M’agrada tornar.

M’agrada tornar. M’agrada fer coses noves i m’agrada tornar. M’agraden molt les novetats. I m’agraden els hàbits. Se’m dóna bé “rutinitzar les novetats” (ja sé que l’expressió no és correcta però m’agrada).

M’agrada que els dilluns siguin dilluns. I que després vingui el dimarts. Però un dimarts nou. Però un dimarts. No sé si m’explico. Bé, sóc Taure amb ascendent Aquari per qui em vulgui definir astrològicament.

M’agrada que els plans surtin bé, que deia aquell de l'”Equipo A”. Encara que no sóc gaire de fer plans. M’agrada apuntar-me a plans. M’agrada seguir. M’agrada apropar-me a gent que fa bons plans.

M’agrada l’estiu perquè sempre torna. I la tardor. I l’hivern. I la primavera. Està bé que la terra doni voltes i no pas vagi en línia recta. Tot i que també em semblaria bé, crec.

M’agrada tornar a treballar. Ho necessitava. Estava nerviós. Les vacances, molt bé. I necessitava treballar, també. Forma part de qui sóc.

M’agrada parlar de motivació i felicitat. Em motiva i em fa feliç. Me n’adono que sóc part dels tallers que faig. Dels cursos. De les xerrades. Se m’encomanen. Ho explico i ho incorporo. Ho recordo. Hi torno.

M’agrada tornar. És el mateix però no és el mateix. Tornes al mateix lloc. A fer el mateix. Però és diferent. La mirada canvia. I veig les mirades i em canvien. I torno a ser més jo. Ja era jo, però torno a ser més jo. M’encomano de l’energia i torno a sentir que m’acosto al meu propòsit. I això em fa feliç i em motiva. I torno a engegar els tallers, cursos i xerrades. I torno.

I per no oblidar-me de les novetats, tot i que tot torni, m’he apuntat a “teiatru”. Sí, a teatre. Fa anys que dono voltes a fer teatre. En tinc ganes. Pel plaer de fer alguna cosa nova. Perquè sí. I perquè no? Em vaig preguntar. Forma part de la meva curiositat vital. Me’n recordo dels #12mesos12aprenentatges que he anat transformant en #1 any1aprenentatge. Què voleu que us digui. De vegades els plans surten d’una manera i de vegades d’una altra. Ja veurem…sempre m’ha fascinat la possibilitat de ser una altre persona, d’actuar, de viure històries, d’explicar-les, …. Aquest mes, o mesos, o any, o anys, toca teatre. Ah, i la guitarra segueix…és una amenaça!

M’agrada tornar. Tornar-hi. Repetir. I fer de nou. Començar. Començar i tornar. Sino comences no pots tornar. Sóc tan Martí i tan Nil a la vegada!

Anuncis

Coses petites (perspectiva).

Coses petites. Situacions quotidianes. Moments concrets. Present. Perspectiva. Cada vegada més fan de no buscar la felicitat i, sí, de trobar-la. Ens perdem en coses grans. Tan grans que no veiem les petites. Perdem la perspectiva. Qüestiö de perspectiva. Crec que em tatuaré aquesta paraula. Perspectiva

Bonic dilluns. Bonic. Fem una llista de coses petites on trobar la felicitat?

“El petit núvol que es posa davant del sol quan estàs estirat a la piscina. I el moment just quan se’n va el núvol i tornes a notar el sol a la pell.”

Això és un petit moment de felicitat.

La felicitat és efímera.

Per qui hagi llegit el post de la Revista Xics, aquest post els semblarà que és el mateix. Doncs sí, és el mateix, però si us heu perdut la revista, no la trobeu i em seguiu al blog, aquí us el deixo penjat. Perquè vull que sigueu feliços. Molt feliços. I felices. Molt felices.

Quin tòpic oi només començar? Fa dies que hi penso. Fa dies que penso que tothom, qui més qui menys, quan li demanes quin és el seu objectiu últim a la vida, et diu que voldria ser feliç. El COM és el que ens diferencia. El QUÈ és el mateix. Ser feliços. Però COM ho aconseguim ens fa diferents. I hi ha tantes maneres de com ser feliç, com de com ser infeliç. Només és qüestió de focus. On ens enfoquem és la diferència entre ser feliços o no ser-ho. Cada dia hi ha tantes coses que ens poden fer feliços com coses que ens la poden enterbolir aquesta felicitat.

I tinc una petita obsessió a ajudar que els meus fills, el Martí i el Nil trobin el focus. I l’enfoquin bé. Massa sovint sento el Martí queixant-se de dies gairebé perfectes per aquest “gairebé”. És aquesta tendència a veure la part dolenta de les coses. Aquesta tendència a fer un exercici tot bé menys dues marques en vermell. De ben petits i petites ens ensenyen a enfocar-nos en els defectes. “Està tot bé però tens dues errades”, ens diuen. I ens hi acabem enfocant de grans. Tenim una vida “gairebé” perfecta, però…

I és aquest “però” el que no ens ajuda a ser feliços. Hem d’aprendre a ser feliços. D’això se n’aprèn…

Dues tècniques. Un hàbit i una trampa lingüística, que, de vegades faig servir amb els meus fills i…amb mi mateix.

La trampa és fer servir el “però” en benefici propi. Agafeu qualsevol frase amb un “però” i la dieu en veu alta. Per exemple: “M’ho he passat molt bé però estic ben refredat”. El nostre cervell cau en la trampa del “però” i s’amarga el record. Ara vé la trampa. Capgireu la frase: “Estic ben refredat però m’ho he passat molt bé”. Noteu la diferència? És trampa, però funciona!

I ara l’hàbit. O sabeu què? L’hàbit el deixarem per un altre post. Ara ens queda practicar el “però”.

50 Coses que puc fer en 101 dies.

Primer de tot, la llista de coses està extreta d’aquí.

A algú se li farà extrany veure un titular amb 101 dies en comptes de 100 dies. Ho he fet conscientment. Les persones tenim una tendència a recordar aniversaris i solen ser dates molt concretes. Cada 10 anys, cada 50 anys, cada 100 anys. I, també, perquè no, cada 100 dies. I ahir, de fet, vam tenir uns 100 dies molt especials. Per tristos. Per injustos. Per rabiosos. Per indignes. I per tot el que hi volgueu sumar. Però jo, tenia ganes que el dia 101 ningú s’oblidés d’això que està passant, i si algú segueix el meu post i en fa un per “recordar” els 102 dies, i els 103 i els 104 fins que s’acabi aquesta brutalitat, aconseguirem, entre tot i entre totes que, això s’acabi.

Us demano un favor, que llegiu el post fins al final i que el compartiu. Ajudarà a que siguem més feliços i que tinguem més energia i motivació per defensar els drets de les persones que, ara com ara, se’ls ha robat la possibilitat de fer la majoria d’aquestes 50 coses que puc fer en 101 dies per a ser més feliç:

50. Evita la cafeïna

49. Intenta llegir un llibre per setmana

48. Redueix el consum de sucre

47. Un moment de meditació, l’ideal serien tres (matí, tarda i nit)

46. ​​Dejuna un dia a la setmana

45. Enfronta una por cada dia

44. Tingues almenys 7 hores de son

43. Dorm i desperta’t d’hora

42. Banya’t amb aigua freda

41. Aprèn a dir “no”

40. Fes una cosa bona per algú cada dia

39. Tingues un diari i escriu cada dia

38. Desconnecta’t d’Internet 24 hores per setmana

37. Sempre dóna les gràcies

36. Digues “t’estimo” mínim tres vegades al dia a les persones que estimes

35. Que la teva parella es converteixi en el teu millor amic (a)

34. Consumeix 30 grams de proteïna en els primers 30 minuts del teu dia

33. Tingues un objectiu a cinc anys, però compleix-lo en dos

32. Consumeix una cullerada d’oli de coco o de llavor de raïm al dia

31. Tingues una llista de les coses que vols fer i comença ja

30. Pren una suc de fruites naturals diverses vegades per setmana

29. No t’obsessions amb els resultats, sinó en el teu rendiment

28. Tingues una hora al dia de relaxació sense sentir-te culpable

27. Llegeix les notícies i el diari

26. Demana disculpes quan el teu comportament ho mereixi

25. Estalvia sempre el 10% o més dels teus ingressos

24. Dóna el 10% del teu salari a la causa que triïs

23. Escolta un podcast o un audiollibre augmentant la seva velocitat de reproducció.

22. Pren aigua, molta aigua

21. En lloc de comprar a l’engròs, comprar un lloc petit per viure

20. Mira els teus mails i xarxes socials una hora després de despertar-te

19. Viu únicament amb l’essencial

18. Canvia alguna cosa de la teva vida cada any

17. Defineix el que la riquesa i l’èxit signifiquen per a tu

16. Canvia la teva manera de pensar sobre els diners.

15. Tingues fe en alguna cosa més gran que tu

14. Crea una font d’ingressos automatitzada i segura

13. Tingues fonts d’ingressos múltiples

12. No inverteixis si desconeixes el negoci

11. Que els teus amics siguin sempre persones que t’inspiren

10. Fes el teu llit a primera hora

9. Que la llista de tasques diària no sobrepassi tres punts

8. Avalua el teu rendiment amb la finalitat de millorar-lo

7. Pregunta i sol·licita sense por a les respostes, et sorprendrà la quantitat de coses que pots obtenir d’aquesta manera

6. Sigues generós de forma espontània com a mínim un cop al mes

5. Escriu una nota reflexiva cada dia, i deixa-la en un lloc a on algú pugui trobar-la

4. Que els teus pares es converteixin en els teus amics

3. Utilitza fil dental

2. Menja amb la teva família a mínim un cop al dia

1. Aprèn a conèixer-te

I fixeu-vos que cap, repeteixo, cap d’aquestes coses a fer, té a veure amb:

“Passa’t injustament 101 dies a la presó a l’espera que algú trobi o s’inventi proves per tancar-te, injustament una altra vegada, no sé quans collons d’anys perquè penses d’una manera diferent a la gent que té el poder, i d’aquesta manera t’obliguem a perdre la dignitat i a separar-te de la teva parella, fills, filles, amics i amigues”.

No he trobat a cap lloc que això sigui una manera d’aconseguir la felicitat. Malparits. No se m’acut res més fluix. Sí més fort. 101 dies són molts. 102 seran més. Passa-ho!

La Nit de Reis em posa. Molt…

No ho puc evitar. O no ho vull evitar. S’acosta la Nit de Reis. I a mi, encara que hi hagi tions, Pares Nadals, aniversaris i altres dates, la Nit de Reis encara em posa. Em posa molt. Me’n recordo de les Nits de Reis d’abans. A casa, el tió portava “chuches”. Torrons. Polvorons. Cigarretes de xocolata (que recordo amb molta i molta nostàlgia). Carbó.

Però la Nit de Reis era la Nit de Reis. Era veure la cavalcada. Era (re)collir caramels de terra. D’aquells que no et menjaves. Però feien il.lusió, pel que significava. Els Reis arribaven. Els Reis em segueixen posant. Molt.

Des de la tarda fins que no arribàvem a casa, passava una bona estona. No sé com s’ho feien per deixar-nos els regals a sota de les cortines del menjador. Bé, de fet sí que ho sabia però no m’importava. M’era ben bé igual.

Primer passaven per casa de la tieta. A sota de les cortines, per suposat. Ple de regals. Petits i grans. Amb molts noms. Per a tothom. Recordo el doble disc de “Parchís”, amb els seus 2 vinils i 4 colors. El recordo molt. Recordo que quan s’havien acabat els regals a casa de la tieta Maria, anàvem a casa nostra. Entràvem, corríem un trosset de passadís, giràvem a mà dreta, entràvem al menjador, esquivàvem la taula que hi havia al bell mig i corríem més fins a obrir les cortines que donaven al balcó. I estava ple de regals. La Nit de Reis encara em posa. Molt.

Obríem. Trencàvem papers. Jo sempre he sigut de trencar i estripar papers. Més de contingut que de continent quan parlem de regals. Més i més joguines. I mitjons i calçotets:

“Ei, papes, que la roba no compta com a regal!!!”.

Algun pijama. Però, sobretot joguines. I mirades. Entre germans. De complicitat, entre pare i mare. Felicitat màxima. La Nit de Reis és una Nit de felicitat màxima. Sobretot si la pots cel.lebrar. Aquesta Nit de Reis hi haurà algú que no la podrà cel.lebrar. Hi haurà algú que no podrà ser a casa. I hi haurà nens i nenes que no recordaran tot això que recordo jo. Hi haurà un Oriol, un Quim i dos Jordis que no podran veure aquestes mirades de felicitat. No hi ha dret. El Martí em va dir ahir:

“Papa, demana el que vulguis per Reis. Gran. Molt gran. Són màgics i et poden portar qualsevol cosa.” Doncs, i no li vaig dir, qualsevol cosa, no. Perquè hi ha Reis i Reis.

I a mi, la Nit de Reis em segueix posant. Molt. Molt nostàlgic. Molt feliç. Tristement feliç. Feliçment trist. Però aquest any, alguns Reis, a algunes cases, portaran tristesa. I no em refereixo als Reis Mags. Ja m’enteneu. Aquest any la Nit de Reis serà una miqueta més trista a algunes cases. Quina ràbia. Quina merda. No hi ha dret. Cap nit. Però aquesta nit encara menys.

Tos, mocs, felicitat, agraïments i més mocs…

Fa dies que treballo molt. Què dic molt…moltíssim! Agafo l’agenda (o vaig agafar l’agenda) i vaig començar a omplir forats. Ara matins, ara tardes, ara migdies, ara vespres…i quan m’hi trobo, que és ara, me n’adono que acabo fent jornades maratonianes de 10 hores de formació per tot Catalunya. De Barcelona a Manlleu, de Terrassa a Ripoll, de Torà a Vic…y tiro porque me toca. El “problema” és que m’encanta la meva feina.

Però, perquè avui us foto aquest rollu patatero….Doncs perquè vinc de donar un curs de Mindfulness. Dos dies seguits. Fent i fent fer pràctiques. I de cop, m’he adonat que, de vegades m’he passat de frenada. Ho veig jo. Ho veu la Mariona. Ho veu el meu cos (ja fa dies que m’arrossego entre ibuprofens i fluimils). Ho veu el meu cap. I, sobretot, ho noten els meus nens. El Martí i el Nil…

Ahir estava sopant a casa. Bé, de fet, estàvem sopant a casa tots 4. Feia dies que no compartíem aquest moment. Rèiem. Discutíem. Menjàvem. Jugàvem. I de cop, m’adono que el Nil és gran. Sí, sí, el Martí també. Però em vaig adonar que m’estava perdent cosetes, detallets, moments que no tornaran. I el Nil, s’està fent gran. Ràpidament. No s’espera que torni de treballar. No s’espera a les 22 h de la nit (està massa cansat i dorm). No s’espera al cap de setmana. No. Va creixent. I ahir, tot just a les 20 hores de la nit, quan estàvem sopant, em vaig adonar que el Nil és gran i que no sé quan ha sigut. Potser un dia a les 21 hores de la nit. Potser un dia a les 8 hores del matí. Potser un dia a les 17:30 hores quan arriba, amb el Martí, de Fonollosa amb autobús. No ho sé. Però està passant…

I avui em despullo, i em costarà tornar-me a posar la roba. Ho faré. Seguiré vivint la vida intensament. Però més equilibradament. Els meus fills ho noten. Jo ho noto amb ells. 

Ahir, mentre sopàvem a les 20 hores a la cuina, vaig estar molt agraït de ser a casa a aquella hora. A les 20 hores de la nit!!!!! Se’m va fer llarg i tot!!!! Estic refredat, tinc febre i m’estic dopant. I ahir, després de sopar, el Martí es va quedar al meu costat. La Mariona i el Nil eren al menjador. Jo estava a punt de rentar els plats, i el Martí s’asseu al meu costat i em diu: “Papa, et trobes bé? Vols que et cuidi? I mentrestant m’acariciava el cap. I jo li dic: “M’encanta això que em fas Martí, mira, ara t’ho faig jo!”. I al cap de dos segons, s’asseu a sobre la taula de la cuina, davant meu, i em diu: “Papa, com que no et trobes gaire bé, et faré un massatget al cap, i em poso a la taula, davant teu, per si t’adorms, que no et facis mal quan et caigui el cap!. Es pot ser més mono? Noooooooo…impossible!!!!

Tinc dos fills, el Martí i el Nil, que són dos sols. I una companya de vida, la Mariona, que també és dos sols. Ella sola.

Moltes gràcies. A tots tres. Gràcies per ser com sou. Per ser qui sou. Per recolzar-me. Per suportar-me. Per estimar-me. Per compartir la vostra vida amb mi. Aquest post està fet des del cor. Des del més profund. Des del miocardi. Sóc feliç. Molt feliç. Cansat, amb mocs, amb tos i amb febre, però feliç…

Ja tinc més d’una mà…

Així s’ha aixecat el Martí avui al matí. Amb aquesta frase: “Ja tinc més d’una mà, ja sóc gran!”. I sí, té raó, el Martí ja té més d’una mà. Concretament té una mà i un dit. “I tu, papa, quantes mans tens?” “Gairebé 9, fill meu!”. Mare meva, quantes mans! Quants anys!

A casa som d’equips, el Nil sempre forma part de “equipo fútbol” amb mi i el Martí, de l'”equip Pokémon”. De totes maneres, si hi ha un equip del qual em sento exclòs a casa, és el dels aniversaris. Els meus fills són Escorpí (una dada com una altra) i la Mariona, també. El Martí, del 2 de novembre, avui, i la Mariona i el Nil, del 14. En canvi, jo, del 12…de maig! A l’altra punta del calendari. I m’ho recorden els meus “fillets”. “Papa, quan et falta per l’aniversari?”, i jo “180 dies”, i ells “Apa, quant temps, NOSALTRES el fem ara!!!!”. I així, cada any, desplaçat, aniversarísticament parlant, de la meva família d’escorpins…

El Martí porta dies fent un compte enrera. De fet, fa tants dies que parla del seu aniversari, que em fa l’efecte que, en comptes de 6, ha fet 7 anys! Però no, no correm. Ha fet 6 anys. I està feliç, molt feliç (VEURE FOTO ADJUNTA). I així m’agradaria que seguís.  Any rere any, que jo pugui penjar fotos on surt amb aquesta cara, tan de Martí. Tan feliç…

Aquest any, ha incorporat una nova emoció al seu aniversari. I és, la vergonya. Aquest any, sembla que li fa vergonya ser el centre d’atenció de la festa i que 40 nens i nenes li cantin la cançó (no sé quina, perquè no la vol cantar. Deu tenir vergonya!) de Feliç Aniversari. Jo l’entenc. Jo també tenia molta vergonya quan era petit, i intueixo què li passa pel cap. I, a casa, la Mariona i jo n’hem parlat amb ell, i li hem preguntat què pensa, com se sent, i tota una sèrie de qüestions, a veure si aconsegueix viure aquesta vergonya, per altra banda normal, amb normalitat (valgui la redundància)…

I, és clar, el Martí, que té el Nil a la vora, té converses fraternals. I ahir, quan va sortir la conversa de la vergonya, al cotxe, el Nil, li va provar de donar alguna eina “emocional” per viure-la millor. A la seva manera. Per un nen de gairebé 4 anys. Ara, no la recordo, però a la Mariona i a mi ens va fer molta gràcia aquest intent d’ajuda. I el Martí li contesta: “Jo ja en tinc una d’eina al cap”. I nosaltres vam pensar que quina sort que el Martí tingués una eina al cap. I, és clar, li vam preguntar quina era aquesta eina, i ens diu: “Hi tinc un martell”. D’acord, té 6 anys acabats de fer. Potser ens estàvem flipant. Però potser aquest martell l’ajuda a aixafar la vergonya. No ho sé. Avui quan arribi de l’escola li preguntarem com ha anat la seva festa a l’escola i a veure com ha anat la vergonya, la felicitat i altres emocions. I també, per suposat, si la coca i la xocolata que ha portat eren bones!

El Martí té una mà i un dit. El Martí és gran. És el Martí. Em va trasbalsar la vida quan va néixer, i me la segueix trasbalsant cada dia. Per sort. Vull seguir celebrant mans amb ell. Aniversaris i aniversaris de mans. Suposo que el proper serà quan aconsegueixi les dues mans. Els 10 anys. O les dues mans i un dit, 11 anys. I quan això arribi, jo, estaré a un dit de les deu mans. Però, per sort, encara em faltaran 180 dies. 

El Martí té una mà i un dit. I això, pel que sembla, per a ell, és molt important. És un pas més.

El Martí s’està fent gran. Una mania que tenen els nens. Fer-se grans. I a mi, tot això m’està passant volant.

I jo, seguiré escrivint-li posts. Com aquest. O diferents. Fins que ell decideixi que potser ja n’hi ha prou de fer la seva vida pública. I llavors, potser, i dic potser, seguiré escrivint posts en la meva intimitat, per seguir recordant com cada any que passa el Martí es fa més gran. Com la cançó de la Croqueta Arrebossadeta que li cantàvem de petit…”Rodolant, rodolant, rodolant, el Martí, cada dia es fa més gran…”I, d’aquesta manera, poder recordar, cada un dels seus aniversaris. 

Martí, t’ho dic cada dia, moltes vegades, de vegades, massa, per la cara que poses, però no me’n cansaré mai. T’estimo. Mogollon, o mogolloníssim que dius tu. No ho oblidis mai. I sí, avui ja t’ho he dit, t’ho escric i t’ho tornaré a dir quan arribi a casa. 

I vols que et digui què em quedo d’aquest aniversari de la mà i el dit? Que t’he pogut acompanyar fins la classe portant les coques i la xocolata. La teva cara de felicitat quan les he deixat a la teva taula. I el petó que ens hem fet de “Fins a la tarda i passat’ho molt bé, amb vergonya o sense”. I m’he quedat amb això, perquè sé, o crec, que arribarà un dia que t’hauré de deixar a l’escola, però una mica lluny perquè no em vegin els teus amics, i t’hauré de fer el petó abans de baixar del cotxe. Fins que no arribi aquest moment, t’ompliré de petons i abraçades fins que em diguis prou!