En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

Perquè m’he posat faldilles?

NOTA de 2019: Tot segueix igual. Res a afegir. Res a treure. Les mateixes reivindicacions. Vergonya.

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.

La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.

Un exercici d’empatia…

Els nostres fills ens mostren moltes coses…són els nostres mestres en molts sentits…

Dia 13…

Empatia sí…empatia no…

De decisions…universos paral.lels…encàrrecs i estrès…

En un univers la línia recta és el camí més curt entre dos llocs però en l’altre…l’univers dels pares i mares amb fills quàntics, les línies rectes…desapareixen!!!! Avui us vull explicar què significa anar a fer un encàrrec (qualsevol, com podria ser anar a buscar 6 packs de llet al super que està a 500 metres de casa…i parlo de metres…espai, i no minuts…temps, perquè en el meu cas, la distorsió en els dos universos és tal, que faria espantar el mateix Albert Einstein!

En un univers qualsevol…vulgar i corrent…però llunyà…

-Mariona…nens, que surto a buscar llet!! I els nens: “Que podem venir?? I jo: “No!” Agafo la porta i me’n vaig.
RESULTAT: al cap de 2 minuts sóc a casa…tan sencer com la llet que porto…físicament i emocionalment!

Mentrestant, en un univers paral.lel…
-Mariona, que surto a buscar la llet. Nens, voleu venir? (En aquest moment s’engega la sirena d’emergència de : Però tu saps el que acabes de dir? NOTA: Com que aquest univers paral.lel és el que es regeix per la física clàssica, no puc viatjar més ràpid que la llum (que fosc seria, no?) ni tinc temps per trobar forats de cuc, i, per tant, m’he de menjar les meves paraules…i al final del passadís ressona:

-Nens, poseu-vos les sabates que sortiu amb el papa a comprar!!!!!
I, segon error, no agafar el cotxet (l’equivalent a sense xarxa dels trapezistes) perquè els nens ja són grans i caminaran i així podré dur els 9 quilos de llet a la mà…
A partir d’aquí comença el caos espacio-temporal (llegeixis ràpid i sense respirar per ser més empàtic amb mi):

-Nens, entreu a l’ascensor…Nil, vols fer el favor de treure els dits de la porta, que te’ls arrencarà de “cuajo” (tàctica de la por…NOTA MENTAL: Nil, el trauma de les portes et vé d’aquest dia…de reeeees!)…Martí, aixeca’t de terra que t’embrutaràs i, Nil, vols sortir de sobre el Martí siusplau?…Papa, estic cansat, no vull caminar…un gos, un gos, guau, guau…Nil vine cap aquí que el gos t’arrencarà la mà de “cuajo” (NOTA MENTAL: Nil, la teva por als gossos és gràcies a mi…de reeeeees!)…Nens, no correu…ei, que és cap a l’altre cantó el super…d’acord, doncs us deixo aquí…(1 minut després els vaig a buscar perquè els és ben igual que els deixi allà)…porteu-vos bé aquí dintre que agafo la llet i sortim de seguida (HAHAHAHAHA…de seguida+supermercat+nens és impossible)…Martí, vols deixar els ous kinder, que es trencaran?…Martí…Martí…veus, ja t’ho deia…i tu, Nil, vols deixar les aigües? Que pesen més que tu!…Martí, si deixes d’arrossegar-te per terra, pots obrir les galetes, però només una…he dit una, d’acord? Bé, dues…va, tres…com t’acabis el paquet de galetes, veuràs…Martí, tira la capsa buida a la paperera siusplau…i tu, Nil, podries apagar el teu detector de substàncies potencialment perilloses per la teva vida i engegar el GPS per arribar a casa?…nens, sino entreu us deixo a fora…au adéu…(5 minuts després i arrossegats per mi…entren al portal)…Martí, perquè cony (notis el llenguatge verbal utilitzat pujat de to) has trucat tota els pisos de l’ascensor??…entrem a casa…jo…el Martí…el Nil…i els 6 packs de llet…i no precisament en aquest ordre…i tanco la porta!

-Enric, sí que has tardat…però si el super és aquí al costat.
-Ommmmmmmmmmmmm…això serà en un univers paral.lel, però en aquest ja et dic jo que el super no és aquí al costat...temporalment parlant…i sino t’ho creus, que vingui Einstein i t’ho expliqui…

Bodegones imposibles de ayer y hoy…

Arriba un moment…quan tens nens…que les coses apareixen i desapareixen com per art de màgia. Tant se val el que sigui…les coses deixen de tenir un lloc natural, o, almenys, un lloc natural pels progenitors, i passen a tenir un lloc natural per les nostres personetes creatives…

Se’m va acudir el post fa dos dies, quan em vaig trobar un raspall de dents i un pot d’aquells de donar color a les sabates a sobre del portàtil…i, de cop, la inspiració divina, i vaig pensar: “això sembla un bodegó! Però no un bodegó normal i corrent, era més aviat un bodegó “buñuelià”, “dalinià”,…i quan acabi el post ja us diré qui en va ser l’autor…Són situacions, seguint amb adjectius típics, “kafkianes”, inclús, “davidlynchianes”,…

 Perquè, és clar, quan tens dos nens imaginatius…com tots…agafen joguines seves…d’altri…i coses que no són joguines, que els solen agradar més i que són, per exemple, iPhones, iPads, claus de casa, carteres i altres artilugis gairebé indispensables pel dia a dia…i de cop desapareixen…

Llavors és quan en un exercici d’empatia amb els teus fills amb una barreja de memòria fotogràfica i amb un afegit de dots detectivesques a l’estil Poirot o Mrs. Marple, has de deduir on ha anat a parar aquell objecte…Si el nen és prou gran i té ganes de dir-t’ho, li demanes i ja està, però és que, normalment, o és massa petit o té massa ganes de jugar com per prendre’t seriosament encara que estiguis emprenyadíssim pel fet que no trobes les claus del cotxe (que solen anar juntes amb les de casa)…

 Per tant, comences…a veure, si és el Martí, provaré de pensar com ell, una persona extremadament ordenada (segons el seu cap…és clar) i amb ganes de fer sempre files i dibuixos amb tot el que troba. Llavors és quan comences a rememorar quan va ser l’últim moment que vas veure l’objecte en qüestió i el teu fill en qüestió, i si estaven junts a la mateixa habitació…i comences a buscar, fent el que creus que ell faria…i a base de conèixer-lo, et fas familiar amb el seu “modus operandi” i descobreixes petits objectes a llocs inverossímils, els anomenats “bodegons impossibles”: una fila de pinces d’estendre la roba perfectament recta a la finestra…un suc de préssec buit a sobre del pom d’una porta de sortir al balcó…una filera d’animalets a sota del teu llit i que has detectat perquè veies com sortia la trompa de l’elefant…i t’acabes fent teva la frase del Xavier Guix…“sino lo creo no lo veo” (feu la prova amb la foto que encapçala el post d’avui!) perquè sino obres la ment, t’asseguro que no trobaries mai res!!!. Cal anar en compte també alhora d’engegar i obrir electrodomèstics, perquè poden aparèixer clicks al microones, al forn, a la nevera, al rebost…o tots els colors i retoladors perfectament amagats a sota del llençol del seu germà…que deu haver posat allà per convertir el Nil en faquir…

 I llavors arriba el cas difícil, el Nil, 15 mesos, impossible de treure-li on ha posat les maleïdes claus o la maleïda sabata, i has d’empatitzar amb un marrec que no sap parlar i fer servir totes les lleis físiques que se t’acudeixin, per calcular la força amb la qual pot haver tirar unes claus (NOTA: les claus són aquell objecte que només apareixen, siguin de casa o del cotxe, quan ja n’has fet una còpia…llavors, per art de màgia, apareixen a algun lloc que juraries que ja has buscat abans!) i et poses als seus llocs habituals i calcules cap a on ho pot haver tirat per buscar-les. I et veus estirat per tota la casa, emprenyat perquè no les trobes, i sorprès perquè surten, joguines abandonades, trossets de pa, de galeta, aquelles maleïdes piles que et vas tornar boig buscant fa uns dies, mitjons, alguna samarreta, el comandament a distància refotudament petit de l’Apple TV i altres objectes inertes,…

 I et preguntes perquè tenen aquesta mania de tirar tot el que passa per les seves mans, ja sigui una TV com va fer el Martí, o el projector, com ha fet el Nil, per no ser menys, tot i que, de moment funciona…i el projector també…

 I et preguntes perquè aquesta mania d’amagar-ho tot, i que fa que la sabata perduda del Nil aparegui dins la capsa dels colors del Martí (me’n ric del Cluedo…si vols jugar a detectius…tingues fills!)…

 I t’acabes preguntant com van aparèixer el raspall de dents i el líquid aquell de les sabates a sobre del portàtil…

Doncs perquè ho havia deixat allà la Mariona…i aquí és on entren en joc els “bodegons impossibles” signats pels progenitors despistats i/o estressats i que fa que quan hi ha coses de major importància com poden ser les necessitats dels nostres fills, deixem el que portem a la mà al primer lloc que podem…i que, per trobar-les haguem de recordar on érem quan el Martí i el Nil ens van cridar, i resar que no fos al vàter o rentant plats o posant la rentadora….perquè algun dia…soc capaç de rentar l’iPhone o de tirar l’iPad pel vàter…som pares i mares…i, de vegades, estem fatal…no?

 

El Nil té un excés d’empatia tèrmica!

 

 

Avui toca post extraordinari…fora de l’habitual…perquè, de vegades, passen coses que no ens esperem…

Ahir el Nil va fer el seu primer dia de platja. Bé, hi vam anar una hora, d’11 a.m. a 12 a.m. i amb un banyador d’aquells que porten els guiris i que només els deixa posar-se vermells de les mans i els peus. I a més, portava protecció 50, que és aquella que quan et poses, et reboten els rajos del sol i tornes de la platja més blanc del que eres i els del teu voltant, més morens per la reflexió que et fan els rajos a la teva pell. Sembla ser que genèticament, el Nil té la meva estupenda pell i el Martí la meva manca d’habilitat per orientar-me.

I, canviant de tema ahir el Nil, en un excés d’empatia tèrmica, es va posar d’acord amb aquest estiu xafogós de Salou, i va voler marcar un rècord de temperatura com si fos una estació meteorològica de les que treu el Tomàs Molina a TV3.

I el va marcar…una temperatura digna de les terres de Ponent, amb un màxim, de moment, de 39,5 graus. Rècord de l’estiu!!!!

Aviam, anem per parts. Dic que té un excés d’empatia, perquè s’ha posat a la pell de l’estiu, talment com si fos l’estiu, sense tenir en compte que no és el mateix aquesta temperatura a Lleida o Manresa, que al seu petit cos de 8 mesos i 8 kgs. i pico.

I dic que és un excés d’empatia, perquè a hores d’ara, i després de passar la matinada a urgències, encara no saben dir-nos què té. El més probable és que, després d’estar 3 hores a urgències amb l’aire condicionat a una temperatura que “hasta” el Cuní tindria fred, li surti un refredat, i si més no, si no el tenia, amb aquesta tàctica de fred polar s’asseguren el diagnòstic!

I dic que és un excés d’empatia, perquè ja és reincident, i cap al mes de febrer es va voler solidaritzar amb l’hivern agafant una bronquitis d’aquelles de Ventolin!

I que, a veure si amb les tempestes que s’esperen aquesta tarda, baixa una mica la temperatura…i la de Catalunya també…

I és que, com ja sabeu els pares i mares que em seguiu, el Nil, amb un excés d’empatia amb els seus pares i el seu germanet (que en aquest cas, som la Mariona, jo i el Martí) va voler arribar a aquest món 5 setmanes abans per ajudar-nos a fer el canvi de pis (si voleu saber les aventures i desventures dels seus primers 12 dies podeu mirar els primers posts del meu blog).

I ara, d’aquí a una estona posaré el Tomàs Molina a veure si em dóna bones notícies d’una baixada de les temperatures, i jo, mentrestant, i la meva dona, i l’àvia, li donarem aquestes barreges explosives d’Apiretal i Dalsy que et farien pujar el Tourmalet sense aixecar el cul del seient, combinades amb banys amb aigua fresqueta i esperarem que d’aquí a unes hores o un dia tot acabi amb aquell misteri infantil de: “ha sigut una febrada” que  amb el temps es recorda com un no res però quan passa, t’encongeix el cor una miqueta…

i és que posar-se malalt a l’estiu hauria d’estar prohibit!!!!! recollim signatures per prohibir-ho?????

Apa, seguiré informant…