Coses de germans, coses de colònies…

Ahir el Nil va marxar de colònies. Avui el Nil torna de colònies. Té 4 anys. Dos dies. Una nit. I va, i enganxa 2 dies que ha plogut i ha fet fred. D’això se’n diu sort. I a Calafell, tu.

Ahir vaig anar a buscar el Martí a l’autocar i el primer que em va dir quan va baixar, va ser: “Papa, avui seré el rei de la casa”. Que és monu! I sí, per un dia tornava a ser el rei de la casa. Un fill únic. I li vaig demanar que què volia fer, i em va dir que volia veure uns quants episodis de Normal Street o Gortimer o no sé com cony es diu la sèrie, però és a Amazon i està força bé, amb uns missatges finals a cada episodi, molt positius. A més, va estar mirant episodis fins a arribar al del petó (que ja sabia que passaria). I el va veure 2 vegades. És un sentimental el Martí.

Ahir, cada certa estona, el Martí se’m girava i em parlava del Nil. Què estaria fent? Com s’ho estaria passant? Amb qui jugaria? Era com si el trobés a faltar. I sí, el trobava a faltar.

Ahir em vaig quedar al seu costat fins que es va adormir i el Nil, no hi era, per queixar-se…”Papa, queda’t al meu costat” (NOTA: Si no hi ha la Mariona o no hi sóc jo, el Martí es sol adormir solet i el Nil amb un dels dos al seu costat). Això no va passar, ahir, es va adormir amb mi al seu costat.

I avui, ens hem llevat. La Mariona ja havia marxat. Al Martí li ha costat llevar-se, com sempre, però el primer que ha fet quan ha obert els ulls, ha estat dir: “Papa, i el Nil quan arriba?”. 

I jo li dic: “A la tarda”. 

I ell comença a comptar: “Falta esmorzar, després dinar, i al cap de tres hores…ja hi serà”. 

I jo li etzibo: “Martí, que el trobes a faltar?”.

I ell: “SÍ”.

Dos dies. Una nit. Aquest “SÍ” és el significat de ser germans. Per a tota la vida. 

Anuncis

Germà gran, germà petit,…

​Estan obsessionats. Cada dia es medeixen. 

“A veure si ja passo de 1,20 metres”, diu el Martí. Sobretot per si podrà pujar o no als kamikazes dels parcs aqüàtics. Ell sí que sap què és l’important a la vida. Algun dia potser se n’oblida. Però és part de la responsabilitat meva i de la Mariona com a pares de que no perdi mai de vista que l’important a la vida és fer que l’important sigui l’important.

“A veure si arribo a 1,10”, diu el Nil. “Amb sabates sí que hi arribo papa”. “El Martí té 5 anys i jo 3”. “Ell és més gran”, em diu. I llavors, comencen amb els càlculs. Comença el Martí: “Quan jo en tingui 50, el Nil en tindrà 48”. I el Nil, mono com ell sol, pregunta: “Jo seré més gran, papa?” I jo li dic que no, que sempre serà el petit. El germà petit. Que potser serà més alt, però no més gran. I això, de vegades, no ho entén. I s’enfada. O s’enfada el Martí. O m’acabo enfadant jo perquè s’han acabat picant perquè no s’entenien. I llavors penso que un dia, segurament, els dos seran més alts que jo. I em costa d’imaginar. Però m’encanta.

El germà gran i el germà petit. Per sempre. Hi ha dinàmiques que es noten. El Martí li ensenya coses, i el Nil n’aprèn. I li fa cas. I el Martí, de vegades, l’enreda. I li fa preguntes perquè les contesti, o no. I llavors està content de saber-ne més. És el gran. I el Nil s’enfada perquè no en sap prou. O perquè el Martí li ha donat la resposta i no l’ha deixat pensar prou estona…

I es piquen. I s’abracen. I es fan la punyeta. Molt. I comparteixen jocs. I confidències. I es diuen secrets a l’orella. I riuen. Mentre sopen. I s’ennueguen de tant riure. O els surt l’aigua pel nas. I jo m’hi enfado, de vegades. I la Mariona, també.

I fan de nens. I fan de germans. I tot això forma part de fer de germans. I es preocupen. I si surto de casa de pressa perquè el Martí o el Nil no es posen les sabates, l’un espera l’altre. No marxarien sense l’altre ni bojos! Tot i que al cap de 10 segons són a l’ascensor enfadats perquè un ha entrat abans que l’altre, o ha tocat el botó per fer pujar l’ascensor. O…qualsevol excusa és bona…

I jo, me’ls miro. Són molt monos. Són molt germans. I penso per un moment què farien sino es tinguessin l’un a l’altre. I penso que el Martí va viure dos anys sense el Nil, com a fill únic. Fins que va néixer el Nil. I ell es va fer gran de cop. Es va convertir en el germà gran…

I sí…el Martí és el gran. Molt gran. I va més de pressa amb la seva bicicleta, el seu patinet, nedant a la piscina. Es tira més lluny. Salta de més amunt. Compta més ràpid. I fa més punts al joc de Slippy Slopes. Gairebé tants com jo…”Més de 300, papa”…i jo me n’alegro. Ja m’atrapa…

…però encara me n’alegro més quan s’enorgulleix del Nil quan fa 50 punts, o va amb la seva bicicleta, patinet o neda sense “manguitus”. 

I encara m’enorgulleixo més quan s’adona que el Nil xiula millor que ell. És el petit. “Però no passa res”, em diu. “Jo ja sé fer altres coses. És molt mono el Nil”. Són molt monos tots dos. Són germans. El gran, el Martí. I el petit, el Nil. I la seva vida anirà d’això. Sempre comparant-se. Sempre referents. El Martí i el Nil. Ja són un pack. Quina sort que sigueu aquí. Ho deixo aquí escrit per si algun dia se m’oblida…


La pluja, l’amor, els fills i els germans…

Serà cosa del dia. Serà que plou. Serà que estic escoltant la BSO de “Barcelona, nit d’hivern” del Joan Dausà. O serà tot plegat. O serà res d’això. Però avui m’he mirat la foto que us adjunto( de fa uns dies) i m’ha caigut una llagrimeta tonta, de les de felicitat i tristesa, barrejades, …

De vegades faig fotos. Bé, de fet, moltes. I al Martí i al Nil, més que moltes, moltíssimes, i no sé perquè, però gairebé sempre surten bé! I també, de vegades, no tantes, em surten fotos màgiques. D’aquelles que traspuen sentiments i emocions només de mirar-la. De mirar-la una bona estona. Em quedo “empanat”. I miro les cares d’ells dos. I els dic que aquesta relació és per sempre. Bé, la relació no ho sé. De vegades es trenca. De vegades els camins els poden allunyar. Creixeran i potser es separaran. Cada un d’ells decidirà què fer amb la seva vida. I la relació potser es refredarà…o no. El que segur que no es trencarà, és allò que no es pot trencar. És el vincle. El vincle entre germans, aquell filet invisible que t’uneix per sempre, és impossible de trencar. El vincle és per sempre. I m’adono que jo també tinc un vincle que no es podrà trencar mai, amb ells, amb la Mariona…ja formen part de la meva vida, per sempre,…

Però, i aquí vé la pluja i el Joan Dausà, m’adono que algun dia no els tindré tan a a prop. Algun dia marxaran. Se n’aniran a fer la seva vida. A ser feliços. I jo, amb cara de tonto, em quedaré mirant aquesta foto. La del vincle. La de l’amor, que de tant amor, gairebé fa mal (també hi ajuda que el Nil és força animalot i no mesura la seva força). La cara del Martí és de dolor perquè el Nil se li havia penjat del coll. De tan amor. Una foto és una instantània. La mateixa foto, un segon abans era totalment diferent, amb tots dos somrient. Un segon més tard les coses canvien. Però l’amor segueix intacte. Per sempre. Són germans, collons! Aquest vincle no es trencarà mai. Però algun dia no ho veuré de tan a prop.

Aquesta pluja tonta, m’ha posat tonto. Tontíssim. Us estimo, Martí i Nil, i Mariona, que quedi clar i per escrit, per si algun dia no penso a dir-vos-ho…

  

Definicions visuals senzilles…

Avui…una foto…i una paraula. No cal res més. Avui he fet una foto que defineix exactament què són els germans. Miro la fotografia i ho veig tot. Bé, de vegades també es piquen, i ploren, i criden, …però la definició perfecta és aquesta.

P.S.: Si hi hagués Audio sentiríeu el Martí dient l Nil: “Jo t’estimo molt Nil”.

IMG_9454