Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

Anuncis

Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Meduses amb nata.

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou!

Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent. Són les bromes de pare que amb el Nil encara funcionen:

“Papa, que són maduixes home!”

però el Martí ja arrufa el nas. Són d’aquelles bromes que quan siguin adolescents faran que em diguin: “Ai, papa (o pare), para, que no fa gràcia. Quina vergonya”. Sé que passarà i per això gasto els meus cartutxos fins que no en vulguin més.

A més aquest estiu vé a “cuentu” perquè al Martí li ha picat una medusa. Petita. La picada i la medusa. Però una picada. No li vull treure importància. Gens ni mica. De fet, a mi no m’ha picat mai una medusa. I a ell sí. Dues picades a la cama. Just a sobre d’una cremada que s’acabava de fer amb un tub d’escapament d’una moto d’altri.

El Martí i jo caminant per la platja, anant a buscar la socorrista. Que li posi crema. Que li expliqui, el Martí, com ha anat. Tot molt ben explicat. Cremeta a la picada. I aprofitant l’avinentesa, pomada a sobre de la cremada. Hem estat de sort. No quedarà marca. Només quedarà la història, que no és poc. El Martí ja té història de la picada de la medusa. I de les punxes de l’eriçó. Històries d’estiu. Que quedaran. De les que explicarem quan ens trobem algú a la platja. “Compte que hi ha meduses”, avisa el Martí a la gent. I aprofita per explicar com l’han picat a ell. I ho ensenya. I ho exagera, una miqueta. I el deixem.

Meduses amb nata. Molt just. Vergonyant. Però quan algú diu que a la platja “hi han algues” (incorrecte gramaticalment, ho sé), a mi, se m’escapa un somriure burleta, i penso que sí, que “hi ha nalgues” (incorrecte, també, però sino no funciona el joc de paraules) i moltes.

I aquest és un breu resum. Una breu visió de l’estada a Cabo de Gata (I aquí s’accepten rimes i cançons vergonyants que us hauran vingut al cap si teniu certa edat…).

Meduses amb nata. Algun dia s’avergonyiran (més) d’això. Igual que, algun dia, em diran que deixi de penjar les seves aventures a Les Personetes Creatives. I a mi em farà molta pena perquè s’haurà acabat una etapa. I en començarà una altra. Ja puc anar pensant temes…

Meduses amb nata. No mata. Rima que m’ha sortit sense voler. Us ho juro. Ho estic espatllant. Fins al proper post.

A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.

Misteris misteriosos.

El dia 5 comença l’horari d’estiu a l’escola. Pleguen dues hores abans. Durant dues setmanes. Benvinguts a la conciliació familiar. Fent malabarismes (p)maternals. Coses que passen. Misteris misteriosos. Preguntes que em faig. Respostes que no trobo. M’ho prenc bé. M’ho prenc. Bé. I llavors el Martí diu: “I si podeu, papes, ens vindreu a buscar a la una? Però només si podeu, eh?”. Que monu que és. Com ens coneix. Misteris misteriosos.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m’intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l’olor a terra mullat per la pluja, i que m’encanta. Pluviofília, se’n diu.

No sé si és per l’al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m’estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d’ara. O és com si jo fos el d’ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d’escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.

Deu ser que porto massa dies sense poder olorar res. Refotuda al·lèrgia. És un post que compensa. És un post que s’olora. És un post que fa olor de terra mullat. Fa olor d’estiu. Fa olor de 1980, si hi arriba. Fa olor de mare. Molt bona olor. Fa olor de mercromina (micromina en deia jo). Fa olor de “tirites”. De tifes de vaca. De llet acabada de bullir. I de berenar. Sobretot fa olor de berenar. De galetes Maria amb nocilla. Deu ser que fa massa dies que no oloro res i tinc necessitat de sentir una miqueta aquelles olors que tant m’agraden.

El 31 d’agost (sembla un títol de Mecano)…

De debò que s’ha acabat l’estiu? AIxí? D’aquesta manera? Amb nocturnitat i traïdoria? De cop? Plovent, tempestes i fresqueta? El dia 31 d’agost? Qui n’és el guionista? És final de temporada o només el descans de mitja temporada?

No em malinterpreteu. M’agrada la fresca, les tempestes i la pluja. I és un dia excel.lent per recuperar el blog després del parèntesi estiuenc. Però és que…el 31 d’agost? Així? L’últim dia del mes?

És massa quadriculat.

És massa final d’estiu.

És massa tornar a començar.

És massa tornada a treballar (tot i que m’encanta!).

És massa recordar els bons moments de l’estiu sent encara l’estiu.

És massa parar el ventilador per dormir i tapar-se amb el llençol.

És massa massa.

M’agradaria més tornar de mica en mica. Banyant-me a la pisicna. Platgeta. Prenent el sol. Una miqueta. Però no. Aquest any 3 mesos de xafogor i calor sense parar, i en un dia, ja no m’en recordo. Surto a fora. 20 graus. Plovisquejant. He de començar a pensar a recuperar les camises de màniga llarga, els jerseiets, les “rebequetes”…

I mentrestant, els nens al sofà, mirant dibuixos, sentint com plou. Ahir els vaig avisar: “Aprofiteu piscina que demà no podreu!!”. I jo, aprofito, per recuperar el blog. I el temps m’ho posa fàcil. No tinc gaire coses més a fer. Bé, sí, tornar a la rutina…i m’agrada, també.

I fins que l’estiu no sigui fora del tot aprofitaré quan surti el sol per fer la meva fotosíntesi particular.

I tornaré per uns instants a Sant Julià de Cerdanyola.

A les caminades.

A la piscina.

Als gelats de després de dinar.

A Santanyí, Mallorca.

A les remullades a aquell mar que sembla una piscina.

A la caseta de les formigues. I del gat.

I de banyar-se en pilotes.

I m’ho guardaré tot. Un altre estiu a la butxaca. L’estiu dels 6 i 4 anys, gairebé 7 i 5 del Martí i del Nil.

De nous aprenentatges.

D’anar en bici sense rodetes.

D’acabar-se entrepans.

De tirar-se de cap.

De caminar molt (amb algunes queixes).

De perdre la por dels peixets.

I de fer el cub de Rubik.

M’encanta l’estiu. Quin 31 d’agost més fotut. D’aquells que et fan recordar que l’estiu, també s’acaba. Fins l’any que vé…