D’emocions i macarrons rinxolats.

Avui els he acompanyat al Casal d’Estiu. 

Avui portaven carmanyola (tupper per qui sigui molt jove…hahaha). 

Avui portaven macarrons rinxolats amb tomàquet i tallet (llom…llumillu pels més grans…) a trossets. I galetes.

Avui quan hem pujat al cotxe tots 3, el Martí m’ha dit:

“Papa, avui tinc una emoció molt gran perquè menjaré de la carmanyola! Quina emoció! És molt guai ser petit perquè tens aquestes emocions. Bé, quan ets gran també, per exemple, quan ets gran, si et vols comprar un cotxe i el trobes molt barat, tens emoció…”

I jo li dic: “Martí, la clau quan et facis gran és que et segueixis emocionant quan mengis macarrons rinxolats d’una carmanyola. Aquesta és la clau”. (NOTA MENTAL: M’he sentit una mica com una barreja del Miyagi de Karate Kid i el Paulo Coelho).

I el Martí: “Sí papa, ho faré! Quina emoció! T’estimo molt papa”

I jo: “Jo també Martinet”.

Mentrestant, al seient del costat del Martí hi havia el Nil, amb la mateixa carmanyola, els mateixos macarrons rinxolats i mirant-nos amb cara de no saber ben bé què cony estàvem dient. Estava emocionat per dintre, suposo…perquè ell va ser el promotor de menjar tota la setmana amb carmanyola!

Anuncis

Fer de pare té aquestes coses…

Si alguna cosa he après fent de pare, és que la vida és plena de contradiccions. I l’altra, que jo no sabia el que eren les emocions, les muntanyes russes emocionals, fins que van néixer el Martí i el Nil. De vegades, visc en un oximoron. 

Un accident accidentat…

La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.

Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant). 

I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.

Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.

Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.

Explicació emocional del “sí, però compensa…”

Si hi ha una cosa que em defineix per sobre de totes, és que sóc extremadament curiós, però molt, molt. Si fos veritat que “La curiositat va matar el gat”, jo ja no formaria part d’aquest món. Moriria diàriament. Com que això no passa, o m’agrada creure que no passa, jo segueixo encuriosit. I quan em va sorgir la oportunitat de fer el meu primer curs d’Intel.ligència Emocional i Gestió de les Emocions, vaig pensar com l’enfocaria per poder donar-li un toc diferent, personal, la visió que m’agrada de les emocions.

Vaig ensopegar amb un llibre, “El rostro de las emociones” de Paul Ekman i em va enamorar la dedicació i passió que va destinar a l’estudi de les emocions i les microexpressions facials. Tant, que vaig decidir basar el meu curs en aquest llibre. Una visió personal i compartida sobre les emocions. I he convertit el curs en una barreja de Formació i Divulgació Emocional que em diverteix moltíssim! Em sento una mica Dr. Carl Lightman de la sèrie “Lie to me”…

I me’n recordo que preparant el curs per primera vegada, em vaig topar amb una sèrie d’emocions que no coneixia, no hi podia posar nom. I de moltes que em van sorprendre, n’hi va haver una que, de seguida vaig pensar: “Mira, ja he trobat l’explicació emocional de la maleïda frase “sí, però compensa…””. Em va encantar, i ara, quan la sento, sóc més conscient del que sento; li poso nom. I ho disfruto. Més. De vegades.

  

Ira…i cues…

La IRA, adverteix els demés i aJa és dijous…i us vaig prometre que us parlaria de perquè sentim ira quan estem fent cua (o en moments puntuals de les cues) i perquè és tan difícil de gestionar aquesta emoció en aquest moment!

Què creieu que fa que que sigui tan difícil de gestionar la ira en alguns moments de la nostra vida? Partim que les emocions sorgeixen en el moment que uns autoevaluadors fan acte de presència. Què són els autoevaluadors? Són mecanismes d’avaluació automàtics que escruten constantment el món que ens rodeja i detecten si passa quelcom rellevant pel nostre benestar i la nostra supervivència. És com si portéssim unes ulleres de Robocop i anéssim buscant/trobant situacions que ens poden afectar o ens han afectat en la nostra vida i en el moment que en trobem alguna, la detecta i fa saltar (inconscientment) l’emoció que hi tenim associada. Val a dir que els autoevaluadors necessiten d’uns detonants perquè s’activin, i n’hi ha de 3 tipus:

  1. Aconteixements molt concrets, alguna cosa que ens pot afectar o afecta a nosaltres com a individus (emocions pròpies)
  2. Aconteixements que han estat útils a la nostra família anterior (emocions sistèmiques n’hi dic…)
  3. Aconteixements que tot el món experimenta, importants pel benestar i supervivència de tots els éssers humans (emocions atàviques)

I em centraré en aquests últims detonants. Per simplificar-ho una mica, ens serà més fàcil treballar amb les emocions pròpies, que amb les sistèmiques. I, per suposat, les més difícils de modificar i/o treballar, seran les últimes, les atàviques! Aquestes, són emocions que han estat tan útils, per tanta gent i per tant temps, que seria molt agosarat dir que les podem treballar i modificar fàcilment. És com si fossin les emocions que estan a una carpeta oculta de l’ordinador i que formen part del sistema operatiu més profund.

La ira, en la seva major part, forma part d’aquesta carpeta. És una emoció, no ens enganyem, molt útil i és la que ens dóna força i motivació per iniciar canvis. Ens servei per fer front a les injustícies socials, i, ben gestionada, és imprescindible per tirar endavant! I aquí és on rau part del problema de la ira. NOTA: l’evolució de les emocions i els seus detonants és molt més lenta que l’evolució de la humanitat i algunes que eren útils fa milers d’anys ara no ho són tant. Perquè dic això?

Resulta que la ira ha servit durant milers i milers d’anys per garantir la supervivència de l’espècie humana i com que era tan útil, és difícil que deixi de ser-ho automàticament o que una persona sola pugui desfer-se’n fàcilment. I com n’era d’útil? En el moment d’una lluita entre dues persones, el que sabia mostrar millor la ira solia guanyar perquè l’altre individu veia la força que tenia l’altre i es retirava de la lluita. El que no mostrava ira podia mostrar tristesa, posar-se a plorar i llavors podia guanyar la lluita ell (però això són figues d’un altre paner…). Llavors, queda clar la utilitat de la ira, ja que la majoria de lluites que hi havia en un passat remot, eren o per aconseguir menjar o per aconseguir una parella per procrear i perpetuar l’espècie.

I què té a veure tot això amb les cues? Doncs que, en l’antiguitat i amb el sedentarisme i la poca disponibilitat de recursos, el fet d’arribar el primer o el segon a algun lloc, podia suposar tenir-ho o no tenir-ho…i, per tant, sobreviure o morir. A més, pel nostre cervell, que algú ens passi a davant és una situació d’injustícia important…NOTA: Actualment també hi ha manca de disponibilitat d’alguns recursos i la ira torna a fer acte de presència massa sovint…

I és en els moments que fem cua i estem atents que ningú se’ns coli o veiem que algú se’ns cola, que surt la nostra ira més atàvica i més difícil de gestionar. Si pel nostre “antic” cervell pot suposar viure o morir, veieu la dificultat de gestionar-la? No us ha passat mai d’estar en una cua i que se’t coli algú i en aquells moments surt una persona interior que et costa de reconèixer? Us poso exemples varis:

  1. Quan vas en cotxe i se’t posa algú a davant sense senyalitzar…ens tornem irracionals totalment!
  2. Quan estàs a la botiga i se’t cola algú (p.e. un jubilat que té molta pressa ???)…
  3. Quan aneu a buscar els nens a l’escola i se’t colen les “àvies-super-ràpides-quan-han d’anar-a-buscar-els-seus-néts

Si fem cas a la història, és possible que d’aquí a uns milers d’anys, les situacions de cues ja no serveixin com a detonant atàvic perquè quan passi l’autoevaluador ja no ho detecti i gestionem millor la ira (segurament ja ni la sentirem), però llavors és possible que tinguem alguna altra emoció útil per a nosaltres avui i que ja tampoc ho serà en el futur. Per tant, el problema/avantatge principal de les emocions atàviques són que han estat útils per la humanitat, que difícilment podrem accedir individualment i amb rapidesa a modificar-les.

En part…millor, perquè, us imagineu que accedim a la carpeta oculta on s’amaga el programa principal de les emocions i l’enviem a la paperera?

L’activitat estrella del Nadal…

0001El Nadal m’encanta…no em malinterpreteu, té aquell punt de nostàlgia necessari i imprescindible per tenir les emocions a flor de pell…tristesa…alegria…excitació…sorpresa…una mica de tot, i això m’encanta. M’agrada molt transitar per totes les emocions…però/i n’hi ha una que em surt com qui no vol la cosa massas sovint…potser…la ira! I no vol dir que arribi a l’extrem de l’Increible Hulk, que, de vegades crec que sí que m’he sentit Bruce Banner a punt de tornar-me verd. Però si hi ha una cosa que em treu de polleguera i molt…són les cues!!!!!!

I sí, les cues són l’activitat estrella del Nadal, i no perquè m’agradin sino per habituals!!

De debò que no hi ha cap activitat que es pugui fer amb nens, per Nadal, i que no signifiqui fer mitja hora de cua com a mínim?

Aquest cap de setmana hem començat el pre-Nadal i ja hem sortit a passejar i a mirar paradetes…i clar, al bell mig de la plaça, a sota casa, un tió de proporcions gegantines!! NOTA: el Nil l’obviarem de la majoria d’activitats nadalenques perquè és petitó i ell ja en té prou amb la barreja caminar/córrer/caure per tot arreu sense necessitar altres activitats nadalenques.

Com us deia: tió gegant+música de Nadal+”possibles” “chuches” = aglomeració de nens/es cridaners i excitats amb pares/mares/avis/àvies no tan cridaners ni excitats.

I jo que m’afanyo a veure a quina hora comença. Queda mitja hora. Ja hi ha dues nenes a la cua. Ens hi quedem. És un tió solidari i s’ha de portar menjar. Tinc claríssim que si el tió es menja el menjar que portem la majoria…ja podem tenir paciència, perquè gairebé tots portem arròs…(crec que hauríem de portar més fibra)…

I sí. Mitja hora després, el Martí puja a fer cagar el tió. Emocionat. Jo, més emocionat perquè veig que pica  seguint el ritme mentre canta la cançó i sense perdre’s. S’acaba. Bossa de “chuches”. I cap a una altra activitat…ai…vull dir cua!

Com que coincideixen activitats de la Marató de TV3 i Nadal, hi ha INFLABLES (i batucades of course…què faríem sense ells). Els que tingueu fills sabreu que els inflables tenen un imant que atreu qualsevol nen a deu quilòmetres a la rodona. El Martí no és una excepció.

Hi anem. Hi ha cua. Li trec les sabates, que queden barrejades amb cinquanta parells de sabates més. I es posa a fer cua…de nens…que és, bàsicament, un grup de nens desorganitzat provant d’arribar els primers a l’inflable. I jo, il.lús, que demano: “quantes vegades pot pujar?” I em diuen: “Segons la paciència que tingui el nen per fer cua”…I jo que penso: “el nen??? Serà la paciència dels pares, perquè els nens, si tenen un inflable a davant, tenen una paciència infinita!!!!”. Jo, faig un pacte amb el Martí i li dic que pujarà dos cops, i ell diu que tres, i acabo guanyant jo perquè, bàsicament tinc més força i el puc treure de la cua. Regiro les sabates i aconsegueixo trobar les seves o unes que s’hi assemblen i li van bé, i marxem.

La raó que li dono per tenir tanta pressa, és que hem comprat peixet congelat amb la mama i se’ns descongelarà. És evident que és una mentida piadosa. Tothom que conegui el bon clima manresà, sabrà que el desembre, l’únic risc d’estar una hora al carrer és que se’t congeli el peix fresc, no que se’t descongeli el peix congelat…

 

I ja per acabar, us vull donar una explicació raonable de perquè sento, i, en general, sentim ira, en alguns moments quan faig/ fem cua, i perquè és difícil que pugui/puguem gestionar aquesta emoció…o, sabeu què…ho deixo pel proper post…