan acte de presència. Què són els autoevaluadors? Són mecanismes d’avaluació automàtics que escruten constantment el món que ens rodeja i detecten si passa quelcom rellevant pel nostre benestar i la nostra supervivència. És com si portéssim unes ulleres de Robocop i anéssim buscant/trobant situacions que ens poden afectar o ens han afectat en la nostra vida i en el moment que en trobem alguna, la detecta i fa saltar (inconscientment) l’emoció que hi tenim associada. Val a dir que els autoevaluadors necessiten d’uns detonants perquè s’activin, i n’hi ha de 3 tipus:

1. Aconteixements molt concrets, alguna cosa que ens pot afectar o afecta a nosaltres com a individus (emocions pròpies)
2. Aconteixements que han estat útils a la nostra família anterior (emocions sistèmiques n’hi dic…)
3. Aconteixements que tot el món experimenta, importants pel benestar i supervivència de tots els éssers humans (emocions atàviques)

I em centraré en aquests últims detonants. Per simplificar-ho una mica, ens serà més fàcil treballar amb les emocions pròpies, que amb les sistèmiques. I, per suposat, les més difícils de modificar i/o treballar, seran les últimes, les atàviques! Aquestes, són emocions que han estat tan útils, per tanta gent i per tant temps, que seria molt agosarat dir que les podem treballar i modificar fàcilment. És com si fossin les emocions que estan a una carpeta oculta de l’ordinador i que formen part del sistema operatiu més profund.

La ira, en la seva major part, forma part d’aquesta carpeta. És una emoció, no ens enganyem, molt útil i és la que ens dóna força i motivació per iniciar canvis. Ens servei per fer front a les injustícies socials, i, ben gestionada, és imprescindible per tirar endavant! I aquí és on rau part del problema de la ira. NOTA: l’evolució de les emocions i els seus detonants és molt més lenta que l’evolució de la humanitat i algunes que eren útils fa milers d’anys ara no ho són tant. Perquè dic això?

Resulta que la ira ha servit durant milers i milers d’anys per garantir la supervivència de l’espècie humana i com que era tan útil, és difícil que deixi de ser-ho automàticament o que una persona sola pugui desfer-se’n fàcilment. I com n’era d’útil? En el moment d’una lluita entre dues persones, el que sabia mostrar millor la ira solia guanyar perquè l’altre individu veia la força que tenia l’altre i es retirava de la lluita. El que no mostrava ira podia mostrar tristesa, posar-se a plorar i llavors podia guanyar la lluita ell (però això són figues d’un altre paner…). Llavors, queda clar la utilitat de la ira, ja que la majoria de lluites que hi havia en un passat remot, eren o per aconseguir menjar o per aconseguir una parella per procrear i perpetuar l’espècie.

I què té a veure tot això amb les cues? Doncs que, en l’antiguitat i amb el sedentarisme i la poca disponibilitat de recursos, el fet d’arribar el primer o el segon a algun lloc, podia suposar tenir-ho o no tenir-ho…i, per tant, sobreviure o morir. A més, pel nostre cervell, que algú ens passi a davant és una situació d’injustícia important…NOTA: Actualment també hi ha manca de disponibilitat d’alguns recursos i la ira torna a fer acte de presència massa sovint…

I és en els moments que fem cua i estem atents que ningú se’ns coli o veiem que algú se’ns cola, que surt la nostra ira més atàvica i més difícil de gestionar. Si pel nostre “antic” cervell pot suposar viure o morir, veieu la dificultat de gestionar-la? No us ha passat mai d’estar en una cua i que se’t coli algú i en aquells moments surt una persona interior que et costa de reconèixer? Us poso exemples varis:

1. Quan vas en cotxe i se’t posa algú a davant sense senyalitzar…ens tornem irracionals totalment!
2. Quan estàs a la botiga i se’t cola algú (p.e. un jubilat que té molta pressa ???)…
3. Quan aneu a buscar els nens a l’escola i se’t colen les “àvies-super-ràpides-quan-han d’anar-a-buscar-els-seus-néts

Si fem cas a la història, és possible que d’aquí a uns milers d’anys, les situacions de cues ja no serveixin com a detonant atàvic perquè quan passi l’autoevaluador ja no ho detecti i gestionem millor la ira (segurament ja ni la sentirem), però llavors és possible que tinguem alguna altra emoció útil per a nosaltres avui i que ja tampoc ho serà en el futur. Per tant, el problema/avantatge principal de les emocions atàviques són que han estat útils per la humanitat, que difícilment podrem accedir individualment i amb rapidesa a modificar-les.

En part…millor, perquè, us imagineu que accedim a la carpeta oculta on s’amaga el programa principal de les emocions i l’enviem a la paperera?

L’activitat estrella del Nadal…

El Nadal m’encanta…no em malinterpreteu, té aquell punt de nostàlgia necessari i imprescindible per tenir les emocions a flor de pell…tristesa…alegria…excitació…sorpresa…una mica de tot, i això m’encanta. M’agrada molt transitar per totes les emocions…però/i n’hi ha una que em surt com qui no vol la cosa massas sovint…potser…la ira! I no vol dir que arribi a l’extrem de l’Increible Hulk, que, de vegades crec que sí que m’he sentit Bruce Banner a punt de tornar-me verd. Però si hi ha una cosa que em treu de polleguera i molt…són les cues!!!!!!

I sí, les cues són l’activitat estrella del Nadal, i no perquè m’agradin sino per habituals!!

De debò que no hi ha cap activitat que es pugui fer amb nens, per Nadal, i que no signifiqui fer mitja hora de cua com a mínim?

Aquest cap de setmana hem començat el pre-Nadal i ja hem sortit a passejar i a mirar paradetes…i clar, al bell mig de la plaça, a sota casa, un tió de proporcions gegantines!! NOTA: el Nil l’obviarem de la majoria d’activitats nadalenques perquè és petitó i ell ja en té prou amb la barreja caminar/córrer/caure per tot arreu sense necessitar altres activitats nadalenques.

Com us deia: tió gegant+música de Nadal+”possibles” “chuches” = aglomeració de nens/es cridaners i excitats amb pares/mares/avis/àvies no tan cridaners ni excitats.

I jo que m’afanyo a veure a quina hora comença. Queda mitja hora. Ja hi ha dues nenes a la cua. Ens hi quedem. És un tió solidari i s’ha de portar menjar. Tinc claríssim que si el tió es menja el menjar que portem la majoria…ja podem tenir paciència, perquè gairebé tots portem arròs…(crec que hauríem de portar més fibra)…

I sí. Mitja hora després, el Martí puja a fer cagar el tió. Emocionat. Jo, més emocionat perquè veig que pica  seguint el ritme mentre canta la cançó i sense perdre’s. S’acaba. Bossa de “chuches”. I cap a una altra activitat…ai…vull dir cua!

Com que coincideixen activitats de la Marató de TV3 i Nadal, hi ha INFLABLES (i batucades of course…què faríem sense ells). Els que tingueu fills sabreu que els inflables tenen un imant que atreu qualsevol nen a deu quilòmetres a la rodona. El Martí no és una excepció.

Hi anem. Hi ha cua. Li trec les sabates, que queden barrejades amb cinquanta parells de sabates més. I es posa a fer cua…de nens…que és, bàsicament, un grup de nens desorganitzat provant d’arribar els primers a l’inflable. I jo, il.lús, que demano: “quantes vegades pot pujar?” I em diuen: “Segons la paciència que tingui el nen per fer cua”…I jo que penso: “el nen??? Serà la paciència dels pares, perquè els nens, si tenen un inflable a davant, tenen una paciència infinita!!!!”. Jo, faig un pacte amb el Martí i li dic que pujarà dos cops, i ell diu que tres, i acabo guanyant jo perquè, bàsicament tinc més força i el puc treure de la cua. Regiro les sabates i aconsegueixo trobar les seves o unes que s’hi assemblen i li van bé, i marxem.

La raó que li dono per tenir tanta pressa, és que hem comprat peixet congelat amb la mama i se’ns descongelarà. És evident que és una mentida piadosa. Tothom que conegui el bon clima manresà, sabrà que el desembre, l’únic risc d’estar una hora al carrer és que se’t congeli el peix fresc, no que se’t descongeli el peix congelat…

 

I ja per acabar, us vull donar una explicació raonable de perquè sento, i, en general, sentim ira, en alguns moments quan faig/ fem cua, i perquè és difícil que pugui/puguem gestionar aquesta emoció…o, sabeu què…ho deixo pel proper post…

Dos regals inesperats…

Aneu en compte!!!!!!! Avui hi ha 2 posts en un!!!!!! foto i post, foto i post…Nil i Mariona!!!!

Avui fa un any tot era diferent. Bé, tot no!! Era l’aniversari de la Mariona…i aquest any segueix sent-ho, i, jo li havia preparat un regal estrella!!! Vaig decidir regalar-li un iPad Mini i el vaig encarregar perquè no hi era (maleït Apple!). Llavors, se’m va acudir comprar-li la funda com a pista pel regal sorpresa!!!La meva sorpresa és que el meu regal estrella va quedar, no en segon pla, sino en setè o vuitè pla! Va arribar un regal inesperat…abans de temps…quan no tocava…va arribar un regal que havíem encarregat per Nadal, i que la nostra màxima preocupació era si neixia el 2012 o el 2013.

Però no…el regal inesperat per l’aniversari de la Mariona…i per mi…i pel Martí…va ser el Nil.

D’acord, no era un iPad mini, però us asseguro que també era “mini”, molt “mini”.

Era un regalet d’uns 2 quilos, que només arribar ens van posar en una peixera de color blau (com li deia el Martí a la incubadora).

Un regalet que, els primers dies, ens angoixava i ens agradava a parts des/iguals.

Un regalet que, 13 dies després d’arribar, ens vam poder endur cap a casa.

I un regalet que just avui fa 1 any!

I és un regalet que va néixer quan voler, i que va dir, si he de néixer abans de temps, com a mínim ho faré bé! I sense fer cas a les recomanacions dels metges, a la medicació que va rebre la mare i a les angoixes dels seus pares perquè s’esperés 24 hores per poder-li madurar els pulmons…va dir, que ja n’hi havia prou i que tenia moltes ganes de conèixer la familieta que havia triat per compartir la seva vida…

Per tant, el dia 14 de novembre de 2012, i robant tot el protagonista que tenia la seva mare, la Mariona, va decidir fer-li la punyeta, i a les 21:45 va néixer. Com qui no vol la cosa i aliè a les nostres súpliques i preocupacions perquè s’esperés només un dia…un sol dia! No va voler!! Ens va mostrar el seu temperament!!!

I per qui es pensi que aquest temperament era casualitat…només l’ha de conèixer. I si a casa hi ha gelos avui…són d’ell!!! I del Martí…no ens enganyem…

 I com qui no vol la cosa, arriba un regalet que compartirà aniversari, que no pastís ni regal, amb la seva mare…cada any de la seva vida, per recordar-nos que si les coses passen, com a mínim, fes-les bé i que, per néixer el 15 de novembre…neixo el 14…

PER MOLTS ANYS NIL, aquest és el meu regal pel teu primer any…un post dedicat…

 I he dit que no compartirien regal, i, per tant,el post següent és per la Mariona, protagonista absoluta, també, d’un 14 de novembre com el d’avui…però de fa més anys…

L’any passat, la Mariona, a les 5 hores del matí em va despertar dient que tenia contraccions, i jo, amb una barreja de son i de no-em-puc-creure-que-el-Nil-neixi-a-la-setmana-34, li vaig dir que no podia ser…i va ser!

Ella, amb la seva gratitut característica, va passar de puntetes pel seu 35è aniversari, i va passar d’esperar regals a convertir-se en l’embolcall, i ja em disculpareu l’analogia, del regal estrella del 14 de novembre de 2012…

Ella, que just quan jo cel.lebrava el meu 35è aniversari, apareixia a la meva vida com per art de màgia/casualitat/causalitat…Recordo perfectament la imatge del dia/nit que la vaig conèixer a pesar dels gintònics que portava. I la càrrega emocional va ser tan gran que el record el tinc inesborrable…I seguint amb les analogies, si pogués penjar la imatge que tinc del moment que la vaig conèixer, a Instagram, seria la seva cara amb els seu somriure inimitable amb tota la resta de la sala borrosa i el hashtag #aquestanoiaésespecialiemcamviaràlavida.

I no em vaig equivocar, la Mariona em va canviar la vida…

Em va dir que jo podia fer tot el que em proposés. I, fins ara, té tota la raó…

Em va dir que fes PNL que em canviaria la vida…i em va canviar…

Em va dir que perquè no ens casem…i ens vam casar…

Vam decidir tenir un fill…i vam tenir el Martí…després de moments força complicats…que ja he explicat en anteriors posts…

Vam decidir tenir un altre fill…i vam tenir el Nil…gairebé sense pensar-ho…pim-pam…

I de l’inici de tot això només en fa 6 anys i mig i, per tant, no em puc ni imaginar el que podem arribar a passar junts els propers 50 anys…com a mínim…

 I és que la Mariona és d’aquelles persones que canvien vides…ànimes…i persones com ella no n’hi ha gaires…i jo la vaig agafar, i no la deixaré anar.

I us vull fer una recomanació, si algun dia us la trobeu…és igual a on i és igual quan…no en passeu de llarg…perquè us canviarà la vida…una extranya habilitat que té…

 I ara que estic acabant el post, només dir-li que aquest, no és un post compartit, per això és el doble de llarg, i aquest, és només per a tu…i és el meu regal d’aniversari…que tothom sàpiga com és la persona que tinc al costat…Això no m’ho puc quedar per mi!

 I que si vaig començar aquest blog fa un any va ser perquè va néixer el Nil, però si l’he pogut seguir és perquè hi ets tu…i aquest post serà el que tancarà el llibre que faré d’aquest blog, les personetes creatives, i que són el Nil i el l Martí…

AGRAÏMENTS ESPECIALS A LES SEGÜENTS EMOCIONS QUE SURTEN AL POST I QUE ABANS DE CONÈIXER-TE NO SABIA QUE EXISTIEN O NO SABIA EXPRESSAR: tristesa, por, ira, angoixa, sorpresa, satisfacció, diversió, excitació, “asombro”, èxtasi, “fiero”, gratitut, elevació, alleujament i “naches”…i si rellegiu el post, a veure si les trobeu totes…

De totes maneres, però, l’últim nom que surti al llibre vull que sigui el teu…PER MOLTS ANYS MARIONA…