Equivocacions parentals.

Doncs sí, m’ha passat. I què?

Anuncis

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

Confidències i petons amb gust de pa amb nocilla.

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n’hi dic jo ( de setembre a juliol) m’he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d’explicar més coses.

I és clar, aquesta setmana ja m’he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l’escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític el deixaré de banda. En tot cas qui vulgui seguir la meva vessant més política, si se n’hi pot dir així, que es passegi pel meu twitter a @enricbastardas. Aquí m’agrada parlar més de Personetes, i si pot ser Creatives, millor. I si són el Martí i el Nil, millor que millor. Així que, després d’aquest preàmbul començo el post que tinc al cap.

Confidències. A cau d’orella i en veu baixa. Molt baixa. Xiuxiuejant. Però aquell xiuxiueig de nen de 5 anys o de 7 anys, que, de vegades, és més alt que el volum d’un adult parlant en volum estàndar. Venen de les confidències entre ells dos. Tot l’estiu compartint experiències que ara les han de compartir més. I millor. Amb els seus amics i amigues.

Quines ganes tenien de retrobar els seus amics i amigues el Martí i el Nil. Enormes. Tantes que el Martí s’ha llevat a la mateixa hora que nosaltres. Ha esmorzat (cosa que no fa gairebé mai). S’ha vestit de pressa. Ens ha ajudat a fer-se la bossa. S’ha fet el pa amb nocilla (amb extra de nocilla òbviament). I ha anat a despertar el Nil.

No us enganyaré si us dic que jo ja tenia ganes que comencessin l’escola. De fet, ho he sentit a dir a més d’un pare o mare aquests útlims dies. Els últims dies d’estiu es fan llargs. S’acaben els recursos. Les energies. La paciència. S’acaba tot…

Però és que tenien moltes ganes de retrobar amics. D’explicar-se l’estiu. Un explica les seves vacances. L’altre les seves. Sense escoltar-se. No és un dia d’escoltar-se. És un dia de parlar. D’explicar. De “jo he fet“, “nosaltres hem fet“, “nosaltres hem anat“, “jo he vist“, …. També és el dia dels “jo més…” o dels “i perquè nosaltres no…”. Són confidències de les seves. Ja me´ls imagino tornant a la tarda. “Saps papa l’Aleix…” i “Saps on ha anat la Núria… i “Saps què m’ha dit el Gerard…”. I tot seran confidències.

N’hi dic confidències tot i que ens les expliquen. No són secrets. Són confidències. Són importants per a ells. Són 2 mesos que no s’han vist ni han parlat. Moltes coses. Moltes experiències. Estius. Els estius donen per molt. Són un estiu per amic. Multipliqueu. Moltes confidències…

…i ara. Ara. Ara, ens les expliquen. I si em diuen: “Papa, saps què…”, els diré “què, què…vull saber-ho tot…“, perquè arribarà un dia que el primer dia d’escola serà que ja aniran sols o faran que els deixem una mica més enllà de la porta de l’insti i els petons potser seran llunyans, al vol o d’amagatotis. I les confidències seran confidències. De les de veritat. Entre amics. I els pares no les sabrem. Ni falta que farà. Però mentre ens les vulguin explicar, les escoltarem. Tant se val si l’Inti ha anat de vacances a França o si el Julià fa gairebé metre i mig o si el Martí li ha picat una medusa. La gràcia és que ens les expliquen. Que les volen compartir. Que volen que els escoltem. Confidències.

I una confidència meva d’avui és que tenia ganes que el Martí i el Nil comencessin l’escola, però que miro i remeno les fotos del rodet per posar al post i els trobo a faltar. Que són molts dies i moltes hores, coi. Avui m’he endut dos petons amb gust de pa amb nocilla.

Que no me la toquin…

Ja n’hi ha prou. Porto dies parlant de política. Ja n’hi ha prou. Tinc un blog de Personetes Creatives. El Martí i el Nil. Ja n’hi ha prou. Ara m’estan començant a tocar allò que no sona. Ja n’hi ha prou. He parlat de dignitat, de justícia i molts d’altres valors que em mouen. Ja n’hi ha prou. Estic treballant i tinc un ull a la feina i l’altre a twitter. Ja n’hi ha prou de patades endavant. Ja n’hi ha prou d’allargar la corba de l’estrès fins a límits insospitats. La majoria de la gent estem vivint en l’esgotament. Dificultats per concentrar-nos, per dormir, per ser eficaços. Cansament desproporcionat. Descansar malament. Mals de panxa. Males digestions. És que costa d’empassar, collons!

Però si hi ha una cosa que m’estan tocant i no vull que em toquin, és l’educació. L’educació del Martí i del Nil. Per aquí ja no hi passo. Per les mentides que diuen. Per l’Albiol. Per l’Arrimadas. Pel Rivera. Pels que estan més enllà i se’ls creuen. Això fa mal. Sembla que hem de demanar perdó per expressar-nos en català a Catalunya. Que ja n’hi ha prou. Que jo estimo, m’enfado, ric, ploro, m’entristeixo, m’indigno, m’estresso i em poso eufòric en català. Prou culpabilitzar-nos. I, si voleu, us ho dic tot en castellà, i en anglès. Que no només som bilingües els catalans i catalanes gràcies a l’educació rebuda, sino que, de vegades, també ens hi cap un tercer idioma. En prenen nota? Sí? Tots? Doncs això…

…que no me la toquin…l’educació, of course, que és un blog dedicat a pares i mares!

Torna…

Avui dia 12 de setembre, els nens tornen a l´escola. I jo, torno a la feina. El mateix dia i crec que la mateixa barreja de mandra i emoció que tenen ells la comparteixo jo.
Els he deixat a l’escola i hem fet una festa. Bé, de fet, l’escola fa una festa. El primer dia és tradició. I cantem i ballem (d’acord, el Nil ja m’ha avisat que no en tenia ganes i que no ballaria ni cantaria). El Martí sí que ha ballat i mentre ho feia em somreia i em saludava amb la mà. I els acompanyo a classe…

El Martí a Víbries. I m’abraça molt i em fa petons. Es nota que em trobarà a faltar. I jo a ell. I em diu que porto unes sabates molt maques. I em somriu. I em fa peneta. El deixo assegut. Amb la bossa a sobre de la taula i la seva primera rascada a la mà que ja hem hagut de curar amb una mica d’aigua i de sabó. L’ajudo a buscar lloc a la seva nova classe. I somric. I somric a la mestra. I el Martí em torna a dir: “Ja marxes?”, i jo li dic que sí, que he d’acompanyar el Nil a la seva nova classe. I me’n vaig. I em giro i li dic adéu. I em mira amb aquella cara que li conec de content/trist i em fa adéu amb la mà.
El Nil a Marracos (és el que té portar els nens a Fonollosa, a l’Escola dels Dracs, que les classes tenen nom de dracs!). El Nil fa P4. M’hi estic una estoneta més. Llegeix-ho contes amb ell, assegut amb aquelles cadiretes de nans que tenen a la classe. Gairebé no m’hi cap el cul. Comencem amb un conte de Feres Ferotges. I el passa ràpid. I llegeixo un altre conte. D’animals, també. I de mica en mica va mirant els seus amiguets. I el deixo jugant amb dues vaques, a lluites, al costat del seu amic Quim. Sé que estarà bé. Ja és el seu segon any. Però és petit i a mi em fa peneta. M’aixeco i em diu: “Ja te’n vas?”, i jo li dic que sí, i li pregunto si estarà bé i ell em diu que sí, i tant!

A més, els prometo que com que és el primer dia, els pujaré a buscar a l’escola en cotxe. I m’explicaran com els ha anat. I els portaré berenar. Del bo. Amb molta xocolata.

La combinació de passar tot l’estiu amb ells i haver-los deixat els últims 9 dies per anar a Nova York amb la Mariona, fa que ara els trobi a faltar molt. Sembla que necessito moltes abraçades i petons i pessigolles. Massa dies sense. Massa dies amb. Massa dies…

Sé que pot sonar a pare típic. Sé que a tot arreu es parla del mateix. A la tele, a la ràdio, als diaris. Es veu pels carrers que l’activitat es reprèn. I a mi m’encanta. Però jo, no sé perquè, aquest any els trobo a faltar especialment. Tinc ganes que arribin les 17 hores. L-hora de plegar. I veure’ls les cares. Estaran emocionats. Ho sé. S’ho hauran passat molt bé. Però jo tinc ganes de jugar una estoneta amb ells a la plaça mentre esperem la Mariona. Tinc ganes que el Martí m’atabali amb mil noms i evolucions de Pokémon. Tinc ganes que em faci llegir el llibre de més 700 pokémons que li vam portar de Nova York i que, per suposat, s’ha endut a l’escola encara que la bossa li pesés un ou i mig. I jo tinc ganes d’ensenyar-li un Pokémon nou que he trobat i deixar-li evolucionar altres pokémons que tinc a l’iPhone. I tinc ganes que el Nil em faci pujar a casa a buscar la pilota per fer uns xuts entre les columnes de l’Ajuntament, i em pari tots els gols. Es posa molt content. I jo també. I en tinc ganes…moltes…

Són uns flipats, el Martí i el Nil. I a mi, m’encanta…i els trobo a faltar. Torna…tot torna…

Calendari d’Advent: dia 23

Finals de trimestre. A l’escola van per trimestres. Finals i principis. I el Martí i el Nil em porten els seus treballets. Allò que han fet amb molta cura durant 3 mesos. I jo, que m’ho miro amb respecte. Sol a casa. Amb un cafè amb llet. I amb unes llagrimetes als ulls. D’una petita emoció. De veure com dibuixen. I pinten. I enganxen. I les fotos amb els seus amiguets i amiguetes. I les vacances del Cabo de Gata, ja llunyanes però properes a la vegada. De quan parlàvem que arribaria el fred i el Nadal. I ja hi som. I ha tornat a passar un trimestre. 3 mesos. Tot passa molt ràpid. I els treballs de l’escola (com n’hi diuen ells) arriben puntuals. I així es nota com passa el temps…

…i el seu també…

  

Calendari d’Advent: dia 15 (l’informe)

Avui hem anat a l’entrevista de primer trimestre, la Mariona i jo. Hem pujat a Fonollosa, a l’escola dels Dracs. I hem parlat amb dues MESTRES. I sí, ho poso amb majúscules, no perquè se m’hagi bloquejat el teclat, sino perquè són MESTRES. Són l’Anna i la Glòria, de l’Escola dels Dracs. Les MESTRES del Nil i del Martí, respectivament.

I ens hem adonat, tot parlant, que tenim, nosaltres, i tenen, els nostres nens, molta sort de tenir dues MESTRES com les que tenen. Estimen la feina i es nota amb la passió com en parlen. I llavors, fan l’informe perfecte. No perquè els meus fills siguin perfectes, ni molt menys, però fan l’informe que sempre he somniat. NOTA: el resum és a la infografia.

I ens hem adonat que són una extensió nostra, de la Mariona i meva. Que compartim valors i formes d’educar. Diem el mateix i de la mateixa manera. No podem estar més contents de l’Escola dels Dracs. No podem estar més contents de l’Anna i la Glòria, les MESTRES. Molt fans de les escoles que, no només no tallen les ales dels seus alumnes, sino que els permeten i ensenyen a volar.

 I ja ens disculpareu els moments d’impaciència i de moviment perpetu-momentani del Martí i del Nil. La Mariona i jo en tenim part de culpa, s’assemblen a nosaltres.

I per acabar, si quan tinguin 10 anys, o 20, o 30, 0 40, o…els anys que siguin, tenen el mateix informe, jo, seré el pare més feliç del món. No demano res més. Que segueixin així. I nosaltres la Mariona i jo, els acompanyarem.