La mare que et va parir…

Ospa, que poc durs que sonen els insults en català! No hi ha manera d’insultar algú que ha destrossat el mobiliari urbà i fer-lo sentir culpable tot dient-li: “Trinxeraire!”. És el que tenim els catalans i catalanes, que ens ho guardem tot i no sabem ni insultar bé!

Bé, al que anàvem, que no era a insultar. Que només us volia dir una cosa, que segurament ja sabreu…

Els meus fills viuen a Manresa, cor de Catalunya. Catalunya interior. Catalunya profonda. El Nebraska català. Infern a l’estiu, Alaska a l’hivern. Un percentatge de gent que parla i escolta en català molt elevat, segurament per sobre del 91,23 % aproximadament.

Els meus fills van a una Escola Rural. Molt rural. Tan rural que és al bell mig del bosc. A un poble petit. A un poble atonyinat. Molt atonyinat per voler votar l’1-O. Un poble que el dia 1-O, va tenir una ràtio de policies nacionals i guàrdies civils per sobre d’1 x persona. Un poble de risc per massa català, segurament. Forma part del Nebraska català òbviament. I, de vegades, hi passen tractors catalans, hi ha pagesos i pageses catalans i, sorprenentment, la gent també parla i escolta català.

Els meus fills tenen uns pares (i unes mares que dirien ells), molt catalans. Extremadament. Nascuts, també al Nebraska català. Vivim, parlem i escoltem en català. Manies extranyes dels catalans i catalanes d’utilitzar aquest codi secret, quan tothom sap que en castellà ens entén tot el món. Sobretot si crido, parlo a poc a poc i gesticulo molt ben indignat (només cal viatjar una miqueta pel món per adonar-se d’això).

Els meus fills, òbviament estan adoctrinadíssims. Tenen el castellà prohibit arreu, sota pena de presó si l’utilitzen. Ai no, perdoneu, que això passa al revés a certs llocs!

I els meus fills, curiosament. Els meus fills, extranyament. Els meus fills, el Martí i el Nil, de 7 i 5 anys, respectivament, amb molt de respecte…

…parlen CASTELLÀ!!!!!!!!!!! Cagum l’ou, si amb tot el panorama que PP i Ciudadanos s’han inventat, resulta que els meus fills, Nebraskins (o com es digui) de naixement, i de criança, parlen castellà, deu ser que potser no fa falta canviar res, no? O bé, potser si que cal canviar alguna cosa, però no la que volen canviar!

Au va home va, aneu a la merda! (Mira, aquest m’ha quedat prou bé)

Anuncis

I què fa el teu nen, ja escolta?

Extrany, oi? Us serà més familiar, potser: “I què fa el teu nen, ja parla?”

De ben petits ens animen a parlar. Ens servirà molt quan siguem grans, habilitats comunicatives, en diuen. Podràs fer bones presentacions, conduir reunions, presentacions en públic, brindis pels casaments, però…

…quantes vegades com a pare o com a mare li hem dit al nostre fill o filla: “Apa, que bé que escoltes?” I quantes vegades li hem dit: “Apa, que bé que parles”. I quantes vegades ens vol explicar alguna cosa seva i com que no tens temps li dius: “Ara no, que no tinc temps!”. Siguem sincers. Siguem sinceres. Encara hem d’aprendre molt a escoltar com per posar-nos a parlar. Així. “A lo loco”.

Com a blogaire, formador, comunicador, il.lusionador i provocador, de vegades se’m fa difícil escoltar més que parlar. Es fa extrany fer una classe i no dir res. Ara vé, com deia Buda:
“Si la teva boca està oberta, no estàs aprenent”.

Aquí ho deixo.

Idees per a ser més creatiu. O més. O molt més…

 Ser pare. 

Fer de pare. 

Tenir fills.

Escoltar-los. 

Sense filtres. 

Ser creatiu. 

Ser més creatiu. 

Els nens ens guanyen de pallissa. 

Si vols ser més creatiu ho tens fàcil: “Surt del teu mapa i agafa el dels teus fills. Viatjaràs. Molt amunt. Sense oxigen. I sense cordes. I des de tan amunt es veuen coses que no pots veure quan toques de peus a terra. És així de senzill. Així de complicat.”